Tesis Doctorals - Departament - Estructura de la Imatge i de l'Entorn
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/115008
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 4 de 4
TesiLa relación teoría práctica en la escultura catalana contemporánea: proceso, materia y comportamiento(Universitat de Barcelona, 1991-01-01) Valera, Albert; Arola i Ferrer, Raimon, 1956-; Universitat de Barcelona. Departament d'Estructura de la Imatge i de l'Entorn[spa] A partir del momento en que el escultor entiende su obra como un elemento trascendente, donde la imagen que crea adquiere una vocación de transmisión de ideas, aparece un comportamiento donde la reflexión sobre los mecanismos de creación y las consecuencias expresivas, que se derivan de este hecho, fundamentan el quehacer artístico. Este trabajo se centra, precisamente, en este tema: el de la relación entre la teoría y la práctica en la escultura y concretamente en el ámbito de la escultura catalana contemporánea. El tema de la relación entre la teoría y la práctica se ha enfocado desde la articulación de tres conceptos que fundamentan el trabajo artístico: proceso, materia y comportamiento. Proceso, materia y comportamiento sirven para efectuar un recorrido por las propuestas de la escultura contemporánea, referenciándolas con las actitudes y las formas que se desarrollan en la escultura catalana.- TesiEl comportament de la fusta i de l'arbre com a paradigma escultòric: estudi d'una mostra dels escultors que treballen amb tronc o amb biga a l'Estat espanyol (1959-1987)(1988-01-01) Valle, Joan; Mayné Torras, Joan[cat] Freqüentment els escultors parlen tot emprant termes com "el llenguatge de la matèria” o "el respecte per la naturalesa dels materials" . Això passa especialment a una part dels escultors nascuts en la primera meitat del segle, encara que també fan servir aquestes paraules altres escultors més joves. Generalment, es parla de matèries i no de materials, en considerar que les matèries tenen un pes específic originat pel que hem anomenat comportaments propis i la seva utilització històrica, mentre que als materials els manca aquesta peculiaritat històrica: són generalment novedosos, molts d'ells d'origen industrial, i s'han incorporat a la pràctica escultòrica recentment. Diversos autors atribueixen a Brancusi l'origen de la proposta que estableix el respecte per les propietats de la matèria com a una característica de l'escultura moderna. Són molts els escultors que han partit d'aquest principi i han continuat elaborant el llenguatge de la matèria com un recurs escultòric, fins a l'actualitat. La proposta d'investigació parteix d'aquesta filosofia en que es considera la matèria com un agent, més que com un pacient; és a dir, com una entitat capaç de manifestar les seves peculiaritats. Pressuposem que, quan l'escultor escull la matèria amb un plantejament similar a l'exposat en el paràgraf anterior, és perquè ja té una actitud d'estima cap a ella, en la mesura que intenta valorar la peculiar idiosincràsia del suport escollit. Per tant, es considera que l'elecció de la matèria ja condiciona, o ve condicionada (indistintament) pel propòsit inicial, per la disposició vers l'escultura, pel món referencial, pel mètode de treball, pels procediments, i pels resultats. En la nostra recerca, i amb el fi de concretar més, hem delimitat la hipòtesi de treball de la manera següent: La utilització de la fusta en la pràctica escultòrica, des de la perspectiva del comportament, pressuposa l'assumpció del pes cultural i tradicional que ha acumulat aquesta matèria al llarg de la seva història; hi destaquen tres aspectes fonamentals: la percepció plàstica de la natura i de l'arbre; la participació dels components simbòlics, tradicionals o primitius implícits en les societats primàries i arcaiques; i el contacte directe amb la matèria, amb la conseqüent aplicació dels procediments artesanals. En la proposta inicial d'aquesta tesi tenim en compte el matis temporal regressiu que comporta aquesta pràctica, en la mesura que s'hi recullen aspectes derivats d'una dinàmica obsoleta, generalment relacionada amb cultures de tecnologia rudimentària i que tenen un contacte directe amb la natura.
- TesiLa representació simbòlica del cos humà: sobre la intuïció, les imatges i d'allò que no és el cos(1990-01-01) Jori Gomila, Josep M.; Coll i Puig, Jaume[cat] Hi ha tres preguntes cabdals, com són ¿Què ha de ser aquest treball? i perquè? ¿Què se suposa que ha de validar? i ¿on? i, ¿què ha de tractar? i ¿com? Sembla que a primer cop d’ull, fóra de lloc posar-se aquestes qüestions, més enllà d’un plantejament metodològic, però si els volem donar resposta, la cosa canvia i aleshores la interrogació sobre el propi treball passa a ser part no gens menyspreable del mateix treball. No obstant les tres preguntes són resultant d’una pregunta inicial que tractaria de com abordar el tema i de com dir el que intuïm què volen dir, de fet allò que de dins surt a l’encontre. A la primera qüestió de ¿què ha de ser aquest treball? La primera reacció és buscar antecedents. ¡No n’hi ha! Ens referim, com és lògic, a la tipologia del treball, no tan sols a lla temàtica. Certament no hi ha tradició de tesis doctoral des d’una Facultat de Belles Arts. Això vol dir que aquesta tradició tot just s’acaba d’inaugurar i ho ha fet posant-nos sobre la taula quina és l’especificitat dels seus continguts i la secular qüestió de la teoria i la pràctica, i per extensió l’estranya dicotomia entre tesis teòriques i tesis pràctiques. Com a reflex de qüestions molt més profundes que plantegen quina cosa és l’experiència de l’art, el fenomen de la percepció i l’ontologia de la imatge. En el seu moment ja aprofundíem sobre la qüestió però ja avancem que un discurs sobre alguna cosa, ni que sigui sobre el propi discurs, és sempre teòric. Ara bé, caldrà veure els requisits mínim per accedir a la categoria de discurs i en el cas de Belles Arts, saber quin és el tipus que li escau i, en darrera instància, sobre què ha de tractar, no temàticament, sinó reflexivament. Caldrà veure també sobre quina mena d’equívocs i extrapolacions s’ha consolidat la dicotomia temàtica.
- TesiEl simbolisme de l'orientació en el temple romànic : el bisbat de la Seu d'Urgell, S. IX-XII(1989-07-11) Mata Benedicto, Josep; Arola i Ferrer, Raimon, 1956-[cat] Aquest treball planteja la hipòtesi que el temple romànic es troba íntimament relacionat amb el cicle anual del Sol, des el propi ritual de l’orientació, passant per la construcció o la fundació. A aquesta tesi, es demostra que el temple romànic està orientat en un arc de 64, del grau 50 o solstici d’estiu, al grau 122 o solstici d’hivern, i per tant resta comprovat el seu simbolisme bàsicament cosmològic.