Please use this identifier to cite or link to this item: http://hdl.handle.net/2445/43170
Title: L’intel•lectualisme moral a Epicur de Samos
Author: Moreno Castillo, Antonio
Director: Jufresa, Montserrat
Keywords: Epicur, de Samos, 341-270 aC
Intel.lectualisme
Intelectualismo
Intellectualism
Issue Date: 12-Jun-2012
Publisher: Universitat de Barcelona
Abstract: [cat] Aquesta tesi consisteix a demostrar que l’ètica epicúria no es distancia de l’ètica platònica, com s’ha dit tant sovint, sinó que és en el fons la mateixa. O dit d’una altra manera, que l’hedonisme epicuri és una interpretació psicològica de l’ètica platònica. Les diferències entre tots dos filòsofs rauen més aviat en l’estatus ontològic de l’ètica, però no en l’ètica en ella mateixa. I s’ha de dir que aquesta idea està suggerida en molts comentaristes, fins i tot en els que insisteixen en les diferències amb Plató. Podem dir que aquesta tesi consisteix a portar fins a les últimes conseqüències les idees d’aquests tractadistes. Un resum d’aquesta tesi ja la podríem trobar a la intervenció de Torquat en el De Finibus bonorum et malorum de Ciceró. La tesi es desenvolupa al voltant de dos conceptes, l’intel•lectualisme moral i el plaer. L’intel•lectualisme moral, desenvolupat preferentment per Plató, consisteix a identificar la virtut amb el coneixement, o dit d’una altra manera, que el coneixement de la virtut és condició necessària i suficient per practicar la virtut. Aquesta teoria moral té tres implicacions indissolublement unides. La primera, que la virtut és ensenyable, ja que és objecte de coneixement; la segona, que la virtut és única, ja que ningú no podria conèixer totes les virtuts; i la tercera, que la virtut només té avantatges per al subjecte moral, de manera que ningú no fa el mal conscientment, ja que ningú no actua en contra dels seus propis interessos. Aquesta teoria és escandalosa, i provoca escàndol en els oponents de Sòcrates en els diàlegs platònics i en alguns comentaristes actuals. Fins i tot n’hi ha que la cualfiquen de paradoxal, i parteixen de la base que Plató no se la creu. Nosaltres no hi estem d’acord en absolut i més aviat creiem que es dona en tots els discursos ètics grecs, des d’Hesíode fins als estoics. Evidentment, creiem que Epicur no n’és cap excepció, perquè hi trobem les tres implicacions d’aquesta teoria. Però també hi trobem un escull important, ja que en les seves màximes capitals diu que el savi podria cometre injustícia si tingués la seguretat de no ser descobert ni sancionat, però com que això és impossible mai no la podrà cometre. Plutarc, per la seva part, comenta que, quan Epicur es pregunta a ell mateix si el savi cometria injustícia en la hipotètica seguretat de no ser descobert, no sap que contestar. Plutarc creu que en realitat la resposta del savi epicuri és afirmativa, i no ho expressa clarament perquè se n’avergonyeix. Nosaltres, d’acord amb la nostra tesi, creiem que és negativa, i no ho diu perquè entraria en contradicció amb aquestes màximes, de la mateixa manera que una resposta positiva entraria en contradicció amb la resta dels seus escrits morals. Pel que fa al plaer, partim de la base àmpliament acceptada, que Epicur contempla dos tipus de plaer tant en el cos com en l’ànima, que són el cinètic i el catastemàtic, aquest últim considerat com l’absència de dolor. Analitzant l’obra ètica d’Epicur constatem que el plaer catastemàtic és preponderant, i la major part de les vegades que Epicur fa servir la paraula plaer ho fa amb aquest significat. En Plató, en canvi, el plaer catastemàtic no existeix, i només existeix el cinètic, que és el que coincideix amb el significat vulgar de la paraula plaer. I reforcem la similitud entre tots dos pensadors considerant el plaer catastemàtic de l’ànima com una conseqüència psicològica del Bé platònic. Si aquest plaer catastemàtic o ataràxia és el màxim plaer, i és conseqüència d’haver practicat el bé, i el plaer és indefugible, també ho és practicar el bé, que és el punt essencial de l’ètica platònica. La diferència és que per Plató la virtut és una finalitat i per a Epicur un mitjà, però aquesta diferència no és de caire ètic, sinó ontològic.
[eng] THE MORAL INTELECTUALISM IN EPICURUS OF SAMOS The object of this work is to show that the ethics of Epicurus and the ethics of Plato are at bottom the same. We could say in other words that the Epicurus’ hedonism is a psychological interpretation of the platonic ethics. The difference between both moral systems is more ontological than ethic. This idea has been suggested by many authors, even by those who consider Epicurus as non-platonic. Plato identifies virtue with the knowledge of the virtue and this involves three implications. The first is that virtue can be taught, because it is object of knowledge; the second, that all virtues are reduced to one, which can be identified with justice, because, nobody could know all the virtues; and the third is that the virtue is always good for the moral subject, in such a way that virtue is unavoidable for those who know it, because no one acts against his own interest. This theory is surprising, and the opponents to Socrates were surprised. There are modern authors who are also surprised, and name this theory the Socratic paradox. We think that there is no paradox and we find it more o less explicitly in all the Greek ethics, from Democritus until the stoics. Epicurus is not an exception, and we find in his moral system the three implications exposed before. The only difficulty is that he says that the wise man will commit no injustice because he can’t be sure of not to be punished. But when he asks himself what would do if he could be sure of that, he gives no response, but his answer is not affirmative. Epicurus is hedonist because he says that human beings can’t avoid looking for pleasure, and it is commonly accepted that Epicurus speaks about two kinds of pleasures, the kinetic and the katastematic. The first is what the word pleasure means in the ordinary level of language, and the second is the absence of pain. We can find both of them in the body and in the soul. Plato says that the absence of pain is not pleasure, but for him pleasure is only the cinetic pleasure of Epicurus. The katastematic pleasure of the soul, which has nothing to do with the platonic pleasure, can be considered as a psychological consequence of practicing virtue, in such a way that virtue is also unavoidable in his ethic system.
URI: http://hdl.handle.net/2445/43170
Appears in Collections:Tesis Doctorals - Facultat - Filosofia

Files in This Item:
File Description SizeFormat 
AMC_TESI.pdf1.1 MBAdobe PDFView/Open


This item is licensed under a Creative Commons License Creative Commons