Mens Captus

Abstract

Un individu es troba al fons d’una piscina, està quiet, envoltat d’aigua i foscor. Comença a desplaçar-se nedant com pot, veiem que li és difícil. Només el veiem a ell i la incertesa que l’envolta, el so de l’aigua és fort i eixordador. A l’individu se li comença a acabar l’aire, i al cap de poc temps es veu obligat a sortir a la superfície a respirar. Al fer-ho, torna a entrar a la profunditat de la piscina. No coneix l’espai on es troba, ni com moure’s, i no s’hi sent a gust, però es veu obligat a quedar-s’hi. Sense pensar-s’ho, torna a entrar de nou. Es posa aletes de submarinista, per tal d’adaptar-se al medi. Li és impossible fer l’acció. Quan es passa una estona lluitant amb els objectes, torna a dalt a respirar. De cop, l’individu és arrossegat al fons de la piscina, atrapat per corrents invisibles i sufocat per la força de l’aigua, sense l’energia vital per poder sobreviure: l’oxigen. Els sorolls al fons de l’aigua ens transporten cap a un estat d’ansietat i claustrofòbia. De sobte se n’adona que l’espai en el que està no és més que un estat temporal i que pot sortir perfectament per ell mateix. Quan es troba fora per última vegada, fa una gran aspiració i comprova que pot seguir respirant. L’individu es queda amb el cap a fora, respirant amb comoditat i plaer. S’ha donat compte que pot viure fora de l’aigua, ha superat la situació. Es fa constantment un paral·lelisme entre el got d’aigua on s’ofega i l’efecte de les pastilles que va desapareixent.