Una personalitat a le portes de la mort: El testament de Francesc Ferrer i Guardia (1854-1909)

Abstract

Francesc Ferrer i Guàrdia és, sens dubte, la més coneguda de totes les víctimes que provocà l’anomenada Setmana Tràgica de 1909. Ferrer es veié incriminat en els fets tant pel que era com pel que representava i, a la fi, fou víctima d’un sistema polític i judicial molt qüestionat que l’acabà convertint en un màrtir per les idees, alhora que la seva memòria ha sobreviscut com a símbol del pensament lliure. El nom de Ferrer i Guàrdia rememora inevitablement la cara més fosca dels governs de la Restauració i del regnat d’Alfons XIII, marcats per la iniquitat i la intolerància. Fou condemnat a mort per un tribunal militar i executat el 13 d’octubre del 1909 al fossat de Santa Amàlia, al castell de Montjuïc. A partir d’aquell moment, la llegenda de Ferrer i la seva realitat es confonen, fins al punt que la falsedat perpetrada amb la seva execució engendrà un mite que havia de condicionar la història. A la fi, l’afer Ferrer es convertí en un nou cas Dreyfus, en el qual es tornaven a aliar el fanatisme religiós i la repressió militar.