Estudi genètic de la Síndrome de Williams-Beuren i de les patologies associades al gen de l'elastina

Abstract

[cat] La síndrome de Williams (SW) és un trastorn del desenvolupament caracteritzat per trets facials característics, retard mental, hipercalcèmia infantil i anormalitats en el teixit conjuntiu que inclouen arteriopaties, com l'estenosi supravalvular aòrtica (SVAS). És un desordre multisistèmic amb una incidència de 1/20.000 nascuts vius amb igual freqüència entre homes i dones. Tot i que la majoria de casos de SW són esporàdics, els casos presenten un patró d'herència autosòmic dominant. L'alteració molecular implicada en la SW és una deleció hemizigota d'aproximadament 1'5 Mb en la regió 7q11.23. És per tant, una de les síndromes anomenades de gens contigus ja que la deleció afecta a varis gens. El mecanisme causal en la SW sembla ser l'haploinsuficiència gènica d'alguns dels gens que es troben en la regió delecionada. Fins al moment, s'han descrit 20 gens amb locus en aquesta regió, un dels quals és el que codifica per la proteïna de l'elastina ( ELN ). Aquest és l'únic gen amb el què s'ha pogut establir una correlació genotip-fenotip, ja que alteracions en la seva seqüència donen les característiques manifestacions cardíaques i vasculars presents en la SW. Mentre que la SW és el resultat de l'haploinsuficiència del gen ELN i d'altres gens situats al voltant, mutacions en aquest mateix gen donen lloc a dos desordres autosòmics dominants diferents: l'estenosi supravalvular aòrtica (SVAS) i la cutis laxa. Els estudis genètics mitjançant hibridació in situ fluorescent (FISH) i anàlisi de pèrdues d'heterozigositat amb marcadors de la regió 7q11.23 evidencien la pèrdua de material genètic i possibiliten el diagnòstic de SW. Aquests estudis permeten acotar les delecions, establir una correlació genotip-fenotip i estudiar l'origen parental i la seva repercussió en el fenotip. El fet d'emprar conjuntament les tècniques moleculars i de FISH no només permet donar un diagnòstic a tots els casos amb sospita clínica de SW, sinó que també permet caracteritzar les diferents delecions que presenten els pacients. El present treball intenta aprofundir en el coneixement de la SW a través de la caracterització dels pacients afectes que el Servei de Genètica de l'Hospital Clínica ha recollit en els últims set anys. De la mateixa manera també pretén realitzar un estudi mutacional del gen ELN en aquells pacients en els que no s'ha demostrat una deleció del mateix gen però que fenotípicament presenten alguna tipus d'afectació cardiovascular, i caracteritzar molecularment la síndrome de cutis laxa. S'han analitzat 200 pacients amb sospita clínica de SW i mitjançant alguna de les dues tècniques utilitzades, s'ha posant de manifest una hemizigositat de la regió crítica en 70 casos. Això representa que només un 35% del casos rebuts amb sospita clínica de SW realment presenten la deleció. En 5 d'aquests, l'estudi molecular no ha estat informatiu mentre que en els 65 restants, s'ha pogut estudiar i determinar l'origen parental de la deleció. S'ha realitzat l'estudi mutacional del gen ELN en un total de 28 individus que presentaven en el seu fenotip alguna afectació cardíaca o trets distintius de cutis laxa. Aquest estudi ha permès identificar un total d'onze canvis dels quals tres ja havien esta descrits anteriorment. Nou són polimorfismes i els altres dos són canvis missense en els exons 22 i 26. Entre els polimorfismes, sis són intrònics i tres s'expressen al ser exònics. Pel què fa a la cutis laxa, en la literatura només existien 3 casos descrits en els que la mutació causant estigués descrita. L'estudi també ha permès identificar una quarta mutació relacionada amb aquest desordre. A part de les implicacions científiques, aquest treball de recerca posa de manifest una vegada més la utilitat de l'anàlisi genètic com a eina diagnòstica per a aquesta síndrome.