"Destino" i la cultura catalana a les acaballes del franquisme (1966-1975)

Abstract

[cat] “Destino”, des dels anys quaranta i sobretot en els cinquanta i primers seixanta del segle XX, mitjançant una fórmula culta, va protagonitzar un doble debat, polític i cultural. Polític, en defensa de més llibertat i d'un cert liberalisme europeu, però no tant nacional o de país. Cultural, en defensa d'una cultura castellana, i catalana feta aquí, però majoritàriament en castellà (premis Nadal, Brunet de periodisme, etc.). Aquest doble debat anava adreçat a una societat bàsicament catalana, culta i amb inquietuds intel.lectuals, que desitjava tenir una finestra oberta al que passava al món, en tots els camps, de les arts, de la cultura, de la literatura, de la música, del cinema o de la política, etc., i que no ho trobaven en altres mitjans de comunicació, ni molt menys en la cultura oficial del règim. Aquest era partidari d’una cultura de pensament únic, claustrofòbica, que ofegava qualsevol testimoni o iniciativa que s’apartés de la línia oficial marcada. I no ho feia només amb propaganda i consignes; si havia d’emprar la violència per aconseguir-ho, no dubtava en aplicar-la.

L’arribada de Fraga al ministeri, i la famosa "Llei de Premsa" de març de 1966, que atorgava, més llibertat d’expressió, per una part; i el sorgiment d'altres publicacions (Serra d'Or) i de grups socials (Òmnium Cultural), i que donaven més contingut a la "identitat nacional" d'aquesta mateixa societat, van anar desplaçant lentament a “Destino”, com a referència, fins a portar-la a la marginalització, per acabar extingint-se, a finals dels setanta. Les disputes amb aquells grups, que utilitzaven la cultura catalana com a “eina per la recuperació de la dignitat i la reconstrucció nacional del país”, en uns moments en que creixia el sentiment nacionalista en el sí de la societat, els enfrontaments amb el règim, la situació perifèrica de “Destino”, i l’aparició a Madrid de revistes com “Tiempo” o “Cambio16”, de caire més modern i d’àmbit estatal, exercint una sistemàtica oposició política que no va fer mai aquella, varen fer inexorable la seva desaparició. Del que s'ocupa aquest treball és de tota aquesta decadència.

El debat polític que tracto d’abordar, es circumscriurà només a la política nacional, la de l’Estat espanyol, malgrat fer incursions ocasionals a tres països veïns, França, el Marroc i Portugal, en moments puntuals. Es evident que aquest debat polític té moltes cares, i tractaré de donar, també una pinzellada a altres vessants, com la religiosa (L’Església catòlica anava de la mà del règim, recolzant-se mútuament; la separació Església-Estat no existia), o la crítica social (La universitat fou un pou de maldecaps per a l’Administració i una font d’enfrontaments en aquests anys; la situació de la dona, el feminisme que començava a créixer al nostre país, l’especulació immobiliària,...). Tanmateix, limitaré el debat cultural del treball al voltant de la literatura, en castellà i en català; la llengua com a vehicle d’una cultura. La defensa del català i de la cultura catalana feta en castellà esdevindrà un tema recurrent en les pàgines de “Destino” al llarg d’aquests anys. Què defensaven, cóm ho defensaven i per què ho feien serà fil conductor que ens portarà pel recorregut d’aquesta etapa, des del 1966 fins la mort de Franco, el 1975.

[eng] “Destino” and the Catalan culture at the end of Francoism (1966-1975)

“Destino” magazine starred a double discussion, cultural and political, directed by a Catalan society, educated, who wished to have an open window to what was happening in the world, in every field, and what was not found it in other media, even in the “official culture” of the system. Political, defending more liberty and European liberalism, not even national or from the country. Cultural, defending the Castilian and Catalan culture done here, but in Castilian (Nadal Prizes, Brunet from journalism, etc.). The system, supporter of an unique thinking culture, claustrophobic, that is drowning any testimony or initiative that was far from the official line. And it did it not only with political material and slogans, but also, if necessary, using violence to get it.

Fraga’s arrival to the ministry, and the famous “Press Law” from March 1966, by one side, and the appear of other publications (Serra d’Or) and social groups (Ommium Cultural), that gave more content to “national identity”, from the other, moved “Destino” from reference place to isolation, arriving to extinction at the end of the 70’s. Arguments between these groups, which used Catalan culture as a “dignity recovery tool and country national reconstruction”, put face to face to the system. “Destino”’s peripheral situation, and the appearance of “Tiempo” or “Cambio16” magazines in Madrid, made his extinction inexorable. What this dissertation talks is about all of this decay.

Political discussion is only about the Spanish national politics. It also gives you a small view to other aspects, as religious (Catholics and the system were holding themselves) or social criticism (university as a source of conflict during these years; woman’s situation, feminism, real state speculation, etc.). Cultural discussion is limited to literature in Castilian and Catalan, with language as a vehicle of a culture. Defence of Catalan language and culture done in the Castilian language will be a recurrent argument in “Destino” pages during these years. What they defended it, how they defended it and why did they defended it is what take us the route during these years.