Anatomia d'una decisió

Abstract

El cervell rep constantment una allau d'informacions de l'exterior a través dels òrgans dels sentits. Totes aquestes informacions, de natura molt diversa i que reflecteixen aspectes molt diferents de la realitat, s'integren en una zona anomenada àrea d'associació, la qual cosa permet que al final del procés tinguem una percepció unificada de l'entorn. Dit d'una altra manera, el cervell fa que els sons, la imatges, les sensacions tàctils, les olors, etcètera, s'harmonitzin en una experiència única, i llavors utilitza aquesta percepció global per inferir quines són les millors decisions que es poden prendre en qualsevol situació. Durant més de sis dècades s'ha hipotetitzat que, com més òptima sigui la codificació neural de totes aquestes informacions, és a dir, com més eficient sigui la manera com les xarxes neuronals implicades les registrin, amb més probabilitat seran encertades les decisions que es prenguin. Tanmateix, un dels punts clau del mètode científic és que permet reexaminar qualsevol hipòtesi a partir de dades noves, reajustar-la i fins i tot canviar-la radicalment si així ho indiquen les observacions o els experiments. Aquest punt és un dels que diferencien amb més claredat la ciència de les creences i de la pseudociència. La biòloga Martina Valente i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca italians i nord-americans, han fet uns experiments que obliguen a canviar radicalment aquesta hipòtesi que relaciona l'eficiència en la codificació de les informacions amb el fet de prendre bones decisions. Segons han publicat a la revista Nature Neuroscience, quan la codificació de les informacions sensorials no és òptima és quan les decisions que es prenen són més encertades. El motiu es basa en unes xarxes neuronals que fins ara no s'havien considerat en aquest procés i que afavoreixen la congruència de l'activitat cerebral. Aquestes xarxes fan millor la seva funció quan les informacions sensorials no acaben de coincidir.