Habitar lo inseguro: desigualdades territoriales y resistencias feministas frente a la violencia de género en contextos rurales y urbanos

Abstract

[spa] Este trabajo analiza críticamente las políticas públicas orientadas a garantizar la seguridad de las mujeres en el espacio público desde una perspectiva feminista interseccional y territorialmente situada. Se parte de la premisa de que la noción dominante de “seguridad” ha sido históricamente definida desde una lógica androcéntrica, urbana y punitiva, invisibilizando los saberes y experiencias de quienes habitan los márgenes. Frente a ello, se propone una reconceptualización del problema que integre los principios del cuidado, la justicia social, la redistribución del poder y la participación democrática. Combinando un marco teórico sólido con un análisis cualitativo de políticas, programas y marcos normativos vigentes en el Estado español, el estudio distingue tres modelos institucionales predominantes: el securitario-punitivo, el funcional-adaptativo y el transformador feminista. A través del análisis comparado entre contextos urbanos y rurales, se evidencian las limitaciones de los dos primeros modelos, que tienden a reproducir exclusiones estructurales al priorizar el control, la vigilancia o la adaptación técnica sin alterar las causas estructurales de la violencia. El trabajo subraya la urgencia de girar hacia políticas transformadoras que reconozcan la seguridad como un derecho colectivo y no delegado, construido desde abajo mediante redes comunitarias, infraestructuras de cuidado y prácticas cotidianas de resistencia. Se destaca especialmente la necesidad de una planificación territorial con enfoque feminista, que supere la homogeneización de lo rural y promueva la justicia espacial.Se concluye que la transformación institucional no puede lograrse únicamente desde el aparato estatal, sino que requiere integrar las voces históricamente silenciadas, mujeres migrantes, trans, rurales, racializadas o con discapacidad, como agentes legítimas de conocimiento. Desde esta mirada, el espacio público se entiende como un territorio en disputa, donde se define quién tiene derecho a habitar, a ser reconocido y a vivir sin miedo.

[cat] Aquest treball analitza críticament les polítiques públiques orientades a garantir la seguretat de les dones en l'espai públic des d'una perspectiva feminista interseccional i territorialment situada. Es parteix de la premissa que la noció dominant de “seguretat” ha estat històricament definida des d'una lògica androcèntrica, urbana i punitiva, invisibilitzant els sabers i experiències dels qui habiten els marges. Enfront d'això, es proposa una reconceptualització del problema que integri els principis de la cura, la justícia social, la redistribució del poder i la participació democràtica. Combinant un marc teòric sòlid amb una anàlisi qualitativa de polítiques, programes i marcs normatius vigents en l'Estat espanyol, l'estudi distingeix tres models institucionals predominants: el securitario-punitiu, el funcional-adaptatiu i el transformador feminista. A través de l'anàlisi comparada entre contextos urbans i rurals, s'evidencien les limitacions dels dos primers models, que tendeixen a reproduir exclusions estructurals en prioritzar el control, la vigilància o l'adaptació tècnica sense alterar les causes estructurals de la violència. El treball subratlla la urgència de girar cap a polítiques transformadores que reconeguin la seguretat com un dret col·lectiu i no delegat, construït des de baix mitjançant xarxes comunitàries, infraestructures de cura i pràctiques quotidianes de resistència. Es destaca especialment la necessitat d'una planificació territorial amb enfocament feminista, que superi l'homogeneïtzació del rural i promogui la justícia espacial. Es conclou que la transformació institucional no pot aconseguir-se únicament des de l'aparell estatal, sinó que requereix integrar les veus històricament silenciades, dones migrants, trans, rurals, racialitzades o amb discapacitat, com a agents legítimes de coneixement. Des d'aquesta mirada, l'espai públic s'entén com un territori en disputa, on es defineix qui té dret a habitar, a ser reconegut i a viure sense por.Es conclou que la transformació institucional no pot aconseguir-se únicament des de l'aparell estatal, sinó que requereix integrar les veus històricament silenciades, dones migrants, trans, rurals, racialitzades o amb discapacitat, com a agents legítimes de coneixement. Des d'aquesta mirada, l'espai públic s'entén com un territori en disputa, on es defineix qui té dret a habitar, a ser reconegut i a viure sense por.

[eng] This research critically analyses public policies aimed at ensuring women’s safety in public spaces through an intersectional feminist (and territorially placed) lens. Based on the notion that the predominant concept of “security” has historically been defined by an androcentric, urban and punitive logic, making people’s knowledge and experiences from the margins invisible. Opposed to this it is needed a reconceptualization of the problem to include care principles, social justice, redistribution of power and democratic participation. Combining a solid theoretical framework with a qualitative analysis on current Spanish State norms, programs and institutional devices, thos study distinguishes three prevailing institutional models: the punitive-security model, the functional-adaptive model, and the transformative feminist model. Through the comparative analysis between the urban and rural contexts, it is reveal the limitations from the two first models, that tends to keep reproducing the same structural exclusions, by prioritizing control, surveillance or the technical adaptation without altering the structural causes for this violence. This research showcases the urgent necessity of spinning towards a transforming model, which acknowledges security as a collective right, and not passed on, built upon community nets, care networks and daily practices of rebellion. This showcases the necessity for a territorial plan with a feminist lens, to overcome the rural homogenization and to promote spatial justice. In conclusion, the institutional transformation cannot be achieved solely from within the state, but needs to be built upon historically silenced voices, migrant, trans, rural, racial and disabled women, as the entitled agents of wisdom. From this perspective, public spaces are understood to be a contested territory where it is defined who is allowed to live, be recognised and live without fear.