Te ma’u hatu o te kainga: Els sobirans de la terra. La fricció patrimonial al Parc Nacional de Rapa Nui

Abstract

Era un dilluns de l‘última setmana de març del 2015, els treballadors de l‘expedició arqueològica,dirigida pel Deutsches Archäologisches Institut, pujàvem cap a Ava Ranga Uka per a culminar la feina de la temporada d‘excavació anual. Tan sols ens faltava cobrir de terra tot allò que havíem destapat durant les setmanes d‘excavació. Al cotxe, que conduïa el capatàs, hi anàvem set: tots rapanui, excepte jo. L‘ambient dins el grup transmetia cert caràcter de festivitat, atès que estàvem a punt de posar fi a una àrdua etapa de treball. Quan estàvem apropant-nos al camí de terra que porta a l‘excavació, ens sorprengué una escena inèdita fins a llavors, que va causar uns instants de tensió en aquell entorn animat. La carretera havia estat tallada per membres del Parlamento Rapanui amb una corda ben gruixuda, i no deixaven passar cap cotxe que dugués gent que no fos d‘allà. A ambdós costats de la via, havien establert un punt de control per a regular qui tenia accés a la carretera que conduïa a gran part del Parc Nacional Rapa Nui. En aturar-se el cotxe, s‘apropà una persona que, després d‘observar a través de la finestra, va dir: - 'Ina kōrua e ko uru mai. 'I roto i te pere'oa e ai rō 'ā e tahi kape ta'e rapanui1 2. L‟any 2015, Rapa Nui va ser escenari d‟un episodi transcendental dins la història contemporània que conduiria cap a un canvi sense precedents. Diversos membres de la població local van protagonitzar l‟ocupació del Parc Nacional Rapa Nui (PNRN) com a reivindicació d‟una sèrie de raons polítiques. Entre aquestes, el reclam sobre la gestió del Parc Nacional va ser el principal detonant de les mobilitzacions. Després d‟un procés de mediació entre les autoritats xilenes i la població local, es va celebrar una consulta sobre la gestió del Parc Nacional. Com a resultat, l‟1 d‟octubre de 2016 l‟entitat indígena polinèsia Ma‘u Henua signà un conveni d‟associativitat amb CONAF3 per a emprendre una etapa de coadministració, que culminaria amb el traspàs total de responsabilitats el setembre de 2017 cap a l‟organització polinèsia. Aquest episodi de conflictivitat marca un abans i un després tant a nivell patrimonial com sociopolític. De la mateixa manera, s‟obren nombrosos interrogants sobre la realitat del patrimoni a Rapa Nui. Lluny de ser la prototípica imatge de museu a l‟aire lliure en un paradís estàtic, ens trobem davant d‟un territori de confrontació de forces i discursos oposats, que insinua el rerefons sociopolític existent darrere d‟uns processos de patrimonialització originats en el passat colonial. En aquest context, la meva recerca pretén analitzar com el poble rapanui ha fet ús del patrimoni (en aquest cas, el Parc Nacional Rapa Nui) com una eina política per a la reivindicació de la sobirania sobre el territori. La conflictivitat al voltant del Parc Nacional reflecteix la tensió sociopolítica entre l‟Estat Xilè i la comunitat polinèsia. Per a entendre aquest context, com a objectiu general em proposo analitzar els processos de patrimonialització a Rapa Nui (Frigolé i Roigé 2010: 12; Del Mármol 2012: 22), entesos com a processos diacrònics dinàmics i complexos que, com a producció cultural, creen nous usos socials sobre elements culturals o naturals als quals s‟atorga un valor identitari, sovint vinculat al passat. En aquests processos conflueixen discursos globals i locals, que es materialitzen en unes polítiques i legislacions administratives concretes i que, tanmateix, condicionen la configuració del territori i el patrimoni.