Martínez Catena, AnaIturbe Ferré, Núria2020-05-122020-05-1220181138-5014https://hdl.handle.net/2445/159817L'abordatge imperant en la creació i avaluació dels programes de rehabilitació ha estat, des de la seva aparició a partir de l'any 1990, el del paradigma What Works, segons el qual per reduir el delicte s'ha d'atendre a les causes personals dels individus. Així el punt d'atenció rehabilitador es troba en el reforç del càstig i la gestió del risc. La intervenció rehabilitadora es planteja com un procés de reeducació obligatòria que té com a objectius principals afavorir en l'individu l'adquisició de les habilitats necessàries per exercir els seus drets i deures com a ciutadà, i la redirecció dels seus dèficits, tot assumint de forma individual i plena la responsabilitat de les seves conductes (Andrews i Bonta, 2016; Andrews, Bonta, i Wormith, 2011). En canvi en els darrers anys, amb l'aparició de les teories del desistiment s'ha posat especial èmfasi en la resposta comunitària com a element essencial per la reinserció social dels delinqüents. Així, la clau del desistiment es podria trobar en la interrelació que es pugui donar entre el potencial de canvi de l'individu i les possibilitats d'integrar-se a les diferents estructures socials com a membre de la societat civil (Durnescu, 2017; Maruna, Porter, i Carvalho, 2014; Stephen Farrall, Bottoms, Shapland, Farrall, i Bottoms, 2010).6 p.application/pdfcatcc-by-nc-nd (c) Martínez Catena, Ana et al., 2018http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/esDelinqüentsRehabilitació de delinqüentsDelinquentsRehabilitation of criminalsinfo:eu-repo/semantics/article6986732020-05-12info:eu-repo/semantics/openAccess