L’extinció de les autoritzacions en l’àmbit de l’estrangeria: la seva eficàcia en el temps

Abstract

En l’àmbit de l’estrangeria, la llei reguladora del procediment administratiu comú regeix de forma supletòria. Això permet que la normativa pròpia d’aquesta matèria, tant la de rang legal com la de naturalesa reglamentària, pugui contenir disposicions específiques en relació amb el procediment administratiu i amb les característiques dels actes administratius dictats pels òrgans competents. Tanmateix, no s’ha fet ús d’aquesta facultat a l’hora d’articular les extincions del dret de les persones immigrades a romandre en territori espanyol, sobre les quals se’ls arriba a pressuposar uns efectes que, en ocasions, poden col·lidir amb les garanties establertes a la referida llei del procediment administratiu comú. En aquest treball se sistematitzen els principals supòsits d'extincions d'autoritzacions de residència que despleguen diversos efectes en el temps, analitzant la seva particular problemàtica i proposant millores normatives o en la seva interpretació. En qualsevol cas, l’eficàcia de les extincions també depèn de la causa que les origina, una circumstància que condiciona l’exigència, o no, d’un pronunciament administratiu específic per extingir el dret en qüestió. Entre les aportacions que es realitzen es defensa que, en aquells casos en què sigui pertinent un acte constitutiu de l'extinció, sigui necessari tramitar un procediment contradictori que, de forma inevitable, es trobarà condicionat per les singularitats pròpies de l’estrangeria. Aquesta matèria resulta especialment sensible perquè concerneix l’interès general de l’Estat i afecta els drets personalíssims de les persones immigrades. En qualsevol cas, aquestes singularitats no han de servir per justificar una disminució de les garanties comunes que els administrats han de tenir davant de les Administracions públiques, tal com es desprèn de l'article 149.1.18 de la Constitució.