Jusqu’ici tout va bien

Abstract

[cat] Jusqu’ici tout va bien és la necessitat d’entendre i passar l’estat de dol. L’acostar-se a la mort des d’una alternativa desvinculada de la religió, un homenatge en forma de contra-monument. Perseguint amb aquest projecte l’evocar i posar en evidència totes les coses que queden per dir quan algú mor i tothom queda perplex de dolor, traduït a una escenificació que abraça el sentiment de no encaixar en cap cerimònia religiosa existent relacionada amb la mort, des d’una perspectiva sensible on la pedra de les làpides es torna tela suau que conté el pensament i evocació dels difunts en dibuixos que figuren aquestes absències, flexibilitzant l’homenatge des d’un punt de vista gràfic; el terra queda cobert de flors seques i la música esdevé homenatge i única connexió física perenne.

[eng] Jusqu’ici tout va bien is the need of understanding and going through the state of mourning by an alternative way detached from religion, a tribute non-monumental shaped; all things left to say when someone dies and we all are overwhelmed by sorrow; translated to an escenification that embraces the feeling of not fitting in any existent religious ceremony related to death; taking a sensitive perspective where the stone of the gravestone becomes soft fabric that contains the evocations and invocations of deceaseds in the drawings which make these absences become corporal, making the homage flexible from a graphic standpoint; the floor gets covered by dried flowers and music turns a homage and the only eternal physical connection.