"M’estén el cos i la mirada": Finit i infinit dels cos en la literatura femenina dels blogs

Abstract

Escric un blog des d’abril de 2008. El camí que hi he recorregut fins avui, tres anys més tard, s’ha anat convertint cada cop més en una aventura creativa i relacional apassionant i imprevista. La idea inicial del blog, ser un quadern de notes i esborranys amb intenció literària que es convertissin en el germen de futurs poemes o proses poètiques, es veié aviat transformada, de manera inevitable, pel mateix espai cibernètic en què pretenia materialitzar-se. De cop i volta, no era el mateix escriure en pantalla que sobre paper, per començar perquè no era el mateix exposar el text a innumerables i inconcrets ulls anònims que desar-lo en un calaix del meu estudi i ser-ne l’única (o gairebé l’única) lectora. Recordo el punt d’inquietud, al principi més aviat de pànic, del moment justament anterior a l’acció de fer clic al botó “Publicar l’entrada”. Recordo les relectures d’aquells textos que en principi havien de ser només esborranys i que es convertiren, des de ben aviat, en textos treballats, amb coherència interna, acabats, llestos per ser llegits per ulls exigents, si és que es donava el cas que n’hi havia alguns entre aquells innumerables i inconcrets ulls anònims. I també aviat, no sé gaire com, aquests ulls començaren a fer-se visibles i a tenir veu en comentaris a les entrades; alguns (pocs) esdevingueren “seguidors” del blog, i a partir d’aquí la xarxa em dugué a altres blogs, altres racons, altres veus. És així com vaig conèixer altres veus de dones que també escrivien blogs i que ho feien d’una manera similar a la meva: amb apunts més aviat breus, en una prosa que es podria descriure, més que definir, com a poètica, autobiogràfica en un sentit ampli del terme,2 i amb la pretensió de crear bellesa amb les paraules.