Intervenció “Humanitària” de L’OTAN a Kosovo

Abstract

Al llarg de tot el segle XX, Kosovo ha estat un focus de tensions i de violència entre els serbis i la població d'origen albanès d'aquest territori. El començament de les atrocitats, que van suscitar la intervenció de les forces armades de l'OTAN, el 24 de març de 1999, es remunta al començament dels anys 90. Per fer front a les vel·leïtats independentistes dels albanesos, les autoritats de Belgrad van recórrer a la força, alhora que van posar fi a l'estatut d'autonomia del que gaudia Kosovo, sent la província autònoma socialista de Kosovo, des de 1974 dins de la República Federal de Iugoslàvia. La proclamació unilateral de la República de Kosovo pels insurgents, el 1991, i el començament d'operacions militars de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo (UCK), el 1996, no van fer més que empitjorar la còlera dels serbis: les seves reaccions van ser despietades i van desencadenar una nova onada de violència. Amb vista a apaivagar la tensió, a partir de 1997, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), a través del seu grup de contacte, va prendre la iniciativa de convèncer les autoritats sèrbies de concedir a Kosovo una autonomia substancial. Donat el fracàs de les negociacions, el Consell de Seguretat es va veure obligat a aprovar, el 31 de març de 1998, en el marc del Capítol VII de la Carta de les Nacions Unides, la resolució 1160, per la qual recolzava l'atorgament a Kosovo d'una “veritable autonomia administrativa”, alhora que afirmava el seu suport a la sobirania i a la integritat territorial de la República Federal de Iugoslàvia. L'ús excessiu i indiscriminat de la força per Iugoslàvia va ocasionar nombroses víctimes i va provocar el flux d'una quantitat impressionant de refugiats. Alarmat per la imminència d'un "catàstrofe humanitària", el Consell de Seguretat va aprovar, el 23 de setembre de 1998, la resolució 1199, per la qual afirmava que el deteriorament de la situació a Kosovo constituïa una amenaça a la pau i la seguretat de la regió. Mitjançant aquesta resolució, aprovada així mateix en el marc del Capítol VII, el Consell exigia la represa de les negociacions i el retorn sense trava dels refugiats, així com la retirada de Kosovo de les unitats de Sèrbia. La negativa de Sèrbia a aplicar les disposicions d'aquestes dues resolucions i la incapacitat del Consell de Seguretat per prendre mesures coercitives, a causa de l'oposició de la Federació de Rússia i de la Xina, van conduir a l'OTAN a llançar, el 13 d'octubre de 1998, un ultimàtum a la zona perquè es plegués a les exigències del Consell de Seguretat. La imminència dels atacs aeris de l'OTAN va fer cedir a Sèrbia, que va acceptar signar dos acords: el primer, el 16 d'octubre de 1998, amb l'OSCE, mitjançant el qual es creava una missió de verificació encarregada d'assegurar l'aplicació de les resolucions del Consell de Seguretat; el segon, concertat un dia abans amb l'OTAN, que l'autoritzava a conformar una missió aèria de verificació de la retirada de Kosovo de les unitats de seguretat sèrbies. Mitjançant la resolució 1203, aprovada el 24 d'octubre, el Consell de Seguretat, sempre en el marc del capítol VII, aprovava i recolzava aquests acords i exigia que “s'apliquin immediatament i en la seva integritat”. Les vacil·lacions de Sèrbia i les noves massacres de civils perpetrats pels serbis, el 15 de gener de 1999, a Racak, van conduir a l'OTAN, el 30 de gener, a reiterar la seva amenaça d'emprar la força. El fracàs de les negociacions i la represa de la campanya militar a Kosovo per part de les forces sèrbies van fer que finalment, el 24 de març de 1999, l'OTAN recorregués a la força contra Sèrbia, sense haver obtingut prèviament l'autorització del Consell de Seguretat .