Neoliberalism, class, subjectivity: a sociological perspective on post-recession british theatre

Abstract

[eng] This PhD dissertation, entitled “Neoliberalism, Class, Subjectivity: A Sociological Perspective on Post-Recession British Theatre / Neoliberalisme, classe, subjectivitat: una mirada sociològica al teatre britànic post-crisi” aims to contribute to the field of theatre studies by offering an analysis of Beats (2012; published 2013), by Kieran Hurley, In the Republic of Happiness, by Martin Crimp (2012), and Mouthpiece (2018), also by Hurley, from the perspective of how these plays formally and rhetorically react to a context of post-recession crisis and austerity, in which neoliberal discourses overemphasising individual agency have prevailed. After a long disregard of class during the 1980s and 1990s, Siân Adiseshiah (2016) and Nadine Holdsworth (2019) have identified that there has been a return to class issues in 21st-century British drama. In line with this, this thesis intends to expand existing scholarly literature on the subject of class, by arguing that Beats, In the Republic of Happiness, and Mouthpiece are part of a broader cultural response to the 2008 financial crash and the capitalist management of crisis, in which dominant narratives of meritocracy or prosperity were questioned and discourses around class difference and inequality regained significance. The coming of the neoliberal paradigm, with flexible market and labour relationships, the erosion of traditional identities, the distrust of metanarratives and the transition from the industrial producer to the individual consumer, led some politicians and sociologists to deliberately discredit class as an old-fashioned term. Instead, they extolled the individualised middle-class self as the universal and normative ideal in post-industrial societies. Drawing on Beverley Skeggs (2004a) and Imogen Tyler’s (2013, 2020) sociological work, this thesis contends that neoliberalism propagates normative forms of personhood through othering and stigmatising discourses that render working-class individuals as abject, irresponsible, ungovernable and unable to accrue value to/for themselves. More specifically, it is claimed that the plays discussed have absorbed these class concerns since they identify, defamiliarise, challenge or satirise the dominant neoliberal form of subjectivity in a way that contributes to put class issues back on stage. In addition, and by reference to Paul Murphy’s analysis of class as performance (2012) and Tyler’s account of class as struggles against classification (2013), the thesis also explores how these plays understand class in a relational way, by considering othering discourses that culturally reinforce inequality in classed subjectivities. In line with this theoretical framework, the thesis argues that Beats reveals and resists the demonisation and devaluation of working-class young subjects by mobilising and interpellating spectators via affects of solidarity or a historical reading of communitarian forms of resistance that may disturb neoliberal forms of power. In the Republic of Happiness satirises and

maximises the neoliberal subjectivity embodied by the character of Marlene, and warns us against neoliberal discourses of authenticity, security or wellbeing activated by the desire for happiness. Finally, Mouthpiece cautions against representations that essentialise working-class identities as valueless and abject, attaching them to narratives of decline. Last but not least, by exploring how the character of Declan revolts against this cultural stereotyping, the thesis confirms that a focus on how working-class subjects resist or disidentify themselves from dominant regimes of value is highly productive for a class-based analysis of theatre.

[cat] La present tesi, titulada “Neoliberalism, Class, Subjectivity: A Sociological Perspective on Post-Recession British Theatre / Neoliberalisme, Classe, Subjectivitat: Una mirada sociològica al teatre britànic post-crisi”, proposa una lectura de les obres de Beats (2012; publicat 2013), de Kieran Hurley, In the Republic of Happiness (2012), de Martin Crimp, i Mouthpiece (2018), també de Kieran Hurley, parant atenció a com aquestes han reaccionat formalment i retòricament a un context de crisi i austeritat, en què els discursos neoliberals han sobre- emfatitzat l’agència individual. Siân Adiseshiah (2016) i Nadine Holdsworth (2019) han identificat un retorn de temàtiques relacionades amb les classes socials en l’escena britànica del segle XXI, després que en la dècada dels vuitanta i noranta aquestes es deixessin pràcticament de banda. En aquest sentit, aquesta tesi pretén engrossir la literatura al voltant de les classes socials, argumentant que Beats, In the Republic of Happiness, i Mouthpiece formen part d’una resposta cultural a la crisi financera del 2008 i a la gestió neoliberal de la crisi, en què la meritocràcia i la prosperitat, com a narratives dominants, van ser qüestionades i els discursos al voltant de les diferències de classe i la desigualtat van recobrar importància. Amb l’adveniment del paradigma neoliberal, caracteritzat per unes relacions laborals i de mercat més flexibles, l’erosió d’identitats tradicionals, la desconfiança vers les metanarratives i la transició de la figura del productor industrial a l’individu consumidor van portar a diversos polítics i sociòlegs a desestimar deliberadament el concepte de classe com a anacrònic. En comptes d’això, van induir un jo individualitzat de classe mitjana com a ideal universal i normatiu a les societats post-industrials. A partir del treball sociològic de Beverley Skeggs (2004a) i Imogen Tyler (2013, 2020), aquesta tesi argumenta que el neoliberalisme propaga formes de personalitat normatives mitjançant discursos d’alterització i estigmatització, que posicionen com a abjectes, irresponsables, ingovernables i incapaços d’acumular valor per si mateixos als individus de classe treballadora. Específicament, la tesi defensa que les obres en qüestió han absorbit aquestes preocupacions de classe i identifiquen, desfamiliaritzen, satiritzen o posen en entredit la subjectivitat neoliberal dominant de tal manera que han contribuït a ressituar en l’escena teatral qüestions de classe. A més, explora com aquestes obres conceben la classe de manera relacional, considerant discursos d’alterització que reforcen culturalment la desigualtat en les subjectivitats de classe. Amb aquest propòsit, es recorre principalment a l’anàlisi de Paul

Murphy de classe com a performativitat (2012) i a la concepció de Tyler de la classe com a lluita contra els règims classificatoris (2013). En aquest sentit, aquesta tesi argumenta que Beats posa al descobert la demonització i devaluació dels joves de classe treballadora, interpel·lant als espectadors a través de la mobilització d’afectes de solidaritat o a través d’una lectura històrica sobre formes comunitàries de resistència que desestabilitzen formes neoliberals de poder. La tesi llegeix, també, In the Republic of Happiness a partir de com l’obra satiritza i porta fins a l’última de les conseqüències la subjectivitat neoliberal, personificada en el personatge de Marlene, i adverteix del perill dels discursos neoliberals sobre l’autenticitat, la seguretat o el benestar mobilitzats a partir del desig de ser feliços. Per últim, la tesi analitza com Mouthpiece denuncia les representacions de les identitats de classe treballadora que les essencialitzen com a abjectes i desvalorades, vinculant-les a narratives de decadència. Finalment, centrant-se en com el personatge de Declan es revolta contra aquesta estereotipització cultural, la tesi confirma com de productiu és parar atenció a com els subjectes de classe treballadora oposen resistència o es desidentifiquen dels règims de valor dominants per l’anàlisi de la classe en les representacions teatrals.