La Vida d'Isop entre el iambe, la faula i la novel·la

Abstract

Un títol com "La Vida d'Isop entre el iambe, la faula i la novel.la" intenta, sobretot, de definir uns límits: la seqüència dels termes de referència a fets literaris que hi són emprats és indici també d'una seqüència temporal, en l'ordre històric, la que cal resseguir per passar del personatge -Isop, el poeta- a l'obra literària que en parla -la Vita - Del iambe a la novel·la suposa un camí, que no hem fet amb l'esperança de trobar ni amb la intenció de cercar cap veritat històrica en les dades que sobre Isop forneix la -Vita-. A més, aquest no era un camí aparent, car ha catgut reconstruir-ne el traçat en els seus punts cabdals i fer-lo intel·lectualment transitable, i ha calgut també pensar-lo a l'inrevés, ja que el punt d'arribada, la novel·la, és alhora punt de partença. En efecte, partim d'un text, la Vita Aesopi, i sabem importants per al nostre propòsit uns altres textos, les faules, que calculem prosificacions d'uns poemes. Així, ens trobem acarats a una mena singular de poeta arcaic i intentem d'explicar el fonament arcaic d'una sèrie de trets que el defineixen, però que nosaltres hem après en un text hel.lenístic, el de la Vita. Ara bé, la separació que els limita condiciona els resultats. A l'origen tenim potser només un context -imaginem una festa o tal vegada un moment de lliure en la realització d'una activitat quotidiana, com ara un descans en les feines del camp- en què s'escau alguna forma de narració breu, anecdòtica o al.lusiva, exemplar o sentenciosa, crítica o exhortativa. I potser un tal Isop fou especialment destre en la invenció d'aquestes contalles: per a Herodot és "logopoios", ço és un individu que sap fer determinades contalles. I qui diu "logos" diu, és clar, "medos", "atnos", que poden designar un mateix objecte narratiu, aquestes contalles, i "geloion" que en diu una característica fonamental: fantasia i realisme, no exempts, però, d'una càrrega didàctica i/o d'entreteniment. Després, el cosum de reproduir i d'imitar aquestes contalles aniria modelant el que podríam dit gènere propi d'una ocasió específica. Entre l'un i l'altra cal fixar també el tipus del narrador, del poeta. El poeta, el narrador, d'antuvi -és-; després hom -el pensa-. I la millor manera d'imaginar-lo és en connexió estreta amb la seva obra: allò que el poeta explica -que fa -objecte-, susceptible de ser reproduït i imitat- es -personalitza- en ell. Així, les -narracions- de i de les anècdotes -a propòsit de- s'aproximen; a la fi s'identifiquen. El nom d'Isop és indestriable d'un objecte, la faula. Quan el poeta -ja no és-, cal mantenir-ne una -persona- i el material que nodreix la representació d'Isop hom el poua de la seva obra: si la faula exhorta, Isop és imaginat com a conseller d'homes i de reis; si és "geloion", fa riure, també Isop esdevé risible; si la faula critica i agredeeix -i així és emprada com a forma de la poesia iàmbica-, la befa i la riallada implícites en aquesta agressió poden anar igualment contra el poeta, fins i tot ocasionar-li la mort. S'origina, d'aquesta manera, a l'entorn del personatge una tradició àmplia, oberta i a l'inici oral, que ha quallat a l'època hel.lenística en una -Vita-, limitada i closa en ella mateixa, escrita per un autor. Cal insistir que no és biografia com a gènere, sinó l'articulació i la novel·lització, en el marc narratiu d'una vida, dels aspectes -biogràfics- que no vol dir realmente viscuts pel faulista- significatius per a una seva representació i caracterització com a poeta en general - i en aquest sentit cal recordar l'episodi de la mort d'Isop a Delfos o l'escena d'iniciació poètica que podem individuar a la -Vita-, i com a conreador del gènere iàmbic, en particular, si tenim en compte els vincles importants de gènesi i de difusió entre aquest i la faula. I cal només, per a comprovar la solidesa d'aquests vincles, tenir present la tradició biogràfica i la representació de la persona d'altres poetes iàmbics, com Arquíloc o Hipònax. D'altra banda, és possible parlar de novel·lització, car el tipus de narració que serveix de marc a la llegendària vida del poeta de les faules, és deutor, en gran mesura, de l'època en què fou elaborada la -Vita-, moment en què es consolida la tradició de formes narratives, en prosa, que donen com a producte nou la novel·la, i, a més, es produeix també una revifalla important de la tradición iàmbica. La novel.la d'Isop formula amb termes precisos quina és la representació del poeta. L'imagina esclau, no-grec i físicament inferior. Aquesta imatge, però, imposa al personatge un -rôle- determinat, car haurà de superar, com sigui, la seva inferioritat, que no és un tret d'índole biogràfica, sinó literària. I la superació arriba quan troba una manera especial i específica d'expressar-se, la faula, o quan pot demostrar un enginy i una habilitat que el fan triomfar sempre i en tots els àmbits sobre uns oponents només en aparença superiors. Enginy i habilitat, perquè són també els trets que predominen en faules el protagonisme de les quals ha estat confiat a animals com el llop o la mostela o la guineu. Ara bé, hàbil o enginyós, Isop és lleig; d'una lletjor tan extrema que arriba àdhuc a la grolleria de la burla i de la caricatura. Per això, calia resseguir quina era la formulació exacta de l'aparença física del poeta i poder comprovar com els qualificatius emprats no eren casuals, ans ben significants en llur context, puix que remetien a la representació i caracterització d'altres figures, mítiques o afins al faulista per la coincidència en el conreu d'una determinada poesia. La novel.la d'lsop és important encara per un altre aspecte. Es tracta d'una novel·la satírica i realista, protagonitzada per un esclau. Cal recordar que, en l'àmbit de la literatura grega, hom parla sempre de novel·la -idealista- i es reserva el qualificatiu de -realista- a les novel·les llatines com el -Satiricó- o -L'ase d'or-. Tanmateix, davant d'un text com la -Vita Aesopi- es fa difícil de seguir mantenint aquesta dicotomia. lsop, certament, val com anti-heroi d'una novel.la grega d'amor i d'aventures. I això tant pel seu aspecte, ben oposat al dels joves i bells enamorats protagonists de les obres del gènere, com per la seva actuació, car, com un personatge de comèdia, capgira, en benefici propi, el món que l'envolta -comportament, per altra part, que s'avé amb la representació tradicional del poeta iàmbic; i el iambe es troba a la base de la comèdia.-L'engany, el canvi o la transformació codifiquen l'essència del personatge. Isop, esclau com és, dins i fora, opina, discuteix, jutja o decideix en els afers dels homes. Isop és el poeta de les faules i la faula exemplifica bé el vincle entre identitat i canvi: són breus seqüències narratives en les quals sota una disfressa animal -com la de Luci, el protagonista de -L'ase d'or- hom denuncia la falsedat, la hipocresia o els prejudicis que regeixen la conducta i la vida dels homes, i alhora es posa de relleu la necessària permanència i una obligada immutabilitat d'uns caràcters humans que, si no volen fracassar estrepitosament, mai no han d'ultrapassar llur pròpia categoria i condició naturals. La faula, doncs, vol ensenyar tot entretenint. I la vida novel.lada del poeta lleig vol ser també un ensenyament: es clou amb una moralitat, i alguns dels seus episodis no són altra cosa que ocasió per a narrar una faula, com si l'autor hagués pensat la seva obra sobre el model mateix del gènere conreat pel protagonista, car fa progressar el relat a manera d'un cosit d'anècdotes a propòsit del personatge, com un entreteixit de sentències i dites del poeta, com un canemàs on s'articulen les faules d'lsop o les que ell mateix inventa, car n'hi ha de desconegudes per la tradició isòpica, però, si porten el nom d'Isop o és ell qui les explica, ningú no deixarà d'identificar-les com a tals. D'altra banda, si Isop, la faula, ensenyen, és perquè el poeta pot transmetre un missatge de saviesa -i la tradición oblida els aspectes negatius de la seva figura i li reserva un lloc entre els savis de Grècia-, però no d'una saviesa artificial o vanitosa: no és un filòsof -el filòsof és l'amo Xantos-, sinó només un esclau dotat d'una saviesa natural, com la que reivindicaren els qui, d'un nova manera, -la manera cínica-, a l'època hel.lenística, oposaren al convencionalisme i a l'erudició llur extravagància i crítica. Així doncs, la "Vita Aesopi", narració en prosa, "bios", a propòsit d'un poeta i d'un savi en la tradició iàmbica, és, sens dubte, una malla oblidada però no perduda de la "iambikeidéa"