Caracterització dels assentaments urbans en la costa de la Ibèria septentrional (segles VI-III aC)

Abstract

La recerca sobre el món ibèric, a Catalunya i a altres zones on es va desenvolupar aquesta cultura, es va iniciar fa més de cent anys, i ha passat per diverses etapes, que van de fet molt lligades als corrents teòrics i metodològics en boga a cada moment a Europa. La darrera s'inicia a principi dels anys vuitanta, i es caracteritza per un enfocament que pretén acostar l'arqueologia a la sociologia i, encara més particularment, a la geografia humana. Aquesta corrent tenia per objectiu documentar i intentar comprendre les formes d'ocupació del territori. Es tractava de reconèixer els diferents tipus d'assentaments que existien, comprendre'n la naturalesa i explicar-ne la distribució. Metodològicament, es fonamentava sobretot en treballs de prospecció superficial en diferents zones del territori, que van tenir resultats molt diversos, però que van revelar l'existència d'una realitat complexa. D'una banda, perquè van mostrar que aquestes formes d'ocupació variaven de manera considerable d'una part a l'altra del territori. D'una altra perquè també indicaven l'existència de sistemes de poblament molt jerarquitzats, sobretot a la costa de Catalunya i en diferents zones del País Valencià. Efectivament, en aquestes zones les dimensions del assentaments anaven des de nuclis de 10 o més hectàrees de superfície, que es poden considerar com a ciutats, fins a petits assentaments rurals, que podien ser cases aïllades, més o menys grans, o aldees que agrupaven unes quantes famílies de camperols. Entre aquests dos extrems, hi havia una gran diversitat de nuclis, de grandària variable, que equivalen al que avui entendríem com a pobles i ciutats de segon nivell d'importància