La regeneració i l'homeòstasi en les planàries, un model clàssic de biologia del desenvolupament

Abstract

La regeneració és la capacitat d'un organisme de reemplaçar fragments perduts a causa d'una amputació traumàtica o degeneració. La regeneració de les noves estructures té lloc bé a partir de proliferació cel·lular i formació de novo, bé per remodelació dels teixits preexistents. Les planàries poden regenerar un nou organisme sencer a partir de petits fragments del seu cos. Aquest fet ha atret l'interès dels científics al llarg de la història. El 1814, Dalyell conclou que les planàries «es poden considerar immortals sota la fulla d'una navalla». La regeneració en les planàries requereix la generació de teixit nou en el lloc de la ferida mitjançant proliferació cel·lular, que produeix un teixit nou indiferenciat, el blastema, i el remodelatge dels teixits preexistents per recuperar les proporcions del nou organisme regenerat. Una altra propietat espectacular de les planàries és la capacitat de créixer i decréixer segons la ingesta d'aliment. En tot moment, però, al llarg d'aquest creixement/decreixement es mantenen les proporcions corporals i funcions correctes, gràcies al control homeostàtic. Tota aquesta plasticitat és deguda, a escala cel·lular, a la presència de cèl·lules mare totipotents en un alt percentatge (entre el 20-30 % del total cel·lular en un organisme adult). Una altra propietat fonamental és la contínua activitat dels mecanismes morfogenètics, que normalment apareixen una sola vegada en el desenvolupament de la resta dels altres organismes. L'aplicació de noves metodologies a escala cel·lular, molecular i genètica en l'era postgenòmica ens ha permès estudiar funcionalment vies i gens del desenvolupament en un nou escenari, la regeneració de planàries.