Mecanismes de lesió de la cèl·lula Beta en el trasplantament singènic d'illots de Langerhans

Abstract

[cat] Una de les alternatives més atractives de futur pel tractament de la Diabetis Mellitus és el trasplantament d'illots pancreàtics. La insuficient quantitat de teixit insular és un dels principals obstacles pel trasplantament d'illots, a més el problema es veu agreujat per el gran nombre d'illots necessaris per realitzar un trasplantament amb èxit. S'ha suggerit que la presència d'una inflamació no-específica en el lloc d'implantació dels illots podria ser una de les causes de la pèrdua primerenca de l'empelt. L'objectiu general fou l'estudi dels fenòmens que tenen lloc en els primers dies després del trasplantament, i específicament els mecanismes de mort dels illots trasplantats, els fenòmens inflamatoris que es produeixen al lloc d'implantació dels illots i la possible contribució de l'estat metabòlic del receptor. Es van trasplantar animals singènics diabètics per injecció amb estreptozotocina amb una massa beta insuficient per restaurar la normoglicèmia. Uns animals es van mantenir hiperglicèmics al llarg de l'estudi i uns altres van ser tractats amb insulina i per tant van normalitzar els nivells de glicèmia. En els primers dies després del trasplantament més de la meitat de la massa beta trasplantada es va perdre malgrat les condicions òptimes del trasplantament degut a un augment de la mort cel·lular beta tant per processos d'apoptosi com de necrosi. A més es va detectar l'expressió del gen de la IL-1beta i iNOS en illots immediatament després de l'aïllament i l'augment de l'expressió d'aquests gens en empelts inicialment després del trasplantament. L'augment en l'expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS es produí tant a animals diabètics hiperglicèmics com a animals diabètics normoglicèmics, però els animals hiperglicèmics presentaven una menor expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS que els normoglicèmics, suggerint la possible existència d'una limitació en l'augment d'expressió d'aquests gens en els empelts exposats a hiperglicèmia. Per tant en els primers dies després del trasplantament hem demostrat la presència d'una important pèrdua de massa beta que podria contribuir a que sigui necessària una major quantitat d'illots a trasplantar. La detecció de l'expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS en els empelts en aquests primers dies després del trasplantament indicaria la presència d'un procés inflamatori en el lloc d'implantació dels illots que podria jugar un paper en l'augment de l'apoptosi i necrosi detectada. Una de les alternatives més atractives de futur pel tractament de la Diabetis Mellitus és el trasplantament d'illots pancreàtics. La insuficient quantitat de teixit insular és un dels principals obstacles pel trasplantament d'illots, a més el problema es veu agreujat per el gran nombre d'illots necessaris per realitzar un trasplantament amb èxit. S'ha suggerit que la presència d'una inflamació no-específica en el lloc d'implantació dels illots podria ser una de les causes de la pèrdua primerenca de l'empelt. L'objectiu general fou l'estudi dels fenòmens que tenen lloc en els primers dies després del trasplantament, i específicament els mecanismes de mort dels illots trasplantats, els fenòmens inflamatoris que es produeixen al lloc d'implantació dels illots i la possible contribució de l'estat metabòlic del receptor. Es van trasplantar animals singènics diabètics per injecció amb estreptozotocina amb una massa beta insuficient per restaurar la normoglicèmia. Uns animals es van mantenir hiperglicèmics al llarg de l'estudi i uns altres van ser tractats amb insulina i per tant van normalitzar els nivells de glicèmia. En els primers dies després del trasplantament més de la meitat de la massa beta trasplantada es va perdre malgrat les condicions òptimes del trasplantament degut a un augment de la mort cel·lular beta tant per processos d'apoptosi com de necrosi. A més es va detectar l'expressió del gen de la IL-1beta i iNOS en illots immediatament després de l'aïllament i l'augment de l'expressió d'aquests gens en empelts inicialment després del trasplantament. L'augment en l'expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS es produí tant a animals diabètics hiperglicèmics com a animals diabètics normoglicèmics, però els animals hiperglicèmics presentaven una menor expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS que els normoglicèmics, suggerint la possible existència d'una limitació en l'augment d'expressió d'aquests gens en els empelts exposats a hiperglicèmia. Per tant en els primers dies després del trasplantament hem demostrat la presència d'una important pèrdua de massa beta que podria contribuir a que sigui necessària una major quantitat d'illots a trasplantar. La detecció de l'expressió dels gens de la IL-1beta i iNOS en els empelts en aquests primers dies després del trasplantament indicaria la presència d'un procés inflamatori en el lloc d'implantació dels illots que podria jugar un paper en l'augment de l'apoptosi i necrosi detectada.