La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l'Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria

Abstract

[cat] Amb aquest títol -La lluita pel reconeixement dels oficis artístics i l’Escola Massana de Barcelona. El cas dels esmalts, la ceràmica i la joieria.- nosaltres hem volgut reflexionar sobre els processos de reconeixement aplicat als oficis artístics. Dins de la sociologia de l’art s’han estudiat aquests processos (Bowness, Heinich, Furió, Peist) aplicats a artistes, i on s’ha emprat una certa metodologia que ha intentat objectivar com funciona la reputació i la valoració dels diferents autors. Aquesta metodologia comporta la descripció dels diferents moments de reconeixement, quines instàncies o actors participen, essent de importància cabdal els anomenats gatekeepers (Mauger), aquells que obren o tanquen portes al mercat, a la valoració crítica, als museus. En el cas dels oficis artístics (i aquesta és una novetat en l’enfoc: tractar el reconeixement no lligat només a autors) apareix un nou element que és el procés d’artification (Heinich, Shapiro), que és aquella transformació per la qual una determinada activitat és considerada art (i a l’inrevés). Sembla obvi que els mons de l’art i l’artesania (Becker) tenen uns límits difosos, i que comporten una llarga discussió històrica (Shiner), i justament la fluctuació d’aquests límits ens parla dels mecanismes d’artification. El segle XX a Barcelona és un bon camp d’anàlisi per veure com diferents oficis artístics han transitat des d’un alt reconeixement fins a un quasi oblit, tot essent significatius els diferents moments històrics. Cóm són aquests moments? Quins aspectes varen facilitar aquest reconeixement? Aquest reconeixement va ser equivalent al del camp artístic? Quines sinergies es van activar? Quins oficis van protagonitzar aquestes interrelacions? Va canviar això el reconeixement dels oficis, o només d'alguns? Va variar la posició dels diversos llenguatges artístics? Les connexions entre aquests mons, s'han consolidat? En aquesta lluita pel reconeixement, quin ha estat el balanç final a les darreries del s. XX? Aportem també la inclusió del paper dels centres formatius en els processos de reconeixement, en aquest cas amb un protagonisme clar de l’Escola Massana de Barcelona que va protagonitzar durant aquest segle un lideratge en el camp de l’esmalt (Miquel Soldevila), la ceràmica (Josep Llorens Artigas) i la joieria (Manuel Capdevila). Les conclusions ens portaran a parlar de les consagracions creuades (professors i escoles), reconeixements endogàmics (l’esmalt), sostres de vidre (la ceràmica) i la recerca d’un reconeixement específic (la joieria) que potser obre un mecanisme nou pels oficis artístics en general. Mostrem també el paper que el paradigma de l’art contemporani (Heinich) ha tingut i té en els processos de valoració, que estan afectant no només els anomenats “bells oficis” sinó de retruc les pràctiques reconegudes de la pintura i l’escultura.

[eng] In – “The struggle for recognition of crafts and Escola Massana in Barcelona. The enamels, ceramics and jewellery case” - we have tried to reflect on the process of recognition applied to the crafts. These processes have been studied within the sociology of art (Bowness, Heinich, Furió, Peist) applied to artists, trying to use a methodology that tries to take an objective approach on how the reputation and commercial value operates on different authors. This methodology involves the description of the different moments of recognition, which involved actors or instances, being of paramount importance so-called gatekeepers (Mauger), those that open or close doors on the market in the write-up, museums. In the case of crafts (and this is a novelty in the approach: social recognition not only linked to an author) a new element is the process of artification (Heinich, Shapiro), which is why a particular activity is considered art (and vice versa). It seems obvious that the worlds of art and crafts (Becker) have vague limits and poses a long historical discussion (Shiner), these limits and their fluctuation explains artification mechanisms. The 20th century in Barcelona is a good field of analysis to see how different artistic trades have traversed from high consideration to almost oblivion, while the different historical moments are significant. How are these moments of social recognition? Which aspects have helped to provide consideration? Was this recognition equivalent to that of the artistic field? What synergies were activated? What trades did these interrelations carry out? Did this change the recognition of all trades or just some of them? Did the position of various artistic languages vary? The connections between these worlds have been consolidated? In this fight for recognition, what has been the final balance at the end of the s. XX? We also provide the inclusion of the role of the training centers in the processes of recognition, in this case with a clear role of the Escola Massana of Barcelona that carried out during this century a leadership in the field of enamel (Miquel Soldevila), ceramics (Josep Llorens Artigas) and jewellery (Manuel Capdevila). The findings will lead to the crossed consecrations (teachers and schools) endogamous awards (enamel), glass ceilings (ceramics) and a search for a specific recognition (jewellery) which may open a new mechanism for artistic trades in general. We show the role that the paradigm of contemporary art (Heinich) has had and has in the process of assessment. This role affects not only the so-called "Fine Arts" but also the reputed practices of painting and sculpture.