1577
gètics al creixement, però la seva conceptualització de l'evolució històrica dels sistemes de cultiu en funció de la densitat de població, que condiciona determinades formes d'interdependència entre freqüència d'ús del sòl i canvi tècnic, té una validesa analitica intrínseca, independent -i aïllable, per tant- de la seva peculiar motiva ció heurística. Per a una crítica marxiana dels plantejaments de Boserup, vid. E.J. Nell, Historia y teoría económica, (Crítica, Barcelona, 1984, pp. 157-173). L'objecció fonamental de Nell pot sintetitzar-se, en darrer terme, en la seva pròpia conclusió de què "los cambios en la forma de cultivo son cambios sociales" (p. 173). Però aquesta és una crítica per insuficiència, i no per impertinència. La ma teixa observació val per a les crítiques simètriques al neomaltnusianisme tant des d'una òptica marxiana com de la d'Ester Boserup. (117) D.G. Grigg, Population growth and agrarian change. An historical perspective, Cambridge U.P., 1980, pp. 20-47. El plantejament de Grigg pot considerar-se neomalthusià, entenent per tal una posició explícitament allunyada de Mal^ thus mateix (vid, pp. 11-19 i 281-295) i capaç de recollir els principals suggeriments de l'escola d'Ester Boserup: "one of the assumptions of this book is that agricultural communities respond to increasing population growth by changing their farming methods or limiting their numbers" (p. 15). Una de les posicions més interesants sobre aquesta qües tió en el camp de la historiografia econòmica marxista és la de Guy Bois, el qual admet els aspectes vàlids de l'e£ plicació neomalthusiana des d'una posició contrària a l'ortodòxia malthusiana mateixa, i incorpora aquests aspectes com a subsistema en una interpretació sistèmica més global ("contra la ortodòxia neo-malthusiana", Debats, 5, pp. 93-99, i Crise du féodalisme. Economie rurale et demographic en Normandie orientale du debut du 14e s

1578
au milieu du 16e siècle. École des Hautes Etudes en Scie_n ces Sociales, Paris, 1976). (118) "Ynterrofatorio sobre la cantidad, calidad, destino v cultivo de las tierras...", doc. cit., pregs. 3, 11, 15, i 1, 10 i 13 de l'Ynterroaatorio politico", fs. 401-407. (119) Al cadastre-manifest de 1744 la superfície sense conreu (erm, bosc i roca) era de 1.152,63 jornals, i la total su. mava 7.482,45 jornals, és a dir un 15,4056. A l'interrogatori del 1802 les xifres són més a l'engròs -6.064 jornals la superfície total i 1.200 jornals la inculta-, i el percentatge corresponent hauria estat dei 19,79/é. (120) J. Carrera Pujal, Historia Política y Econòmica de Cataluña, Ed. Bosch, Barcelona, 1947, IV, pp. 21-22; P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., III, p. 330. (121) J. Caresmar, "Discurso sobre la Agricultura, Comercio y Industria, con inclusión de la consistencia, y estado en que se halla cada Partido, o Veguerío de los que componen el Principado de Cataluña", Biblioteca de Catalunya. Fons de la Junta de Comerç, ms. 143 bis, fs. 502, 579 i 581. (122) En canvi, "on elev lit et engraissait autrefois dans l'arrondissement de Cervera une grande quantié de porcs dont la viande salée s'exportait dans les ports de mer". Els passats es refereixen sempre, en aquests informes, a la situació d'abans de la guerra del francès ("Rapport... de 1'arrondissement de Cervera", 1812; "Rapport sur I'agriculture du Departement des Bouches de l'Ebre", 1813). (123) J. Vila Valentí, "La transhumància a Catalunya" a E l m ó n rural a Catalunya, Curial, Barcelona, 1973, pp. 85-120. (124) Vid., a la secció anterior, els capítols sobre "els ingressos de les classes rendistes" i "L'Església, el crèdit i la usura a Cervera en el segle XVIII".

1579
(125) Vid., al respecte, l'apartat sobre "La Junta de Propis i els regidors en el darrer quart del segle", del capítol "Visca el rei i les calces d'estopal". i especialment la nota 225.
(126) J. Thirsk, "The common fields", Past and Present. 29, 19 1964, pp. 3-25; D.B. Grigg, Population growth and agrarian change, op. cit., p. 23. S'acostuma atribuir a Marc Bloch 1'esquema interpretatiu d'una substitució del col.lectivisme agrari primigeni per l'individualisme lligat a la "revolució agrícola", però Bloch mateix ja explicava, per exemple, les raons demogràfiques de l'antic individua, lisme parcel.lari del règim de bocage; l'existència d'amples espais de cultiu temporal, boscos i pastures al voltant de les terres de cultiu regular, que eren les tancades (La historia rural francesa: caracteres originales, Crítica, Barcelona, 1978, pp. 156-164, 174-210 i 486-499). (127) La carnisseria comunal de Torà està documentada com a mínim des del segle XVI, i el proveïment de bestiar va provocar en aquesta centúria i la següent un plet amb el poble de l'Aguda pel problema de les pastures (J. Corberó, Història civil i religiosa de la vila de Torà, op. cit., pp. 96-103). Pel cas de Granyena, yid. A. Bach, Un poble de la Segarra. Granyena, Arxiu Diocesà de Solsona, Solsona, 1980, pp. 32-33. Pel de Guimerà vid. J. L·lort (ed.). Usos i costums de la vila de Guimerà..., op. cit., pp. 32 -33. (128) Vid., per exemple, el cas de les universitats d'Alinyà i Perles, sota jurisdicció del duc de Medinaceli, estudiat per Montserrat Carbonell ("Els comunals i la societat pagesa. Un exemple de l'Alt Urgell, finals s. XVIII-princi^ pis s. XIX", Recerques. 13, 1983, pp. 123-132). Hi havia extenses zones de bosc i pastura emprius, però el conflic_ te entorn a l'ús de les terres comunals entre "barraquers", "capmasers" i el duc, afectava sobretot la llenya, mentre la cria de bestiar no sembla haver estat regulada pel comú. Els habitants d'Alinyà i Perles hi acostumaven a

1580
"apacentar ganados, sacar rompidas o boñigas, hacer lefiaf carbón,pez, aguarrás y todo lo demás que les convenía o acomodaba". (p. 125) Els capmasers benestants volien prj. var-ne l'ús als barraquera, i arribar a privatitzar els comunals, per monopolitzar la comercialització dels productes forestals. Per a la relació entre el cultiu temporal d'artigues i la densitat de població vid. l'obra clàssica d'Ester Boserup (Las condiciones del desarrollo en la agricultura. op. cit., pp. 25-29; Población y cambio tecnológico, op. cit., pp. 36-43 i 79-81). (129) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 171, fs. 115-116. Deuria tractar-se probablement de les dades de l'administració de les carnisseries municipals del 1788, l'any anterior a la redacció de la resposta a Zamora, o d'una mitjana dels darrers anys. (130) La lliura carnissera, de 36 unces, equivalia a uns 1.200 grams (Pesos, mides i mesures, op. cit., p. 30). (131) El Grup d'Estudis d'Història Rural calcula un consum de carn per habitant mitjà a Espanya el 1904 de 50,1 grams per dia, però amb una diferència notable entre les capitals de província i Madrid, on s'acostaria o superaria els cent grams, i els pobles rurals on només era de 41,1 grams diaris ("Contribución al análisis histórico de la ganadería española, 1865-1929 (segunda parte)", a Agricultura y Sociedad, 10, 1979, p. 119). Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el 1969 el consum de carn a la pro víncia de Lleida fou de 96,2 Kg/h a l'any, és a dir uns 264 grams diaris. D'acord amb els estudis de Benassar i Palacio Atard citats per Vicente Pérez Moreda, ja en els segles XVI-XVIII el contrast camp-ciutat hauria estat molt acusat pel que fa al consum proteïnic: a finals del segle XVI es consumien a Valladolid uns 72 grams de carn per persona i dia,

1581
i una xifra semblant a Madrid el segle XVIII; a Bilbao hauria arribat als cent grams el 1743; en canvi a Mojados, un petit poble de Valladolid, no excedia a mitjans segle XVI el 45 grams ("Consum deficitari, fam i crisis demogrà fiques a l'Espanya dels segles XVI-XIX", Estudis d'Història Agrària, 5, 1985, pp. 8-10). (131 bis) S. van Bath, Historia agrària de Europa occidental, 500-1850, Península, Barcelona, 1978, p. 381. (132) ídem., p. 383. (133) LI.S. von Habsburg-Lorena, Mallorca Agrícola, Palma de Ma Horca, 1960, vol. I, pp. 61-62 (es tracta de la traducció de Josep Sureda de les parts sobre agricultura de l'o bra Die Balearen qeschlerdt in Hort und Bild. Würzburg i Leipzig, 1897. (134) E. TeZlo, "La producció cerealicola a les petites explota cions pageses del Pla de Mallorca (1850-51)", Estudis d'Història Agrària. 4, 1983, pp. 172-173. (135) S. van Bath, Historia agrària.... op. cit., pp. 431-433. (136) J. Caresmar, "Discurso sobre la Agricultura...", doc. cit., f. 223; vid., també, J. Carreras Pujal, Historia Política y Económica de Cataluña, op. cit., IV, p. 31. (137) J. Caresmar, doc. cit., fs. 499-500. Això darrer estava

referit er el Discurso al corregiment de Lleida. (138) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., pregs. 62 i 88-89, fs. 73 i 88-89. (139) J. Caresmar, doc. cit., fs. 400-401. Pels casos d'Alinyà i Perles, v id. el treball de Montserrat Carbonell, "Els comunals i la societat pagesa...", op. cit., pp. 123-132.

1582
(14U) Vid. l'apartat tercer del capítol "Inventaris, curadories. memòries mercantils; els ingressos de les classes rendistes". (141) Sobre el conflicte per les aigües del Sió entre Agramunt, Puigverd i el senyor d'aquest lloc, vid, el treball de Xavier Torras, "Disputes d'aigües i lluita de bàndols a la Ribera de Sió (1590-1599)", comunicació presentada al I" Col.Iogui d'Història Agrària celebrat el 9-12 de desem, bre de 1986 a Barcelona, Olot i Girona. (142) J. Caresmar, doc. cit., fs. 577-578. Vid, també el treball de Montserrat Carbonell citat a la nota 128. Sobre la degradació edàfica i la desforestació, vid, els apartats corresponents a l'obra col·lectiva coordinada per Ra_ mon Folch, Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, Barcino, Barcelona, 1976, pp. 111-120. Encara que les seves observacions es refereixin de fet a Barcelona ciutat, l'alça experimentada pels preus de les llenyes i carbons estudiats per Pierre Vilar -que fou percentualment superior a la del blat a Catalunya, i de les llenyes a Castella i França-, sembla situar el Principat entre els primers països europeus en encarar el pro_ blema de l'esgotament del bosc i la necessària recerca de nous tipus de combustible (Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., Ill, pp. 405-416). (143) Per a les secades del període 1748-53 vid., P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., Ill, pp. 374, 380-381, 443-444 i 609. Indubtablement, aquesta mena de processos no es poden circumscriure només a una centúria, o a períodes encara més curts, car els fenòmens que afloren en un determinat moment poden ser l'efecte acumulatiu d'un avenç lent i molt més antic de varis factors causals. Tot el procés de despoblament i ruralització de l'oest ca_ talà en els temps moderns s'hauria d'analitzar també des

1583
d'aquesta vertenti el 1576, per exemple, el virrei del Principat informava que "en nostres temps han crescut tant les esterilitats i falta d'aigües en dit Pla d'Urgell i Ribera de Sió que manifestament se veu haver-se despoblades moltes cases i viles i llocs i ésser molt arroïnades i destruïdes" (cit., per J.H. Elliott, La rebelión de los catalanes..., op. cit., pp. 54-65). Tanmateix, el desbos cament del segle XVI i l'acumulació del medieval, ¿havien assolit els mateixos graus que el set-centista? Jeroni Pujades es referia el 1621 a la Catalunya interior i occidental com una 'tierra por la mayor parte áspera, quebrada, montuosa, llena de selvas, esposos bosques y malezas, pobre de ciudades muy grandes, poblada de caseríos. ...y solitarias moradas de gente montesa y de campo" (idem., pp. 27-28). Calen molts més estudis de geografia històrica de Catalunya per poder establir hipòtesis més sòlides. (144) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., III, pp. 633-643. No és fàcil situar l'obra de Vilar en una disjuntiva simple entre explicacions endògenes i círculacionestes de la transició del feudalisme al capitalisme, sobretot per la seva erudició i acurada sensibilitat als matisos. Però en aquestes pàgines de la conclusió al volum III, ell mateix s'inclinava en els anys seixanta pel costat do Paul M. Sweezy: "De fet, no penso que calgui intentar de definir, com ho han fet Paul Sweezy y Maurice Dobb en una controvèrsia ben coneguda, el "mode" de producció precapitalista per un tret únic o predominant. Producció per a l'ús, no per al mercat, diu Sweezy. Producció sotmesa a deducció per pressió jurídica, no per contracte econòmic entre lliures contractants, diu Dobb. És clar que aquest darrer tret és només específic de les relacions jurídi-

1584
ques i socials que podem anomenar ben bé "feudals"... Però no confonguem relacions i modes de producció. El mode de producció és un conjunt molt ampli; el fonament és en la tècnica i en l'organització del treball; abraça molt més que les simples relacions bilaterals entre homes i classes ( . ) Si aquest .. circuit és trencat o obert, el sistema es veu amenaçat. En aquest sentit la definició de Sweezy torna a tenir pes: tota economia de mercat, tot treball assalariat pur són, a més o menys llarg terme, incompatibles amb aquest "mode" de producció. És l'aïllament, la distància respecte als grans centres d'in tercanvi, que són la seva garantia de supervivència". Tanmateix, Pierre Vilar percebia ja les desigualtats d'a quell creixement set-centista que va rastrejar i explicar, i no va menysprear-les: "la distància entre el que nosaltres podem dir ací i el que caldria saber, a Catalunya i a Espanya sobre els problemes agraris concrets del segle XVIII ens fa desitjar que molts joves historiadors s'orien tin cap a aquestes investigacions agrícoles localitzades" (op. cit., III, p. 189).
\

' ;
;

i 1

(145) A. de Massot, "Noticias de ... Cervera", doc. cit., preg. 116, fs. 101-102. "En el territorio de esta Ciudad de Cervera", deia en una altra part, "se halla en estado muy floreciente la agricultura, así de secano como de regadío ..." (preg. 77, f. 83). Però la resposta sobre el comerç comença dient: "en Cervera hay un tanto de comercio terrestre, pero mucho mas podria haber..." Vid.. també, la preg. 117 al foli 103. (146) "Rapport sur 1'agriculture du Departement des Bouches de

1585
l'Ebre" doc. cit.
(147) Descripción Natural y Geografica de la Ciudad de Cervera

. . . 1770, op. cit., p. 111. ..
(148) Ja hen vist abans que la segarra del segle XVIII es trobava plenament en l'"edat del sègol". Ignoro si, com va postular-ho Emmanuel Le Roy Laduire pel Llengadoc, aquest domini del sègol havia estat precedida per una fese medie val dominada per la "farina mitadenca d'ordi i de forment" (Les paysans de Languedoc, S.E.V.P.E.N., Paris, 1966, vol. I, pp. 179-184), però en canvi és segur que el mestali ordies no havia desaparegut del tot, i l'ordi es barrejava també en certs casos amb blat bo, sègol, espelta i encara d'altres coses -aglans, per exemple- per fer pa. (149) J. Caresmar, "Discurso...", doc. cit., f. 74. La ració de Caresmar -entre 556 i 587 litres aproximadament, segons les respectives equivalències de la quartera a Barcelona o Lleida (vid.. Pesos, mides y mesures, op. cit., p. 26)- coincideix a grans trets amb les calculades per altres autors. Le Roy Ladurie estima la dieta anual d'un treballador del Llenguadoc a finals del segle XVI en 8-10 setiers, és a dir 5,6-7 hectolitres de blat (Les paysans de Langedoc, op. cit., Vol. I, p. 177). Pierre Goubert la situa en quatre quintars o 5,24 HI. com a mínim a Beauvais et le Beauvaisis de 1600 à 1730. S.E.V.P.E.N., Paris, 1960. p. 104. Vid.. també, al respecte, Gaspar Feliu, "Posibilidades de producción y necesidades de reproducción de la familia campesina en el antiguo régimen: un ejemplo local", comunicació mecanografiada presentada al III Congrés d'Història Econòmica, Segòvia, 3-5 d'octubre de 1985. La contrastació amb les xifres reunides per Vicente Pérez Moreda -entre 5 i 8 faneques de blat per persona a l'any, segons testimonis de Moreau i Madoz entre altrespresenta alguns problemes de metrologia. Si apliquem l'e

1586
quivalència entre quarters i faneca donada per la resposta del poblé de Mafet a 1'enquesta de Zamora (180 quarteres « 235 faneques, 1 quartera » 1,306 faneques i 1 faneca * 0,766 quarteres), aquestes estimacions resulten força més baixes: entre quatre i sis quarteres catalanes. Però es tracta de còmputs referits sobretot a les ciutats, on el consum de carn, llegums, arròs i verdures era molt su perior. Mentre a Valladolid o Madrid la ració diària mit. jana s'hauria situat entre una lliura i mig quilo de blat, a Catalunya Caresmar suposava una xifra al voltant del quilo diari (Vicente Pérez Moreda, "Consum deficitari, fam i crisis demogràfiques a l'Espanya dels segles XIX", op. cit., p. 8; vid.. també, G. Feliu, "Posibilidades de producción...", op. cit.). Però altres fonts també del segle XVIII dupliquen aquelles xifres castellanes, aproximant-les molt a les de Caresmar (vid., del propi V. Pérez Moreda, Las crisis de mortalidad en la España interior, siglos XVI-XIX. Siglo XXI, Madrid, 1980, p. 410). (150) Segons càlculs del segle XIX a Mallorca l'alimentació d'un ase egigeix 4 litres diaris d'ordi, i sis el manteniment d'un mul (E. Tello, "La producció cerealicola a les petites explotacions pageses del Pla de Mallorca", op. cit., p. 187). Segons Caresmar un mul n'hauria consumit 6,5 al dia (G. Feliu, "Posibilidades de producción...", op. cit.). Si hom suposa, com ho fa Gaspar Feliu, que els bous es man tenien de la pastura d'herbes, pàmpols i petits farraginals, l'alimentació dels 7 muls i 9 ases de Mafet hauria exigit prop de les quatre-centes quarteres, mentre l'enquesta del mateix poble donava una collita d'ordi de 235 quarteres. Les enquestes insisteixen però en afirmar que la palla era l'aliment bàsic d'aquell bestiar de tir: "a los animales a las noches les dan à comer paga, lo mismo en el hivierno" (Mafet); "en las casas tienen la economia para el mantenimiento de animales de hazer harina de hero. v esta la misturan con la pala menada con vino y tienen los animales buenos" (Torà); "los dias que trabajan se les da sebada y paja, y los otros que no, salvado" (Tarroja);

1587
"I unos sevada § otrospacer" (Ru ó d'Agramunt); "conpa-

jay un poco decebada y Arina encima de pala" (Rocabertí); "se mantienen los animales cadauno como puede, con paja al invierno..., con alguna poca de sebada, y salvado, con el grano que resulta de la uba después de sacado elVino,y en el verano con hierbas y rastrojos" (quadra de Golonor). (151) Peí quinqueni 1785-39 els preus mitjans del blat i el sègol al mercat de Tàrrega foren, respectivament de 5,4 lliu res/quartera i 4,1 lliures/quartera (R. Garrabou, "Sobre la formació del mercat català...", op. cit., pp. 116-117). Els preus de l'enquesta de Mafet donats a les preguntes 19 i 101 oscil·len aproximadament al voltant d'aquests va lors, encara que són una mica inferiors. (152) W. Kula, Teoria econòmica del sistema feudal. Nueva Visión, Buenos Aires, 33 ed., 1976, p. 45. (153) Aymard analitza, en un interessant article, "deux modeles dvnamiques qui sous-tendent les analyses de la maJorité des historiens de la società rurale. L'un influence par Chayanov verrait les paysans moduler leurs ventes en fonction de leurs besoins monétaires. done vendré et produiré d'autant moins que les prix tendent à monter. L'autre, formalise par E. Labrousse. suppose au contraire une response positive des exploitations aux sollicitations du marché et une concordance tendancielle. à moyen terme au moins. entre les mouvements cías prix. des profits et de la production" ("Autoconsommation et marches: Chayanov, Labrousse ou Le Roy Laduire?", Annales E.S.C.. vol. 38, 6, nov-des. 1983, p. 1393). Més endavant es tracta aque^ ta disjuntiva teòrica en relació a la modelització del cas aquí estudiat. Entre tant val la pena anotar, però, que la interpretació de Pierre Vilar del creixement setcentista català es movia clara i únicament en els supòsits de Labrousse d'una resposta pagesa positiva a l'est_í mul del mercat.

1588
(154) J. Caresmar, "DiscursosobrelaAgricultura...*. 1780, doe. cit., fs. 508-512 i 581-582. Pierre Vilar s'ha refe rit i ha citat la primera part, però ha omès la segona (vid., Catalunya dins l'Espanya moderna..., op. cit., III, pp. 336-337). (155) J.H. Elliott s'ha referit, com a exponent de la situació a la Catalunya occidental a la primera meitat del segle XVII, al cas d'Alexandre Alentorn, senyor de Seró, el qual, després d'heretar un patrimoni que proporcionava una renda miserable, xifrava les seves esperances en l'ob tenció d'una llicència per explotar el seu gra a la costa (La rebelión de los catalanes..., op. cit., p. 56). (156) M. Aymard, La transizione dal feudalismo al capitalismo ...", op. cit., p. 1145. (157) En el sentit donat per Marx al terme "comerç passiu": "el llamado comercio pasivo, en cuanto que el impulso para la realización de la actividad creadora de valores de cambio proviene de fuera, y no de la configuración interna de la producción" (Lineas fundamentales de la crítica de la economía política (Grundrisse). Primera mitad. OME-21, Crít¿ ca, Barcelona, 1977, p. 196) En un sentit molt més trivial del concepte -equivalent al consum de productes fora nis per oposició a l'exportació de productes propis- els rapports francesos del 1812-13 assenyalaven, referint-se a tot el departement de les boques de l'Ebre, que "le commerce actif... était Beaucoup au dessous du commerce passif_", però també explicaven per què: "qéneralement le peuple de la Catalogne consommait peu d'objets de luxe et la grande partie des produits importés était reexporté en d'autres provinces" ("Rapport sur le Commerce...". 1813, doc. cit.). Caldria preguntar-se però, si aquesta superioritat del comerç "actiu" sobre el "passiu", mercès a l'austeritat indígena, era fruit del tradicional seny català, o més aviat de coses com ara un escàs poder de compra, el manteniment de pràctiques d'autoconsum i la conti

1S89
nultat d'una relació negativa amb el mercat per part de sectors numèricament considerables de la societat. (158) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., III, pp. 454-455. (159) Pel cas italià ha escrit, per exemple, Maurice Aymard: "grazie agli anticipi accordati ai coltive *• r -i f e aj.1 ' indebitamento corrispondente, la città riesce a controllare il consumo delle campagne e le loro capacità produttive. D'altra parte, l'intervento è ambivalente, poiché questa politica non crea un mercato strettamente organizzato e diretto nel quadro del territorio urbano se non per isolarlo e proibirgli, almeno in teoria, ogni comunicazione con i vicini. Si forma cosi una struttura ad alveoli, che blocca la creazione di un mercato nazionale..." ("La transizione dal feudalismo al capitalismo...", op. cit., p. 1145).
(160) Pel cas de Josep Barques i les seves parceries de bestiar, vid, el capítol de la secció III, "Inventaris, curadories i menòries mercantils: els ingressos de les classes rendi s tes" . Pel cas Cortadellas, vid, el treball de Núria Sales, "Ramblers, traginers i mules (s. XVIII-XIX)", Recerques. 13, 1983, pp. 74-77. (161) Vid., l'apartat "Fiscalitat municipal i desobediència civil" del capítol de la secció II "Visca el rei i les calces d'estopa I..." (162) La descripció de Massot dels tints a "Noticias de... Cervera", doc. cít., preg. 100, f. 93. El comentari de Faust de Dalmases i de Massot, baró del Bollidor, al capítol "Com vestien ells i elles" de De la Cervera vuitcentista

..., op. cit., p. 90.
(163) Vid., més endavant, l'apartat sobre "La indústria rural tradicional i la nova filatura de cotó".

1590
(164) "Leur chassure -dels pagesos del Departament de les Boques de l'Ebre-, semblable au cothurne antique,...se rattache a une Guétre de peau de couleur fauve arretée au bas de la jambe, leur bonnet de laine rouge ou noir que rappelle Is bonnet phrygien, une ceinture en soia de couleur éclatante, enfin le manteau... dont ils se chapent avec une sorte d'Elegance... Les Riches laboureurs des campagnes portent sur leur téte au lieu de Bonnets rouges une Resille noire a 1'Espagnole, qu'ils recouvrent d'un grand chapeau a trois cornes. lis ont des vestes de velours brun a plusieurs rangs de boutons en argent, une large c^inture ordinàriament rouge et par dessus un manteau noir.., Cette classe d'habitants porte des bas et des souliers a large Boucles d'argent. Le costume est aussy celui des artisans des villes. (...) Ceux appartenant a la classe la plus relevée ont adopté les modes françaises qu'ils suivent a des grandes distances. Ils sont ordinariement vétus de noxr. (...) Les paysannes et Artisannes sont coiffées avec une Resille de soie noire... Un usage general... liée a des pratiques de Religion veut que toutes les femmes de quelque condition qu'ells soient portent sur la téte un voilé semblave a celui des religieuses. Ce voile est de lame blanche pour les paysannes, de mousseline de serge ou de soie noire chez les artisannes aisés et les Bourgoises; de tulle ou de denteile noire ou blanche pour les Dames riches. Les femmes de peuple portent des fustes de velours, d'étoffes de soie et de jupons de Drap fin ou du Pays. Toutes les fois que les dames sortent a pied dans la journée elles sont vetues d'une Robe de soie noire or de laine fine appellee basquine. Cette robe est souvent ornée de bandes de velours et Brochée en jais noir. Elles portent sur la tète leur voile (mantilla) de Tulle ou denteile noire. Elles sont ordinariement chaussées en bas et souliers de soie noire (...) Lorsque les Dames vont passer la soirée dans quelqu'as-

1591
semblée de ceremonie (Tertullia) elles s'habillent et se couffent a la française. Dans l'Interieur de leur maisons elles sont également vétues de Robes a la française" ("Memoire statistique, Historique et Administratif... de 1'administration du Departement des Bouches de l'Ebre.... au 1 r Janvier 1813", ACÁ, Fons de la dominació napoleóni ca a Catalunya, Caixa I, dossier 1). (165) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., pregs. 116, 118 i 211, fs. 101-102, 104 i 128. (166) ídem., pregs. 116-117, fs. 101-103. "Se hace bastante ceniza del hueso y demás que queda de las aceitunas -explica-, cuando se separa de ella el aceite, y en Cataluña llaman £U_llol£ o £iño_lada^ Esto, entre otros usos, sirve para calentar el agua que se emplea, o aplica, para separar, o liquidar, el aceite, y la ceniza que deja es muy buena para hacer el jabón, y para otras cosas; por cuyo motivo se vende a buen precio. También se hace ceniza, y muy estimada, de la corteza o cascara mas exterior de las almendras..." (167) J. Caresmar, "Discurso sobre la Agricultura...", doc. cit., fs. 5ÌO-511 i 581-581. (168) El molí olivarer més important el 1744 era el de Nicolau Morlius, un adroguer que ocupava el lloc quaranta-sis entre els propietaris més acabalats de Cervera, amb dues premses i una altra de racó. El cavaller don Francesc Grau, que ocupava el lloc vint-i-quatre, tenia dues premses d'oli a dintre del seu molí fariner. El fuster Ramon Rossell, en el lloc vínt-i-vuit, en tenia un altre de dues premses, i el doctor i catedràtic en medicina Francesc Rabassa, en el lloc catroze entre els més rics, tenia un altre molí d'una sola premsa. El cinquè molí olivarer era de Mariana Riera, muller del pagès Jaume Joan que no figurava entre els cinquanta més rics en patrimoni total però ocupava el lloc quaranta-set entre els primers pro-

1592
pietaris de terra. També hi havia una modesta "fàbrica" de sabó a la casa del pagès Joan Fabregat. El 1789 Andreu de Nassot no dóna la identitat dels propietaris dels vuit molins, ni si estaven ubicats en altres edificis, cases o molins fariners, com la majoria dels de 1744 ("Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 66, f. 75). (169) A. de Massot, doc. cit., preg. 77, f. 83. (170) Guissona tenia el 1790, segons l'enquesta, 258 cases o fa_ mílies, 881 habitants segons el cens de Floridabianca del 1787. Havia experimentat respecte el 1718 un increment demogràfic del 61,9%. Malgrat que els índex dels preus del vi experimentaren al llarg del segle XVIII un increment inferior als preus dels altres productes agrícoles, pecuaris i forestals, Pierre Vilar ha demostrat que el nivell dels preus vitícoles va mantenir-se per sobre el del blat fins a mitjan segle. El període de màxima superioritat d'aquest nivell correspon als anys de recuperació de l'economia catalana després de la guerra de Successió, entre 1720 i 1740, i fou aleshores quan va produir-se l'avenç més gran de les plantacions. Aquest treball adopta un enfoc bàsicament estructural i no d'estudi de l'evolució conjuntural, per la qual cosa no disposo d'indicadors precisos sobre la re_ percussió d'aquest procés a la Segarra, però en qualsevol cas està clar que va produir-se en els marges que permetia l'antic règim de policultiu intercalar que fou recons_ tituït després de la guerra. A la segona meitat del set-cents va invertir-se la relació de preus en favor del blat, i la divergència entre els dos preus aniria en augment fins assolir el seu màxim en la depressió vitícola intercíclica dels anys 1778-1788, que són precisament els immediatament anteriors al pessimisme mostrat pels enquestats de Guissona. Després vindria un ràpid redreçament, entre 1788 i 1792, que tornaria a portar els preus del vi, i encara més de 1'aiguar-

1593
dent, per davant de tots els altres preus agrícoles (Catalunya dins 1 * Espanya moderna, op. cit., III. pp. 420437). La recuperació seria, de tota manera, molt efímera, car aviat la guerra del francès entrebancaria decisivament la producció i sortida d'aiguardents -com ho reconeixen els rapports francesos d'aquests departements i arrondissements (vid, el proper apartat)-. Tal com assenyala Josep Fonta_ na, el període deflacionari posterior -els preus de l'aiguardent baixaren vora d'un 60%, i d'un 50/6 els del blat i l'oli, en els quinze anys posteriors al quinqueni 18141818-, i la crisi colonial, comportarien un considerable empobriment per a aquestes zones interiors, aleshores lortament reialistes, "matineres" i carlines, que en el setcents havien depès de la comercialització de l'aiguardent ("Crisi camperola i revolta carlina", Recerques. 10, 1980, pp. 13-15; vid.. també, de Josep Fontana, "La crisis agra. ria de comienzos del siglo XIX y sus repercusiones en España" a A. García Sanz i Ramon Garrabou (eds.), Historia agrària de la España contemporánea, vol. 1, Cambio social y nuevas formas de propiedad, 1800-1850. Crítica, Barceló, na, 1985, pp. 103-128). Per a l'evolució del comerç d'ai^ guardents en aquest període el millor treball existent és el de Jaume Torras, "Aguardiente y crisis rural. Sobre la coyuntura vitícola, 1793-1832", reproduït també al recull de García Sanz i Garrabou, Historia agrària..., op. cit., pp. 151-173. Per a la recepció d'aiguardents sega£ renes a Valls, vid., Francesc Olivé, El Valls del segle XVIII i el comerciant d'aiguardents Anton Baldrich i Janer, Institut d'Estudis Vallencs, 1981, p. 108. (171) J. Maluquer, "Les relacions entre agricultura i indústria en el desenvolupament capitalista català del vuit-cents. Algunes hipòtesis", Ier Col.loquiid*Història Agrària, Barcelona, 13-15 d'octubre de 1978, Institució Alfons el Mag_ nànim, València, 1983, pp. 199-212. Un cop més cal insistir, però, que no es tracta de re-

1594
tornar sobre la mera alternativa entre "endarreriment" i "modernització", sinó de superar les estretes limitacions que aquesta concepció del desenvolupament ha exercit sobre la historiografia a partir dels anys cinquanta i seixanta del nostre segle. Herbert Kisch ha assenyalat, per exemple, com l'increment de l'ingrés per capità, els índex d'industrialització i urbanització, la comercialització de l'agricultura i altres factors 3e iblants han esdevingut en les darreres dècades els temes centrals de la història econòmica, a partir de la generació d'historiadors que arribà a la maduresa acadèmica a l'era posterior a la segona guerra mundial. En aquells anys, l'assoliment d'un creixement auto-sostingut en els països industrialitzats i l'eliminació del cercle viciós de la pobresa al Tercer Món es van convertir en els assumptes centrals entre els economistes. Els paràmetres d'aquest enfoc aportaren, indubtablement, una renovada vitalitat a la història econòmica, que obtin gué llavors un considerable reconeixement i predicament en àmbits acadèmics, però a la vegada va suposar una reorientació dels projectes de recerca en funció dels nous mètodes í les noves concepcions que portaven implícits. Amb aquesta reorientació, els historiadors de l'economia es giraven d'esquena al tema que havia estat tradicionalment central en la seva matèria de recerca: l'avaluació de les dimensions socials del canvi econòmic. Esdevingueren adeptes fervorosos del growthmanship i concentraren la seva atenció en els mecanismes purament econòmics del desenvolupament. Passada l'eufòria "desenvolupista" dels anys cinquanta i primers seixanta, en eis quals es produí efectivament un cert avenç material a totes les regions del món, la confiança en haver trobat les claus d'una "modernització" auto-sostinguda va topar amb les realitats de la persistència, sobretot a les regions "endarrerides", de segments creixents de població depauperada í la continuïtat de l'entramat institucional tradicional. D'aleshores en

1595
ça els paradigmes "desenvolupistes" han mantingut la seva hegemonia oficial, malgrat la manifesta irrealitat d'alguns dels seus supòsits fonamentals, però ha estat també contestada per alguns sectors de les noves generacions d'historiadors que han cercat reintroduir la vella qüestió dels costos -sobretot humans- de l'avenç material. ("Postscriptum" a la seva contribució a P. Kriedte, H. Me_ dick i J. Schlumbohm, Industrialization before Industrialization. Cambridge,U.P., 1981, pp. 194-195). La reavaluació de les transformacions capitalistes a la Catalunya dels segles XVIII i XIX, necessària vint-icinc anys després de Catalunya dins l'Espanya moderna, no s'hauria de fer doncs únicament desplaçant el llistó al llarg d'un recorregut unidimensional entre "endarreriment" i "modernització". (172) Josep Fontana va plantejar per primer cop aquest important exemple al primer col·loqui d'història econòmica celebrat a Barcelona els dies 11 i 12 de maig de 1972 ("Comercio colonial e industrialización: una reflexión sobre los orí^ genes de la indústria moderna en Cataluña", a J. Nadal i G. Tortellà (eds.), Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la España contemporanea, Ariel, Ba£ celona, 1974, pp. 358-365). (173) La fòrmula a reconsiderar, a la llum d'un cas local i comarcal, no és altra que la plantejada per Pierre Vilar fa disset anys com a síntesi elemental de la seva obra: "Catalunya s'havia acostumat a produir no per consumir sinó per vendre", i això comportava "un canvi en el principi del mode de producció" ("La Catalunya industrial: re flexions sobre una arrencada i sobre un destí", Recerques,
3, 1974, p. 21).

(174) "Rapport de l'arrondisseme.it de Cervera". "Rapport sur l'agiculture du Departement des Bouchss de l'Ebre" i Rap port sur le commerce...", repetidament citats. Un altre

1596
quadern sense data ni signatura, que porta per títol "Reflexions sur le rapport rélatif á l'arrondissement de Cervexa" diu que "les vins de Cervera, ainsi que ceux dea environs, ne sont pas mediocres comme dit le rapport, mais fort roauvais; le piètre, qu'on y mèle en abondance, les rend non seulement d'un mauvais gaout, roes encore peu salubres. C'est sans doute. le pais de toute la Catalogne . . óu la plantation de la vigne et la fabrication des . vins se trouvent plus reculées". (Ili) Els mateixos informes reconeixien que, a més dels efectes ja prou devastadors de la contesa militar i les seves seqüeles fiscals, un factor clau de la paralització de l'ac tivitat comercial agrícola era la pèrdua dels mercats d'e:x portació: "la guerre avec 1'angletterre lui était funeste. L'angletterre consommait un grande quantità de ses vins, deses eaux de vie, de son huile, de ses fruits secs... Le Reste des objects d'Exportation agrícoles or Industrieis passait dans le nord de l'Europe or dans les colonies Espagnoles d'amerique. Ce que la Catalogne fournissait à 1'Interieur de 1'Espagne était peu considerable. Elle tirait du midi de la franee Beaucoup plus qu'elle ne pouvait y envoyer. Il est facile du juger par cet apperçu que le commerce de la Catalogne privé de 1'Exportation en anqleterre et de la liberté de parcourir les mers devait nécessairement lanqir et se perdre..." (Rapport sur le commerce...", doc. cit.)
Amb tot, Jaume Torras ha assenyalat que, segons algunes fonts, el 1792 França podria haver absorbit la meitat de tota l'exportació catalana d'aiguardents ("Aguardiente y crisis rural", op. cit., p. 164, nota 31). (176) E. Giralt, "La viticultura y el comercio catalán del siglo XVIII", Estudios de Historia Moderna, II, 1956, pp. 157-176; P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit.. Ill, pp. 355-359 i 360-362; J. Torras, "Aguardiente y crisis rural...", op. cit., p. 155. Carles Martínez Shaw ha assenyalat la diferència entre el litoral i l'in-

1597
terior en el procés d'especialització set-centista: "Mientras los pueblos costeros, libres del problema del transporte terrestre, ven crecer sus viñedos y exportan sus vinos muy pronto, los núcleos del interior mantienen por más tiempo la tradicional diversificación de los cultivos y sua cepas no prosperan, sino cuando las condicionespermiten la obtención de aguardiente y su exportación" {Cataluñaen la carrera de Indias, 1680-1756, Crítica, Barcelona, 1981, pp. 203-207). Però les condicions per a l'exportació d'aiguardent no es limitaven als medis i facilitats del transport, sinó sobretot a l'estructuració de la seva economia. Per a la localització de les fàbriques d'aiguardent catalanes, y_id_., l'interessant mapa ela borat per Jaume Torras amb les dades de la Relación de Vicente Frigola del 1824 ("Aguardiente y crisis rural", op. cit., p. 156).
(177) J. Caresmar, "Discurso...". 1780, doc. cit., fs. 581-582 i 575-576. (178) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 116, fs. 101-102.

(179) Pierre Vilar s'ha referit als traginers de l'Urgell i la Segarra que portaven petites quantitats de farina i oli a la capital del Principat (Catalunya..., III, op. cit., pp. 454-455 i 463). J. Carrera Pujal cita una carta a la Jun_ ta de comerç dels comerciants de pesca salada i ferro del 1804, on es deia que "en víveres y en simples extranjeros se surte de la capital una gran parte del Principado, sea por medio de arrieros que son traficantes a la vez (y esto sucede en los más de los víveres, especialmente en las pescas), quienes con sus cargas y girando en lo interior abastecen aun a las poblaciones pequeñas y aldeas..." (Historia Política y Económica de Cataluña, op. cit., III, p. 379). (180) G. Feliu, "Posibilidades de producción y necesidades de

1598
reproducción...", op. cit. El termini de vint dies, esta blert per Ramon Garrabou ("Per a una història de la soc i e. tat pagesa tradicional: les formes de treball. El conreu del blat", L'_Avene, 29, 1980, pp. 54) per a llaurar un pa rell de bous unes 15 hectáreas, és la base del càlcul de Gaspar Feliu.
(181) R. Garrabou, "Per a una història de societat pagesa..." op. cit., p. 54. (182) B.H. Sucher van Bath, "Les problemes fondamentaux de la società pré-industrielle en Europe Occidentale", A.A.G. Bijdraqen. 12, 1965, p. 16. Vid.. també, A.V.Chayanov, La organización de la unidad econòmica campesina, op. cit., pp. 176-183. (183) Vaig observar el mateix fenomen a Mallorca a mitjan segle XIX (E. Tello, "La producció cerealicola...", op. cit., pp. 187-188). (184) "...cuando...la unidad de explotación agraria no tiene la tierra o el capital necesario para desarrollar una empresa agrícola con las características óptimas en lo que respecta a la relación entre la unidad y el tamaño de la familia, ...deriva su fuerza de trabajo hacia el trabajo artesanal, el comercio y otros medios de subsistencia extra agrícolas (...) Como la empresa agrícola de la familia y la actividad en trabajos artesanales y comerciales se relacionan por un sistema único de quilibrio básico de factores económicos, no pueden estudiarse independientemente una de otra" (A.V. Chayanov, La organización.... op. cit., pp. 109-121). En el mateix sentit, però amb un enfoe més macroeconòmic, vid. Hans Medick, "The proto-industrial family economy", a Industrialization before Industrialization. .,, op. cit,, pp. 41-50. El tret no és probablement específic de la Segarra, si nò de moltes zones de la Catalunya interior. Diu, per

1599
exemple Pierre Vilar: "els carreters... quan són anomenats "pagesos-carreters", ¿on és la frontera amb la pagesia pura i simple?" (Catalunya dins l'Espanya moderna. op. cit., IV, p. 210). (185) "Chacun travaille et produïtselon ses besoins; soit un comportament de target producers (ceux-ci qui "produisent pour un un but"), classìquement oppose à celui des veritables market producers... Une part croissante de la population rurale s'est ainsi trouvée, à 1'apoque moderne, engagé dans une economie tnonétaire: mais elle continue à lui torner le dos. L'accumulation li est à la fois indif. ferente et impossible" (Maurice Aymard, "Autoconsommation et marches: Chayanov, Labrousse ou Le Roy Ladurie?", Annales E.S.C., Voi. 38, num. 6, nov.-dic. 1983, p. 1398). (186) Eduard Nell precisa que, en rigor, a les societats preindustrials ningú no "avançava capital" perquè ningú no controlava enterament el procés de producció (Historia y teoria econòmica, Crítica, Barcelona, 1984, p. 137). A la societat tradicional, "la base del càlcul no era el guany sobre el capital, o sigui el guany en relació amb el total dels mitjans de producció. Guany no és sinònim de benefici, el càlcul del benefici és una manera especial de calcular el guany; (...) i el treball i la producció poden ésser fets pel mercat sense que el guany sigui un guany sobre el capital" (E.J. Nell, "Circulació del crèdit i intercanvi a la transformació de la societat agrària", Recerques, 7, 1978, pp. 34-38). (187) El propietari de la "fàbrica" alhora d'aiguardent i cordes de viola era el guanter Antoni Romagós. Segons el cadastre de 1744, on és clarament identificable, tindria aleshores seixanta-quatre anys i era fill de Josep Romagós, considerat "jornaler de guanter", que només tenia un hortet i un jornal de terra erma. El mateix any del cadastr» hi havia a Cervera un altre corder de viola, P£ re Grau, en situació econòmica també prou modesta: una

1600
casa de 260 lliures, tres jornals i mig de bancals i un ase. El 1799 la doble "fàbrica" va comprar-la el cirurgià Bertomeu Busquets. Les cordes de viola eren un producte català d'exportació a les colònies americanes gens menyspreable en el segle XVIII (J.C. Martínez Shaw, Cataluña en la carrera de indias, Crítica, Barcelona, 1981, p. 228). Els pagesos de Verges que destil·laven aiguardent eren Ramon Perelló i Ramon Roca. Tots dos apareixen al cadastre de 1744, però no coneixem la seva edat i és difícil assegurar que fossin els mateixos -cosa més aviat improbable-, o bé els seus fills, malgrat el costum habitual de passar els homònims de pares a hereus. A més, l'estat del seu patrimoni podia haver canviat força en quarantavuit anys. De tota manera, podem arriscar-nos a dir que el Ramon Roca de 1744 tenia tres jornals de terra, un petit hort, una casa de cent vint lliures i un mul. En can vi, el seu veí Ramon Perelló ocupava el lloc vint-i-sis entre els primers propietaris de terra al terme, i era censalista, malgrat que per la poca qualitat d'aquelles parcel·les el seu patrimoni, de 1.421 lliures, no podia figurar entre els cinquanta més acabalats de Cervera. El quart fabricant d'aiguardent cerverí de 1792 era el comerciant Josep Mestre, la filiació del qual ens és encara més desconeguda. Podria haver estat fill o parent del fuster Josep Mestre que va estar al front de la lluita plabea contra l'ajuntament borbònic els anys quaranta del segle XVIII, però també se'l podria relacionar amb Gaspar Mestre, un modest pagès del carrer Major, o bé podria haver estat oriünd de qualsevol altre lloc de fora la ciutat. 1188) V. de Frigola, Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña..., 1824, op. cit., s.p. Vid, el mapa elaborat per Jaume Torras amb aquesta informació ("Aguardiente y crisis rural", op. cit., p. 156). En can_ vi, segons aquesta font, no hi havia aleshores cap fàbri-

1601
ca d'aiguardent a Cervera. Amb el boom de la fil·loxera n'hi tornaria a haver, però ja en situació molt secundària respecte l'exportació de vi: segons un "Indicador general de laIndustria y del Comercio español, colonial y estrangero" de Cervera el 1884, conservat a l'Arxiu Històric de dita ciutat, en aquella data hi havia dos fabricants d'aiguardent, però trenta "cosecheros y exportadores" de vins. Segons el "Diario de los viajes hechos en Cataluña" de Francisco de Zamora, les fàbriques d'aiguardent de Guis_ sona eren catorze en lloc de dotze (Curial, Barcelona,

1973, p. 256).
(189) El "ganancial" gravava amb 1,5 lliures cada 100 estimades com a ingrés net anual derivat d'una activitat mercantil (vid. l'apartat "velis i nous procediments" del capítol "Quan els pobres apel·laven al fisc. El manifest i el cadastre a Cervera"), Per introduir aquesta variable en l'estimació de la riquesa patrimonial es calcula l'ingrés estimar a partir de cada "ganancial* pagat el 1745, i aquest ingrés es capitalitza suposant que fos l'equivalent a un capital censal que reditúes un 5% 0 l'any. Això sobre_ estima la importància del sector més gravat per l'impost "ganancial", ja que no s'ha pogut efectuar la mateixa ope_ ració amb altres ingressos no directament derivats de la propietat immoble de què gaudien els sactors més clarament rendistes de la ciutat: delmes, rendes senyorials, pensions censáis no declarades, parts de fruits a carta de gr£ eia, o bé els salaris dels qui ocupaven càrrecs en l'admi^ nistració municipal o corregimental. (190) P. Vilar, Catalunya..., op. cit. , IV, p. 198. A Cervera n'apareixen quatre, sis a Tàrrega, tres a Calaf, dos a Guissona, Agramunt i Santa Coloma de Queralt, i un a Prats de Rei. Els botiguers de teles es diferenciaven dels me£ cers en el fet de practicar sobretot la "mercatura i nego ciació" en lloc de la venda en detall, però caldria veure si aquesta distribució barcelonina valia també per les ciutats petites de comarques (vid., Pere Molas, Comerç i

1602
estructura social.... op. cit., pp. 32-43). (191) El mapa és a la pàgina 203 del mateix volum IV citat a la nota anterior. És interessant observar que els valors en magatzem estimats per aquest document representa, per als quatre botiguers de teles cerverins, un 14,4% del de la ciutat de Reus, un 16,7* del de Figueres, 21,25è de Lleida, 27,8* de Girona, 28,3* d'Olot, 50,2* de Vic, 51,1* de Balaguer, 57,7* de Manresa, 68,0* de Mataró... Però, a la vegada, era comparable al de Vilanova, i superior al de poblacions com Granollers, Igualada, Solsona, Cardona, Valls, Montblanc i altres. Aquest resultat fa la font una mica suspecte d'irregularitats i deficiències de la pròpia administració de l'impost sobre els tèxtils que es suprimia, però també suggereix que el quadre resultant -més o menys distorsionat- reflecteix centres de consum i no de producció, sense distingir el caràcter més tradici£ nal o innovador d'aquell "consum" urbà. (192) Pierre Vilar considera vagues aquestes respostes a una part de l'interrogatori de Zamora que també era massa imprecisa: la pregunta excloïa el detallista, i definia el gran comerç com aquell de "cambio y giro". És cert que aquest darrer era l'excepció a la Catalunya set-centista, al costat d'una "burgesia" mitjana encara propera al comerç al detall, i fins i tot a la mateixa pagesia benanant. Però per això mateix preguntes i respostes d'aquella enquesta ens situen la divisòria amb el vertader gran comerç de llarg abast (vid. Catalunya..., op. cit., IV, p. 205). (193) El conjunt de les trameses de Cortadellas a Amèrica era, segons Fontana, "muy distinto a lo que supondríamos típico del naciente mundo industrial del litoral catalán, dominado por las indianas", predominant-hi "géneros del interior del país, de origen agrario o producidos por una artesanía muy ligada a la tierra" (J. Fontana, "Comercio colonial e industrialización: una reflexión sobre los orí

1603
gene* de la industria moderna en Catalunya", a J. Nadal i G. Tortali« íeda.), Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la España contemporánea. Ariel, Ba£ celona, 1974, p. 363). Això no era un tret exclusiu del cas Cortadellas, Pierre Vilar va observar com els aiguaj: dents, vins i altres productes d'orijen agrari representaven a finals del segle XVIII un terç aproximadament del volum d'exportacions del port de Barcelona, i igualaven el valor dels teixits pintats (Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., IV, pp. 550-597). (194) N. Sales, "Ramblers, traginers i mules (s. XVIII-XIX)", Recerques, 13, 1983, pp. 65-72. (195) El 1801 la casa Cortadellas va fer-se amb el 43* dels arrendaments dels Medinaceli a Catalunya (J. Torras, "Sobre la renta señorial en Cataluña", op. cit., p. 327). Vid, també el mapa i la relació dels diferents "estats" del pa trimoni d'aquell ducat a M. Caminal, E. Canales, A. Solà i J. Torras, "Moviment de l'ingrés senyorial a Catalunya (1770-1835), Recerques, 8, 1978, pp. 53 i 63-66. (196) Vid, l'exemple Bargués al capítol "Inventaris, curadories i memòries mercantils; els ingressos de les classes rendistes". (197) N. Sales, "Ramblers...", op. cit., p. 65. (198) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., IV, pp. 451-458. (199) J. Carrera Pujal, Historia política y econòmica de Catalunya , op. cit., vol. III, p. 380. (200) V. de Frigola, Relación de los pueblos deque consta el Principado de Cataluña.... 1824, op. cit., s.p. (201) Cortadellas emprava sovint aquells llaüts per transportar

1604
per l'Ebre blats d'Aragó cap al Principat (N. Sales, "Ram biers...11, op. cit., pp. 71-72). (202) M. Bloch, La historia rural francesa, op. cit., pp. 134212. Bloch va fer un ús operatiu d'aquest concepte sense parar-se gaire a definir-lo amb precisió, però és clar que volia expressar-hi les particulars interrelacions entre un determinat medi geogràfic, certes formes d'hàbitat i ocupació del sòl, l'ús d'aquest sòl i l'utillatge tècnic, i les formes d'associació o dissociació agropecuarias, que quallaren de manera diversa a diferents territoris abans del capitalisme. La principal diferència amb el concepte de sistema de cultiu emprat per Ester Boserup (Las condiciones del desarrollo en la agricultura, op. cit., pp. 23-43) resideix sobretot en la component geogrà fica, o geohistòrica, que li conferia Bloch: "los fenómenos que afectan a la estructura profunda de los grupos humanos tienen -al igual que los hechos de lenguaje- sus áreas propias, con fronteras o. por decir mejor, fajas limítrofes, que distan mucho de coincidir, ordinariamente, con los límites de los Estados o incluso de las naciones" (op. cit., p. 172). En canvi, Boserup només accepta la influencia del medi geografie com a factor que imposaria una pauta temporal diferenciada en l'adopció de successius sistercs de cultiu en funció de la densitat de població, però a^ capdavall la seriació seria la mateixa a tot arreu ("Cuando el crecimiento demogràfico hace necesario el cambiar a modelos distintos de uso de la tierra en un territorio concreto, las transformaciones tienden a realizarse teniendo en cuenta las diferencias de condiciones naturales ", diu a la p. 97). Bloch subratllaria la dimensió geogràfica de la seva conceptualització de la historia agrària, que cercava incorporar la diversitat espaiai com una variable important de l'explicació, proposant el provocador neologisme d'"isoagres" (op. cit., p. 173). Al volum primer de Catalunya dins l'Espanya moderna. Pierre Vilar assajaria una aproxi

1605
nació força paral·lela a la de Bloch, i tota la seva obra mantindrà aquella sensibilitat per la diversitat geogràfica del desenvolupament històric. (203) Alguns convents, com els de Sant Ramon, Sant Francesc i Sant Agusti, eren una excepció. Però ni tan sols la finca "els comtals" del monestir de Montserrat va acadastrarse el 1744 en una sola parcel·la, sinó en tres. No sembla haver estat només un tret de l'estructura parcel·laria de Cervera. L'estudi de Francesc Amorós sobre les Penelles, per exemple, esmenta, entre el recull de notícies diverses que reuneix, la pulverització parcel·laria que presenta l'estim d'aquell poble fet el 1763 (Història de les Penelles. 1084-1984. Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, 1984, p. 95). (204) Vid, l'anterior apartat d'aquest capítol, "Un sistema tra dicional: el policultiu mediterrani intercalat en bancals". Ja s'ha citat també que en el cas de Bellpuig d'Urgell i Palau d'Anglesola les parcel·les associades només eren, el 1746, el 45 i el 1756 respectivament (J. Mateu, La pagesia urqellenca abans del canal, op. cit., p. 48). j (205) Escrigué Haussmann, per exemple: "gli ordinamenti culturali proteggono tanto meglio il terreno agrario dalle insidie della degradazione quanto più sono imperniati sulla coltura promiscua (erbacea e arborea), cioè sulla forma più diversificata di policultura; tale particolare modalità di ordenamenti culturali rimane oggi del tutto sottovalutata, di fronte all'attrattiva che esercitano sull'agricoltore moderno i larghi spazi investiti a una sola specie e aperti alla massima meccanizzazione". El policultiu associat d'aquesta mena exerceix una funció antíerosiva que defensa l'estructura i l'equilibri microorgànic del substrat fèrtil dels sòls, de l'acció violenta de les pluges torrencials, 1'excessiva insolació i el vent (La terra e l'uomo. Saggio sui principi di agricoltura generali. Paolo Boringhieri, Torí, 1964, pp. 380-381).

I

1606
(206) Diu Haussmann, referint-se als excessos d'un cultiu de rapinya i il.lustrant-ho sobretot amb el mezzogiorno italià, que en un moment determinat "1'agricoltura... diventa ilretàggio dei miserabili, schiavitù senza speranza, rovina della fertilità" (La terra e l'uomo..., op. cit.,p. 573). (207) El desenvolupament del capitalisme -argumenta Diana Colom bo- "ha rotto un modelo di organizzazione del territorio che trovvava il suo equilibrio in un'azione conservatrice dell'ambiente e delle risorse (da cui le comunità traevano la base economica della propria sopravvivenza) che era quindi legata ali'autoconservazione delle comunità stesse. e però anche realizzata in un ambitc locale ristretto secondo un modello non riproponibile" ("Agricoltura e trasformazione dell'ambiente nella prima età moderna", Studi Storici, 1980, 1, pp. 174-175). (208) A. de Massot, "Noticias de..... Cervera". doc. cit. , preg. 79, f. 83. (209) "L'home ha fet desaparèixer, en molts llocs, les clapes de bosc originàries i els garrics mediterranis caractería tics, conquerint a la natura terrenys gairebé inaccessibles i inaprofitables; fins i tot un ha de preguntar-se si no s'ha anat massa lluny en la devastació de la natura. Això fa que el paisatge segarrenc es destaqui per l'omnipresència dels conreus i per la gran munió de parets de pedra, fetes amb paciència secular, que han fet dels pendents de les muntanyes un seguit de bancals o te£ rasses conreades on encara és possible de veure-hi els ametllers, ceps i oliveres que s'hi planten per evitar que l'aigua s'emportés la terra pendent avall" ("La Segar ra", a AA.VV., Gran Geografia comarcal de Catalunya, 9, Segarra. Urgell. Conca de Barberà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1983, p. 26). (210) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg.

1607

99, f. 93.

(211) "La plantation, c'est la risposte classique de l'agriculture méditerranéenne à l'essor démographique; c'est bien souvent la seule forme d'intensification agricole qu'elle connaisse... Dès 1500.... on aperçoit les files d'arbres qui s'avancent entre íes sillons... Autant que 1'olivette (cette monoculture d'une parcelle), c'est le camp_en hp^ lieUj_ le_camp_ §n_pl.iy_a§. autrement ait le champ mixte -ble, huile- sillons etranaées d'arbres, qui 1'empörte ( . ) .. Les touffes araentées d'oliviers suraissent mime dans la masse plus sombre des viqnobles. La cul.tura_ Ero_m±.sc_ua_ qagne la partie ( . ) La matière grasse est reine; ame_-_ .. iliers (amandiers). nou.gia.ie.rs. (noyers) poussent désormais en grand nombre dans le sillaqe de l'olivier. Tout cela est inseparable de faits de civilasation materielle. D'une part, la chénaie dévastée du XVe siede, prpductrice de glands, porcs et saindoux. represse par défrichements: mais d'autre part I*arboriculture remplace cette forét: la matière grasse vegetale se substitue ainsi a la graisse de porc" (E. Le Roy Ladurie, Les paysans de Languedoc, S.E.V.P.E.N., Paris, 1966, pp. 200-201). Però el propi Le Roy Ladurie ha d'admetre implícitament la incapacitat d'interpretar en termes únicament malthusians la conformació d'aquella cultura promiscua del cinccents, car la "pressió demogràfica" portaria a concedir ràpidament la preferència als cereals: "... les paysans ... harcele's par la demande de subsistences et p a r l a cherté croissantedu ble, n'ont qu'une idèe en tete; faire du grain, encore du grain, toujours du grain..." (idem., p. 207) O bé l'explicació "demogràfica" és una mena de jòquer que val per a qualsevol ocasió -i aleshores és simplement un frau teòric, un sucedani d'explicació-, o bé Le Roy Ladurie s'hauria d'haver preguntat en realitat com el policultiu languedocià va poder-se mantenir malgrat el creixement demogràfic i la "tisora" dels preus favorable als cereals i no a l'arboricultura.

1608
(212) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna. op. cit., I, pp. 263-266 i 417. (213) "La rigidité des performances de "l'éco-aystème" rural, entre le XIIIa et XVIII6 siècle -ha escrit Maurice Aymard referint-se al cas italià-, a souvent été proposée cornine facteur premier d'explication. Iln'accuse aucune révolu~ tion brutale, sans doute... Mais il se prète avec une re lative souplesse à 1'exploration de solutions divergentes. J et s'adapteavec une certeine plasticità à des situations I nouvelles" ("Autoconsommation et marches...", op. cit., j p. 1406). ¡
: 1 _ _ ^ _ _ _ _ ^ _ _ _ _ _ j

i

(214)

J. Caresmar, "Discurso sobre la Agricultura, Comercio y Indústria...", 1780, doc. cit., fs. 69-72.

<

(215) "Ceux-ci (qui) ne peuvent tirer de la terre... qu'une part... de leur subsistance... se trouvent rejetés vers les marches. Des marches... marginaux ou la loi de l'ofD'ou fre et de la demande joue surune partie limitée... des reactions apparemment contradictoires. . . -Garder à tout prix sa terre, qui ne serà vendue qu'après avoir été hypothéquée. pour solder des dettes. Mais aussi loyer... les surfaces nécessaires pour constituer une exploitation adaptés aux besolns e t a u x possibilités
!

de la famille. (...) -Developper aux maximun les rassources d'appoint sur le lopin familial (jardinage, arbres fruiters, basse-cour. porcs, lin et chanvce) et sur les communaux (élevaqe. bois, etc.). Mais aussi vendre si nécessaire et si possible du travail quand 1'occasion s'en présente.... cornine journalier. ou en pratiquant une large gamme d'activités qui va du simple artisanat jusqu'à l'industrie rurale. Ou au loin, comme migrant saisonner. Sn dehors. de la període des travaux agricoles. la main-d'oevre familiale est, à la limite, faute d'un bébouché de substitution, "sans valeur" t ce qui ouvre la voie à t ou.tes, les formes

! ¡ , !

j

1609
d'autpexploitation, ou au contraire de refús de travail dénoncés par lesemployeurs éventuels comme autant de signes de paresse (...) -Développer la culture des cereals sur ses terres et sur celles prises en location, mais aussi les cultures spécialisées qui permettent de tirer un revenu plus élevé de parcel·lessouvent minúscules et dispersées. D'ou 1'importance, soulignée par E. Labrousse, de la vigne dans la proprietà paysanne e t d u vin dans les revenus monétaires d e l a paysannerie" ("Autoconsommation et marches...", op. cit., pp. 1395-1396). Una de les originalitats d'aquest article de Maurice Aymard és la forma no gens eclèctica de combinar les aportacions de Txaianov i Labrousse, situant al seu lloc l'enfoc malthusià tradicional de Le Roy Ladurie. (216) M. Aymard, op. cit., pp. 1404-1409. Com a exemple d'una especialització

activitat que de vegades apareix com una

comercial, i en altres com a complement al cultiu familiar de pagesos molt pobres, Aymand cita la cria del cuc de seda a finals del segle XVIII en un indret d'Itàlia, on això proporcionava "aux habitants les moyens de payer leurs contributions et de se soutenir jusqu'à la maturità des fruits . _. . et ce son t t oujou r s évidemment Jes plus nécessivivant pendant l'hiver et partie du printemps des qi-¡e des riches prgpriétaires ou des negociants... i3ur font.. ." (idem., p. 1405). (217} El cicle demogràfic intern d'una explotació pajesa com a factor que altera el seu balanç treball/consum és una de les aportacions fonamentals de Txaianov (La organización de la unidad económica campesina, op. cit., pp. 47-68). Maurice Aymard, a qui segueixo estretament en totes aques_ tes consideracions, està de fet proposant combinar aquesta lògica intsrna del cicle reproductiu de l'explotació familiar pagesa amb l'anàlisi de les conjuntures agràries elaborada per Labrousse -o per Wilhelm Abel-, i dels ei-

1610
eles demogràfics estudiats per Le Roy Ladurie, Wrigley, Grigg i molt altres. (218) Els estudis clàssics d'aquestes "tisores" de preus i saláis, i les seves reversions en els cicles expansius i de pressius de les economies pre-industrials són els de Wilhelm Abel, Agricultural fluctuations in Europe, from the thirteenth to the twentieth centuries. Methuen, Londres, 1980 (la primera edició alemana és de 1966), i el d'Ernest Labrousse, Fluctuaciones económicas ehistoria socialr Tecnos, Madrid, 1973. Guy Bois i Peter Kriedte l'han incorporat al seu esquema analític dels mateixos cicles que situa com a variable principal la taxa d'exacció feudal (G. Bois, Crise du feodalisme..., op. cit., pp. 351-365; P. Kriedte, Feudalismo tardío y capital mercantil, op. cit., pp. 9-28). (219) Vid., al respecte, la Tesi doctoral de Llorenç Ferrer, Aproximació a l'estructuraagrària de la comarca de Bages en el segle XVIII i primera meitat del segle XIX. llegida a la Universitat de Barcelona el 1985, així com el seu treball "Notes sobre la formació dels grups socials a la Catalunya central", a AA. W., Terra^ treball i propietat, Crítica, Barcelona, 1986, pp. 321-343. (220) P. Kriedte, H.'Medick, J. Schlumbohm, Industriali statica before industrialization, op. cit., pp. 13-21, 25-33, 38 -73. (221) L'alternativa va ser plantejada per A.V. Chayanov, La organi z aciónde launidadeconòmica campesina (Nueva Vision, Buenos Aires, 1974) i ha estat recollida en uns termes sern. blants per P. Kriedte i H. Medick (vegeu Industrialization before Indus tria1ization, op. cit.). Maurice Aymard subratlla la "raresa" i difícil accessibilitat econòmica, so_ cial i jurídica del petit pagès a la terra, factors que invalidaven com a resposta possible l'extensió de la superfície cultivada, mentre la dificultat d'obtenir un fi-

1611
nançament realment barat dificultava al seu torn l'alternativa de la intensificació ("Autoconsommation et marches ...", op. cit., p. 1393). I : ;
i

' _______ í222) Industrialization before Industrialization...: vegeu també, P. Knedte, Feudalismo tardío v capital mercantil, Crítica, Barcelona, 1982. (223) "Marx distinguished two roads of "transition from de feudal mode of production"; on one side he mentioned the emergence of merchant capital on the basis of pre-capitalist modes of production and on the other side the 'revolutionary* road of the capitalization of the production sphere itself. In the transition debate these two roads have been regarded as being in contrast with each other. The "systemic" approach toproto-industrialization sees them as closely related toeach other, indeed as forming
two parts of the same historical process" (P. Kriedte, "Introduction" a Industrialization before Industrialization, op. cit., pp. 9-10). (224) En canvi, cal suposar que els aprenents i jornalers sempre es declaraven com a tais, car tenien una quota com a cadastre personal inferior. Per als gremis en què s'agru_

i I 1 ( | 1 t í I

1 i 1 í I 1 !
I

paven a Cervera aquests oficis cerverins, vid, l'apartat segon, "Els gremis després de la Nova Planta", del capítol "Visca el rei i les calces d'estopa i..." (225) Els pagesos "calçaven espardenyes de sis tombs de beta a l'estiu i peu descalç, i coberts amb peücs a l'hivern, quan no portaven sabates grosses clavetejades, fetes generalment a Guissona", i les dones "duien sempre espardenyes i mitges de cotó de color blau" (F. de Dalmases, De la Cervera vuitcentista..., op. cit., pp. 90 i 95). (226) "Carta del doctor... en la cual se prueba ser Cataluña en lo antiguo más poblada, rica y abundante que hoy", citada per Jaume Carrera Pujal a Historia Política y Econòmica

i

¡ ! ! 1 !

i
í I

1612

d e C a t a l u ñ a , op. cit.,

vol. I, pp. 33-34.

(227) J. Caresmar, "Discurso...". doc. cit., fs. 4-5, 489 i 490

-491.
(228) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 115, fs. 100-101. Hi ha constància documental de la importància de la draperia a Cervera des del segle XIII. El 1274 un privilegi de Jaume I s'adreçava directament ali drapers cerverins, i el 1320 la paeria ja havia acordat unes ordinacions molt precises per a 1'exercici de 1'ofici, que es coneixen mercès a una còpia posterior del segle XV. El 1330 Alfons III autoritzaria la construcció El 1333, el pri.ner llibre de molins drapers, i d'una tintoreria que tindria l'exclussiva de tota la vegueria. de consells de la paeria conservat ja presenta càrrecs del Comú específicament al control de l'activitat llanera. Pere III va validar l'organització col·lectiva dels drapers de Cervera el 1343, tres anys després d'haver-ho fet a Barcelona, i l'any següent renovaria el privilegi de tenir molins drapers i tintoreries, facultant-ne l'ampliació (Max Turull, "La indústria tèxtil a Cervera a la baixa Edat Mitjana, i les ordinacions de la draperia de 1320", de propera publicació a Miscel·lània Cerverina. 5, 1987). (229) Per a aquest esquema de "nivells" a la indústria pre-capi talista, vid, l'article de Jaume Torras, "Estructura de la indústria pre-capitalista. La draperia", Recerques. 11,

1981, pp. 7-28.
(230) Vid, l'apartat, "Els gremis després de la Nova Planta: ¿un instrument del nou ordre?", al capítol "Visca el rei i les calces d'estopa!..." Per a la transformació soferta per la confraria del Roser, fundada per paraires cerverins el 1495, vid, l'estudi preliminar de Ramon Miró, "Aportació a l'estudi d'algunes confraries del Roser a la Segarra", Miscel·lània ceryerina, IV, 1986, pp. 119-133.

1613
(231) J. Carrera Pujal, Historia Política y Económica de Cataluta., op. cit., II, p. 194. Vid. . també, P. Vilar, Catalunya d? ns 1'Espanya moderna. op. cit., II, pp. 389-390. (232) Via.., p - Kriedte, Feudalismo tardío y capital mercantil. Crítica, Barcelona, 1982, pp. 49-53, 97-105 i 138-140, i 175-188. També Jan De Vries, La economia de Europa en un período de crisis, 1600-17JO, Cátedra, Madrid, 1979, pp. 95-120, i Jaume Torras, "Estructura de la indùstria precapitalista...", op. cit., (233) J. Carrera Pujal, Historia Politica y Económica..,, op. cit., II, pp. 187-189, 192, 210, 212-213, 225-226. (234) "El cotó -el gran èxit del segle- era exòtic", ha escrit Pierre Vilar referint-se també a la producció de tèxtils de lli a Guissona, i a l'orientació cap a una draperia de qualitat en les viles llaneres especialitzades (Catalunya dins l'Espanya moderna, op. cit., III, p. 343). (235) V. de Frigola, Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña..., op. cit., s.p. (els subratllats són meus, E.T.). (236) Per a la "indústria popular" de Campomanes, vid. Vicente Llombart, Teoria de la política económica delconde Campomanes , a R. Aracil i M. García Bonafé (eds.), Lecturas de Historia económica de España, Oikos-^au, vol. I, Barcelona, 1976, pp. 157-161. Les propostes de Jaume Caresmar per als indigents lleidatans, al "Discurso..., de 1780, doc. cit., fs. 493-496. Aquestes propostes de Caresmar contradiuen l'afirmació d'Ernest Lluch de què la indústria domèstica no jugava cap paper en els programes de creixement econòmic formulats des de Catalunya (El pensament econòmic a Catalunya, 1760-1840, Ed. 62, Barcelona, 1973, p. 358). La hipòtesis d'Ernest Lluch segons la qual la industrialització catalana s'hauria fet al mar ge de qualsevol forma d'indústria domèstica o puttinq-out

1614
system sembla força discutible, però, a més, oblida la im_ portància del consum popular de tèxtils grollers produïts per una indústria rural comarcal i les seves conseqüències en la orientació envers la qualitat dels velers i els drapers, i en la dependència dels mercats colonials de la indústria cotonera. Pel concepte d'indústria rural i la superposició d'"estrats" en la indústria pre-capitalista segueixo el plantejament de Jaume Torras desenvolupat a "Estructura de la indústria pre-capitalista. La draperia" (op. cit.), i també a "La indústria precapitalista y las tesis sobre la 'protoindustrialización'", Ier col·loqui Basc-Català d'Història, Sitges, 20-22 de desembre de 1982 (exemplar mecano grafiat). La 'indústria rural1 particular de Cervera i algunes viles de la Segarra correspondria a una situació intermèdia entre el primer i el segon nivells assenyalats per Torras: participaria del primer per la proximitat a la pagesia tan pel que fa a l'estructura de l'oferta com, sobretot, perquè abastia una demanda predominantment rural, encara que prolongada per les compres de "la marina"; però comportava un cert grau d'especialització menestral, originat probablement pels fills segons de famílies pageses que s'establien en aquests rams mantenint un contacte molt proper amb la terra i el patrimoni familiar. Això no afavoria l'emergència d'un estrat mercantil, perquè la demanda no era molt "densa" ni molt exigent en la qualitat. Per això els gremis cerverins presenten una fesomia molt plebea i reivindicativa. (237) A les petites capitals comarcals, ha escrit Pierre Vilar, "la menectralia i el comerç local es desenrotllen en relació estreta amb el sistema agrari. El costum de l'hereu únic posa als fadrins de les famílies de pagesos en l'obli_ gació de guanyar-se independentment la vida. Molts d'esforcen a fer-ho sense trencar enterament les solidaritats familiars..." (Catalunya dins1'Espanya moderna..., op. cit., Ill, pp. 544-545).

1615
(238) "This form of entreprise did not became widespread in the Europeanlinen industry, atleast notbefore the nineteenth century and especiallynot where linen production depended on locally or regionally produced raw materials" (a P. Kriedte, H. Medick i J. Schlumbohm, Industrialization before Industrialization, op. cit., p. 102). Les re gions protoindustrials que sofririen una desindustrialització posterior foren moltes vegades zones especialitzades en el lli (idem., pp. 161-171).
(239) E. Fernández de Pinedo, "Els ingressos de la Hisenda reial a Catalunya (1717-1779)", Recerques. 17, 1985, pp. 125-139. Barcelona representava el 35,2/6 de l'ingrés per la bolla, seguida de Manresa (9,7%), Vic (8,8%), Girona (8,5%) Reus (7,1%), Figueres (7,1%), Olot (4,6%) i Vilafranca del Penedès (4,1%), tot segons la mateixa font. Caldria conèixer l'extensió exacta que comprenia aquest partit, però si coincideix amb el de la Descripción Natural y Geogràfica de la Ciudad de Cervera y su partido... del 1770 (vid_. , més endavant, la nota 242), que equipara "partit" i corregiment, Cardona -per exemple- hi estaria inclosa. (240) La "Relación de les piezes de robas de llana sutqectas al dret de Bolla fabricadasen todo el Principado de Catnaluña según asientos de los libros de Manifiestos de las Administraciones y Tablas de su comprehension que recaudare este Derecho" (Biblioteca de Catalunya, fons de la Junta de Comerç, lligall 65, plec 2, nfi 5), dóna les següents quantitats: 17_5J7 "paños" 16 de 30 a 38 canes/peça ons draps 10 burells, de 30 a 34 c/p. total partit de Cervera TOTAL CATALUNYA % del partit de Cervera sobre Catalunya
ons f

j , ; ;

j j

1758 102 359 461 23.733 1,94%

86 275 361 23.220 1,55%

1616
lai'"Extracto de las relaciones que los administradores de las tablas y colectas del derecho deBolla han enviado al señor intendente, de todaslas piezas de ropas de lanas y sus calidades, se han fabricado en sus partidos en el año pasado de 1760" (B.C., fons J.C. LXV, 1), al partit de Cervera només hi apareixen 317 peces de burells desens d'un total de 27.190, és a dir un 1,17*.
Dec tota aquesta informació a l'amabilitat de Montserrat Duran. ña. Vid., al respecte, el treball de Montserrat Duran i Jaume Torras, "Industrias rurales en economías de Monta La industria lanera en Cataluña en el siglo XVIII", comunicació presentada =*1 III Congreso de Historia Económica celebrat a Segòvia l'octubre de 1985, i el de Jaume Torras, "Especialización agrícola e indústria rural en Ca taluna en el siglo XVIII", Revista de Historia Econòmica. II, nS 3, 1984, pp. 113-127. (241) Dec aquest suggeriment a Jaume Torras i Elías. A Sant

Martí de Sesgueioles l'enquesta de 1760 esmenta vint-idos telers de llana, i cinc a Prats de Rei (J. Carrera Pu jal. Historia Econòmica y Política de Cataluña, op. cit.,
IV, p. 85).

(242) "Descripción Natural y Geogràficade la Ciudad de Cervera y su Partido, en elPrincipado de Cataluña", feta pel cor regidor don Hortensio Domicio i signado el 21 de septembre de 1770 a Madrid, AHCC, fons Dalmases nS 135, pp. Ill

-112.
(243) "Noticiasde...Cervera", doc. cit., preg. 113, f. 99. Una part dels teixits "forts" de cànem i estopes era "para el Rey", és a dir l'exèrcit i la marina borbònics (preg. 116, f. 101). (244) Vid. 1'apartat sobre "Els gremis després de la Nova Planta...", del capítol "Visca el rei i les calces d'estopaI

1617

(244 bis) No es tracta de pressuposar una continuïtat

inexistent

entre protoindústria i indústria fabril, i menys encara de suposar que la protoindústria fos un pas prèvi "necessari" per a la segona, sinó únicament de la principal contribució de l'activitat protoindastrial una desindustrialització des -que podia donar pas a regional- a la revolució indus-

trial -que podia donar-se en zones no protoindustrialitza_ prèviament-: preparar el terreny per a l'especialització regional d'un futur mercat nacional (J. Torras, "Es tructura de la indústria pre-capitalista...", op. cit., pp. 27-28). (245) A. de Massot, "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 113, f. 99. (246) Citat en extens per Faust de Dalmases, a De la Cervera vuitcentista.... op. cit., pp. 98-100. Vid., també, al respecte, Jordi Maluquer de Motes, "Les relacions entre agricultura i indústria en el desenvolupament capitalista català del vuit-cents. 204-205. (247) "Noticias de... Cervera", doc. cit., preg. 110, fs. 9697, i preg. 112, f. 98. Per al treball dels nens i 1 ' "ociositat", vid, també la preg. 206, f. 126. (248) Hans Medick tracta aquests canvis provocats per la dinàmica protoindustrial avançada al darrer apartat, "Plebeian ci'lture and the proto-industrial family economy: articulation of needs and patterns of consumption", del seu treball sobre l'economia familiar protoindustrial a Industrialir.ation before Industrialization, op. cit., pp.64-73, (249) Les primeres remeses de mocadors dels velers Soler de Man resa foren enviades a Calaf, encara que el destí final po dria haver estat Amèrica peí medi de la casa Cortadellas. Després les trameses ja anirien directament a Cadis (Llorenç Ferrer, Els orígens de la industrialització a la CaAlgunes hipòtesis", op. cit., pp.

1618
talunya central, Rafael Dalmau, Barcelona, 1986, p. 29). Desconec, però, si la filatura de seda, llana i cotó per als fabricants manresans podia arribar o no fins a les terres d'altiplà de la Segarra. (250) Segons l'Ajuntament d'Igualada, el 1770 "en las fábricas de Paño, inclusos los forasteros de los lugares circunvecinos donde se hila, y carda la mayor parte de la lana... hay más de quatro mil Personas empleadas" (Jaume Torras i Elias, "Fabricantes sin fábrica. Estudio de una industria pañera catalana, 1693-1765", XI Simposio de análisis económicQ, Universitat Autònoma de Barcelona, 1986, exemplar mecanografiat). El 1779, arran el conflicte entre paraires i cotoners per la captació de la xarxa de filatura do miciliària, s'estimava l'àrea coberta en unes tres o quatre llegues a l'entorn, és a dir una vintena de quilòmetres. Cervera en dista uns vint-i-cinc, però la comunica ció era fàcil mercès al camí reial (Josep M§ Torras i Ribé, La revolució industrial a la comarca d'Anoia. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979, pp. 11-12). (251) J. Ma Torras i Ribé, La revolució industrial a la comarca d'Anoia, op. cit., pp. 13 i 15-16. (252) Únicament per a l'impacte demogràfic de les formes protoindustrials, vid. Hans Medick, "The structures and function of population-development under the protoindustrial system". a Industrialization before Industrialization, op. cit., pp. 74-93, i també P. Kriedte, Feudalismo tardío y capital mercantil, op. cit., pp. 138-140. (253) "In the proto-industrial s y s t e m , t h e h a r v e s t y e a r lost its decisive influenceon reproductivebehavigur as well as on the economic growth process ( . . . ) The original patternof thedistributionof birthsover de year showed a läge number of births during the winter andarelatively lowbirth-frequency during the harvest months of the sumj mer. As rural producers adopted industrial pursuits, winí

' i à

I ! i í

1619
terbirths and summer birthsware 'equalized'. The original pattern wich regulated sexual behaviouv, conceptions, and births lost its pertinence" (H. Medick, "The structures and function of population dgvelopit.ent... "f op. cit., pp. 91-92). Els períodes coberts pels dos gràfics del moviment estacional de bateigos i concepcions -1745-65; 1783-87- no han estat escollits, sinó imposats per l'atzarosa conservació d'aquests llibres de baptismes a l'arxiu parroquial de Cervera, que fou cremat en les explosions anticlericals dels anys 1936-39. El mateix val pel gràfic temporal següent. (254) Per als moviments cíclics agraris a l'Urgell i la Segarra, vid_. Ramon Garrabou, "Sobre la formació del mercat català en el segle XVIII...", op. cit., pp. 101-106; i per a tot Catalunya , Pierre Vilar, Catalunyadins l'Espanya moderna^, op. cit., Ill, pp. 443-447. (255) "On a émis 1'opinion -diuen L. Henry i M. Fleury, els mètodes dels quals he seguit en tot moment en aquesta cala demogràfica- que la chute des conceptions pendant les crises de subsistances étaitl'effetd'une crise morale quise traduisait d'une part par unrecours inhabituel à lacontraception ou à 1'avortement, d'autrepart, par une augmentation des conceptions illegitimes" (Nouveau manuel de dépouillement et d'exploitation del'état civilancien, Institut National d'Études Démographiques, Paris, 1965, p. 100). (256) En aquest punt, als condicionaments del gènere caldria afegir els de la classe social. En una ciutat com Cervera, hi havia tot un sector de dones benestants els parts de les quals no tenien per què estar regulats pel calendari agrícola. En canvi, hi havia també tot un sector de dones pobres, jornalers o indigents que participarien de les migracions estacionals de mà d'obra per efectuar les tasques de recol·lecció. Hassot ens diu que a la sega i

1620
la verema venien forasters a llogar-se, i "los vecinos de Cervera también marchan a segar à las huertas llamadas del Segria, y al llano deOrgel, cuja ausencia ninguna falta hace al pueblo respeto que en este se siega algo mas tarde que en el Segrià y Urgel" ("Noticias...". doc. cit., preg. 205, f. 126} Emili Giralt ha recollit la veu tècniques segarretes amb què encara avui es coneixen les colles de veremadors que baixaven a l'Alt Penedès ("Les p. 71). de la viticultura anteriors a la fil·loxera", L'Avenç. 30, No és inversemblant que en aqueste- colles hi participessin dones, especialment enere les veremadores, i per a elles les tres o quatre etapes de recol·lecció si que podien esdevenir, de juny a gener, un veritable continuum. I si no prenien part en aquestes migracions estacionals, les absències dels seus marits havia de repercutir en el seu cicle reproductiu. (257) J. Torras, "Especialización agrícola e indústria rural en Cataluña en el siglo XVIII", Rev:» sta de Historia Econòmica^ II, 1984, vol. 3, pp. 116-117. A Montblanc, deia Caresmar, "La estinción de fábricas de lana, procedía principal, y casi únicamente de haberse dedicado las gentes... al planterò de viñas " ("Discurso.. ._, 1780, doc. cit., f. 557. (258) Llorenç Ferrer creu necessari analitzar, a més del tipus de cultiu, "l'estructura de classes d'una àrea determinada i les relacions de força que es generen amb la repartició d'excedent entre els diversos grups. Les estratègies de reproducció social de cadascun d'ells pot conduir a aprofitar les oportunitats que l'especialització agrícola i la integració del mercat poden oferir. Tal perspectiva d'anàlisi permet d'entendre que els petits pagesos bagencs s'especialitzin en vinya i enviin les seves dones al treball industrial domèstic o a les noves fàbriques de la vg_ ra dels rius" (Els origens de la industrialització a la Catalunya central, op. cit., pp. 7-8).

1621
(259) S'ha reconstruït a partir dels "Comptes de cargo y data dels fruits resultants de la vinya de Magdalena de la Rnt. comunitat de preveres..." (doc. cit. a la nota 44 d'aquest capítol). fia. En tots els casos s'ha respectat el vocabulari agrícola d'aquesta documentació, corregint només la graCom que va ser administrada directament pels preveres parroquials, totes les tasques anaven a jornal i eren enregistrats als comptes, però en ocasions es contractaven colles senceres -per exemple de dones per birbar o escardar els sembrats de cereals, manades per un home- i es pa_ gava a "preu fet", sobretot a la sega i la batuda. A més, no sempre és clar si cal comptar o no el jornal del major_ dom contractat per a tot l'any per organitzar l'explotació. Per això, les xifres sobre jornades de treball del L'extensió de segon quadre només poden ser aproximades.

la vinya de Santa Magdalena no apareix a la documentació, i s'ha tret iel cadastre-manifest del 1744, en el supòsit que no s'havia subdividit ni se li havia agregat cap altra parcel·la. Per tant, els valors nemèrics d'intensiCal tenir també en tat de treball per a cada feina tenen més versemblança re lativa que en els valors absoluts. compte que era una parcel·la de regadiu -ja classificada com a tal al cadastre-manifest del 1744- i que el clero cerverí va fer-li una aplicació particularment intensiva d'adobs en aquells anys per tal de -nillorar-ne el rendiment . Com a aproximació més general al calendari agrícola tra dicional a la Segarra, vid, el quadre elaborat per Max Turull a El_ règirri municipal de paeria, Cervera 1331-1333. op. cit., pp. 62-63. Dues bones descripcions de les tècniques emprades al conreu del blat i a la viticultura, la primera referida justament a la Segarra, vid Ramon Garrabou, "El conreu del blat", 1^Avenç, 29, 1980, pp. 52-59, i Emili Giralt, "Les tècniques de la viticultura anterior a la fil·loxera", a j¿^Aven_c, 30, 1980, pp. 64-71. (259 bis) Elaborat amb la sèrie de llibres del repartiment del

1622
cadastre de l'AHCC. Abans de 1744 he preferit utilitzar la xifra de contribuents a la quístia, perquè el cadastre era més susceptible d'ocultacions. La inflexió a la baixa en el nombre de propietaris de

terra cerverins que va experimentar-se els anys vuitanta del segle XVIII sembla clarament relacionada amb les d i fi cultats en la sortida remuneradora d'aiguardents, que van precedir a la seva pràctica interrupció a partir de 1792, amb una fase de ràpida però efímera recuperació entre 1788 i 1792 (vjld., Pierre Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna , op. cit., Ill, pp. 420-437; vid., també, la nota 170 d'aquast capítol). Si un estudi més detallat d'aques ta qüestió amb l'anàlisi de censáis i compra-vendes de terres als protocols notarials avalés la hipòtesi predita, això confirmaria la centralitat agrària en la determi nació del trend demoeconòmic de Cervera en el segle XVIII. Aquest estudi no pot endinsar-se en l'observació pormenoritzada de les conjuntures i es mou només en el de les es tructures bàsiques i l'evolució de llarga durada. (260) Aquesta extraordinària versalitat del capital en la fase anterior a la seva penetració definitiva en l'esfera de la producció per medi del sistema fabril i la maquinització del procés productiu concentrat, ja l'havia assenyalat David S. Landes a The Unbound Prometheus (traduït per Progreso tecnológico y revolución industrial. Tecnos, Madrid, 1979, p. 58). El concepte de 'versalitat del capital 1 , manllevat de W. Sombart, és emprat per Peter Kriedte a Feudalismo tardío y capitalmercantil, op. cit., p. 162; vid.. també, Jürgen Schlumbohm, "Relations of productionproductive forces-crisis in proto-industrialization", a Industrialization before Industrialization. op. cit., pp. 94-107. En el cas català han assenyalat aquesta versalitat empresarial, prèvia a la centralització fabril, Jaume Torras ("Fabricantes sin fabrica. Estudio de una empresa pañera catalana, 1693-1765", XISimposio de Análisis económico , Barcelona, 1986), i Llorenç Ferrer, Els orígens de la industrialització, op. cit.

1623
(261) P. de Dalmases, De la Cervera vuitcenti_a_ta.... op. cit., p. 100.

(262) "Rapport Adresé l e 4 novembre 1812...Par l'auditeur au Consell d'Etat sous-Prefet de 1'arrondissement de Cervera...", doc. cit.
(263) V. de Frigola, Relación de los pueblosde que consta el Principado deCataluña..., 1824, op. cit., s.n. (264) Aquest cop es tracta ja de catorze anys, i tanmateix la inflexió és superior als quatre anys-collita de què disposem llibre de baptismes els anys vuitanta del segle XVIII. (265) P. Madoz, Diccionario Geografico-estadístico Históricode España y susposesiones de ultramar. Establecimiento Tipògraf ico-Literario Universal, Madrid, 1847. (266) LI. Ferrer, Sobre els orígens de la industrialització a la Catalunya central, op. cit., pp. 10-13; J.Mä Torras i Ribé, La revolució industrialalacomarca d'Anoia, op. cit., pp. 36-37; J. Nadal, "La economia española (18291931)", a AA.VV., El Banco de España.Una historia econòmica , Madrid, 1970, p. 341, i El fracaso d e l a revolución industrial en España, Ariel, Barcelona, 1975, pp. 195-201. (267) J. Nadal, El fracaso de la revoluciónindustrial en.España, op. cit., pp. 205-209. De 1831 a 1880 els preus de venda dels productes cotoners van experimentar una reducció del 1Q%. Nadal reprodueix la següent estadística dels ingressos de la hisenda espanyola representats pel diferents rams de la indústria tèxtil (p. 204):

1624
anys
1856 1890-91 1900 1910
cotó

llana i estams
15,3 17,9 14,8 12,1

seda
4,1

lli i cànem

altres

TOTAL
100 100

48,0 57,7 60,3 63,3

3,1 2,1 2,4

11,4 3,4 4,2 3,6

21,1 17,8 18,0 18,8

100 100

(la columna d'"altres" inclou establiments de blanqueig, tints, estampats i tissatge d'altres barreges de fibres) Malgrat que aquests valors tributaris no tenien per què correspondre als de la producció i el consum reals, reflec teixen clarament la substitució dels llenços tradicionals pel cotó. La mecanit?acio fabril és directament responsable d'aquest abaratiment de costos capaç de "crear-se" el seu propi mercat substiruïnt tèxtils tradicionals, però va anar acompanyada del recurs massiu a mà d'obra femenina, fàcilment sobre-explotable -o remuneratale per sota el seu cost social de reproducció- mercès a la simbiosi amb les petites explotacions familiars de pagesos i rabassaires, d'on la indústria treia aquesta força de treball barata, i sobre les quals externalitzava una part dels costos. Llorenç Ferrer ha explicat aquesta articulació en el cas de Manresa i el Bages, de forma molt convincent (Sobre els orígens d e l a industrialització.... op. cit., pp. 15 -16).

1625

NOTES DE LA SECCIÓ IV Cap. 13, Sobre la teranyina dels censáis a la Segarra del set-cents: una recapitulació.

1626

FOTES

(1)

f. Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna, op. cit., vol. IV, pp. 494 i 625. Alfons Barceló proposava en un interessant article de 1974 afinar "la interpretació de les taxes d'interès i del paper del crèdit", "en aquest tipus de societats feudals i/o senyorials al si de les quals emergeix l'activitat mercantil pròpiament dita". Suposant R una taxa de guany global de tota l'economia, "la taxa d'interès "normal" no pot apropar-se massa a R, puix que totes les línies amb taxes de guany situades per sota de R anirien essent aban donades pels propietaris davant l'oportunitat de substituir una activitat productiva pel préstec esdevingut més rentable. D'altra banda, tampoc els prestataris no estarien massa disposats a pagar taxes veïnes al 10% imaginat (per a R) en la mesura en què pretenguessin dedicar-se a alguna línia productiva que tn principi oferirà una taxa de guany propera a aquesta xifra. En conclusió, en la mesura en què el cost dels préstecs s'aproximés a R, es dissipar4a la demanda destinada a la producció i quedaria només sobre el terreny la demanda excepcional (aristòcrates malgastadors, pagesos arruïnats per collites desastro ses), que, a tot estirar podrien ésser munyits per uns pocs usurers, però que no ofereixen de cap manera un camp prou extens per a un desenrotllament econòmicament signify catiu del crèdit". ("Història i teoria econòmica", Recerques, 4, 1974, pp. 108-109). A. Young, Viatge aCatalunya, 1787, traducció de Ramon Boixareu, Ariel, Barcelona, 1970, pp. S»-100. La part re ferent a la Segarra és a les pàgines 66 a 68. P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna, op. cit., vol. III, p. 232.

(2)

(3)

(4)

1627
(5) (6) Idem., p. 544. A. Young, op. cit., p. 100. Pierre Vilar també creu que les observacions de Young sobre el problema dels capitals anaven "de dret al tret més important" (Catalunya dins 1'Espanya Moderna, op. cit., vol. III, p. 231. Memòria de Felipe Darbao, recollida en el Proyecto presentado por la Real Sociedad patriótica de la villa de Tàrrega.... 1785. Biblioteca de Catalunya, Junta de Comerç, lligall num. 148. Citat per Ramon Garrabou, "sobre la formació del mercat català en el segle XVIII. Una p rj. mera aproximació a base dels preus dels grans a Tàrrega (1732-1811)", Recerques, 1, 1970, pp. 90 i 111. Referint-se en concret al delme, el Diccionario de Hacienda de Canga Arguelles diu que "es un tributo que recae so bre la riqueza pública", l'import del qual s'aplica al manteniment del clero i el culte, però també -s'afegeix a continuació- a "socorrer a los pobres, aliviar las necesidades en tiempo de calamidad, y acudir con ellos cuando el pro de la tierra o el rey lo reclamare" (subratllat meu, E.T.); citat per Esteban Canales, "El diezmo a fines del Antiguo Régimen" a Gonzalo Anés (ed.), La Economía española al final del Antiguo Régimen, I, Agricultura, Ma drid, 1982, p. 106. Poden trobar-se referències d'algunes actitud^ del consell municipal cerveí envers els béns de l'Església parroquial a les notes 34, 52 i 57 del capítol sobre L'Església, el crèdit i la usura a Cervera en el segleXVIII. El llibre de Francisco Simón Segura, La Desamortización española en el siglo XIX conté una breu introducció al te ma de les temptacions fiscals de la monarquia envers els béns de l'Església en el seu conjunt, i l'article de Pere Pascual, "Carlisme i societat rural a la guerra dels set Anys a la Conca d'Odena" (Recerques, 10, 1980, p. 55) con sidera també la qüestió del protagonismo de l'Església dj

(7)

(8)

1628
vant l'aparició de danys irreparables en el món rural preindustrial. Un dels objectius dels estudis de reconstrucció de comú nitats o d'història local hauria de ser el de cercar com eren entesos els grans problemes de la política i la societat que afectaven tot un estat, com ara e's de la contribució fiscal dels eclesiàstics o la desamortització de llurs béns, sota els punts de vista dels diferents grups socials que les composaven.

1629

NOTES DE LA SECCIÓ IV Cap. l4, La rrisi del sistema censalista eclesiàstic i les desamortitzacions

1630
NOflS

1)

i | J | | i i

En opinió de Bartolomé Clavero, la liquidació dels cens consignatiu "hubo de ser al mismo tiempo más en profun didad y más discreta... que la de... los censos agrarios, cuya resistencia... hubo de constituir el princi pal capítulo de "supervivencia feudal" en nuestra geogra fía; aunque ha de considerarse que entre ellos también resistieron cenaos no redimidos de constitución consig nativa, foda una historia, en todo caso, por hacer." ("Prohibición de la usura y constitución de rentas", Moneda y Crédito, 143, 1977, pp. 107-131). M. Martínez Alcubilla, Diccionario de la Administración Española, Madrid, 6§ ed ., 1916, vol. V, p. 714 i 756 (subratllats meus, E.f.). Una notable excepció d'aques ta absència és el llibre de Mariano Peset, Dos ensayos sobre la historia de la propiedad de la tierra, Ed. Re vista de Derecho Privado, Madrid, 1982, el qual en la seva presentació de la problemática .jurídica del canvi esdevingut en la propietat de la terra amb la reforma liberal té el gran encert de no separar la noció de pro pietat del conjunt de càrregues o drets que la gravaven, el cens consignatiu inclòs. No deu ser indiferent a aquest resultat el que això es doni en un treball que s'aproxima al tema des d'una vessant principalment jurí dica: sobta d'entrada, en un primer repàs de la legisla aio desamortitzad-ora del segle XIX, l'estret lligam coji ceptual i legal que s'hi establia entre els béns a dejs amortitzar i els drets que d'una o alti» forma s'els ajs sociaven, així com, en la consideració d'aquests segons, el tractament comú a tota mena de censos (emfiteutics,

» !

2)

1 1

i |
ï

1631
consignatius, reservatius), considerats en essència tina mateixa cosa. 3) "l·libre de comtes de colecta fornaten lo any 1821, però contélos comptes de de8de_lo any1814 fins al present" AHC, F.O.P., s.n. 4) "Libro donde van notados los arrierdos de las fincas y demás derechos que percibe la rda. Comunidad eclesiástica cíe la presente ciudad de Cervera, Principado, en 1847" AHC, P.O.P. na 102. 5) J. Mercader, "Incidències politico-sociale damunt la propietat monacal catalana en el primer terç del segle 61? XIX", I ColJoqui d'Història del Monaquisme Català, Santes Creus, 1967, pp. 183-208. Durant la guerra del francès va desencadenar-se la primera resistència anti senyorial massiva concretada bàsicament en la resisten eia al lliurament de dPlmes, censos i altres drets la legitimitat dels quals començaca a posar-se en dubte també des de dalt. Vegeu, entre d'altres, J. Pontana, "La dobl'e crisis del campesinado español en la etapa de 1814 a 1820" a La Quiebra de la Monarquía Absoluta, Ariel, Barcelona, 2« ed., 1974, pp. 252-256, i La Crisis del Antiguo Régimen, 1808-1833, Crítica, Barcelona, 1979, p. 121; M. Caminal, E. Canales, A. Solà i J. Torras, "Movi ment de l'ingrér senyorial a Catalunya, 1770-1835", Recerques, 8, 1978, pp. 60-62; E. Canales. "El diezmo a finales del Antiguo Régimen" a G. Anés (ed.) La economía espaaola al final del Antiguo Régimen, I. Agricultura, Alianza Universidad, Madrid, 1982, pp. 128-168; N. Sales, "Ramblers, traginers i mules (s. XVIII-XIX)", Recerques.

1632
13, 1983, pp. 68-69. 6) Contestación al interrogatorio formado por el Ministerio del Fomento para preparar la creación de establecimientos de crédito territorial, Cervera, 27 Abril de 1852. Dec el coneixement d'aquesta enquesta a Ramón Garrabou. 7) "Nota dels preus dels Grans dels Mercats de Abril y Maig de la Plassa de la present Ciutat de Cervera, fets en lo modo acostumat..«",AHC. Enric Vicedo, "Els preus dels cereals al mercat de Llei da durant la primera meitat del segle XIX", Recerques, 14, 1983» pp. 167-176. Al Diccionario de Madoz de 1847 es diu que si mercat de Lleida, "los cosecheros de la provincia de Huesca importan increíbles cantidades de cereales, que, unidos a 1 os que produce el país, nutren los mercados de Montblanc, Valls, Reus, Igualada y Ger vera, desde donde se derraman por todo el interior i li toral de Catalunya." (Citat per E. Vicedo, op. cit., p. 167). És obvi que Balaguer restaria afectada pel corrent descrit de Lleida-Cervera-Igualada. Referències de la sequera de 1817 a Antoni Segura, "El mercat de cereals i llegums a Barcelona, 1814-1868", Rjcerques, 14, 1983, p. 180 i nota 9. 10) Per a la depressió dels preus agrícoles a Catalunya, a partir del 1818, en connexió amb la dinàmica general eu ropea, i la seva interpretació -tema que es tractarà més endavant amb major detall-, vegeu J. Pontana, "Sobre

8)

9)

1633
la crisi agrària europea de començaments del segle XIX", Primer Col.Iogui d'Història Agrària, Barcelona, 1978, (exemplar mecanografiat); i també l'article d'Antoni Se gura citat a la nota 99. 11) Jaume forras, Liberalismo y rebeldía campesina, 18201823, Ariel, Barcelona, 1976, especialment "Los alzamien tos realistas de 1822 en Cataluña" i les pp. 99-129; "la mayor fuerza del realismo estribó en la "Montaña", y..., en términos de bloques territoriales, sólo una angosta franja costera fue relativamente inmune a la fiebre insu rreccional..."; "la Segarra, e] Solsonès i el Berguedà... se perfilan como los más sólidos baluartes del realismo en Cataluña" (p. 104-106); veure també el mapa de la p. 110.
12) A la Nota de preus... citada en la nota 7 s'escriu: :lAfíy 1822, no hi hagué preus en Agost respecte de estar inva dida de tropas, y ser lo teatro de la Guerra..." A la serie de mitjanes anuals s'ha pres només el preu de la xeixa d'abril-maig. 13) J. Mercader, ep. cit., p. 197 (subratllat meu, E.T.). "Desde 1817 -ha escrit Fontana- se estaba registrando en Europa una crisis agraria que provocó la caída de los precios de los principales productos agrícolas ( . ) En .. 1827... los precios de los cereales habían llegado a ser tan sólo la mitad de los que regían hacia 1817, lo que significaba qua los ingresos monetarios de los campesinos se habían reducido en la misma proporción." Com és sabut, la política fiscal del Trienni consistí en un in crement de les contribucions en diner (J. forras, op.

1634
cit.t "Política tributaria y descontento campesino änran te el frienio Constitucional", pp. 149-176). "Puestos ante esta situación, los campesinos sólo tenían dos sali das. Negarse a pagar, lo que significaba sublevarse con tra el gobierno, o vender una mayor cantidad de cereales para obtener los recursos con que satisfacer a los recau dadores de Hacienda (...) Sin embargo el campesino no podía aumentar de un año al otro su producción en la me dida requerida... De modo que se vio obligado a desviar hacia el mercado aquella parte de bus excedentes que tra dicionalmente había ido a parar a los graneros eclesiás ticos -como diezmos y primicias- o señoriales -en concej to de censos y derechos-. De ahí la aparente paradoja de que unos hombres a los que se supone fanatizados por el clero estén dejando de pagar diezmos sin ningún escrú pulo de conciencia y de que los teóricos aliados de la vieja oligar-i'JÍa estén liquidando el feudalismo en la práctica. Es que no son partidarios del viejo régimen, sino tan sólo eaemigos del nuevo..." (lacrisis del Antiguo Régimen, 1800-1333» °P« cit., pp. 46-47). En el cas leí pagès de Sant Martí de Tous estudiat per Pere Pascual, els endarreriments s'acumularen tot al llarg àe la primera decada del segle XIX. A partir de 1810 no va pagar cap cens ni dret mentre dure la guerra del francès. Durant el Trienni no va lliurar cap pagament i la recaptació es reprengué amb la restauració de l'absolutisme ("Carlisme i societat rural, la Guerra dels Set Anys a la Conca d'Odena"', Recerques, 10, I960, pp. 54-64). 14) El darrer texte és cita literal de l'elogi fúnebre de Jo sep Rius citat per Razquin, i la resta de 1'article d'a

1635
quest autor, "Los Miraller,, guerrilleros realistas y del carlismo*1, Herds. XXXYIII, 1977, pp. 99-108. 15)
p

el gener de 1824 els reialiátes de Lleida es queixalen

de l'escassa "fúria" del règim absolut recent »estaurat. Blanc prioritari d'aquestes queixes era "el que quedase impune el destierro decretado en febrero de 1823 contra el obispo y tres sacerdotes más, que se habían distingui do (en el recolzament del règim liberal, E.T.) secundan do la propaganda política en las iglesias ( . ) Era tal .. la desazón que imperaba en el país, que, habiéndose re crudecido la situación por lagran extensión de los focos sediciosos de la comarca de la Segarra, el gobernador de Cervera comunicó el alto nivel de subversión alcanzado, en especial el promovido por los voluntarios realistas, y que el capitán general ordenó al gobernador de Lérida, Manuel Llauder, y al teniente d*» Rey de Barce lona, Manuel Bretón, que se trasladaran con sus fuerzas respectivas a las localidades en pugna. Como lugares distinguidos en la lucha as indicaban los de Torà, Cubells, Guimerà, Santa Coloma de Queralt i Sanahuja." Jo sé Tortosa, "Del realismo a los movimientos obreros", Ilerda, XXXV, 1974, pp. 45-81 (subratllats meus, E.T,). Segons un altre article del mateix autor, el bisbe ha via estat obligat a predicar en favor de la Constitució per un reial decret d'abril de 1820, transcrit íntegrament a continuació. Alguns preveres, però, abraçaren la causa liberal per voluntat pròpia ("El Trienio Constitucional de 1820-23", Ilerda, XXXII, 1971, pp. 2C5-

274).
La mort dels justos condemna lavida dels dolents» Ora-

1636
ció fúnebre..., Oenrera, 1824, pp. 20-23, citada per Jau me forras, liberalismo y rebeíaía campesina, 1820-1823, op. cit., p. 20 (el subratllat és meu, E.T.)« Jaume for ras ha atacat convincentment el mite de la identificació entre reialisme i clericalisme. 17) La significació i les conseqüències d'aquest període de crisi agrària europea en el cas espanyol ha estat motiu recurrent de reflexió de Josep Pontana, esdevenint ura de les claus principals d'interpretació de les connesions entre crisi camperola i revolta carlina d'aquest au to1**. A més dels treballs del mateix citats a les notes 5 i 10, vegeu Hacienda y Estado en la crisis final del Antiguo Régimen, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1973, pp. 332-334 i l'article "Crisi camperola i revolta carlina", Recerques, 10, 1980, pp. 7-16. La relació entre recruament de la pressió fiscal, baixa constant dels preus i resistència al pagament als s_e ayer« 1 a l'Església s'ha de fer extensiva, a més de al delme (estudiat per Esteban Canales; vegeu la nota 5) i a les prestacions senyorials, al lliurament de pensions de censal la importància econòmica i social de les quals ha estat, com a mínim per a certes zones, subestimada. Caldria aprofundir, a més, en els termes político-eultu rals en que es formulava aquesta mena de "vaga" generalitzada de delmes, censos i censáis, en la línea de recerca esbossada per Jaume Torras a "¿contrarrevolución campesina?" (liberalismo y rebeldía..., op. cit., pp. 7

-3D.
Per a l'evolució dels preus en el primer terç del segle XIX i la incidència sobre les rendes, vegeu també els articles de Vicedo i Segura al num. 14 de Recerques,

1637
i §1 de Caminalf Gánales, Solà i Torras del num. 8 de Im mateixa revieta, ja citats, així com la comunicació ©Z* al 1 gol.Iogui d'HistòriaAgrària de Josep ! Fradera, • "Evolució del delme i les finances de. Santa Maria de Ma taro, 1727-1837", Institució Alfons el Magnànim, València, 1983, pp. 257 i 262. 18) Els preus de la xeixa i les entrades de col·lecta segons les mateixes fonts citades a les notes 3 i 7. Els arren daments segons el volum citat a la nota 4. 19) J. Mercader, op. cit., pp. 198-202. 20) Vegeu J. Torras, La guerra de los Agraviados, Publicació nes de la Càtedra de Historia General de España, Barceló na, 1967, i "Societat rural i moviments absolutistes. Nota sobre la guerra dels malcontents, 1827", Recerques, 1, Barcelona, 1970, pp. 123-130; també les referències de J. Pontana a La crisis del AntiguoRégimen, op. cit., pp. 43, 48, 152-54, 158, 175, 187-190, 200-203 i 236. 21) M. Kartin«»* Alubilla (en endavant citat com "Alcubilla"), Diccionario de la Administración española, op. cit., vol. V, p. 719. 22) P. Pascual, "Carlisme i societat rural, la Guerra dels Set Anys a la Conca d'Odena", citat a la nota 13. Sant Martí de fous va respondre a l'enquesta de 1931 dient que pertanyia a la Segarra (G. Santfeliu, Els imprecisos límits de la Segarra, Tàrrega, 1977). 23) A. Ymbernon, "Aportación a la Historia de la Guerra Car

1638
lista en la provincia de Lérida, 1838-1839", Ilerda, XI?, 1950, pp. 97-114, i R. Viola, "Actividades de la Junta de Armamento y Defensa de lérida, 1836-1837", Ilerda. XXXV, 1974, pp. 83-120. Josep Tortosa reprodueix, en l'article ja citat "Del realismo a los movimientos obreros" (vegeu nota 15) que és una mena de miscel·lània de documents i notícies diversos, un ban del 21 c 3 maig del 1839 del bat Ile constitucional de lleida qae és preu il·lustratiu de la malfiança mútua entre poble i autoritats liberals, ai xí com de l'autoritarisme extrem d'aquest e, . Entre d-'altres mesures, es prohibia tota reunió a tavernes, locals públics i fins i tot al pont on els jornalers acostumaven a reunir-se; treure al carrer cadires ocupant l'acera en cara que fos per fer feina; admetre forasters a casa; ro mandre parat als carrers i cantonades després del toc d'_o raci5; rentar roba en dia festiu... i "poner tiestos, macetas, cántaros en las ventanas o balcones, u otra cosa que pueda causar daño a los que pasan por ella'1 ! I
t

23 bis) J.1,1 s Llobet, "Algunes notícies de les guerres carlines a Cervera (1037-1875)", fliscel.lània cerverina, II, pp. 127-128 i 150. 24) ¿5) P. Pascual, op. cit., p. 66. ídem., p. 81. 1984,

i

í j

1

!

\ )
Í

26) Lligalls de comptes de les terres i drets de la casa Huix, Arxiu Nuix, Cervera. Convé recordar que en Joaquim de Nuix, hereu d'en Lluis ï.ffi fle Nuix, fou promotor fiscal de Cervera, i a partir de la seva aparició en l'administració de la casa cap a finals de la primera guerra carlina s'aplicà a controlar aquesta i refer el patrimoni malmès, Per a més informació, veuou el capítol precedent dedicat ; f j

|

1639
a la casa Nulx i el pages-negociant largues con a exemples de censalistas laics de Cervera.
27) J. Mercader, op. cit., pp. 202-204. 28) Alcubilla, op. cit., vol. V, 720. 29) Idem., p. 722. 30) N. Sánchez-Albornoz, Las crisis de subsistencias de España en el sjglo XIX, Instituto de Investigaciones Históri cas, Hosario, 1963, pp. 20-25; H. Garrabou, "La información arancelaria sobre el comercio de cereales y de lana de 1847: Datos para la historia de la formación del mercado interior", Agricultura y Sociedad, 10, 1979, pp. 329 -375; J. del Iloral Ruiz, La agricultura Española a mediados del s. XIX, 1850-1870, Servicio de Publicaciones Agra rias del ïïinisterio de Agricultura, I'adrid, 1979, pp. 6164; A. Segura, "El mercat de cereals i llegums a Barcel_o

I
ï

na, I' '.4-1868», op. cit., pp. 185-186.
31) J. Pontana, "Crisi camperola i revolta carlina", op. cit.,

I
I

p. 16. Kossen Benet Tristany tornà a fer acte de presencia a la Segarra, ocupant Guissona, Vicfred i Calaf. Vid., J. lis Llobet, "Algunes notícies de les puerres carlines...", op. cit., pp. 134-135. 32) Alcubilla, op. cit., vol. V, pp. 713-71/1 (subratllats meus E.T.). 33) ídem., p. 723. 34) ídem., p. 723. Ho respectar 1'habitual rebaixa en el preu dels béns venuts dels quals el venedor, o un tercer,

1640
en mantenia un dret de retrovenda, suposava perjudicar legalment als possibles concurrents b. la subhasta. Sa bsr si aquest perjudici legal era o no compensat sota el punt de vista monetari exigiria estudiar amb detall els preus de sortida i la cotització finalment assolida en lies subhastes. Per a la primera desamortització de Godoy, els treballs de H. Hen ("la vente des propietés de mainmorte en Espagne, 1798-1808", Ármales E.S.C., I, 1974, pp. 215-28) i J. Azagra Ros ("El mercat de les terres i la desamortització a l'Horta, 1800-1807", Estudis d'Història Agrària, 4, 1983, pp. 145-66) indiquen que les finques i par cel·les es vengueren a un preu generalment inferior al fixat, especialment les finques grans comprades amb vals reials pels qui serien els grans beneficiaris del proces. Emiliano Fernández de Pinedo arriba a la mateixa conclusió en el cas de les vendes de terres comunals al País Basc ("la entrada de la tierra en el circuito comer cial: la desamortización en vascongadas. Planteamiento y primeros resultados", a J. Nadal i G. Tortellà, eds., Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico enla España contemporánea, Ariel, 1974, pp. 100-28). 35) Les disposicions de 1801-1805, a les que no he fet esment per ser anteriors a l'inici de la sèrie que anem comentant, no havien introduït en el cas deis censáis més innovació que la de permetre la redempció amb vals reials; i el mateix les de 1821, amb títols del deute públic (Vegeu, al respecte, Mariano Peset, Dos ensayos sobre la historiadela propiedad de la tierra, op. "it., pp. 98-103).

j
i
i

j { t I
1

,
t

1

í j ¡

1641
36) áleíAlllft, op. oit., Vol. V, p. 725. 37} Us estudis sobre aquesta qüestió clau són encara gaire bé inexistents. Un dels primers en obrir camí ha estat Emiliano Fernandez de Pinedo a la comunicació "Del c en so a la obligación: modificaciones en el crédito rural antes de la primera guerra carlista en el País Vasco" presentada al Ier Col.loqui Basc-Cntala d'Història, Sitgesy desembre de 1982 (exemplar mecanografiat). 38) Alcubilla, op. cit.f vol. V, p. 743. 39) idem., p. 753. 40) 1. Peset, op. cit., pp. 100 i 103. 41) P. Vilar, "La fin des elements féodaux et seigneuriaux en Catalogne au XVIII6 siede et au XIX , avec quelques vites comparatives pour le reste de l'Espagne et le Rous sillón" a AA. W., I/Abolitron de la Péodalité dans le Monde Occidental, II, Paris« 1971 (traducció catalana a l'Avenç, 1, 1977, pp. 74-80). 42) M. Geminai, E. Canales, A. Sola i J. Torras, op. cit., p. 62. Vegeu també les consideracions de Jaume forras a "Sobre la renta señorial en Cataluña a fines del siglo XVIII" a AA. W., la Economia Agraria en la Historia de España, Alfaguara, Madrid, 1979, pp. 323-327. 43) P. Vilar, op. cit., L ' Avenç , l, 1977, p. 78. 44) Vegeu el plet de principis del segle XIX entre el poble

1642
i el bard de Maldà estudiat per Núria Sales i al que fa referència Josep Fontana a la Quiebra de laMonarquía Absoluta, op. cit.f pp. 253-255» així com el que ja s'ha dit sobre els molins fariners en capítols pre cedents. 45) A més dels treballs citats a la nota 30, vegeu l'estudi dedicat a aquesta crisi de Nicolás Sánehez-Albornoz a Espafla hace un siglo; una economía dual. Alianza Univer sidad, Madrid, 2i ed., 1977, pp. 27-68. 46) Per al concepte de propietat absoluta burguesa en el Co di Civil, i la seva implantació a Espanya, vegeu M. Pe set, op. cit., pp. 116-154. 47) Ignasi Terrajas ha trobat també que "a partir de les des amortitzacions els censos i censáis comprats per cases religioses es varen anar redimint a favor de l'Estat. A les localitats que he estudiat de l'alt Llobregat això no fou efectiu fins els anys 1860 en relació amb la llei de 11 de Març de 1859 i la R.O. de 21 de Maig de i860. A partir de llavors a les masies que acostumaven a fer donacions pies i tenien beneficis comencen a aparèixer títols d'accions de mines i ferrocarrils i de deute públic". ("Els Censáis en la primera financiació a llarg termini de la in-iústria tèxtil. Notes entorn d'alguns casos de l'alt Llobregat", op. cit., p. 34). Aixb coin cideix del tot amb les meves dades de Cervera i la Segarra. 48) Alcubilla, op. cit., vol. III, p. 569. j Jj ] :

J I < j

j j i ; j » *

1643
49) I. Fernández de Pinedo, "Del censo a la obligación. . " ., op. eit., (vegeu nota 37). 50) Contestación al interrogatorio formado por el Ministerio de fomento para preparar la creación de establecimientos de credito territorial, Cervera, 1852 (vegeu nota 6). La resposta de la Junta d'Agricultura de Lleida del 1849 (Arxiu General del Ministeri d'Agricultura, Madrid, sec ció de "Crédito territorial y Bancos Agrícolas", leg. 123, exp. 4-4 bis) és reproduïda, a J. del Moral Ruiz, La agricultura española a mediados del siglo XIX, 185070, Servicio de Publicaciones Agrarias del Ministerio de Agricultura, Madrid, 1979, pp. 123-125 i 201-205. 51) Dec el coneixement d'aquesta font als consells del Dr. Emili Giralt. 52) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna, op. cit., vol. Ill, pp. 4SO-492, i també "La fi dels elements feu dais i senyorials a Catalunya...", op. cit., pp. 75-78. 53) J. M. de Miquel, "Bancos Agrícolas", Revista da Agricultura Práctica, Economia Rural, Horticultura y Jardinería, 1857, pp. 257-259. 54) "Bancos Hipotecarios", Revista de Agricultura Práctica.. ., 1858, pp. 227-231. 55) J. M. de Miquel, "Bancos Agrícolas", op. cit., p. 257. 56) Conde de Premio Heal, "De las Instituciones de Crédito Territorial", Revista de Agricultura Práctica..., 1854,

1644
pp. 324-325. 51) Ignasi Terrades proposa considerar els censáis préstecs importants en el primer finançament de la indústria tèj til, d'acord amb el que ha observat en un treball sobre l'alt Llobregat. Vegeu la nota 47. Per a les relacions entre detracció* de capitals oap a la indústria i endafr reriment de l'agricultura en el cas català, vegeu els suggeriments de Jordi Maluquer, "Les relacions entre agricultura i indústria en el desenvolupament capitalis ©T* ta català del vuit-cents. Algunes hipòtesis11, I Col.loqui d'Història Agrària, op. cit., pp. 199-212. El mateix plantejament per al conjunt espanyol pot i )barse a Joaquín del Moral Ruiz, La agricultura espaffola a mediados del siglo XIX, op. cit., pp. 15 i 58. 58) F. Estapíé, "La reforma tributaria de 1845, Instituto de Estudios Fiscales, Madrid, 1971; J. Fontana, La Revolución liberal. Política y Hacienda en 1833-1845, Insti, tuto de Estudios Fiscales, Madrid, 1977; E. Fuentes Quintana, "Los principios del reparto de la carga tribu taria en España", Revista de Derecho Financiero y Hacienda Pública, 14, 1961,i el seu pròleg al llibre d'Estapé citat. Ü!n estudi de Joaquín Azagra Ros sobre el pes de la fiscalitat al País Valencià després de la reforma conclou que aquesta va suposar una doble discriminació: de l'agricultura respecte el comerç i la industria,i de la petita pagesia parcel·laria respecte dels grans pro pietaris ("Fiscalidad directa sobre el mund'o rural valenciano en la segunda mitad del siglo XIX", Estudia d'Història Contemporània del País Valencià, 2, 1981, pp. 255-289).

i !

1645
59) Conde de Premio Real» "De las Instituciones de Crédito Territorial11, op. eit., p. 235. 60) Al final del vol. de 1854 de la revista es troben reuni des totes les proposites adreçades oficialment psr l'Ine titut Agrícola Català de Sant Isidre a la comissió crea da per reial decret de 4 d'octubre d'aquell any per a la creació de Societats de Credit Territorial. 61) M. Pages de Sabater, "Leyes civiles de nuestro país, consideradas con respecto á su agricultura. Censos (II)"» Revista de Agricultura Práctica..., 1855, pp. 168-169. 62) E. Fernández de Pinedo, "Del censo a la obligación...", op. cit., (exemplar mecanografiat). 63) Marx trobava aquí una manifestació més del fetitxisme consistent en atribuir al capital la propietat innata d'acreditar un interès en qualsevol circumstància: "Si la plusvalía producida por un capital de 1.000 libr. est., periódicamente, p.e., anualmente, importa 200 libr. est., y si esa plusvalía se consume anualmente, está claro que tras una repetición quinquenal del mismo proceso la suma de la plusvalía consumida es = 5x200, o igual al valor capital de 1.000 libr. est..originariamente adelantado (...) De un modo general: el valor ca pital adelantado dividido por la plusvalía consumida anualmente arroja el número de años o el número de perío dos de reproducción tras cuyo decurso el capital originariamente adelántalo ha sido consumido por el capitalis ta y, por lo tanto, ha desaparecido. La idea que tiene

1646
el capitalista de que él consume el producto del trabajo ajeno no pagado, no altera en nada la cosa. Pasado cier to número de años, el valor capital poseído por él es igual a la suma de la plusvalía que se ha apropiado su equivalente dudante ese mismo número de años, y la suma de valor que ha consumido es igual al valor capital or¿ ginario...; ...si el capitalista ha consumido el equiva lente de su capital adelantado, el valor de ese capital no representa ya más que la suma total de la plusvalía que se ha apropiadr gratuitamente. Ni un átomo de valor de su antiguo capital sigue existiendo" (El Capi617 tal, llibre I , vol. 2, OME-41, pp. 210-211). Aquesta consideració de Marx está referida al supòsit d'un esmerç capitalista en condicions de reproducció simple, i no és directament aplicable a la que aquest autor consj. dera la naturalesa específica del capital usurari, que s'exposa més endavant. Contribueix, però, a encarar més nítidament l'anàlisi dels tipus d'interès dels diferents sistemes de crèdit rural. 64) P. Vilar, Catalunya dins l'Espanya Moderna, op. cit., vol. III, p. 491. 65) La secció IV d'aquest treball va redactar-se originaria ment el 1982 i 1983. Lesprés han aparegut altres treballs referents a les questions que s'hi tracten, la ma jor part dels quals seran comentats en tin afegitó al f^ nal del proper capítol. Per a les parts desenvolupades fins aquí l'aportació més notable produïda entre tant és la Tesi doctoral de Llorenç Ferrer, Aproximació a l'estructuia agrària de la comarca del Bagesen el segle XVIII i primera neitcc del s. XIX, llegida a la Universi-

1647
tat de Barcelona el 1985.
El treball de Llorenç Ferrer sobre el Bages i el meu so bre la Segarra s'han desenvolupat parai.leiaraent, i s'han reforçat mútuament en obtenir apreciacions coindicents so bre el fenomen censalista sense haver partit de pressupòsits previs comuns, i tractant-se a més de dues comariues amb trajectòries prou diferents en el segle XVIII català. L'esbós de la crisi del sistema censalista eclesiàstic efectuat en aquest darrer capítol resulta confirmat en els trets fonamentals pels resultats, més sòlids i complets empíricament, de l'estudi dels comptes de la Seu de Ilanresa efectuat per Llorenç Ferrer en la seva Tesi, i desenvolupat específicament a "L'Esglésip com a institució de crèdit: les quotidianes distribucions d e la 3eu de Ilanresa als segles XVIII i XIX" (Recerques, 18, 1986, pp. 7-46). Ferrer ha pogut reconstruir la totalitat d 'aquells COÏHJD tec, i la seva estructura interna, -oalesant-se la centra litat de la funció crediticia r.ssunida per la institució eclesiàstica fins a la reforma liberal; les connexions d'aquesta funció anb la reproducció social de les classes benestants per un cantó, i amb l'endeutament crònic de?s petits pagesos i menestrals, de l'altre; la capacitat d'aquell sistema censalista per endurar el 1750 la dràjs tica reducció del timis d'interès nominal i les tímides escomeses del reformisme borbònic; les dificultats per afrontar, en canvi, la crisi interna de la pròpia xarxa censalista quan va iniciar-se la tossuda "vapa öe pensions" tels censataris; les estratègies desenvolupades pels censalistes per inserir-oe en el nou ordre liberal i obtenir col·locacions alternatives dels seus capitals (destacant-se l'escàs incentiu de l'esmerç en terres, a

1648
menys de tractar-se de terres bones i una especialització" vitícola remuneradora): aspectes, tots ells, coincidents amb l'esbós efectuat aquí pel cas de Cervera i la Segarra. El treball de Llorenç Ferrer apunta la hipòtesi de que la crisi de l'Església com a entitat creditora arròs segués també 3 a seva fallida com a instrument per abaratir i "externalitzar" socialment el cost de la reproducció social de les classes benestants. La solució final adoptada per la reforma liberal a Espanya seria molt favorable a les velles classes i institucions de l'antic rfe gin: l'estat esdevindrà l'^nlc i exclussiu censatari de l'Església desamortiizada, i això havia d'interrompre l'adveniment permanent de noves fundacions privades que proporcionaven a la dita institució la seva exes-ocional liquiditat en l'economia tardo-feudal. Closa aquesta font, la burgecia disposarà de noves vies per col·locar els seus c n val iris L'avenç en la cronologia de] canvi del vell al nou regim hipotecari liberal és ima altra de les aportacions del treball de Ferrer sobre el Bages. A diferencia de la de£ amortització del sòl, la transformació del sistema credi. tici va allargar-se en el vuit-cent .3 fins els anys seixan ta i setanta: la majoria dels censáis de la Seu de l'anre sa es redimiren d'acord amb la llei de 29 de juny de 1867, segons el valor nominal del deute públic consolidat
al Jt .

1649

NOTES DE LA SEGGIO IV

Cap. 15, Capital usurari i sorgiment històric del sistema capitalista. Un excurs.

I

1650
NOTES

1)

II temps de circulació del capital, anotava Marx, no és una força productiva d'aauest sinó un límit de la mateixa: "los límites naturales para la repetición del proceso de producción coinciden, por ejemplo, en la agricultu ra con la duración de un ciclo de la fase de producción. II límite puesto por el capital es el tiempo que transcurre, no entre la siembra y la cosecha, sino entre la co secha y la transformación de la cosecha en dinero y la r¿ conversión del dinero, por ejemplo, en la compra de trabajo. Los teóricos de la circulación artificial, que se imaginan eme mediante la velocidad de la circulación ellos pueden hacer algo más que disminuir los obstáculos puestos por el mismo capital para su reproducción, están en un ca llejón sin salida" (Líneas Fundamentales de la Orítica de la Economia Política, 1« mitad, O'M E- 21, p. 500; vegeu també les observacions sobre massa de capitals i velocitat de circulació a les pp. 473-75 i 479-500, i sobre la rotació del capital a l'agricultura a les pp. 558-559).

2)

K. Marx, idem., pp. 192-193. Els subratllats són de Marx mateix.

3) 4)

idem., p. 194. as notable com aquest texte evoca l'esquema conceptual bà sic de la lectura de Pierre Vilar del creixement econòmic català del XVIII: "com podem qualificar aquests avenços? "Industrialització"? "Naixement de la gran industria"? No, molt probablement, a menys que no donem als mots mes aceja cions abusives. Però potser, en realitat, podem dir-ne una

1651
eosa molt »és important: uncanvi en el principi del mode de prodúcele. Catalunya s'havia acostumat a produir no per consumir sino per vendre..." ("la Catalunya industrial: reflexiona sobre una arrencada i sobre un destí11, Recerques, 3» op. cit., p. 21; vegeu també "el plantejament del problema" i les "conclusions" del vol. IV de La Catalunya dins L"Espanya Moderna, aixi com les "conclusions: els homes i la terra" del vol. III). Cal també fer esment del pas final de la llarga cita de Marx transcrito per tal de respectar la clara intenció analí+i^a de 1 'autor de combinar sempre en l'explicació r1 el procés de Sortiment històric del mode de producció ca pitalista l'acció d'agents exògens (circulació i comerç, finances, etc.) i endògens (organització tècnica, econòmica i social de IB producció) al sistema productiu mateix, malgrat l'èmfasi diferent posat en un o altre texte en cada conjunt de factors. 5) K. Marx, L í ne as Fundan ent ales..., OME- 21, op. cit., -op. 201-204. Subratllats del propi Marx. K. larx, Bl Capital, llibre Ier, vol. l, OMS-10, pp. 178179. J.A. Sehumpeter, Historia del análisis económico, Ariel, Barcelona, 1971, p. 102 i nota 19. K. Marx, El Capital, llibre ierf vol. 2, OME 11, p. 145. P. Engels, pròleg al llibre Hier de El Capital. FCE, VLé xico, 8a reimp., pp. 9-11.

6)

7)

3) 9)

£1

1652
10) K. Marx» 11 Capital, llibre Hier, 11) 12) 13) 14) 15) 16) idea., pp. 559-560. idem., pp. 560-561. idem., p. 558. idem., p. 557. idem., p. 553. idem., p. 56g.
Op.

cit., p. 556.

17) P. Vilar, "La transición del feudalismo el capitalismo" a AA. W., El Feudalismo. Ayuso, Madrid, 28 ed., 1973, pp. 53-79. En el mateix sentit la introducció i conclusió del vol. IV de La Catalunya dins 1 "Espanya Moderna. 18) K. Marx, El Capital, llibre IIIer, op. cit., p. 561. 19) idem., p. 562. 20) idem., p. 561. 21) idem., p. 561. 22) A. García Sanz, "El Censal", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. XXXVII, 1961, pp. 281-305; "Origen y fin del fuero de las pensiones censales a sueldo por 1.1
bra

"» AUSA. 38, 1961, pp. 125-130.

1653
23) LL. Ferrer» "Censáis, vendes a carta de gràcia i endeuta ment pagès", op. cit., pp. 105, 109 i 113» el mateix a A. García Sanz, "II Censal", op. cit., p. 288. 24) A. García Sanz, les mateixes referències que a la nota 22. 25) idem., "Il Censal", op. cit., pp. 288-289. 26) El propi (Jarcia Sanz ho reconeixia pel que fa als pactes de millora. Vegeu "SI Censal", op. cit., p. 288.
27) idem., "Origen y fin del fuero...", op. cit., p. 130.

28) N. Salomon, La vida rural castellana en tiempos de Felipe II, Planeta, Barcelona, 1973, p. 135 i nota 252. 29) B. Clavero, Mayorazgo, propiedad feudal en Castilla. 13691836, Siglo XXI, Madrid, 1974, p. 164. 30) idem., p. 167. 31) idem., p. 112. 32) E. Serra, "Evolució d'un patrimoni nobiliari català durant els segles XVII i XVIII. El Patrimoni nobiliari dels Sentmenat", Recerques. 5, 1975, pp. 33-71. 33) B. Clavero, op. cit., p. 169. 34) E. Fernández de Pinedo, Crecimiento económico y transformaciones sociales del País Vasco, 1100-1850, siglo XXI, Madrid, 1974, p. 289.

1654
35) id«., p. 291,

36) idem., p. 293.
37) We»., p. 295.

38) idem., p. 304. 39) idea., p. 302. 40) E. Fernández de Pinedo, "La entrada de la tierra en el circuito comercial: la desamortización en Vascongadas. Planteamiento y primeros resultados", a J. Nadal i G. Tortella (eds.), Agricultura, comercio colonial y crecimiento económico en la España Contemporánea, Ariel, Barcelona, 1974, pp. 100-128. 41) P. Ruiz Martin, "Crédito y Banca, Comercio y Transportes en la etapa del capitalismo mercantil", Actas de las Ias Jornadas de Metodología Aplicada a las Ciencias Históricas, vol. Ill, Santiago de Compostela, 1975, pp. 725-749. 42) R. Garande, C arios V y sus banquero s, vol. I., "La vida económica en Castilla, 1516-1556", Madrid, 2« ed., 1965, pp. 119-120, 134-135 i 251. 43) J. Vicens Vives, Manual de Historia Económica de España. Barcelona, 9» ed., 1972, pp. 313-314 i 387 (la li ed. és de 1959). 44) P. Vilar, "El tiempo del "Quijote"", a Crecimiento y Desarrollo. Ariel, Barcelona, 4a ed., 1980, pp. 332-346;

1655
Vegeu també l'apartat "Los "censáis" y la economía. ¿D© una sociedad de empresarios a tana sociedad de rentistas?11 de "II declive catalán de la baja Edad Media" (idem., pp. 252-331)t i Oro y moneda en \a historia. 1450-1920. Ariel Barcelona, 38 ed., 1974 (esp. p. 212). La crítica de Vilar a la lectura keynesiana dels mecanismes històrics d'a cumulaeió de capital, que s'exposa en d'altres treballs del mateix volum Crecimiento y Desarrollo, no afecta essencialment aquest punt, tot i que l'ús de Vilar de les categories econòmiques de benefici i interès és força més ric en matisos (vegeu, per exemple, les pp. 121-122).
«MU—IHM HBB«ÍMH«MHMHMMWMMMMHMHMMM> MMBMMMMMMWfaMBHi

í !
!

45) B. Escandell Bonet, "La investigación de los contratos de préstamo hipotecario ("censos"). Aportación a la metodología de series documentales uniformes", Actas de las Ias Jornadas...t op. cit., vol. Ill, pp. 751-762. 46) idem., p. 754. 47) Les conseqüències d'escamotejar tota veritable explicació en un discurs de vocació científica dóne lloc a argúcies metodològiques del segUent estil: "En nuestro caso, la me_ todología de las explicaciones no puede sino estar constituida por operaciones de cotejo de los datos de nuestra variable "censo" con otras variables afines y pertinentes, eme puedan revelar relaciones de causalidad o de marcha significativa. Y, sin duda, las variables de mayor renta bilidad explicativa serían: 1) el "stock" de moneda circulante; 2) los juros, o deuda pública; 3) los precios; 4) los salarios; 5) la producción; 6) las rentas; 7) la demografía". (B. Escandell, op. cit., p. 760). Si horn no ha definit prèviament la variable 'cens%, la construcció

, I | I

1656
de cap mena de nodel d'interaccions amb d'altres variables pot suplir aquella manca de definició. L 'elecció de les variables amb les que es correlaciona la variable 'cens* també s'ha de justificar teòricament en relació amb 1'explicació primera donada a acuesta, i la mutació que l'autor pretén d'unes correlaciones (o "marcha signi ficativa" comuna) en nexes causals és injustificable a partir de la correlació mateixa, requereix remetre 's tarn bé a la teoria prèvia a la construcció del model explica tiu. 48) J. Perreiro, "Puentes para el estudio de las formas de
'crédito popular' en el Antiguo Régimen: obligaciones préstamo, ventas de renta y ventas de censos", Actas de las Ias Jornadas.,., op. cit., np. 763-730. 49) E. Ciscar Pallares, "El endeudamiento del campesinado va lenciano en el siglo XVII (el caso de las baronías de la zona de Alberictue)", Estudis. 4, 1975, pp. 147-162. 50) idem., p. 157. 51) J.V. Gómez Alvarez, "SI censo redimible y al nuitar: un mecanismo real de transferencin de IP propiedad", Estu-

dis, 6, 1977, pp. 5-25.
52) Segons Gómez Alvarez això permet garlar de "desarme económico-legal al que el censualista somete en todo momento a la otra parte contratante", idem, op. cit., p. 14. 53) B. Clavero, "Prohibición de la usura y constitución de rentas1», Moneda y Crédito. 143, 1977, pp. 107-131.

1657
54) I« Fernández de Pinedo, WE1 campesinado parcelario vasco en el feudalismo desarrollado (S. XV-XVHI)", 3aioak. 1, 1977, pp. 136-147. El mateix any va presentar també al Seminari d'Història Agrària celebrat a la Fundació March una comunicació conjunta amb Luis M* Bilbao en la que ex prissaven els mateixos punts de vista sobre aquesta qttes tió ("Factores qu& condicionaron la evolución del régimen de propiedad en el País Vasco continental", AA. VV., La Economia Agraria en la Historia de España, Alfaguara, Ma drid, 1979, pp. 150-1'-.S). 55) Així formula la aUestió el mateix Fernández de Pinedo en un article posterior que reafirma altre cop la mateixa posició: "Actitudes del campesinado parcelario prometario ante la usura y el crédito rural (siglos XVI al XVIII)" a Alfonso Otazu (ed.), Dinero y Crédito. Actas del I e r Coloquio Internacional de Historia Económica, Madrid, 1973, pp. 371-379. 56) J. Perreiro, "Aportación al estudia de li renta en el An tiguo Régimen", a A. Eiras Roel (ed.), La Historia Social de Cralícia en sus fuentes de protocolos, Universidad de Santiago de Compostela, 1931, pp. 355-385. A més dels pro blemes teòrics als que es fa referència en el texte, aauest treball plante,^ la dificultat metòdica d'haver-se basat en la prospecció de redempcions, nuan s?>bem que les redemja cions eren més aviat una cosa excepcional en la cadena cens.ual. 57) idem., p. 365. 58) K. Marx, "El papel del crédito en la producción capitali^

1658
"» Bl Capital, llibre III©r, Cap. XXVII, PCI, op. cit., pp. 414-419. Ja s'ha dit en un altre moment que a l'Antic Règim els censáis podien fins i tot ser un sistema de ço brament diferit per a un cert sector de menestrals, la compra dels productes dels quals exigia el lliurament de sumes importants de diner (mestres de cases, picapedrers, ferrers, argenters, boters, etc.). Plàcid Perez Pastor cita pel cas de Sóller un picapedrer creditor d'aquesta universitat el "principal" del qual havia estat el seu propi treball ("Evolució dels censéis de la Universitat de Sóller, 1685-1760", Estudis Balearios. 7, 1982, pp. 65-93). Aquest treball de Pérez Pastor té interès sota el punt de vista de la incidència dels censáis en el deu te i la fiscalitat dels municipis d'Antic Règim. 59) "¿Si se podía percibir una renta por cesión de una propiedad, por qué no por la cesión de un dinero oue valía esa propiedad? ( . ) Ningún obstáculo le^al impedía la .. compra de bienes raíces y su inmediata entrega en arrien do a los propios vendedores. Comprar sólo la renta suponía ahorrar pasos intermedios. ¿Para qué la existencia de la compra de la propiedad si la esencia de la operación se cifraba en IP renta? Era ir directos al í*rano." J. Perreiro, "Aportación al estudio de la renta...", op. cit., pp. 363 i 372-373. 60) E. Fernández de Pinedo, "Del censo a In obligación: moá± ficaciones en el crédito rural antes de la primera guerra carlista en el P'-ís Vasco" (exemplar mecanografiat).
61) Com ja s'ha dit en un altre lloc d'anuest treball, en la recerca d'anuesta qUestió m'ha estat de í*ran ajut el con
ta

1659
trastar experiències amb Llorenç Ferrer i Ignasi Terradas, companys del Departament d'Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, amb els qui he coincidit en un interès comú i unes apreciacions coincidents envers el tema, sense haver partit d'un programa d'investigació prèviament establprt. 62) E. Fernández de Pinedo recull en aquest punt el testimoni de Jovellanos referit a Astúries ("El campesinado parcela rio vasco en el feudalismo desarrollado...", op. cit., pp. 144-145). 63) Clàssics d'aquesta matèria són, evidentment, els llibres de W. Kula, Teoria econòmica del sistema feudal, siglo XXI, Buenos Aires, 2S ed., 1976, i, per a les explotacions familiars pageses, A.V. Chayanov, La organización de la unidad económica campesina, Nueva Visión, Buenos Aires, 1974. També, en el mateix sentit, tota la primera part de P. Kriedte, H. Medick i J. Schlumbohm, Industrialization before industrialization. Rural Industry in the Genesis of Capitalism. Cambridge U.P., 1981. 64) Aquest repàs dels principals treballs que s'havien referit al vell sistema creditici-usuràri del feudalisme tar dà a Espanya fou redactat el 1983. D'aleshores ençà han aparegut altres treballs sobre el tema que, en general, m'han refermat en la línia de recerca empresa, i que he sintetitzat en l'article "La utilització del censal a la Segarra del set-cents: crèdit rural i explotació usuraria", Recerques. 18, 1986, pp. 47-71. En primer lloc Llorenç Ferrer ha llegit el 1985 la neva

1660

!

s

1

tesi doctoral, Aproximació a 1'estructura agrària de la comarca del Bages en el segle XVIII i primera meitat del segle XIX, que dedica el capítol cinquè a 1'estudi del fe nomen de l'endeutament estructural en aquella zona. Una part del mateix treball ha aparegut en forma d'article, * "i'Església com a institució de crèdit: les quotidianes ¡ discribucions de la Seu de Manresa els segles XVIII i XIX", | 1 Recerques, 18, 1986, pp. 7-46. Els seus resultats i els j del meu treball es corroboren mútuament -tal com ja s'ha í dit a la nota 61 d'aquest capítol- malgrat no haver partit expressament de pressupostos comuns: el paper de l'Ess glésia com a instrument de la reproducció social i patrimonial de les classes benestants; les connexions d'aquesta funció amb la importantissima vessant crediticia de la *» mateixa institució; la seva capacitat ¿'endurar la rebai| xa del 5 al 3$ en l'interès nominal dels censáis esdevinj i
guda a Catalunya el 1750; l'ús de la rotació de censáis i altres instruments de crèdit hipotecari amb béns immobles per revalorar significativament aquell interès nominal; l'estratègia desenvolupada per l'Església i els censalistes laics d'acaparar en aquest procés només les terres de molt bona qualitat que podien proporcionar una renda difje rencial; la superioritat del tipus d'interès censal -fins i tot prenent el nominal i després de la rebaixa- comparat tonb el tipus de benefici que es podia treure de les terres mediocres (i això és particularment interessant en una zona on l'especialització comercial vitícola i les in versions industrials es desenvoluparien considerablement i de manera precoç); la tendència, malgrat això, i degut a la desvalorització de les rendes fixes amb la inflació, cap a una substitució en el Bages de la col·locació en censáis per l'esmerç en terres on s'introduïssin millores; ¡
|

{ \ i | j i ï * 1

I

1661
l'enfonsament del sistema censalista en un procés paral·lel al de la reforma liberal, i no abans, precipitat per la vaga de pensions i sentenciat per la reorientado dels estalvis dels grups rendistes tradicionals cap al deute públic i els ferrocarrils.

|

1
Finalment, Llorenç Ferrer ha avançat algunes altres precisions de força interès: la fi de l'antiga funció creditícia de l'Església arrossegaria també la fallida en el seu paper, gairebé exclussiu fins llavors, d'externalitzar socialment una part dels costos de la reproducció de las classes benestants tradicionals. Però la definitiva La ma *
;

J j j

substitució es produiria en un moment força tardà.

joria dels censáis de la Seu de Manresa van ser redimits en els anys setanta del vuiJ-cents, seguint els termes es tabierts a la llei del 24 de juny de 1867. Els darrers treballs de Mariano Peset es mantener, en can vi, en l'òrbita més tradicional de considerar aquesta qUejs tió. A "Unes hipòtesis sobre el crèdit agrari en l'antic règim" (inclòs a AA.W., Terra, treball i propietat. Glasses agràries i règim senyorial als països catalans, Crlt_i ca, Barcelona, 1986, pp. 134-148), i a "Els censáis i la propietat de la terra al segle XVIII valencià", publicat conjuntament amb V. Graullera (Recerques, 18, 1986, pp. 105-138), es considera el censal un "crèdit fàcil" que, sci bretot després de la rebaixa en el tipus oficial d'interès, hauria entrat en decadència -en prejudici dels pagesos- per aquesta excessiva "facilitab" que acabaria lesió nant els interessos dels prestamistes. Peset i Graullera separen l'anàlisi d'aquest instrument legal de la consideració del fenomen de l'endeutament (que confonen erròniament amb el mer endarreriment de cànons ' Í 1 j j ' J

1662
diversos), de les retrovendes i els debitoria (que a Valencia eren un híbrid entre censos i vendes a carta de gra eia), i d'altres formes de "préstec amb interès1*, eonside rades formes successives de desenvolupar-se històricament el crèdit agricola. Però la separació mateixa Ja distorsiona la realitat dels censáis, i impideix plante jar la lògica econòmica existent en l'alternativa entre col·locació rendista (amb diferents contractes) i esmerç agrícola; aspecte, aquest segon, que també consideren els treballs citats: l'Església i les classes acabalades sem bien haver-se llançat en el segle XVIII, en el regne de Valencià, a una política de compra de terres, sobretot de regadiu. Pet que és interpretat per Peset i Graullera com una conseqüència de la decadència del censal determinada fonamentalment per la rebaixa legal del seu for. Però aquelles adquisicions de terra -circumscrites a les zones d'horta al voltant de les ciutats- també podria Ile gir-se perfectament en sentit invers: la compra de terres va substituir la col·locació rendista en censáis, debitoris i retrovendes justament perquè l'avenç de l'horticul-r ture comercial oferia una opció d'esmerç més profitosa. Aleshores això no implicaria necessàriament una minsa "ren
dabilitat i seguretat" dels censáis, com afirmen aquests autors referint-se al segle XVIII. La cronologia de la crisi del sistema censalista esdevé, doncs, una qUestió clau estretament lligada a la manera prèvia de considerar Teòricament el fenomen. Els qui s'ir clinen a presentar el censal com un préstec fàcil i barat, situen invariablement el seu enfonsament en la rebaixa de l'interès nominal el 1750, malgrat que a Crstella ja s'ha gués produït mig segle abans. Hi ha, en canvi, un punt \ ! J I
í

I j i j ! '_

i I

t (

,
í

i

1663
on tothom sembla coincidir: la fallida d'aquest vell sistema de crèdit donaria pas a formes més oneroses i exigents d'exercir-lo en les zones rurals (vid., al respecte, F. Simen Segura, "Aspectos del nivel de vida del campesinado español en la segunda mi "'ad del sigio XIX. El probie ma de la usura en el campo", Hacienda Pública Española. 38, 1976, pp. 231-242). Però l'aparició de formes més du res de practicar l'explotació usuraria està documentada sobretot a partir de li segona meitat del segle XIX. Si ja s'havia deixat de banda els censáis cap a 1750, ¿què va substituir-los durant més d'un segle? Pel cas de Castella han aparegut també dos treballs da C. Camareno Bullón ("Las detracciones sobre la economia agra ria y cl endeudamiento del pequeño campesino en el siglo XVIII: aplicación a un concejo castellano", Agricultura j Sociedad, octubre-diciembre de 1984; i "Endeutament i detraccions a la Castella de l'antio règim (anàlisi de quaranta-nou viles burgaleses)", Recerques, l8, 1986, pp. 73 -10^), que mostren, per contra, la considerable magnittid de l'endeutament col·lectiu i individual dels pobles i vi les de la provincia de Burgos a mitjan segle XVIII, quo de vegades quadruplicava si valor de la nroducció agrària mitjana anual. La seva observació en detall confirma algunes de les impressions anteriors que Pierre Vilar havia tret d'un primer repàs de la mateixa fonu, el cadastre d'Ensenada ("Estructures de la societat espanyola cap P! 1750", Hecerques, 1, 1970, pp. 9-32). l'Església es tr£ bava també aquí al bell mig de la teranyina censual, els pagesos eren majoria entre els censataris, i el conjunt de les detraecions (senyorials, reials, comunals) eren &± rectament responsables del crònic empenyorament de les ex

'

i ; Í l
1

I ï* ' .

l

; j j j l

'l

1664
plotacions familiars, comportant la sostracció de més d'un 40jí de la collita anual. Un parell de treballs presentats al II Congrés d'Història Econòmica celebrat a Alcalà d'Henares el 1984 tractaren respectivament les parceries de bestiar a Galícia i l'ús de les obligaciones castellanes a Màlaga. La primera, de Maria Xose Rodriguez Galdoi Xose Cordero forron ("Rentistas urbanos y capital usurario. La aparcería de ganado en Galícia en el siglo XVIII", Revista de Historia Económica, ———————i._______________________ afio II, n« 3» 1984, pp. 287-294) considera les paráeries de bestiar una forma d'explotar els problemes que generava la reproducció simple de les petites explotacions familiars, d'acord amb la noció marxiana de "capital usurari" (caracteritzat al marge de si la taxa d'interès era o no "excessiva", que els autors entenen com un problema sub;je£ tiu; la qual cosa provocaria una polèmica amb Gonzalo Anés reproduïda al mateix volun, pp. 315-320). Els prestamistes que practicaven aquelles parceries de bestiar eren a Galícia grups rendistes urbans que eren alhora importants foristes o subforistes. En canvi, la participació del cle ro en aquesta mena de tractes sembla haver estat reduïda. Les obligaciones estudiades per M* Aurora Gámez Amiáh mo_3 tren igualment una clara relació de dependència dels viti. cultors malaguenys envers els comerciants de la regió i certs veïns de la localitat que disposaven de forta liqüi. ditat. Per medi de bestretes sobre la collita següent aquests comerciants s'asseguraven una oferta a bon preu de la producció de panses que exportaven, mentre percebien alhora un marge de guanys extraordinaris mitjançant els in teressos ocults en la lletra del contracte, i descarregaven els costos del conreu i la fiscalitat directa sobre

I j

; ^ !

?

f '

I

1 ; ¡ » j I i

» '

í j f i

1665
els petits productors endeutats. L'exemple és important, entre altres coses, perquè mostra la vigència d'aquestes formes usurarles d'explotació en una zona que en el setcents hi predominava ja una agricultura especialitzada i plenament orientada cap a una comercialització de llarg abast. Una comunicació d'Elisa Badosa al III Congrés d'Història Econòmica ("Endeudamiento colectivo y desaparición de bie nes comunales: Cataluña, 1750-180011, Segòvia, 3-5 á'octubre de 1985, exemplar mecanografiat) analitza per a la B¿ gona meitat del segle XVIII l'estret lligam entre endeuta ment col·lectiu i apropiació privada de béns i drets comú nals. No fou un procés linial, i moltes vegades comporta ria situacions intermèdies força peculiars: per eixugar uns deutes que mai s'eliminaven els ajuntaments no solament imposaven el pagament de parts de fruits als veïns, també establien a cens les antigues terres comunals (i de vegades els emfiteutes eren les pròpies oligarquies prestamistes que les obtenien en condicions força avantatjoses); això posava en crisi el precari equilibri amb l'es_ cas contingent de bestiar que proveía la carn i bona part de l'adob consumits a la comunitat; aleshores es passava fàcilment a l'alienació de les herbes, rostolls i pastures dels propis veïns que eren costumàriament oberts, i passa ven a disposició dels arrendataris de les carnisseries ço muñáis, un altre negoci sovintejat per aquelles oligarqui^ es. D'aquesta forma els coqs de village podien acabar al cant la senyera de les regulacions comunitàries, amb el pretexte d'assegurar el proveïment de carn a bon preu, men tre el veïnat assumia la defensa del seu propi "individua lisme agrari".

1666
Elisa Badosa cita també en aquest treball el testimoni de l'alcalde major d'Agramunt segons el qual la reacció dels prestamistes a la rebaixa de l'interès el 1750 fou el recurs sistemàtic, a partir d'aquella data, a les vendes a carta de gràcia que empitjoraven les condicions per accedir al crèdit rural. Per fi, Bartolomé Clavero ha publicat un recull de treballs anteriors en un volum intitulat Usura. Del uso econémico de la religión en la historia, Tecnos, Madrid, 1985. A més de "Prohibición de la usura y constitución de rentas", ja comentat en aquest capítol, inclou un estudi sobre el concepte d'interès en els tractadistes castellans del segle XVI, i un estudi preliminar sobre els paràmetres culturals històrics a partir dels quals s'ha jutjat, en diferents societats i moments, l'existència del préstec amb interès: "Religión y derecho. Mentalidades y parading mas", on esbossa un plantejament interessant a l'hora de considerar el profund canvi cultural que el procés d'haba.
i

J

) í

tuació social i moral a les nocions del préstec capitali£

ta havia de comportar.
Segons Clavero, que recupera en aquest contexte el plan ~ tejament clàssic de Max Weber, el canvi de paradigma culturai va produir-se de forma més primerenca i franca als països europeus on va donar-se una reforma protestant, men tre ala països catòlics hauria tingut lloc de forma encoberta i tardana, durant el procés de reforma liberal deci monònica.

I s | I