Carregant...
Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Llicència de publicació
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/171083
Desenvolupament de models numèrics de placa prima per a l'estudi de la deformació litosfèrica. Aplicació a la zona Açores-Gibraltar
Títol de la revista
Autors
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[cat] Les observacions, tant geològiques com geofísiques, indiquen que les plaques litosfèriques mostren una deformació considerable, no només als seus contorns, sinó també al seu interior. Estudis recents de laboratori indiquen que les roques es deformen fràgil o ductilment depenent de la seva composició, temperatura i règim d’esforços a les que estan sotmeses. En els darrers anys, s’ha fet un avanç considerable en la modelització numèrica del comportament termomecànic de les roques i, en particular, en la deformació de la litosfera. Degut a l’elevat temps de computació i la complexitat inherents als estudis tridimensionals, els experiments numèrics per a l’estudi de la deformació litosfèrica solen basar-se en certes aproximacions simplificadores. Les aproximacions més utilitzades són les de deformació planar (on el flux de material és sempre paral·lel a un pla que conté dos eixos) i les d’esforç planar (on els gradients verticals de la velocitat són petits comparats amb els horitzontals). L’aplicació d’una o altra aproximació depèn de la zona d’estudi i finalitat de l’estudi. En aquest treball s’ha desenvolupat un model numèric utilitzant l’aproximació d’esforç planar o placa prima. La litosfera és tractada com un fluid viscós, fent una mitjana vertical de la reologia. Això permet fer un tractament quasi tridimensional a expenses de perdre detall sobre la deformació interna de la litosfera. El programa de càlcul numèric desenvolupat en aquest treball utilitza la tècnica de les diferències finites, acoblant les equacions tèrmica i mecànica. S’ha incorporat la producció radiogènica de calor seguint un model de distribució de fonts radiogèniques a l’escorça exponencial i constant. Un estudi detallat de la reologia i la producció de calor ha mostrat que aquest és un paràmetre tèrmic prou important com per que s’hagi de tenir en compte. El model desenvolupat s’ha utilitzat per a fer un estudi de l’evolució de la litosfera en tres contextos compressius i, per a l’estudi neotectònic del límit de plaques entre Euràsia i Àfrica en el segment Açores-Gibraltar. En un model evolutiu de la litosfera, cal que existeixin heterogeneïtats inicials per a localitzar la deformació. Aquestes heterogeneïtats poden ser de diferents tipus: en les condicions de contorn, la geometria, tèrmiques, reològiques, ... Per altra banda, el mode de deformació dependrà dels valors relatius de la viscositat o resistència litosfèrica entre les diferents àrees, més que dels seus valors absoluts. S’ha observat que variacions de gruixos corticals inicials o litosferes amb diferents produccions de calor, actuen com heterogeneïtats reològiques. Per a l’estudi neotectònic de la zona Açores-Gibraltar, s’ha fet una aplicació del model en règim estacionari; és a dir, amb deformadors infinitesimals. L’estructura cortical i litosfèrica, juntament amb el regim tèrmic, s’ha determinat integrant dades d’elevació, flux de calor superficial i gruixos cortical i litosfèric. A partir d’aquesta estructura litosfèrica s’ha determinat les variacions laterals de la resistència litosfèrica o viscositat. La cinemàtica entre les dues plaques està regida per la rotació antihorària de la placa Africana respecte l’Eurasiàtica. La comparació dels resultats del model amb observacions de velocitats de deformació (obtingudes a partir de dades de sismicitat) i direccions d’esforços(a partir de diferents indicadors d’esforços) mostra que, entre tots els pols de rotació publicats, el determinat per Argus et al. (1989) (8.8ºN, 20.3°W i velocitat angular 0.104º/Ma) és el que millor ajusta aquestes dades. El límit de plaques s’ha considerat com una zona amb una viscositat o resistència litosfèrica menor. El límit entre Açores i el Banc de Gorringe és molt marcat obtenint-se una resistència molt baixa (µ~0.06). L’extensió del límit de plaques cap a l’est no és clara, i el model que millor ajusta tots els observables és amb un limit de plaques que es bifurca pel nord d’Àfrica i pel sud de la Península Ibèrica. La debilitat d’aquests límits (µ~0.3) és menor que la de l’oest del límit de plaques i, per tant, la deformació no està tan localitzada. Amb el límit de plaques determinat, les zones amb velocitats de deformació màximes coincideixen amb la distribució regional de la sismicitat observada. També s’obté un bon ajust de les direccions de compressió màxima. L’activitat resultant de les falles de l’interior de la Península Ibèrica és d’un moviment direccional molt poc important comparat amb el del límit de plaques. Per una altra banda, l'Atlas és una zona força activa, amb velocitats de deformació elevades, sent comparables a les del límit de plaques
Descripció
Matèries (anglès)
Citació
Citació
JIMÉNEZ MUNT, Ivone. Desenvolupament de models numèrics de placa prima per a l'estudi de la deformació litosfèrica. Aplicació a la zona Açores-Gibraltar. [consulta: 26 de novembre de 2025]. [Disponible a: https://hdl.handle.net/2445/171083]