Please use this identifier to cite or link to this item: http://hdl.handle.net/2445/96092
Title: Problemàtica educativa al segle XIX i organització dels Col·legis Escolapis de Catalunya : 1838-1904
Author: Tarròs i Esplugas, Ramon
Director: González-Agàpito, Josep, 1946-
Keywords: Escolapis
Piarists
1838-1904
Educació religiosa
Història de l'educació
Catalunya
Religious education
History of education
Catalonia
Issue Date: 29-Nov-1990
Publisher: Universitat de Barcelona
Abstract: [cat] Tracta del paper dels Escolapis al segle XIX en el sistema educatiu liberal, la problemàtica en que es van trobar en la seva acció educativa i l’organització dels Col·legis escolapis de Catalunya en el període de 1838 al 1904, en relació especialment amb el Rector de la Universitat de Barcelona. Pretenent ser una història documental, es fonamenta pràcticament en la investigació de l‘ARXIU GENERAL I HISTÒRIC DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA (AGHUB). La primera part presenta els antecedents, la fonamentació, la consolidació i l’evolució del sistema per tal de dominar el camp de l’ensenyament a través de la legislació, així com les circumstàncies particulars que van fer els Escolapis mereixedors, a Catalunya, del reconeixement general, encara persistent, en el terreny de la docència. El sistema educatiu liberal va ser un dels mitjans de què es va valer la burgesia a fi d’assegurar-se el domini de l’estat i el control de la resta de la societat, contribuint així al manteniment del poder econòmic. Al principi, la lluita més forta es va produir contra l’Església, que era pràcticament l’única Institució docent. Això va generar un procés de secularització que va fer passar l’educació a les mans de l’Estat, que pretenia entre altres coses, salvaguardar la legalitat establerta i oferir uns estudis interessants per millorar la indústria i conseqüentment la riquesa del país. L’ensenyament va ser considerat, els primers anys, des dels principis liberals, com un mitjà important. Més tard es va anar regulant l’estructura administrativa. Tanmateix, mai s’hi va dedicar el pressupost suficient per a dur-ho a terme. Al principi del període i davant la necessitat, el govern progressista, va salvar el “capital” existent en el terreny de l’ensenyament, conservant algunes cases d’Escolapis, no com a Comunitats religioses, sinó com a establiments d’instrucció pública. Els Escolapis, amb una forta i qualificada tradició en el camp de l’ensenyament i una més ferma voluntat de ser-hi, que era la raó de la seva existència, d’una banda, es van trobar deslliurats, en part, de la supressió que va atènyer les Corporacions religioses l’any 1837, però d’altra, subjectes als plans d’ensenyament que regien o regirien en endavant. Amb el canvi de les circumstàncies del país, amb els moderats al poder, la perseverança i tenacitat mostrada en el camp de l’ensenyament, així com la confiança en les Corts a qui acudiren, tant bon punt les condicions foren més favorables, els Escolapis van aconseguir el restabliment com a Institució ensenyant, amb l’aprovació dels representants del país, per la llei del 5 de març de 1845, que va propiciar un nou creixement com a Orde religiós. La necessitat d’harmonització dels principis del Decret “Pidal” amb els Col·legis Escolapis existents, juntament amb la consideració i reconeixement per part del Govern, dels Escolapis com a zelosos auxiliars, va significar privilegis (poder en- senyar sense títol i altres), i concessions, sobretot en l’ensenyament secundari. Tot això va ser respectat per la legislació posterior. La Llei d’Instrucció Pública no va innovar res. Tots els seus principis bàsics ja hi eren en la legislació anterior. Això explicava el redactat, arnpli, de l’article 153. A Catalunya, les peticions de fundació de Col·legis foren múltiples, tant pel prestigi dels Escolapis com pels avantatges que podia representar tenir assegurat l’ensenyament secundari, en llocs on es preveia difícil la instal·lació d’un Institut local, donades les exigències de la mateixa Llei d’Instrucció pública. El Sexenni, per més que d’entrada va abolir tots els privilegis sobre ensenyament, perquè no podia proveir-lo amb altres mitjans, va retornar tot seguit als Col·legis Escolapis la facultat de seguir ensenyant, sempre que comptessin amb l’assentiment de les Corporacions municipals respectives. La cooperació amb els Ajuntaments en el camp de l’ensenyament, que ja feia temps que es donava, va continuar també durant el Sexenni; i per més que hi hagués dificultats i fossin expulsats d’algun lloc, es pot afirmar que els Escolapis hi foren sempre amb dignitat, i que els fets adversos derivaren d’altres motivacions no professionals. La restauració monàrquica i la Constitució del 1876 que afavorí l’Església en matèria d’ensenyament, va portar el restabliment de la vigència de la Llei d’Instrucció Pública, i a més, va atorgar amb el temps, l’ampliació del privilegi a les Corporacions religioses habilitades, cosa que aquestes aprofitaren bé per a la generalització de l’ensenyament i la multiplicació dels col·legis confessionals. Els Escolapis seguiren la marxa general del país augmentant, però, cap a finals del període, el nombre d’alumnes i cases. La facilitat de dedicació a l‘ensenyament secundari, i la mateixa formació dels Mestres Escolapis després del restabliment, va portar dificultats internes en l’atenció al primer ensenyament, com reconeixia una Circular del P. Llanas gairebé al final del període. Això tingué poca repercussió en els Col·legis Escolapis de Catalunya, que passaven per un bon moment. Havien augmentat en nombre, i hi havia una gran preocupació pel millorament de la docència, que esclataria més endavant en els estudis de primària i de Comerç. La segona part tracta la temàtica conjunta de la legislació i els problemes pedagògics pràctícs i concrets que afectaren els Escolapis. Així, ressegueix uns problemes concrets que afectaren directament l’acció educativa dels Col·legis, sobretot pel que fa a l’actuació. Aquestes qüestions es resumeixen en els “privilegis” en quant als títols i exàmens. També tracta problemes anomenats de dependència, que fan referència directa a la titularitat i a la gratuïtat. Finalment, els que es relacionen amb la mateixa identitat escolàpia plantejada prou clarament: problemes d’orientació interna de l’Orde, que ajuden a entendre la manera de ser i d’actuar dels Escolapis i la formaci6 dels Mestres Escolapis, amb estudis per a una doble carrera, -de Sacerdot i gairebé de Llicenciat-, que explicava, en part, la dedicació més gran al 2n ensenyament. La tercera part tracta de donar, en un primer punt, una visió global de l‘acció educativa dels Escolapis, ressaltant-ne l’actuació pràctica, explicitada en qüestions de mètode, organització general i relacions externes; i, en un segon punt, segueix de molt a la vora l’aspecte organitzatiu, dins el possible, de cada un dels Col·legis durant el període assenyalat, fent-ne ressaltar punts interessants de cada un d’ells, sobretot en coses i detalls inèdits. Aquesta tercera part és més voluminosa pel fet de ser un recorregut gairebé monogràfic de cada un dels col·legis, justificat per la necessitat de fonamentar la Història interna general de la Institució escolàpia en monografies de les diverses Institucions que la componen, ja que si bé com a Escolapis tenien trets i característiques comunes, cada Col·legi tenia la seva manera de fer i les seves peculiaritats pròpies, que calia assenyalar. Els 17 Col·legis Escolapis de Catalunya dels quals hi ha un resum monogràfic són: Moià, Balaguer, Puigcerdà, Igualada, Mataró, Barcelona-Sant Antoni Abat, Sabadell, Calella, Olot, Reus, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Tàrrega, Valls, Barcelona-Calassanci, Barcelona-Sarrià i Barcelona-Balmes. L’organització dels Col·legis Escolapis de Catalunya, mostrada a través de l’aportació documental, pel que fa referència sobretot a les relacions amb el Rector de la Universitat de Barcelona, expressava en primer lloc, la voluntat dels Escolapis de ser presents en el camp de l’ensenyament, voluntat que es manifestava amb una organització, que s’anava millorant en bé dels alumnes . Però també- mostra la manca d’espai per a exercir la pròpia capacitat de maniobra en el camp de l’ensenyament, subjectes com estaven a les lleis, en un temps o àmbit històric de centralisme cultural, i, pel que fa a casa nostra, de regressi6 del català. Finalment, uns textos de suport juntament amb una profusió de documents transcrits, molts d’ells inèdits, constitueixen l’Apèndix documental del treball, àmplia plataforma documental que obre perspectives d’aprofundiment, per exemple, en les relacions amb els Municipis; però també en altres camps, com és ara, en la didàctica de les Ciències. Com a conclusió es pot dir que aquest treball intenta presentar la resposta dels Escolapis al repte de l’ensenyament i l’educació en el període fixat. I es pot dir que aquesta resposta era una aportació progressiva -a la demanda social, -a l’evolució sòcio-política, -i a la necessitat cultural immediata, que es conjuminava amb la voluntat dels mateixos Escolapis de ser-hi en el camp de l’ensenyament i de l’educació, raó de ser fonamental de la vocació escolàpia.
[eng] This strives to set the role of the Piarists in the XIX Century within the liberal educational system, the problems of their educational activity and the organization of the Piarists schools in Catalonia during the period of 1838 to 1904 especially in relation to the Rector of Barcelona University. Dealing about a documental history, it is based practically on the research made in the GENERAL and HISTORICAL ARCHIVES OF THE UNIVERSITY OF BARCELONA. == The first part presents the antecedents, implantation, consolidation and evolution of the system which tried to exert control in the field of instruction through the legislation. The Piarists, saved from the suppression of 1837 and having their institutions kept as establishments of public instruction, were reestablished in their functions as a religious Order by law on March 5th, 1845. From the harmonization of the “Plan Pidal” witth this law sprang up the “privileges” (teaching without diploma and others), which were honored by the subsequent legislation. Alter the reestablishment, the admission of new members made possible within a few years, the foundation of new schools and the increase on the level of instruction imparted in them, always in collaboration with the respective Municipalities. After the monarchical restoration and the Constitution of 1876 that favored the Church in reference to Education, the Piarists followed the country’s general trend, increasing the number of schools and students toward the end of the period. == The second part studies the problems derived from the instruction and dedication to teaching (ti-tles, commissions of examinations, distances), credentialing and free tui- tion and about the Piarist identity, including the formation of their members as teachers. == The third part, after a brief introduction on the educational act (method, organization and relations), presents a monographic summary of the 17 Schools (“Col·legis”) in Catalonia: Moià, Balaguer, Puigcerdà, Igualada, Mataró, Barcelona-Sant Antoni Abat, Sabadell, Calella, Olot, Reus, Terrassa, Vilanova i la Geltrú, Tàrrega, Valls and Barcelona (Calassanci, Sarrià, Balmes). == The fifteen texts chosen and a gathering of documents unedited in their majority, about the schools compose the appendix.
URI: http://hdl.handle.net/2445/96092
Appears in Collections:Tesis Doctorals - Departament - Teoria i Història de l'Educació

Files in This Item:
File Description SizeFormat 
01.RTiE_1de3.pdfPàgs. 001 a 498379.44 MBAdobe PDFView/Open
02.RTiE_2de3.pdfPàgs. 499 a 938225.45 MBAdobe PDFView/Open
03.RTiE_3de3.pdfPàgs. 939 a 1289171.23 MBAdobe PDFView/Open


This item is licensed under a Creative Commons License Creative Commons