Els Límits de la modularitat lingüística: la frontera matemàtica i la frontera no verbal

Abstract

En el primer capítol de la nostra Tesi mostrem quin és el marc històric i conceptual en el que neix i es desenvolupa la noció de modularitat, afirmant alhora que aquest marc és plenament vàlid per a criticar-la. El fet, però, d'estar situats en l'àmbit cognitiu no és suficient. Calia concretar més. Per exemple, pel que fa l'adquisició del llenguatge -un dels temes clau de la modularitat- cal posicionar-se o bé amb els que parlen de certa dissolució entre el llenguatge i el coneixement general -passant per una sèrie d'estadis- o bé amb qui compta amb pressupòsits més innatistes i d'independència del processament lingüístic respecte d'altres processos mentals. Un dels punts dèbils d'aquesta darrera teoria el suposa 1a semàntica doncs és el component del llenguatge menys "independent". El generativisme utilitza el concepte de paper temàtic per a sortir-se'n. Els papers temàtics són un concepte que costa de casar amb la suposada "independència" del llenguatge. La semàntica inclou una sèrie de problemes que han portat a una multiplicitat de definicions del significat. Aquest apartat del treball és fonamental per a fer veure que dintre del mateix paradigma no solament conviuen disciplines molt diferents sinó explicacions dels fets també molt diferents que afecten per acció o reacció el concepte de modularitat. Un punt dèbil era la semàntica. En canvi, el punt fort de la modularitat és l'innatisme i el fisicalisme, amb dades empíricament fortes. El fisicalisme del llenguatge té com a precursora destacada la Frenologia. Hem tractat especialment el fenomen a Catalunya on va tenir un nombrós grup de seguidors. Després d'haver ubicat el problema, la Tesi ataca ja directament cada un dels requisits que diuen els modulacionistes que respecta el mòdul lingüístic i ho fem seguint una metodologia pròpia de les Ciències Socials, potser antiquada però creiem que eficaç: el mètode marxista -tesi/antítesi/síntesi- Fem esment, abans de començar, al fet que el modulacionisme ja havia estat tractat d'una altra manera a través de la psicologia de les facultats, la psicologia diferencial, els tests d'intel·ligència, etc. que utilitzen per a referir-se als diferents tipus d'intel·ligències unes propietats sospitosament similars a les del llenguatge. Ens centrem en l'anàlisi de les característiques modulars del llenguatge: especificitat de domini, obligatorietat, accessibilitat del sistema central, velocitat, encapsulament informatiu, superficialitat dels productes, arquitectura neuronal específica, patrons de disfunció específics i seqüencialitat ontogènica. La successió de tesis i antítesis raonades sobre la modularitat esdevenen una síntesi en els dos darrers capítols. En el capítol segon, "La connexió matemàtica", hem tractat els límits del mòdul lingüístic atenent a la seva connexió amb la matemàtica. Aquesta connexió és tripartita: l- el llenguatge com a àlgebra, 2- la matemàtica com a forma de llenguatge, 3- i les possibles aplicacions de la teoria matemàtica del Caos a la definició de llenguatge. El tercer i últim capítol proposa difuminar el límit entre el llenguatge verbal i el no verbal a través del que anomeno "signes no verbals supramodulars", com els sorolls i els signes quasiparalingüístics", com ara els gemecs i els riures. S'ha fet imprescindible fer referència a classificacions ja tradicionals, però matisant-les i revisant-les. Els signes supramodulars no són els únics que ballen en el llindar lingüístic; comparteixen amb els signes no verbals convencionals (llenguatges de signes de sordsmuts) una sèrie de trets que fan que els darrers no siguin només una traducció o una versió del llenguatge verbal. Exemples que nosaltres proposem ens donen peu a pensar que o bé aquests signes pertanyen a un mòdul autònom o bé impliquen més aviat una difuminació del mòdul lingüístic en la linea que defensem en la nostra Tesi.