Reptes del present: Transformació, emancipació i reconciliació

Abstract

[Presentació del volum - Núria Sara Miras Boronat] Per segon any consecutiu, el grup B4 de l’assignatura Treball Fi de Grau de la Facultat de Filosofia presenta una publicació conjunta dels treballs de l’alumnat que ha superat amb èxit l’assignatura i clou així els seus estudis. Aquests textos són testimoni i síntesi d’una etapa molt important en la vida formativa d’aquestes persones que, amb aquesta publicació, enceten ja un nou capítol de la seva vida. L’assignatura Treball de Fi de Grau permet a cada estudiant aprofundir en un tema de la seva elecció reproduint a petita escala el procediment d’escriptura i presentació d’un treball acadèmic a un congrés especialitzat. Atesa aquesta llibertat en l’elecció de l’objecte d’estudi, ha estat certament una sorpresa descobrir els múltiples punts de connexió entre els assaigs. Per aquest motiu vam decidir Reptes del present: transformació, emancipació, reconciliació. M’agrada pensar que la coincidència en aquests eixos de crítica social i política va molt més enllà del fet circumstancial que aquestes siguin les preocupacions principals de la persona que han escollit com a tutora per tal que els acompanyi en aquest breu període de temps. I això és el que he pogut constatar de les múltiples formes de tracte amistós i còmplice que s’ha donat en el grup durant aquests quatre mesos i que s’han pogut apreciar sobretot en les sessions presencials i en l’activitat addicional de l’assignatura.La recepció de les propostes de companyes i companys ha denotat sempre un profund respecte i acollida benvolent. S’han descobert afinitats allà on no se sospitaven, s’han fet recomanacions des de la generositat i l’esperit constructiu. I el grup ha après a treballar junt. Des de l’inici, la Cèlia Esteva s’ha encarregat de fer una web amb una exhaustiva documentació de l’avenç de l’assignatura i un diari de sessions. La Cèlia ha après a utilitzar l’editor web expressament per aquesta assignatura i ens ha proporcionat el marc pel record. A la web del grup hi apareixen les fotografies de la Raquel Solá, del primer dia al darrer. Aquestes fotografies traspuen el bon clima en que hem conviscut. Això ha propiciat que es generessin sinergies molt positives que han acabat produint els seus fruits. N’ha resultat una obra de teatre preciosa i commovedora sobre l’amistat epicúria escrita a quatre mans per Ibán Arévalo i la seva companya de classe, la Roser Casals. També un col·loqui temàtic obert i molt interessant sobre el No Future en el cinema documental espanyol organitzat per la Mar Gibernau, el Marc Horneros i el Miquel Feliu Juan. La Raquel Solá ens va enredar a totes, a més, per tal de participar en el seu experiment artístic cooperatiu Cielo Amarillo sobre fotografia i relat que es va acabar exposant en la vernissage de cloenda del curs. L’exposició de l’obra va ser l’acte final del congrés que amb tanta cura i destresa van coordinar la Janis Asés i l’Ángel Pozo, qui a més van comptar amb l’ajut de dues persones externes al grup, la Marina Marzá i la Núria Pagès, pel disseny i la confecció del pòster i el díptic. I, finalment, el Francesc Teodoro, s’ocuparà d’editar aquesta publicació que l’alumnat publica en obert per tal de fer accessible el coneixement a tota persona curiosa sobre allò a que el present ens convoqui.Com a tutora, no em puc sentir més orgullosa de les persones d’aquest grup, perquè soc molt conscient de l’esforç que han fet, dels obstacles que han superat i de l’assoliment que representa per sí mateix aquest indagar sobre les possibilitats que ens queden per recórrer. Per mi sou més que un motiu d’orgull: ho sou d’esperança

[Pròleg de l'editor - Francesc Xavier Teodoro Alandalete] La tradició del pensament més antiga ha considerat trobar els inicis de la filosofia en l’admiració. Si bé és cert que l’experiència estètica arrelada en la meravella pot suposar l’inici del discerniment per causes, arribats aquest punt, m’agradaria assenyalar un altre origen possible que travessa la totalitat d’aquests assaigs. Així doncs, l’element matriu d’aquests, més que no pas l’admiració, és la preocupació. No es tracta sols de l’emoció nascuda de l’existència d’aquest món sinó també de la cura que el mateix necessita per la seua pervivència i millora. Davant una sèrie de canvis tant metafísics com polítics que encara no han segut del tot païts, el malestar de tota una cultura demana unes respostes, que malgrat els esforços conceptuals desmesurats no acaben d’arribar. Dit altrament, entre desig i realitat no hi ha −i tal vegada no puga haver− coincidència absoluta, i és, precisament, d’aquest desfasament que neix una insatisfacció punyent. Tanmateix, tot just perquè necessitem viure, tal com afirma Mar Gibernau, ens hi va la vida en aquesta tasca. En aquesta empresa, doncs, i com a mena d’advertiment, Gilles Deleuze assenyala que després del capvespre dels grans ideals metafísics, siga la idea de Déu o l’ideal de revolució, no amaneix necessàriament el dia de l’alliberament. Amb Freud, no hauríem d’oblidar que l’excessiu alliberament de l’allò podria comportar el desbordament de les forces tanàtiques. Vet aquí el perill de tot poder, a saber, que a mesura que acreix la seua força n’és conscient de la seua feblesa, i és aquesta impotència allò que el fa perillós (Deleuze, 1980, p. 279). Davant un context polític que semblava acollir experiències de vida més diverses i reconèixer en la diferència una vàlua de la nostra condició, els enforcalls han remarcat dues eixides. Per un costat, una atomització social que dissol la identitat de l’individu en l’estètica del consum (Bauman, 1998). Per l’altre, el renàixer de noves forces totalitàries que contra la molecularització de la societat demanen el retorn d’allò molar, o inclús, més enllà del totalitarisme, alenen la passió per l’abolició que rau en tot feixisme. Front la total fluïdesa i l’excessiva solidificació de les nostres existències, on totes dues, cadascuna amb el seu grau de gravetat, posen en risc la possibilitat d’una existència més plena i humana, ens hi cal el combat del pensament. ¿Quina és, però, aquesta actitud? En poques paraules, aquella que recorre la tradició filosòfica des dels Set Savis fins a Albert Camus: la mesura. La reflexió filosòfica advoca per un mode d’intervenció en la realitat humana que n’és sempre conscient dels límits i que tracta d’esclarir, amb la incertesa, modes de vida que procuren una existència més reeixida. Tot just per posar conceptes a l’experiència aprofundeix en el seu transcórrer lineal i la conserva. No obstant això, eixamplar el nostre horitzó de vida −siga mercès a nous règims estètics, novells recursos hermenèutics o el valor ètic de l’amistat− és una feina que la disciplina de Minerva no pot acomplir per si sola. Escau, aleshores, entrar allò en allò que Hannah Arendt anomenà en l’àmbit de l’acció. Acceptar l’embat, treballar sense saber quines seran les conseqüències exactes de les nostres decisions, i per aquesta mateixa raó, no desempallegar-se d’una de les grans lliçons que el feminisme ens ha donat: que el món dels afers humans necessita molta cura.