Modelling the epistemic states of non-ideal agents. Hyperintensional accounts of justification, knowledge, and epistemic possibilitiy

Abstract

[eng] Standard epistemic logic, assuming logical omniscience, models agents with highly idealized cognitive capacities. This dissertation explores and proposes different frameworks to model agents whose cognitive capacities are less idealized, and thus more similar to our own. Chapter 1 examines a non-normal epistemic logic developed by Sven Rosenkranz. I analyze the formal semantics he proposes and show how it successfully invalidates certain undesirable principles for knowledge and being in a position to know. While the neighborhood semantics he employs reduces some of the most extreme idealizations, it remains too coarse-grained, treating sentences with the same intension—i.e., those true in the same set of possible worlds—as expressing the same proposition. The rest of the dissertation adopts hyperintensional semantics, which allows for finer distinctions. Chapter 2 develops a hyperintensional account of epistemic possibility and applies it to Stalnaker’s conception of belief as the epistemic possibility of knowledge. This mirrors Rosenkranz’s treatment of epistemic justification as the epistemic possibility of being in a position to know. The approach is flexible and compatible with various hyperintensional frameworks, with a particular focus on awareness-based and topic-sensitive semantics. Chapter 3, inspired by work on logical grounding, proposes a refinement of topic-sensitive semantics and introduces a hyperintensional notion of epistemic justification. Finally, Chapter 4 raises a challenge for topic-sensitive semantics, arguing that it misrepresents certain scenarios by making knowledge more easily attainable than it actually is. This critique highlights potential limitations of the framework and suggests directions for further refinement.

[cat] Modelització dels estats epistèmics d'agents no ideals: Enfocaments hiperintensionals de la justificació, el coneixement i la possibilitat epistèmica. La lògica epistèmica estàndard, assumint l’omnisciència lògica, modela agents amb capacitats cognitives altament idealitzades. Aquesta tesi explora i proposa diferents marcs per modelar agents amb capacitats cognitives menys idealitzades i, per tant, més similars a les nostres. El Capítol 1 examina la proposta per una lògica epistèmica no normal desenvolupada per Sven Rosenkranz. Analitzo la semàntica formal que exposa i mostro com aquesta invalida amb èxit certs principis no desitjables sobre el coneixement i estar en posició de saber. D’una banda, la regla RN per al coneixement, de l’altre, el principi que estableix que es coneix φ si i només si es troba en posició de saber φ. La regla RN per al coneixement és problemàtica, ja que afirma que totes les veritats de la lògica proposicional són conegudes. Pel que fa al segon principi indesitjat, tot i que la seva direcció d’esquerra a dreta és acceptable (el coneixement implica estar en posició de saber), la direcció de dreta a esquerra no ho és. Tot i que la semàntica de veïnatge que Rosenkranz utilitza redueix algunes de les idealitzacions més extremes, continua sent massa poc granular, ja que tracta les oracions amb la mateixa intensió—és a dir, aquelles vertaderes en el mateix conjunt de mons possibles—com si expressessin la mateixa proposició. Es per això que la resta de la tesi adopta una semàntica hiperintensional, que permet fer distincions més fines. El Capítol 2 desenvolupa un enfocament hiperintensional de la possibilitat epistèmica i l’aplica a la concepció de la creença de Stalnaker com la possibilitat epistèmica del coneixement. Això reflecteix el tractament que fa Rosenkranz de la justificació proposicional com la possibilitat epistèmica d’estar en posició de saber. L’enfocament és flexible i compatible amb diversos marcs hiperintensionals, amb una atenció especial a les semàntiques pel coneixement conscient (awareness semantics) i les semàntiques sensibles al tema (topic-sensitive semantics). Es proporciona una axiomatització d'una variant hiperintensional de la lògica doxàstico-epistèmica de Stalnaker, que és sòlida i completa respecte a una classe especial de models sensibles al tema. Les semàntiques sensibles al tema i les semàntiques pel coneixement conscient són enfocaments dicotòmics: o bé un agent comprèn o és conscient d'una proposició, o bé no ho és. Tanmateix, alguns estats epistèmics semblen requerir un enfocament més matisat. En el capítol 3, defenso que la justificació proposicional és un d’aquests estats. Per abordar aquest fenomen, proposo un refinament de la semàntica sensible al tema inspirat en treballs sobre fonamentació lògica. Introdueixo una noció hiperintensional de justificació proposicional desenvolupant una combinació entre la semàntica de l’evidència—un tipus de semàntica de veïnatge dissenyada per raonar sobre la possessió d’evidència i justificació—i aquest refinament de la semàntica sensible al tema. Finalment, el Capítol 4 planteja un repte per a la semàntica sensible al tema, argumentant que representa erròniament certes situacions fent que el coneixement sigui més fàcil d’obtenir del que realment és. Es revisen possibles solucions al problema, amb un enfocament específic en l’ús de la semàntica de mons impossibles, argumentant que el problema persisteix. El capítol mostra que els defensors de la semàntica sensible al tema han de fer més idealitzacions, anant més enllà de la idealització de les capacitats computacionals. Aquesta crítica destaca possibles limitacions del marc i suggereix direccions per a un refinament posterior.