Tesis Doctorals - Departament - Estratigrafia i Paleontologia
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/35061
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 3 de 3
TesiMagnetostratigrafia de l'oligocè del sector sud-oriental de la Conca de l'Ebre: implicacions magnetobiocronològiques i seqüencials(Universitat de Barcelona, 1999-11-08) Barberà i Bota, Xavier; Cabrera, Lluís; Marzo, M.; Universitat de Barcelona. Departament d'Estratigrafia i Paleontologia[spa] La tesis presentada se centra fundamentalmente en el establecimiento de la magneto-estratigrafía y magnetobiocronología de las sucesiones oligocénicas del sector oriental de la cuenca del Ebro. Los resultados derivados del análisis paleomagnético (desmagnetización completa de las muestras, determinación de la mineralogia magnética, obtención de las direcciones de magnetización característica, realización de test de estabiliad y la contrastación cruzada final de los datos) confirman la buena calidad del registro magneto-estratigráfico obtenido. La correlación entre la magnetotratigrafía obtenida y la escala global de referencia es muy buena y cubre todo el Oligoceno, con el claro reconocimiento de los crones más significativos entre el Eoceno Superior y el Mioceno Inferior. A partir de esta magnetostratigrafía ha sido posible establecer la cronología de los cambios -- y florísticos de este sector de la cuenca, en el NE de Iberia. También ha sido posible establecer la duración de los diversos tipos de secuencias sedimentarias definidas en el registro estratigráfico, así como determinar el origen plausiblemente climático de las secuencias de alto orden-alta frecuencia reconocidas.- TesiFluxos biogeoquímics i balanç de carboni a la mar d'Alborán (Mediterrània Occidental)(Universitat de Barcelona, 2005-01-14) Sanchez-Vidal, Anna; Calafat Frau, Antoni; Universitat de Barcelona. Departament d'Estratigrafia i PaleontologiaLa producció primària del fitoplàncton marí transforma CO2 i nutrients de l'aigua de mar en matèria orgànica. Encara que la majoria del carboni contingut a la matèria orgànica és reciclat prop de la superfície dels oceans, una part s'enfonsa cap a aigües profundes i és convertit altre cop en CO2 per l'acció dels bacteris marins, i només un 0,1% arriba als fons oceànics i és emmagatzemat als sediments, restant aïllat de l'intercanvi actiu amb l'atmosfera. L'eficiència d'aquest procés, anomenat bomba biològica oceànica, no depèn només de l'absorció de CO2 atmosfèric, sinó dels processos que afecten al flux de material que acompanya al carboni en el seu viatge al llarg de la columna d'aigua. Aquest flux també transporta cap als sediments profunds altres indicadors de processos biogeoquímics que tenen lloc a les aigües superficials, indicadors que poden ser d'especial importància per a reconstruir les condicions ambientals i llurs possibles causes de variació en el passat. El primer gran experiment de fluxos de partícules a la mar d'Alborán ha aportat informació molt rellevant sobre l'origen i els processos de transferència de material particulat, així com sobre l'eficiència de la bomba biològica en aquesta àrea situada a cavall entre la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. L'anàlisi combinat de les dades de fluxos de partícules obtingudes en cinc estacions durant gairebé un any (de juliol de 1997 a maig de 1998), juntament amb dades de corrents, hidrologia, meteorologia i imatges de satèl·lit (clorofil·la i temperatura de l'aigua superficial) del sud de la península Ibèrica, ha permès determinar els tres principals processos que controlen l'arribada de material particulat al fons marí. · L'entrada de grans quantitats de carboni orgànic i òpal al fons és controlada per la circulació de les masses d'aigua superficials (girs d'Alborán i Front d'Almeria-Orà), la qual determina el desenvolupament de comunitats fitoplanctòniques riques en diatomees i la sedimentació massiva d'agregats orgànics. La influència d'aquestes estructures hidrològiques provoca que l'eficiència de la bomba biològica a la zona sigui la més elevada de les enregistrades a la mar Mediterrània, amb valors del 0,5-0,9% del carboni produït per fotosíntesi a les aigües superficials transferit verticalment i emmagatzemat als sediments profunds a més de 2000 metres. · El material terrígen és introduït principalment per la descàrrega dels rius situats al sud de la península Ibèrica. La transferència quasi directa del material fí aportat per aquests rius cap al fons de la mar d'Alborán oriental a través de canyons submarins, i la circulació superficial de les masses d'aigua en direcció sud-est, nodreixen d'abundant material litogènic tota la zona. L'efecte llast, proporcionat per aquestes partícules litogèniques i per partícules de carbonat de calci en períodes d'elevada productivitat, impedeix el procés natural de formació de bari biogènic en els agregats de matèria orgànica, element utilitzat tradicionalment com a indicador de processos biològics tant en temps recents com passats. · La batimetria irregular de la mar d'Alborán afavoreix l'existència de processos laterals de transferència de material i la presència de capes nefeloides intermèdies i de fons, riques en material litogènic i carbonat resuspesos per acció dels corrents. En moments d'elevada productivitat aquestes aportacions laterals són també riques en carboni orgànic, constituint una de les fonts més importants de carboni cap als sediments profunds. L'existència d'aportacions laterals de bari biogènic a la zona més propera al marge continental ibèric i la diferència notable entre els valors enregistrats en zones de marge continental i en ambients d'oceà obert qüestiona l'ús del bari biogènic com a indicador directe de productivitat primària a les aigües superficials.
- TesiEls lagomorfs (O. Lagomorpha, Cl. Mammalia) del Pliocè i Pleistocè europeus(Universitat de Barcelona, 2009-02-20) Marfà i Taillefer, Roger de; Domènech, Rosa; Cuenca-Bescós, G.; Agustí, Jordi, 1954-; Universitat de Barcelona. Departament d'Estratigrafia i PaleontologiaEn aquest treball han estat estudiades nombroses restes de lagomorfs (O. Lagomorpha, Cl. Mammalia) de diversos jaciments del Pliocè i Pleistocè europeus, com Zújar - 11 (Granada), Casablanca 1 (Castelló), Perrier (França), Valdarno (Itàlia), Barranco León 5 i Fuente Nueva 3 (Granada), Cueva Victoria (Murcia), Sima del Elefante 9 (Atapuerca), Dmanisi (Geòrgia), Cova del Toll i El Carmel (Barcelona). S'ha prestat especial interès en la família Leporidae, que és la que presenta més problemàtiques en la sistemàtica. Abans de dur a terme l'estudi sistemàtic dels fòssils, ha estat necessari reconèixer els principals caràcters morfològics que diferencien els taxons de lepòrids actuals que viuen en la regió mediterrània occidental. Aquest estudi s'ha centrat bàsicament en l'esquelet i, especialment, en el tercer premolar inferior. Així, d'una banda, les relacions entre els paràmetres biomètrics han permès diferenciar els gèneres Oryctolagus i Lepus; d'altra banda, a partir de l'anàlisi morfomètrica del P3 que s'ha efectuat mitjançant landmarks i transformades de Fourier, també ha sigut possible discriminar entre ambdós gèneres. D'aquesta manera, a partir d'aquests dos estudis dels lepòrids actuals s'ha realitzat una assignació taxonòmica de les restes fòssils. Pel que fa als ocotònids (Fam. Ochotonidae), s'ha identificat Prolagus michauxi a Zújar (sent la resta més moderna d'aquesta espècie), Prolagus calpensis a Casablanca i Cueva Victoria, Prolagus sp. a Barranco León 5, i Ochotona sp. a Dmanisi. Respecte els lepòrids, s'ha identificat la presència d'un Leporidae indet. a Perpignan (França), tot i que probablement es tracti de Trischizolagus o Hypolagus; d'Oryctolagus sp. a Zújar 11, Casablanca, Barranco León 5, Fuente Nueva 3 i Sima del Elefante TE9; d'Oryctolagus lacosti a Perrier (França) i Valdarno (Itàlia); d'Oryctolagus giberti (nova espècie per la ciència) a Cueva Victoria i El Carmel; d'O. cuniculus a la Cova del Toll, i de Lepus sp. en el jaciment de Sima del Elefante TE9. Cap resta fòssil clarament atribuïble a O. cuniculus ha estat identificada en el Pleistocè inferior, fet que no concorda amb els resultats dels estudis moleculars. D'altra banda, la presència de veritables llebres ja en el Pleistocè inferior a Europa occidental, fins ara en discussió, queda confirmada a partir del material de Sima del Elefante TE9.