El mite de l’Illa Blanca: les imatges d’Eivissa (1867-1919)

Abstract

[cat] L’Illa Blanca és el títol que va donar Santiago Rusiñol a una sèrie de set gloses dedicades a explicar la seva experiència eivissenca, publicades a L’Esquella de la Torratxa a principis de l’any 1913. Aquest títol va fer fortuna i va passar a designar una determinada visió de l’illa. Hem de dir que el mite de l’Illa Blanca és un mite modern, plenament vigent a partir dels anys trenta, quan nombrosos intel·lectuals europeus, sobretot alemanys i espanyols, van passar per l’illa. Nosaltres hem estudiat la gènesi de la construcció del mite, i la seva perdurabilitat, a partir d’unes idees que s’anaven transmetent plàsticament, literàriament i, també, encara que no en tinguem testimonis directes, oralment. Hem demostrat que es va començar a difondre l’imaginari estudiat a partir de finals del segle XIX. El marc cronològic s’ha establert entre 1867, any en que l’arxiduc Lluís Salvador va arribar a l’illa per primera vegada, i 1919, any en que Joaquim Sorolla va visitar Eivissa,. El nostre estudi es centra en les imatges plàstiques i determinats fragments literaris que de forma interrelacionada acaben configurant l’imaginari de l’Illa Blanca. Hem establert un marc d’influències que s’estén més enllà de les disciplines, traçant un teixit de relacions entre unes i altres, i exposant les idees que tenen en comú, sense deixar de banda les diferències. Així el caràcter interdisciplinari de la recerca, es planteja des del terreny de les arts i la literatura, però també es complementa amb l’antropologia, la història i el pensament filosòfic. La nostra posició tracta de trencar el paradigma historicista i estilístic substituint-lo per un pensar en imatges, tal com ja propugnava Aby Warburg a principis del segle XX. El mite de l’Illa Blanca parla d’un lloc evidentment irreal, encara que amb coordenades geogràfiques concretes. En definitiva, el mite de l’Illa Blanca respon al somni de trobar un lloc perfecte o ideal. En moltes ocasions les imatges estudiades es refereixen a una Eivissa irreal que són el resultat d’una mirada superficial que no coneix bé el territori ni la realitat de les persones que l’habiten. En la nostra investigació, no es tractava tant de realitzar un estudi crític sobre la realitat eivissenca al tombant de segle sinó de veure com es construeix un imaginari col·lectiu. L’imaginari eivissenc que ha centrat la nostra recerca estava directament relacionat amb l’experiència del viatge i els primers viatgers. Evidentment, ens han interessat els viatgers que fixaren plàstica o literàriament el seu pas per l’illa. Així, en el període estudiat, hem trobat viatgers il·lustres com l’arxiduc Lluís Salvador o Vicente Blasco Ibáñez, que la van visitar en diferents ocasions, o d’altres –la majoria– que només van fer-hi estada una vegada, com Mary Stuart Boyd o Joaquim Sorolla. També els que, havent conviscut entre els eivissencs una temporada més o menys llarga, van convertir la seva experiència en un relat de caire pintoresc, com Ramón Bordàs i Bages o Víctor Navarro. Així mateix, tenim el cas de Laureà Barrau, que va acabar, anys després de la seva primera visita, instal·lant-se a Santa Eulària des Riu. De fet, tots ells aporten una mirada personal que conflueix en l’elaboració d’un discurs singular i, en certa manera, unitari al voltant de l’illa d’Eivissa. Ens trobem així amb una multiplicitat de mirades que conflueixen en un pou d’imatges comú. Aquestes imatges tenen els seus recorreguts per les geografies mentals de viatgers i turistes, però també de persones que mai no van visitar Eivissa. Configuren un relat col·lectiu que en essència, i adaptant-se als temps, ha arribat fins als nostres dies.