Lloret, Maria-Rosa2024-12-092024-12-092023https://hdl.handle.net/2445/216962L’epítesi consonàntica (això és, l’addició de segments consonàntics a final de mot) és un fenomen esporàdic en català, com en les pronúncies [márt] o [márk] de mar o [ápit] d’api. És, tanmateix, present en tots els dialectes en major o menor mesura, especialment si hi comptem els casos d’addició de consonant o semivocal en les primeres persones del singular del present d’indicatiu, com en parlo [párlut] o [párluk] del gironí i en cre[j] (de crear) o tatu[w] (de tatuar) del balear. L’objectiu d’aquest treball és explorar els factors que afavoreixen l’epítesi consonàntica a final de mot, malgrat les contradiccions que implica d’acord amb les tendències fonològiques atribuïdes universalment a aquesta posició. Distingirem les epítesis fonètiques de les morfològiques: per a les primeres, la justificació del reforçament és de base eminentment articulatòria, acústica o perceptiva; per a les segones, en canvi, cal buscar la motivació principal en el sobremarcatge morfològic i els efectes paradigmàtics. En ambdós casos, la preferència dels mots a acabar en consonant hi té un paper determinant.18 p.application/pdfcat(c) Aula Màrius Torres & Pagès Editors, Lleida, 2023CatalàFonèticaMorfologia (Gramàtica)Catalan languagePhoneticsMorphology (Grammar)info:eu-repo/semantics/bookPartinfo:eu-repo/semantics/openAccess