Tesis Doctorals - Departament - Història Contemporània

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/35517

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 94

Um estudo comparativo das práticas de desaparecimento nas ditaduras civil-militares argentina e brasileira e a elaboração de politicas de memória em ambos os paises
(Universitat de Barcelona, 2011) Bauer, Caroline Silveira; Wasserman, Claudia; Vinyes, Ricard, 1952-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[por] Esta tese tem por objetivo analisar as práticas de desaparecimento das ditaduras civil-militares de segurança nacional argentina e brasileira como componentes das estratégias de implantação do terror desses regimes, como a questão dos desaparecidos foi tratada durante os governos transicionais e administrações civis posteriores ao período discricionário e como a temática foi trabalhada a partir dos governos de Luiz Inácio Lula da Silva e Néstor Kirchner. Pretende-se, desta forma, estabelecer uma relação entre a forma como foram realizados os processos de transição política – em se tratando dos Direitos Humanos, mais especificamente, a garantia do direito à justiça e à verdade – e a elaboração de políticas de memória e reparação ou desmemória e esquecimento no presente. A partir dessa compreensão, têm-se indícios de que as rupturas, caracterizadas por uma condenação moral em relação ao passado ditatorial, são fundamentais para o desenvolvimento dessas políticas. Para o cumprimento deste objetivo, este estudo está dividido em três capítulos. No primeiro, apresenta-se uma análise da prática do desaparecimento, salientado as semelhanças existentes entre o caso argentino e brasileiro, resguardadas as diferenças em extensividade e intensidade. O segundo estuda os processos de transição política e o tratamento conferido à questão dos desaparecidos pelos governos transicionais e pelas administrações civis até o término da década de 1990. O terceiro e último capítulo analisa as políticas de memória e reparação e desmemória e esquecimento elaboradas a partir dos anos 2000, quando se efetivou uma mudança no marco interpretativo sobre o passado recente da região e se tornou possível a consecução dessas políticas.
La ciutat que recorda. Memòries de guerra i dictadura a l’espai públic de Barcelona, 1975-2000
(Universitat de Barcelona, 2022-10-19) Conesa Sánchez, Ricard; Risques, Manel, 1952-; Guixé i Coromines, Jordi; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] La present recerca tracta d’analitzar i estudiar els processos socials i polítics endegats al voltant de les representacions de la guerra civil i la repressió franquista que es troben a l’espai públic de la ciutat de Barcelona, ja sigui en forma de monuments memorials, noms de carrer o diades commemoratives. En el decurs d’aquests processos, diferents agents, d’acord amb la seva ideologia o interès polític, van competir per dotar d’un sentit concret al passat. Al llarg d’aquest estudi, per una banda, veurem els diferents relats impulsats des de les administracions públiques i des de diverses entitats que buscaven encabir-hi el seu propi discurs, i per l’altra, la dialèctica que s’establirà entre aquests espais de memòria i la ciutadania. En un inici, s’analitzen els principals llocs de memòria que el règim va utilitzar per commemorar la guerra civil a l’espai públic i que esdevindrien un llegat patrimonial que perduraria en democràcia. S’estudien, en particular, quatre llocs que continuarien sent escenaris de rememoració col·lectiva als anys setanta: el fossat de Santa Elena del castell de Montjuïc, la plaça i el monument de la Victòria, el monument als “caídos” i el monument a José Antonio Primo de Rivera. Es farà un seguiment dels agents organitzadors i dinamitzadors de les commemoracions franquistes que tindran lloc en aquests espais durant la transició democràtica, la seva evolució, els seus discursos i la seva progressiva marginalització política. D’altra banda, es posarà el focus d’atenció en la impugnació del relat franquista sobre la guerra a través de la contestació ciutadana d’aquests espais de memòria. Paral·lelament, es veurà el mateix procés en la configuració del nomenclàtor, la impugnació popular dels noms franquistes i les reaccions de l’administració municipal fins que el primer ajuntament democràtic actuï. Ja en el període democràtic, s’analitzarà com i per què part d’aquesta simbologia franquista perdurarà a l’espai públic, les discussions que genera i les accions que es van dur a terme fins la seva retirada final. D’altra banda, s’estudia com, en la transició, l’oposició democràtica començarà a marcar nous llocs on recordar la guerra civil i la postguerra amb un discurs públic que commemorarà les víctimes del franquisme en general i la figura de Lluís Companys en particular. Alhora, comencen a veure la llum tot un seguit d’associacions d’ex-combatents republicans, antics deportats als camps nazis, d’ex-presos polítics, familiars de les persones executades pel franquisme que marquen la seva pròpia topografia commemorativa. L’espai memorial més important sobre el qual s’intervindrà arran de les reivindicacions d’aquestes associacions serà el Fossar de la Pedrera, la fossa comuna del cementiri de Montjuïc on, entre d’altres, estaven enterrades les persones executades al Camp de la Bota entre 1939 i 1952. D’altra banda, arran d’aquest moviment associatiu, s’actuarà sobre altres monuments o se n’aixecaran de nous: la reconversió del monument als Voluntaris catalans, el monument als deportats barcelonins, el monument als brigadistes internacionals... Alguns d’aquests espais serviran d’escenari d’una pugna de relats sobre el passat en el qual xocarà el discurs republicà i antifeixista amb el discurs de la “reconciliació nacional”, un discurs ideològic i moral que pretenia despolititzar el passat i diluir les diferents memòries del conflicte en una sort de “final feliç”: la transició. Aquesta pugna, combinada amb el desenvolupament urbanístic de la ciutat vinculat a l’organització de grans esdeveniments, determinarà el tractament i la ubicació fora del centre urbà de monuments com la República de Viladomat, el David i Goliat de Roy Shifrin o la intervenció que es farà al Camp de la Bota. Després de superar les diferents crisis que van passar als anys noranta, algunes de les associacions que van reclamar aquestes actuacions a l’espai públic (Associació Catalana d’Ex-presos Polítics, Amical de Mauthausen, Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, Amical dels Antics Guerrillers Espanyols a França, etc.), perviuran per reivindicar de nou el desenvolupament de polítiques de memòria, una reivindicació que es plasmarà especialment l’any 2002 amb el manifest per un Memorial Democràtic, una demanda que marcarà els inicis d’una nova etapa caracteritzada pel moviment per la recuperació de la memòria històrica, i que marca també el final d’aquesta recerca. Des de la transició fins aleshores, en un context de manca de desenvolupament de polítiques públiques de memòria, haurem vist com la configuració del record de la guerra i la repressió franquista a l’espai públic de Barcelona va restar condicionat per l’acció de l’associacionisme memorialista, el relat de la “reconciliació nacional” i el model de desenvolupament urbanístic de la ciutat.
Exiliats i emigrants espanyols a la República Dominicana (1939-1964)
(Universitat de Barcelona, 2016-01-29) Barbé Pou, Elisenda; Segura, Antoni, 1952-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] Durant la dictadura de Rafael Leonidas Trujillo Molina (1930-1961), uns 9.000 espanyols es van establir a la República Dominicana. Els primers, uns 4.000 exiliats de la Guerra Civil espanyola, hi van arribar els anys 1939 i 1940, fugint de l'avenç del feixisme a Europa. Els segons eren uns 4.500 agricultors i les seves famílies, procedents de les regions de València, Castella i Lleó, Galícia, Astúries i les Illes Canàries. Van emigrar els anys 1955 i 1956 com a colons agrícoles, acollint-se a un Pla Immigratori fomentat pel govern dominicà, amb l'esperança de trobar en el tròpic un futur millor per a ells i els seus fills. Aquesta tesi doctoral té com a objecte d'estudi aquesta comunitat espanyola arribada i establerta a la República Dominicana entre els anys 1939 i 1964. La tesi aprofundeix en l'experiència migratòria d'aquests dos col·lectius, investigant de forma metòdica i sistemàtica els factors d'expulsió del país d'origen i els factors d'atracció al país de recepció; les polítiques migratòries i propagandístiques del país d'acollida en les quals s'emmarca la seva arribada a la República Dominicana; les formes de trasllat, assentament i inserció socioprofessional al país d'acollida; les formes d'organització col·lectiva al país d'immigració; la importància de les reemigracions i les repatriacions; i la influència cultural, econòmica, política i social d'aquests grups d'espanyols al país d’acollida. Cal destacar que, en el cas dels exiliats, la tesi presenta un estudi sobre una de les entitats creades al país pels refugiats, el Club Català a la República Dominicana. La investigació que recolza aquesta tesi doctoral ha permès descobrir els paral·lelismes i les divergències existents en l'experiència migratòria dels dos grups humans, confrontant les realitats que ambdós grups van haver de viure, i establint punts en comú entre l'exili i l'emigració, per a descobrir que no són fenòmens estancs i aïllats, sinó que entre l'un i l'altre podem establir certs punts de continuïtat.
Los últimos días de la Barcelona republicana
(Universitat de Barcelona, 1989) Polo, Higinio; Tavera, Susanna, 1945-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La acelerada desintegración de la España republicana -que pasa en apenas tres meses de dominar la mitad del territorio español y de contar con los centros urbanos e industriales más importantes a ver saltar por los aires el aparato gubernamental y retroceder con rapidez hasta perder la guerra- ha sido tradicionalmente explicada como una consecuencia del desgaste sufrido en la batalla del Ebro en el verano de 1938, agravado por la inferioridad organizativa y militar del ejército popular y por la persistencia de las divisiones entre las fuerzas gubernamentales republicanas -de las que los hechos de mayo de 1937 eran la expresión y el recuerdo más lacerante-, junto con otras cuestiones de menor entidad, aunque no desdeñables, como los bombardeos y la penuria en la retaguardia. Sin duda, y a pesar de la enorme bibliografia existente, subsisten problemas de análisis y de interpretación, y, en mi opinión, uno de los más importantes y significativos es el de la caída de Barcelona, centro neurálgico de la República desde el traslado del gobierno de Negrín desde Valencia y ciudad cuya pérdida desencadena el desplome definitivo de la España republicana. El trabajo que sigue se centra, por tanto, en los últimos meses de la guerra y, singularmente, en el mes escaso que va del inicio de la ofensiva franquista sobre Cataluña hasta la caída de Barcelona. Los más de dos años de guerra que transcurren desde el estallido de la sublevación en África hasta el final de la batalla del Ebro son abordados en el capítulo segundo y sirven de introducción y recordatorio de los hechos más relevantes de la guerra, siempre desde una perspectiva barcelonesa: no hay que olvidar que la guerra es siempre un asunto lejano para los barceloneses; de enorme trascendencia social y política, sí, pero que transcurre lejos hasta los primeros días de enero de 1939. En el tercer capítulo se ha pretendido examinar la vida diaria de la ciudad y sus habitantes, atendiendo a las cuestiones que afectaban más a la población por sus repercusiones sobre el ámbito privado: el mercado negro y la penuria en la retaguardia, la falta de alimentos suficientes, las diversiones o el impacto de los refugiados en la vida de la ciudad, la tolerancia religiosa y la actuación de la policía y del S.I.M., los bombardeos y la acción de la quinta columna. El cuarto capítulo examina las características y la evolución del discurso de la resistencia que elabora el poder republicano con Negrin al frente, centrado en el órgano de prensa -La Vanguardia- de que disponía el presidente del Consejo de ministros. El capítulo quinto se dedica al examen de las querellas en la retaguardia, obviamente centradas en la ciudad de Barcelona, y las consecuencias que de ello se derivan para el esfuerzo de guerra republicano: el sexto capítulo aborda la quiebra, o el naufragio, de la resistencia a lo largo de la breve campaña militar que inician las tropas de Franco en la navidad de 1938: los llamamientos para evitar la caída, la agitación de última hora en las calles, el plan de Comorera, o la última esperanza de que Francia se decida a intervenir en la campaña de Cataluña y cambie el curso de la guerra. Tras ellos, el séptimo capítulo se ocupa de la caída de Barcelona y de los intentos desesperados de resistencia que no llegan a concretarse, tras lo que se cierra para la ciudad un episodio excepcional de su propia historia, en el que Barcelona había llegado a representar el papel de capital de la República española y centro dirigente de la resistencia al fascismo. Después, la ciudad cambia de piel, pero la vida continúa. Finalmente, el octavo capítulo aborda el nuevo poder que imponen las tropas de ocupación: si desde el punto de vista de la historiografía tradicional se ha establecido una obvia separación entre la Barcelona republicana y la Barcelona franquista creo que resulta conveniente unir los dos períodos para dotarnos de una nueva perspectiva sobre la significación y las consecuencias de la caída de la ciudad, así como de las actitudes de vencedores y vencidos, y la transformación de las conciencias que son su corolario inmediato. La última parte, noveno capítulo, se centra en las conclusiones del trabajo.
Ciència a Catalunya a l'inici del segle XIX: teoria i aplicacions tècniques a l'Escola de Química de Barcelona sota la direcció de Francesc Carbonell i Bravo (1805-1822)
(Universitat de Barcelona, 1994) Nieto-Galan, Agustí; Riera i Tuèbols, Santiago, 1935-2021; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] El treball que es presenta a continuació és el resultat de quatre anys de recerca en història de la ciència, i d'un període més llarg dirigit a assolir les bases d'un coneixement interdisciplinari, científic i humanístic. La història de la ciència és encara una matèria difícil, poc reconeguda, escassament institucionalitzada, i plena d'interseccions amb diferents àrees del saber humà. Això la fa més complexa, però, al mateix temps immensament atractiva. Els límits del seu objecte d'estudi són força difosos i les excursions intel·lectuals són possibles en múltiples direccions. L'obra pretén aproximar-se al concepte "química" des d'un seguit de coordenades múltiples: el corpus teòric d'una ciència, la biografia, la dinàmica institucional i la projecció pública, la indústria tèxtil, les activitats sanitàries, i l'agricultura. El mateix contingut és, doncs, una invitació a aquest diàleg interdisciplinari, cada cop més necessari en les reflexions històriques sobre la ciència, i intenta defugir una interpretació més tradicional massa centrada en la química com a disciplina des de la visió que tenim d'aquesta ciència a finals del segle XX. Sense les coordenades múltiples anteriors no serien comprensibles les activitats dels qui practicaven la química a finals del segle XVIII a Europa, i en especial a Catalunya. L'autor és perfectament conscient de les limitacions d'aquesta obra i dels aspectes que caldria complementar, ampliar o repensar en el futur. Si la seva lectura aconsegueix estimular noves recerques, una de les fites principals s'haurà assolit.
La Italia fascista en la prensa española: 1940-1945
(Universitat de Barcelona, 2009-04-21) Pellegrini, Alberto; Mayayo i Artal, Andreu; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] El estudio se propone analizar la mirada que la prensa española franquista dedicó, entre 1940 y 1945, a la experiencia de la Italia fascista en el marco de la II Guerra Mundial. La investigación ha partido de dos hipótesis fundamentales: en primer lugar, demostrar que la evolución del juicio de esta prensa sobre el fascismo (si la hubo) no fue uniforme en el marco de las publicaciones examinadas, sino que vio importantes diferencias entre los periódicos. Y en segundo lugar, demostrar que dicha evolución no siguió un recorrido lineal sino que se caracterizó por una falta de ordenada progresión cronológica y por una estricta dependencia de los contemporáneos acontecimientos militares que afectaron a Italia. Para demostrar eficazmente estas dos hipótesis, nos dedicamos al estudio sistemático de ocho diarios (los madrileños Arriba, Ya, Informaciones y ABC; los barceloneses Vanguardia Española, Solidaridad Nacional, Diario de Barcelona y Correo Catalán) y de cuatro revistas (Mundo, Destino, El Español y Legiones y Falanges) que revistieran - por sus características, sus especificidades, su importancia - un completo interés para la investigación. Una vez escogidas, llevamos a cabo un sistemático vaciado de cada una de estas publicaciones, dedicando la máxima atención sobre todo a las correspondencias que los enviados españoles en Italia enviaban a sus respectivos diarios. Al lado de este análisis sistemático, nos dirigimos a los archivos para encontrar - en los documentos diplomáticos españoles - informaciones que contrastasen eficazmente el estudio de los artículos, y, en las galeradas de prensa intervenidas, útiles pistas sobre el funcionamiento de la censura española de la época. Reunida la documentación, el trabajo se ha dividido en tres partes. En la primera, al lado de una breve introducción, se ha trazado un perfil de Italia y de España a la vigilia de la II guerra mundial, se han explicado los mecanismos de funcionamiento de la prensa española en el primer franquismo y se ha trazado un breve perfil biográfico de los corresponsales españoles más destacados. En la segunda, desde junio de 1940 a septiembre de 1943, se ha analizado la lenta evolución del juicio español sobre la guerra fascista, de los primitivos entusiasmos a la postrera y sombría desilusión. Finalmente, la tercera parte se ha focalizado en el estudio del trato que las distintas publicaciones dedican a la experiencia de la República Social Italiana, con la adopción de posturas más prudentes y el abandono de casi todas las residuales simpatías fascistas, como demostrado en ocasión de la muerte de Mussolini. Al finalizar el trabajo, se ha confirmado la existencia, en la prensa española, de una evolución del juicio respecto a la Italia fascista: una evolución, sin embargo, que no se dio en todos los casos, como demuestra el madrileño Informaciones. De todas maneras, la evolución - a pesar de la notoria rigidez de la prensa franquista - fue todo menos uniforme: las diferencias de posturas entre los periódicos existieron y han resultado más que evidentes, sobre todo cuando - en el verano de 1943 - los diarios parecen no saber cómo orientarse a la hora de juzgar los dramáticos acontecimientos italianos. Además, la evolución no sólo no fue uniforme, sino que también faltó casi por completo de linealidad: el cambio de postura de las publicaciones respecto al fascismo no se movió según una ordenada progresión cronológica desde el entusiasmo de 1940 a la frialdad de 1945, sino que pasó a través de fases muy complejas, con modificaciones, ralentizaciones e incluso marchas atrás, dependiendo en sumo grado de la sensibilidad manifestada ante los acontecimientos bélicos.
El modelo catalán: ¿una metáfora para Europa? Nacionalismo y nueva "governance" a finales del siglo XX
(Universitat de Barcelona, 2005-10-25) Lo Cascio, Paola; Colomines i Companys, Agustí, 1957-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La tesis pretende ofrecer un análisis contextualizado de la experiencia política y institucional de la Catalunya autónoma del postfranquismo durante los mandatos de los gobiernos nacionalistas, por lo tanto, abarca un lapso temporal que va de 1980 a 2003. La idea central de la tesis es que se pueda considerar aquellas experiencias de gobierno bajo una doble vertiente: como experiencia de autogobierno real en la línea de parecidas experiencias existentes en varios países europeos y, a la vez, como intento de (re)construcción nacional catalana después dela dictadura. Siguiendo este esquema interpretativo la tesis se divide en dos partes. Una primera parte se dedica al análisis de la consolidación y del desarrollo institucional de la autonomía catalana del posfranquismo durante la etapa de gobierno nacionalista. Después de unas primeras páginas introductorias dedicadas a los procesos y los debates que dieron origen a las fuentes normativas de la autonomía -la Constitución y el Estatut-, se centra la atención en la consolidación de la Generalitat estatutaria y las relaciones de ésta con el poder central. En esta primera parte también encuentra un espacio un análisis de los debates asociados a la financiación de las instituciones autonómicas y a la organización interna del territorio catalán. La segunda parte, en cambio, se detiene a examinar los debates asociados a la formulación y a la aplicación de la acción de gobierno de la Generalitat presidida por Jordi Pujol entre 1980 y 2003. Se toma como referencia en este sentido, cuatro campos fundamentales: lengua y medios de comunicación, sanidad, enseñanza, y proyección exterior. Dos de ellos -lengua y proyección exterior- han sido históricamente campos decisivos, estratégicos en el proyecto de reconstrucción nacional impulsado por la coalición nacionalista a lo largo de los más de cuatro lustros en que ha ostentado el poder.
Diplomacia y represión: la persecución hispanofrancesa del exilio republicano, 1937-1951 = Diplomatie et représsion: la persécution franco-espagnole de l'exil républicain, 1937-1951
(Universitat de Barcelona, 2006-12-15) Guixé i Coromines, Jordi; Vinyes, Ricard, 1952-; Delaunay, Jean-Marc; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La presente tesis doctoral es un trabajo de investigación doctoral, que a través de tres importantes guerras, la Guerra civil española, la Segunda guerra mundial y la Guerra Fría analiza la represión de Estado, policial y oficiosa contra los exiliados de la II República española en Francia. Las estrategias y pactos diplomáticos oficiosos marcaron unas políticas policiales oscuras y grises que afectaron determinantemente la vida de miles de personas. La represión fue política y este trabajo analiza la continuidad represiva derivada de una guerra civil hasta las operaciones de "caza de brujas" en Francia en 1950. La investigación se basa sobre fuentes documentales originales depositadas en los archivos nacionales y ministeriales de Francia y España y documentación policial y expedientes de represión policiales y militares. La persecución y represión de exiliados republicanos vivió tipo de casuísticas y afectó desde los altos cargos hasta los más humildes deportados y exterminados. En todo este proceso los Estados español y francés tuvieron juez y parte y las diferentes expectativas diplomáticas y geoestratégicas marcaron traumáticamente nuestra historia y nuestras sociedades. El trabajo de las fuentes primarias permite apreciar que dichas políticas de represión no nos son lejanas y para nada representaron anécdotas o banalidades. Fueron políticas -erróneas- pero dictadas bajo órdenes contrarias a cualquier respeto por los derechos humanos y ciudadanos. Además de a los hechos, la tesis nos acerca en clave europea a la "represión extraterritorial" del franquismo, dura y fanática, obsesiva contra el exilio republicano.
España e Iberoamérica: 500 años de historia a través del cine
(Universitat de Barcelona, 2000-04-07) España, Rafael de (España Renedo); Caparrós Lera, José María, 1943-2018; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La presente tesis doctoral realiza una aproximación cinematográfica a la historia de la América hispana entre 1492 y 1898. Se hace un inventario de todas las películas realizadas en los distintos países, clasificándolas no por la cronología de producción sino de los hechos representados, de modo que a través de ellas podamos seguir la evolución histórica de las zonas del continente vinculadas a la Corona española. Tras una panorámica general en la que se analizan los peculiares enfoques estéticos e ideológicos vinculados al lugar de origen de los distintos films (España, países iberoamericanos y países de habla no española), el cuerpo de la investigación se estructura en cuatro grandes apartados: Colón, Conquista, Colonia e Independencia. Los títulos analizados son unos 200, lo que puede considerarse la práctica totalidad de la producción relacionada con el tema. Salvo excepciones que se señalan en el texto, los comentarios son siempre fruto del visionado directo del film en cuestión. El apartado documental incluye filmografía, bibliografía y un apéndice iconográfico con un centenar de ilustraciones en blanco y negro y color, algunas tomadas directamente de la cinta. La conclusión principal es que el cine no ha mostrado la historia de Iberoamérica con la misma asiduidad que otros acontecimientos históricos mucho más concretos como son la Guerra Civil en Estados Unidos, las gestas del Imperio británico o la Revolución francesa. Los motivos principales son dos: por un lado, la escasa repercusión internacional y bajo nivel industrial de la producción fílmica de habla española, y por otro, el riesgo de herir susceptibilidades nacionales al abordar determinadas cuestiones como el choque de culturas, el mestizaje o las luchas independentistas.
L'especialització vitícola a la Catalunya del segle XIX: la Comarca del Penedès
(Universitat de Barcelona, 1997) Colomé Ferrer, Josep; Giralt i Raventós, Emili, 1927-2008; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] La tesis se centra en el estudio de las características económicas, técnicas y sociales del proceso de especialización vitícola que experimentaron algunas comarcas catalanas a lo largo del siglo XIX. Para ello, en una primera parte se analiza la evolución del sector vitícola a lo largo del siglo, demostrando que fue en la primera mitad de la centuria cuando este conoció su etapa de mayor expansión. La segunda parte de la tesis se dedica al estudio de la base técnica de la viticultura del siglo XIX, las características estructurales de las explotaciones agrarias y del mercado de trabajo, así como las diferentes estrategias adoptadas por las unidades familiares campesinas a la hora de garantizar su reproducción. En la tercera y última parte de la tesis estudiamos la respuesta que articularon dichas áreas ante la crisis económica finisecular, prestando especial atención a la evolución de la estructura de la propiedad, los cambios técnicos que comporto la filoxera y la protesta social protagonizada por los "rabassaires".
Khyung sprul rin po che, un mendicant tibetà: la seva vida i viatges a Kinnaur i al Tibet occidental
(Universitat de Barcelona, 2010-01-21) Alay, Josep Lluís; Oliver i Puigdomènech, Joan, 1944-; Tauscher, Helmut; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] Khyung sprul rin po che (1897-1955) fue uno de los lamas tibetanos de la religión bon más destacados de la primera mitad del siglo XX. A través de la traducción de su biografía escrita en tibetano se aporta una detallada cronología contrastada con otras fuentes escritas y orales, así como una localización geográfica detallada de todos sus viajes y estancias, con un especial énfasis en todo aquello que hace referencia a la remota región de Kinnaur en el Himalaya occidental indio y a la provincia de mNga'ris (Tíbet occidental). Mediante la realización de seis expediciones al Tíbet e India se ha desarrollado un Sistema de información geográfica que constituye un registro digital de la vida y obra del lama tibetano. Las vivencias y experiencias de Khyung sprul rin po che constituyen una aportación esencial para comprender algunos de los hechos históricos que transcurrieron en el Tíbet a lo largo de la convulsa primera mitad del siglo XX. Por otro lado, la biografía representa una contribución no menos significativa a la historia cultural del País de las Nieves y de la remota región de Kinnaur.
Los voluntarios españoles en la Legión Extranjera francesa durante la Primera Guerra Mundial
(Universitat de Barcelona, 2021-04-12) Acosta López, Alejandro; Pagès, Pelai, 1949-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història i Arqueologia
[spa] Esta tesis doctoral pretende profundizar en uno de los aspectos más desatendidos en la historiografía sobre la relación de España con la Primera Guerra Mundial como es la participación de españoles como voluntarios en las filas de la Legión Extranjera francesa. Para ello, la tesis se vertebra en base a dos grandes ámbitos generales. Por un lado, a través de una labor de recopilación documental que incluye la incorporación por primera vez de una parte importante de las fuentes oficiales de la Legión en Aubagne, la tesis pretende avanzar de manera científica en aspectos como la cuantificación de los combatientes españoles o el porcentaje de bajas, así como en otros aspectos que contribuyen a describir el perfil de los combatientes y pueden ayudar a comprender su trayectoria, su experiencia y sus motivaciones. Por otra parte, la tesis analiza el desarrollo de la atención hacia los voluntarios españoles y su utilización política, poniendo una especial atención a las gestiones ministeriales y al núcleo aliadófilo cercano al liberalismo y al reformismo y con centro de actuación en Madrid que acabó conformando en 1918 el Patronato de Voluntarios Españoles, un organismo impulsado por José Subirà Puig y que pese a su corta vida acometió un intento de fijar y hegemonizar un relato sobre los voluntarios en disputa con el discurso elaborado desde los sectores aliadófilos catalanistas. Finalmente, esta tesis doctoral también se pregunta por la construcción y pervivencia de una memoria sobre aquellos combatientes y su utilización, no exenta de vicisitudes, en los intentos de reescribir el pasado de España y Cataluña durante la Primera Guerra Mundial desde la inmediata posguerra hasta nuestros días. Con todo ello, se pretende ofrecer una visión amplia que ayude a resolver muchos interrogantes hasta ahora pendientes de respuesta y a una mejor comprensión de la compleja relación entre el voluntariado armado y la movilización política y cultural sostenida por algunos grupos en la España neutral de 1914-1918.
El Eurocomunismo y su influencia en el PSUC (1975-1982)
(Universitat de Barcelona, 2021-03-17) Álvarez Justo, Elías; Mayayo i Artal, Andreu; Tebar Hurtado, Javier, 1966 -; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La presente tesis aborda el estudio del eurocomunismo y de su influencia en el PSUC, el principal partido del antifranquismo en Catalunya. Coincidiendo con el desarrollo de la transición a la democracia, el partido de los comunistas catalanes oficializó en su IV Congreso (1977) importantes cambios organizativos, estratégicos y doctrinales que fueron expresión, simultánea, de la culminación de las experiencias de los años sesenta y de una reflexión crítica respecto a la experiencia de los países del denominado socialismo real. El abandono definitivo del partido de vanguardia, la nueva concepción del partido de masas, la aproximación a problemáticas sociales inéditas como el ecologismo o la amenaza de la marginalidad entre la juventud serán, entre otros elementos, aspectos que el PSUC tratará de integrar en una estrategia coherente de avance al socialismo. Cabe destacar igualmente que, el desarrollo de la democracia (democracia político-social) y una revalorización de los derechos políticos, se convierten en los principales ejes de una línea política que se reclama autónoma en tiempos de la Guerra Fría y enfrentamiento de bloques. Con el ánimo de analizar la influencia del eurocomunismo en la organización del partido y su militancia, el estudio del V Congreso (1981) aparece como un acontecimiento clave. El congreso era, según las normas estatutarias, la máxima autoridad del partido, así como era también la expresión de la voluntad general de la militancia. Por ello reflejó en numerosa documentación congresual, los debates que tuvieron lugar en las distintas agrupaciones del partido. El V Congreso debía, bajo la óptica de la dirección, sancionar la línea política seguida desde el anterior congreso y oficializar definitivamente el eurocomunismo. No obstante, el congreso mostró la división del PSUC, que conoció un debate que afectaría a los principales pilares de la organización; naturaleza del partido, objetivos e identidad. En suma, la presente tesis trata de analizar el desarrollo del PSUC en el periodo entre 1975 y 1982 y su repercusión en los debates que abrirían la crisis de la organización, comprendiendo que la organización de los comunistas catalanes experimentó una particular transición, que teóricamente, debía capacitarla para mantener el alto grado de influencia social alcanzado durante la fase final de lucha contra la dictadura franquista y adaptarse al nuevo- e inestable- marco democrático.
Estudio crítico la novela policíaca española de posguerra: 1940-1953
(Universitat de Barcelona, 2000-11-29) Cristòfol Allué, Francesc Xavier; Florit, Josep; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] En principio, la novela policíaca española de la inmediata posguerra, comprendida entre los años 1940 y 1953, es un instrumento válido de conocimiento histórico del primer franquismo, por una doble vía: primero, porque realiza una crítica social del régimen político franquista, y porque presenta un compendio de los valores sociales dominantes. En el caso español, por las características propias de la posguerra que deviene del conflicto bélico, hay que añadir una limitación importante; por una parte deben enfrentarse a la censura de un régimen totalitario y por otra la falta de una tradición de novela policíaca española, le hace dependiente de los modelos extranjeros. La suma de la censura más la copia de las novelas extranjeras da como resultado un híbrido políciaco, que refleja sociedades ficticias, pero de manera sesgada es posible encontrar frescos de la dura realidad española con elementos de crítica social.
Bandera Roja (1968-1974)
(Universitat de Barcelona, 2019-01-11) Solé Soldevila, Josep Maria; Mayayo i Artal, Andreu; Rúa Fernández, José Manuel, 1976-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] La tesis doctoral Bandera Roja (1968-1974) té per objecte l’estudi d’aquesta organització comunista nascuda a Barcelona sota la influència dels moviments revolucionaris de la segona meitat de la dècada dels seixanta i, particularment, d’aquells més propers en l’espai, com ara els que es van desenvolupar als estats francès i italià. Amb una presència destacada de militants a la Universitat de Barcelona, Bandera Roja va desplegar alhora una acció política de masses amb accent propi tant a barris com a fàbriques. El desenvolupament d’aquests plantejaments, preocupació fonamental del nostre estudi, va coincidir en el temps amb el despertar i reorganització dels moviments veïnal i obrer durant el tardofranquisme, i va permetre a l’Organització créixer i arrelar entre els sectors més combatius de les classes populars i obreres.
Els models sindicals al món de la fàbrica (1976-1982)
(Universitat de Barcelona, 2019-01-10) Mulero Campoy, Marta; Mayayo i Artal, Andreu; Rúa Fernández, José Manuel, 1976-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] L’objecte d’estudi d’aquesta tesi, que porta per títol “Models sindicals al món de la fàbrica (1976-1982)”, és l’anàlisi de l’organització i de les reivindicacions principals de la classe obrera a la Transició a sis de les empreses del metall més importants a Catalunya durant els darrers anys del franquisme i la Transició: SEAT, ENASA, Maquinista Terrestre i Marítima, Hispano Olivetti, Motor Ibérica i Roca Radiadores. A través del seu estudi, aquest treball recull com va ser l’evolució del moviment obrer en aquestes fàbriques (des dels seus inicis a finals dels anys cinquanta fins l’any 1982) i quines van ser les seves principals reivindicacions. L’estudi de la lluita obrera d’aquestes empreses s’ha desenvolupant seguint les reivindicacions més importants, en funció de les accions que van promoure per defensar-les, i que es cataloguen en: la millora de les condicions laborals i salarials, la defensa de les llibertats democràtiques i la defensa dels llocs de treball. En aquest treball no s’han abordat altres qüestions, també importants per a la classe obrera del moment, com la qüestió nacional a Catalunya, ja que s’ha focalitzat essencialment en la problemàtica a l’interior de la fàbrica. Tampoc no s’ha fet un estudi de la dona a la fàbrica perquè les empreses escollides pertanyen al sector del metall, i encara que hi havia presència femenina en aquestes fàbriques (fonamentalment a l’àmbit administratiu), a la cadena de muntatge la immensa majoria eren homes, encara que d’aquestes empreses han sortit dones sindicalistes destacades en la lluita sindical, com Isabel López a SEAT. El marc cronològic en què s’emmarca aquesta tesi comença l’any 1976, després de la mort del dictador, fins l’any 1982. Tot i així, el primer capítol és un resum del moviment obrer, any per any, a cadascuna d’aquestes fàbriques, des de 1958 aproximadament, fins 1975, que serveix per situar la lluita obrera a cada empresa a l’inici de la Transició. D’altra banda, posar una data com a punt final per aquest estudi ha estat un fet complex, ja que si ens fixéssim en l’evolució sindical, el final de la 9 transició es podria donar l’any 1985 amb l‟aprovació de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS) del 2 d’agost d’aquell any, on finalment es dóna una protecció definitiva a les centrals sindicals o el 1986, quan s’aprova la Llei 4/1986, del 8 de gener del Patrimoni Sindical Acumulat, i que posava fi a una reivindicació de dècades pel retorn del patrimoni sindical, pres pel franquisme als sindicats obrers d’abans de la dictadura. En canvi, en aquesta tesi s’ha escollit 1982 entenent que es donen els canvis suficients tant a l’àmbit polític (victòria del PSOE a les eleccions d’octubre) com sindical (on el model de representació sindical ja s’ha consolidat i, a més, és el moment en què la UGT supera per primera vegada CCOO a les eleccions sindicals, excepte a les comunitats de Catalunya i Madrid) com per tancar una etapa del moviment obrer a Espanya.
La transició democràtica i el municipalisme a Catalunya: el cas de l’Alt Penedès (1977-1983)
(Universitat de Barcelona, 2018-12-19) Sancho París, Daniel; Mayayo i Artal, Andreu; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] Aquesta tesi doctoral estudia la transició democràtica des del municipalisme, centrant-nos en la comarca de l’Alt Penedès (Catalunya). El marc cronològic estudiat és de 1977 – 1983, ve limitat per les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i les municipals de 1983. Després de realitzar-se les eleccions generals de 1977, en alguns municipis es constituïren comissions municipals democràtiques per controlar, conèixer i opinar sobre les accions dels ajuntaments predemocràtics. L’any 1983 se celebraren les segones eleccions municipals. La tesis estudia el paper que va jugar l’Església catòlica i la pagesia, vertebrada en la Unió de Pagesos, com agents de dinamització de la cultura democràtica i com a escola de formació per la nova classe política de cara a les eleccions municipals de 1979. S’inclou també un estudi sobre les eleccions a les Cambres Agràries a l’Alt Penedès i quines van ser les seves conseqüències. La tesi doctoral estudia el paper de les candidatures municipalistes a les eleccions locals de 1979 i els seus candidats a alcaldes i regidors, realitzant un estudi sociològic. Aquest capítol ajuda a conèixer si es van produir continuïtats i ruptures en la classe política anterior a la democràcia. Igualment s’analitzen els processos electorals que van tenir lloc entre el referèndum de la llei de Reforma Política de 1976 fins a les eleccions municipals de 1983. Així també, si es produïren ruptures en les polítiques locals i l’acció de govern en els àmbits del planejament urbanístic i les obres públiques, de la hisenda, dels recursos humans dels ajuntaments i de la cultura. Per finalitzar amb les accions que realitzaren els ajuntaments en el camp de la memòria democràtica entre 1979 i 1983.
La gestió de l’Ajuntament de Barcelona republicà (1931-1936)
(Universitat de Barcelona, 2019-01-15) Solano Budé, Alexandre; Mayayo i Artal, Andreu; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] L’objecte d’estudi de la present tesi doctoral és l’Ajuntament de Barcelona entre la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil. La capital catalana havia superat el milió d’habitants, representant el 36% de la població catalana, sent també la ciutat de l’Estat més poblada. La institució era indubtablement l’administració més important a Catalunya i la segona de l’Estat només per darrere l’administració estatal, especialment en el període preautonòmic, però també quan es va posar en marxa la Generalitat de Catalunya, amb un clar valor simbòlic però centrada a assolir els traspassos per començar a desenvolupar l’autonomia i que va gaudir d’un pressupost i d’una plantilla menor que no pas l’administració local barcelonina. La tesi es centra principalment en fonts històriques, la documentació generada pel mateix consistori i la premsa coetània, delimitat per quatre grans bloc, més enllà del marc introductori i annexos diversos. Un primer bloc explica les resistències als canvis que tenen intenció d’aplicar els nous dirigents republicans, amb l’oposició de sectors beneficiats en períodes anteriors com són les grans companyies que monopolitzaven serveis bàsics per la població, el cobrament d’impostos als més rics o a l’església, l’intent de depuració en el personal, on es pot concloure que el canvi de governants va comportar una substitució en els dirigents de l’administració política però no en l’estructura de poder, amb una gran oposició i com en casos com les companyies elèctriques, enfront de la falta d’alternatives, el monopoli es va mantenir malgrat el nou règim. El segon bloc és un relat cronològic de l’evolució de la majoria consistorial, els principals successos, crisis i polèmiques, els canvis que provoquen que regidors deixessin d’assumir les seves tasques consistorials, a més dels canvis dins de les mateixes formacions, principalment del Partit Republicà Radical, d’un perfil revolucionari a formar part del bloc de les dretes, que ajuda a explicar la pèrdua de la majoria d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja que els radicals eren un suport necessari. També s’analitza la situació de la Generalitat de Catalunya en els traspassos i en aquest bloc s’aporta a més un relat a un període poc tractat, com és el dels governs gestors (octubre de 1934 – febrer de 1936), amb els debats i les desavinences internes, on habitualment s’havia centrat en la recomposició del bloc d’esquerres, malgrat haver estat poc tractat representa un quart del període de pau republicà. El tercer és sobre l’organització del consistori i l’evolució dels regidors que assumien les tinences i presidien les diferents comissions al llarg del període, amb constants canvis a causa dels regidors que abandonaven les tasques consistorials, també s’explica el funcionament de l’ajuntament en els plens, comissions, el paper de l’alcalde i els diferents càrrecs i amb una menció especial als canvis produïts per la Llei Municipal de Catalunya i la creació d’una comissió de govern, que transforma el funcionament, on els plens, per on s’havia d’aprovar qualsevol decisió fins al moment, passaven a ser mensuals en comptes de setmanals i es crea una Comissió de Govern amb capacitat decisòria. Finalment trobem un quart bloc sobre la gestió i projectes de l’ajuntament que podrien haver transformat la ciutat de Barcelona tal com és actualment, plans com un subsidi pels obrers en atur forçós, el pla de sanejament, la creació de desenes de grups escolars, una ciutat modelada a partir de les necessitats de la població i no simplement adaptada per intentar donar els millor serveis, el debat ja existent sobre la creació d’un Barcelona Gran, són qüestions, en moltes ocasions ja dotades de pressupost. La tesi analitza l’evolució de la política municipal en diversos aspectes, que van quedar inconcluses a causa de l’inici de la Guerra Civil.
El cine del destape: un análisis histórico desde la perspectiva de género
(Universitat de Barcelona, 2018-12-03) Ardanaz Yunta, Natalia; Santacana i Torres, Carles, 1961-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[spa] La presente investigación tiene como objeto de estudio el cine del destape, un cine que se define por la irrupción en la pantalla de cuerpos desnudos, mayoritariamente femeninos; un fenómeno que adquirió gran trascendencia social y política en España y que no tiene parangón en cinematografías de otros países. Para analizar el cine del destape desde una perspectiva histórica, hemos establecido el inicio de la investigación en las comedias sexy celtibéricas del tardofranquismo. Se trata de comedias de gran popularidad en las que encontramos las raíces de esa necesidad de liberación sexual que, una vez acabada la censura, se mostrará para dar forma al fenómeno del destape. Si consideramos que ahí se encuentra su origen, su final lo establecemos con la aprobación en 1984 de la exhibición del cine X, un factor que indica la normalización de la vida de los españoles respecto al sexo y que coincide con la consolidación democrática. Durante los aproximadamente veinte años que abarca la presente investigación, veremos como a través del cine más consumido se fueron destapando discursos en torno al cuerpo femenino, muy vinculados al peso de la moral franquista y al orden de género establecido. De ahí que hayamos centrado, principalmente, nuestra investigación en analizar la construcción discursiva de los arquetipos masculinos y femeninos, poniendo el foco en observar las continuidades y fisuras del orden de género, utilizando como pretexto el destape femenino. Hemos analizado este cine como una fuente a través de la que hacer una relectura de un período histórico muy analizado pero sobre el que se pueden verter nuevas y complejas lecturas. De esta forma, hemos diferenciado las películas con desnudo de las películas que destapan comportamientos, emociones y deseos frustrados, sobre todo en el terreno sexual. El cine popular de esos años tuvo una enorme capacidad de entretener y emocionar a millones de españoles y así fue utilizado como medio de trasmisión del discurso oficial franquista, tanto para perpetuar al régimen y su ideología como para adaptarse a los nuevos tiempos. Este cine de ficción con apariencia superflua e inofensiva representa los mecanismos de poder y sus vertebraciones en el campo de los comportamientos sociales. Pero, a su vez —y ese ha sido uno de los objetivos de esta investigación—, presenta desvíos en la forma de actuar de sus arquetipos que avanzan el cambio que se está produciendo, lo que hace de este cine agente y testigo de un relevante momento histórico.
Lluís Nicolau d’Olwer. Biografia política i d’exili d’un intel·lectual català, 1917-1961. Cultura, republicanisme i democràcia.
(Universitat de Barcelona, 2017-09-18) Navarro García, Rokayah; Casassas, Jordi, 1948-; Cattini, Giovanni C., 1972-; Universitat de Barcelona. Departament d'Història Contemporània
[cat] Aquesta tesi doctoral és una biografia política. El subtítol «Cultura, republicanisme i democràcia», parteix d’un problema de tipus històric, la crisi del liberalisme, i que situa al personatge en aquella conjuntura de mantenir el difícil equilibri entre el liberalisme i democràcia; un personatge que a més, tracta de refermar el seu republicanisme en el context dels anys d’entreguerres. Una paradoxa en la vida de Nicolau d’Olwer és que si atenem la seva brillant carrera d’humanista, aquesta no feia presagiar la seva trajectòria política que va fer a contracor, enyorant els seus estudis acadèmics i la recerca, on sempre van imperar els conceptes de Cultura, republicanisme i democràcia. Aquesta tesi se sustenta en aquest problema històric de la crisi del liberalisme, però continua transitant amb d’altres problemes històrics, com el difícil encaix de la República com a forma de govern, on s’encavalquen problemes de tipus social i la negativa de les classes conservadores d’abandonar les seves prerrogatives seculars: Església, burgesia conservadora i exèrcit. Amb l’estudi de les obres de Lluís Nicolau d’Olwer, no n’hi ha hagut prou per aproximar-nos a la complexitat del personatge, per bé que aquests estudis han tingut com a objecte recuperar el legat i el seu valor cultural. Es feia, doncs, imprescindible indagar en les seves petjades vitals i en els contextos que van servir de fons a tota una trajectòria intel·lectual, per aproximar-nos a d’altres facetes de l’il·lustre hel·lenista. El fet que Nicolau sigui un dels grans desconeguts per a moltes generacions post Transició, probablement es degui a que mai va deixar cap paper escrit amb intencions autobiogràfiques, ni memòries del seu temps ni res semblant, per bé que sí li demanaren alguns coetanis. Aquest intel·lectual que fou ministre de la II República i governador del Banc d’Espanya durant la guerra civil, del qual no existeix cap retrat dins l’entitat tal i com l’hi hagués escaigut. Reconstruir la vida d’una persona, tindria molt poc a veure amb una biografia històrica si ens enfoquéssim en allò personal i quotidià, en detriment dels horitzons i sostres culturals i polítics que ens poguessin interessar com a historiadors. Més enllà de la recuperació d’un personatge del calat intel·lectual de Nicolau d’Olwer, i la seva importància històrica en l’àmbit polític i cultural dels anys d’entreguerres, volem examinar la seva extensa trajectòria professional que, des de 1917 fins el 1961, recorre els anys més intensos de la història de Catalunya i d’Espanya del s. XX. Aquest treball exposa la seva trajectòria intel·lectual durant els anys d’entreguerres, analitza la tasca de govern durant la II República, la gestió al capdavant del Banc d’Espanya i, finalment, l’exili. Primer a França i després a Mèxic, amb totes les vicissituds que patiren els intel·lectuals i polítics catalans, a través dels seus ulls i la seva pròpia experiència vital. Entre gener i febrer de 1939 el drama de l’exili fou el més dolorós de la història d’Espanya del s. XX. En menys d’un mes, la frontera de França va esdevenir un lloc de fugida per a més de cinc-centes mil persones, de les quals cent- seixanta mil eren catalans. Entre aquests es trobava Nicolau d’Olwer que tot just acabava de tornar de França. Enrere deixava totes les seves possessions i un patrimoni gens menyspreable. A partir d’aquest moment començaria un periple no exempt de perills que el portaria a Mèxic fins el 1961, any en que va morir. A Nicolau d’Olwer se’l va catalogar amb moltes etiquetes, però defugirem de parlar d’aquestes múltiples facetes i ens centrarem en la menys treballada, la política, i com això, ho va conjugar amb la seva identitat com a intel·lectual compromès amb Catalunya.

Examinar

Enviaments recents