Els catalanismes en el sard, en el sicilià i en el castellà

Abstract

Un mot d’origen llatí, àrab, germànic o de qualsevol altre substrat o superestrat ha evolucionat de diferent manera a cadascuna de les llengües i l’adaptació que s’ha produït ha estat influenciada per diversos factors. Molts mots d’origen llatí que formen part del nostre vocabulari bàsic han tingut un pas previ en una altra llengua romànica abans d’establir-se definitivament al català. Aquest fet ha comportat que aquestes paraules hagin adquirit les característiques fonètiques d’aquesta llengua estrangera i que, per tant, hagin incorporat trets fonètics que no són propis de la llengua catalana. En aquest sentit, el català no és cap excepció, ja que ha desenvolupat, com qualsevol altra llengua romànica, aquest paper de transmissor de mots a altres 2 llengües i així és com avui en dia trobem catalanismes en el francès, en el sard, en l’italià o en el castellà. Un dels motius per entendre el traspàs de mots d’una llengua a una altra és el domini que les nacions i els estats han tingut al llarg de la història sobre determinats territoris. L’occità, que va ser una llengua i una cultura molt influent fins a principis de segle XIII, va exportar fora de les seves fronteres terminologia religiosa, literària i de la vida cortesana, és el cas de mots com capellà, hostal, rima, trobador o balada; a finals de segle XVIII el francès va aportar a les llengües del seu entorn una gran quantitat de gal·licismes, per exemple el mots com fusell, blonda, bucle o bijuteria; al seu torn, el castellà durant els segle XVII i XVIII també va donar al francès paraules com ara algarade, camarade o casque (Gargallo i Bastardas 2007)...