Please use this identifier to cite or link to this item: http://hdl.handle.net/2445/18110
Title: Responsabilitat de l¿hereu pel pagament de la llegítima. Comentari a la STSJC 25/2002, de 12 de setembre
Author: Marsal Guillamet, Joan
Keywords: Dret de successió
Llegítima
Jurisprudència
Catalunya
Law of succession
Legitime
Jurisprudence
Catalonia
Issue Date: 2003
Publisher: Universitat Pompeu Fabra
Abstract: En el Dret Civil de Catalunya, l’art. 366 del Codi de Successions (CS) estableix de forma programàtica que “l’hereu respon personalment del pagament de la llegítima”. Amb tot, els arts. 373 a 375 CS, en seu d’inoficiositat, semblen donar a entendre que l’obligació de l’hereu ve delimitada pel “valor de l’actiu hereditari líquid”, en facultar els legitimaris per demanar la reducció de llegats i, àdhuc, donacions si l’actiu hereditari és “insuficient” per pagar la llegítima. D’aquesta manera, caldria pensar que el principi de l’art. 366 CS és coherent amb el caràcter de dret de crèdit conferit a la llegítima, d’ençà la reforma operada per la llei 8/1990, que no en vincula el pagament als béns de l’herència i sí al seu valor. A la pràctica, els supòsits en què es pot plantejar litigiositat per manca d’actiu hereditari líquid pel pagament de la llegítima són força migrats, atès que caldrà que el causant hagi realitzats donacions que siguin superiors en tres vegades a l’actiu hereditari, atesa la poca entitat, qualitativa i quantitativa, de la llegítima a Catalunya. És necessari, doncs, que el causant s’hagi desprès en vida de més del 75 % del seu potencial actiu hereditari. De tota manera, aquests supòsits es poden donar i ser especialment conflictius quan el propi hereu hagi estat el beneficiari de les donacions realitzades pel causant. Aquest ha estat pròpiament el cas resolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la sentència de 12 de setembre de 2002 (MP: Antoni M. Bruguera i Manté), que comentem per als lectors d’InDret, en què es posa d’actualitat un principi successori del dret català força bescantat per -pretesament- inversemblant i superflu com és el del caràcter de continuador de la personalitat del causant que s’atribueix a l’hereu, el qual assumeix, a més, els seus actes propis (art. 1 CS).
Note: Reproducció del document publicat a http://www.indret.com/pdf/dc04_ca.pdf
It is part of: Indret: Revista para el Análisis del Derecho, 2003, núm. 2, p. 1-9
URI: http://hdl.handle.net/2445/18110
ISSN: 1698-739X
Appears in Collections:Articles publicats en revistes (Dret Privat)

Files in This Item:
File Description SizeFormat 
512246cat.pdf107.63 kBAdobe PDFView/Open


Items in DSpace are protected by copyright, with all rights reserved, unless otherwise indicated.