Els caròfits del límit Cretaci−Paleogen a les conques sud-pirinenques

Abstract

[cat] Els objectius d’aquesta tesi se centren en la caracterització taxonòmica, paleoecològica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica dels caròfits de les fàcies fluvials del trànsit Cretaci–Paleogen (K/Pg) de les conques sud-pirinenques.

La flora de caròfits reconeguda està constituïda principalment per les fructificacions de Peckichara cancellata, P. sertulata, P. llobregatensis, P. toscarensis, Microchara cristata, M. punctata, M. laevigata, Platychara compressa, Dughiella bacillaris, D. obtusa, Lychnothamnus aff. curryi, L. begudianus, Clavator brachycerus, C. ultimus i Feistiella malladae. S’han pogut descriure 3 espècies noves, Peckichara serrata, P. radians i Microchara nana, una varietat nova, Peckichara sertulata var. ianii i s’ha proposat una nova combinació, Platychara mucronata. També s’han reconegut els tal·lus Charaxis, Clavatoraxis i Munieria grambastii. Per a totes les espècies, s’ha caracteritzat el seu polimorfisme intraespecífic, analitzant i comparant biomètricament les poblacions. Els resultats taxonòmics obtinguts han tingut importants implicacions evolutives i biogeogràfiques que s’han tingut en compte a l’hora de presentar una nova biozonació per caracteritzar el límit K/Pg a partir dels caròfits.

Els paleoambients aquàtics rics en caròfits van variar durant el Maastrichtià de llacs permanents, salabrosos i d’aigua dolça, a petites basses temporals desenvolupades dins de l’esplanada d’inundació fluvial. Aquest canvi donà lloc a una clara especialització dels herbeis de caròfits i afectà l a seva evolució. Des del punt de vista paleoambiental s’han pogut reconèixer (1) llacs salabrosos dominats per Feistiella malladae (restringida a aquests ambients) junt amb caràcies tolerants, principalment dels gèneres Platychara (p. ex. P. mucronata) i Peckichara (p. ex. P. sertulata); (2) llacs i aiguamolls d’aigua dolça permanents i sovint litorals, amb abundants caràcies i clavatoràcies (p. ex. Clavator brachycerus, Peckichara cancellata, P. sertulata, P. serrata, P. radians, Microchara cristata entre d’altres); (3) basses temporals d’esplanada d’inundació, ocupades per espècies de caràcies amb girogonits de mida molt petita (Microchara nana i M. punctata) i per últim (4) basses fluvials, sovint associades a rius meandriformes, dominades per clavatoràcies junt amb caràcies tolerants a aquests medis més terrigènics i energètics (P. sertulata, P. llobregatensis, Platychara sp., M. cristata, M. nana i M. punctata). Algunes de les espècies descrites a l’illa Ibero-Armoricana tenen rangs de distribució cosmopolites (p. ex. Feistiella malladae) o sub-cosmopolites a Euràsia (p. ex. Microchara cristata), especialment aquelles amb poques restriccions paleoecològiques. No obstant la majoria d’espècies són aparentment endèmiques d’aquesta illa i algunes presenten importants restriccions paleoecològiques, especialment en fàcies fluvials i d’esplanada d’inundació fluvial.

La distribució d’espècies en les basses temporals d’esplanada d’inundació ha estat estudiada amb més detall atesa l’abundància d’aquestes fàcies durant el Cretaci Superior i el Paleocè del Pirineu. Aquestes basses, estaven dominades per caràcies amb girogonits de mida molt petita, principalment del gènere Microchara, probablement com a resposta a un cicle biològic curt que implicava un creixement limitat dels girogonits, tal com han demostrat els experiments duts a terme en els camps experimentals de la UB a partir de representats actuals del gènere Chara.

Des del punt de vista macroevolutiu, s’han descrit varis llinatges evolutius gradualístes, corresponents a espècies evolutives. En destaca el llinatge de Peckichara pectinata (P. pectinata, P. cancellata, P. serrata i P. radians) i el llinatge de Peckichara sertulata (P. sertulata var. ianii, P. sertulata s.s i P. toscarensis), tot i que també s’han pogut reconèixer aquestes tendències en Peckichara llobregatensis. Les comparacions biomètriques i ornamentals dels diferents estadis d’aquests llinatges han mostrat que existiren dues tendències evolutives oposades, una d’elles marcada per un increment en la complexitat de la ornamentació i per la reducció de la mida dels girogonits a mesura que el sistema fluvial s’instaurà i els ambients lacustres permanents desaparegueren, mentre que la tendència oposada es manifestà com un increment de la mida dels girogonits sense canviar la seva ornamentació. L’ús dels llinatges evolutius en comptes de les espècies tradicionals mostra que poques espècies de caràcies es van extingir en el límit K/Pg. A més l'extinció tant de les porocaràcies com de les clavatoràcies es documenta poc després del límit, ja en el danià inferior. D'acord amb aquestes dades l'extinció dels caròfits al límit K/Pg no va ser una crisi important dins el grup, al contrari del que s'havia postulat fins ara.

En conseqüència amb totes les dades obtingudes s’ha proposat una nova biozonació de caròfits que resol els punts febles de la biozonació europea vigent fins ara i desenvolupada per Feist a Riveline et al. (1996). La nova proposta, inclou dues biozones i una subzona per al Maastrichtià i dues biozones per al Paleocè. Aquesta biozonació està formada per biozones de rang parcial acompanyades d'associacions característiques. Les espècies-índex de biozona s’han seleccionat entre les que mostren menys condicionants paleoecològics i les biozones a més, s’han calibrat amb l’escala temporal de la polaritat global a partir de dades magnetostratigràfiques d’altres autors, establertes a les conques de Vallcebre i Àger.