Una mirada literària sobre la violència a Síria

Abstract

Max Weber definia quina era la relació que hi ha entre poder i violència en els estats moderns: «haurem de dir que l’estat és aquella comunitat humana que, en un territori determinat —el territori n’és un tret característic— aspira (amb èxit) a tenir el monopoli de la violència física legítima» (Weber, 2005: 60 i 61). La qüestió és que, a Síria, l’estat fa temps que es manté en un equilibri cada vegada més precari i altres actors (els Germans Musulmans als anys vuitanta o el Daesh en aquest principi del segle xxi, especialment) li discuteixen tant la legitimitat com el monopoli d’aquesta violència. Però no es tracta només de qui ostenta la violència, sinó també dels graus en què s’exerceix. Precisament, cal tenir en compte que l’estat actual és hereu d’una tradició arrelada en els règims anteriors: durant tot el segle xx aquesta regió ha sofert de manera continuada una violència despòtica exercida des del poder i, si bé els agents han estat molt diversos, no ho ha estat, en canvi, el plantejament de principi, que ha seguit pautes similars. Tant otomans com francesos van sotmetre els seus habitants mitjançant la força. Cal mencionar, per exemple, que la repressió otomana envers el moviment nacionalista va ser ferotge. D’altra banda, no es pot obviar la violència espacial produïda pel fet que la Síria actual respon a unes fronteres definides pel tractat Sykes-Picot (1916), signat pels dos grans imperis colonials: França i la Gran Bretanya. Així, la Síria otomana de finals del segle xix —que incloïa zones que actualment pertanyen al Líban, Israel i Palestina— passà a convertir-se, després de la Primera Guerra Mundial, en el mandat francès de Síria i el Líban, i finalment, després de la Segona Guerra Mundial, esdevingué l’estat que coneixem —o que coneixíem fins al 2010—...