L'esquerra marxista radical a la transició (1967-1980)

Abstract

[cat] L’esquerra marxista radical va ser una opció política que es configurà a l’alça durant la dècada dels seixanta i que es perllongà al llarg dels setanta per oferir un programa revolucionari als treballadors creient en la imminència d’una revolució proletària que instauraria el socialisme, d’una banda, i per la incapacitat de les forces polítiques existents per impulsar-la, d’altre banda. Aquesta tesi doctoral detalla els orígens de l’esquerra revolucionària, l’evolució ideològica de les sis organitzacions estudiades (PTE, OCE[BR], AC, LCR, OEC i MC), la seva actuació durant els principals esdeveniments de la Transició i finalment com cadascuna de les organitzacions encarà el nou context democràtic. El conglomerat format per l’arxipèlag de l’esquerra revolucionària forma un conjunt que, tot i les seves diferències, presenta trets comuns que ens permeten l’anàlisi com un col·lectiu amb identitat pròpia. Lluny de cercar els punts en comú i establir el comunisme com a element de cohesió, va ser precisament aquest qui actuà com a cavall de batalla i d’element de disgregació entre les formacions del marxisme radical. Com es detalla en el cos del treball van ser el sectarisme i el dogmatisme els dos factors principals que van impossibilitar l’entesa entre l’esquerra marxista radical tot impedint una possible unitat orgànica. Les eleccions van demostrar que l’electorat comunista català era insubornable amb el seu compromís favorable al PSUC, i aquest partit totalment imbatible a l’espai comunista a nivell municipal i estatal. Electoralment totes les experiències de l’esquerra revolucionària van resultar un fracàs en no aconseguir guanyar la confiança de la població. Per tant, la seva importància no es pot copsar a través de la participació en les diferents cites electorals sinó que s’ha de cercar en dinàmiques de llarg recorregut i en esquemes que van permeabilitzar a la cultura d’esquerres. Ja durant la dictadura participà de manera activa en l’erosió del règim franquista impossibilitant la seva continuïtat a mig i llarg termini. També actuà com a punta de llança en defensa de col·lectius discriminats i minoritaris i mostrant una sensibilitat especial cap a les reivindicacions en defensa del territori i el medi ambient. L’esquerra revolucionària exigí amb més vehemència que ningú qüestions com els drets dels homosexuals i transsexuals, les polítiques per la no discriminació de gènere, els drets dels presos socials o bé la projecció de polítiques públiques respectuoses amb la natura. També ho va ser a l’hora de projectar la democràcia amb propostes pioneres, transgressores i innovadores. I sobretot el principal llegat de l’esquerra revolucionària ha consistit en formar un capital humà impregnat de valors en defensa de la llibertat, la igualtat i la justícia social que des de càrrecs de responsabilitat a l’actual democràcia en ocasions han dirigit la mirada cap a les classes subalternes.

èng The radical Marxist left was a political option that was configured on the rise during the sixties and that lasted throughout the seventies to offer a revolutionary program to the workers, believing in the imminence of a proletarian revolution that would establish socialism, on the one hand, and by the inability of the existing political forces to promote it, on the other hand. This doctoral thesis details the origins of the revolutionary left, the ideological evolution of the six organizations studied (PTE, OCE [BR], AC, LCR, OEC and MC), their performance during the main events of the Transition and finally how each one of the organizations faced the new democratic context. The conglomerate formed by the archipelago of the revolutionary left forms a group that, despite their differences, presents common features that allow us to analyze it as a group with its own identity. Far from seeking common ground and establishing communism as an element of cohesion, it was precisely this who acted as a battle horse and as an element of disintegration between the radical Marxist formations. As detailed in the body of work, sectarianism and dogmatism were the two main factors that made understanding impossible between the radical Marxist left, preventing a possible organic unity. The elections showed that the Catalan communist electorate was unbeatable with its favorable commitment to the PSUC, and that this party was totally unbeatable in the communist space at the municipal and state level. Electorally, all the experiences of the revolutionary left were a failure, failing to win the trust of the population. Therefore, its importance cannot be grasped through participation in the different electoral events, but must be sought in long-term dynamics and schemes that permeate the culture of the left. During the dictatorship, it actively participated in the erosion of the Franco regime, making it impossible to continue in the medium and long term. It also acted as a spearhead in defense of discriminated and minority groups and showing a special sensitivity towards demands in defense of the territory and the environment. The revolutionary left demanded more vehemently than anyone else issues such as the rights of homosexuals and transsexuals, policies for gender non- discrimination, the rights of social prisoners or the projection of public policies respectful of nature. It was also so when it came to projecting democracy with pioneering, transgressive and innovative proposals. And above all, the main legacy of the revolutionary left has consisted of forming a human capital impregnated with values in defense of freedom, equality and social justice that from positions of responsibility in the current democracy have sometimes turned their gaze towards the popular classes.