Consumidor que compra v. consumidor que ven: asimetria desigual, protecció distinta?

Abstract

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 5.12.2024, Guldbrev (assumpte C-379/23 [ECLI:EU:C:2024:514]) té per objecte la interpretació dels art. 2, lletres c, d i i, i 3.1 Directiva 2005/29/CE, del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de maig de 2005, relativa a les pràctiques comercials deslleials de les empreses en les seves relacions amb els consumidors en el mercat interior. L’art. 2 Dir. 2005/29 anticipa algunes definicions que permeten delimitar l’àmbit d’aplicació objectiu del text. Es tracta de definicions autònomes o que (teòricament) només regeixen als efectes del text que les incorpora; aquesta mena d’auto-constricció és una constant al dret privat europeu i l’art. 2 Directiva 2005/29 no n’és pas una excepció (arg. art. 2 [“A efectos de la presente Directiva...”]). L’art 2, lletra c Directiva 2005/29 defineix la categoria de producte, mentre que les lletres d i i del mateix precepte s’ocupen, respectivament, de les de pràctiques comercials de les empreses en les seves relacions amb els consumidors i de la invitació a comprar. De fet, però, aquestes dues darreres definicions giren al voltant de la de producte, ja que descriuen actuacions que s’hi projecten o s’hi refereixen. Així, un producte és “cualquier bien o servicio, incluidos los bienes inmuebles, así como los derechos y las obligaciones”; segons l’art. 2, lletra d Directiva 2005/29, és una pràctica comercial “todo acto, omisión, conducta o manifestación o comunicación comercial, incluidas la publicidad y la comercialización, procedente de un comerciante y directamente relacionado con la promoción, la venta o el suministro de un producto a los consumidores”; per la seva banda, una invitació a comprar és, de fet, un tipus o modalitat de pràctica comercial ja que, segons l’art. 2 lletra i Directiva 2005/29, es tracta d’una “comunicación comercial que indica las características del producto y su precio de una manera adecuada al medio de la comunicación comercial utilizado, y permite así al consumidor realizar una compra”. Per la seva banda, l’art. 3 Directiva 2005/29 perfila l’àmbit d’aplicació del text que, des d’una perspectiva objectiva, gira al voltant de les pràctiques comercials deslleials vinculades a una “transacción comercial con un bien”; a propòsit d’aquest precepte, noti´s que l’art. 2, lletres c, d i i Directiva 2005/29 ajuden a delimitar la categoria de pràctica comercial, mentre que l’art. 3 Directiva 2005/29 concreta cronològicament la vinculació que cal que es doni entre la pràctica comercial i la transacció realitzada (“[L]a presente Directiva será aplicable a las prácticas comerciales....antes, durante y después de una transacción comercial en relación con un producto”); a partir d’aquí, la Directiva s’ocupa de la categoria de deslleialtat, distingint entre les seves distintes manifestacions o tipus.