Màster Oficial - Cultures i Llengües de l'Antiguitat

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/133978

Treballs Finals del Màster Oficial de Cultures i Llengües de l'Antiguitat de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 7 de 7

Happiness before Aristotle: a comprehensive analysis of the evolution of happiness-related words from the Archaic and Classical periods
(2026-01-18) Allen Ruter, Isaac; Grau Guijarro, Sergi
Aristòtil considera εὐδαιμονία com el bé suprem de la vida humana i com un benestar que prové de l’assoliment del potencial d’un mateix. La definició d’Aristòtil d’εὐδαιμονία a l’Ètica a Nicòmac va aportar una comprensió concreta d’un concepte que, abans, no tenia una definició uniforme. Per compensar aquesta absència, aquest treball pretén descobrir què significava la felicitat abans que Aristòtil seleccionés i definís el mot εὐδαιμονία. La recerca consisteix en una anàlisi profunda dels principals adjectius relacionats amb la felicitat utilitzats en l’època arcaica i clàssica com ara εὐδαίμων, μάκαρ, ὄλβιος i εὐτυχής i els seus derivats, εὐδαιμονίζω, εὐδαιμονέω, εὐδαιμονία, μακαρίζω, μακάριος, εὐτυχέω, εὐτυχία, ὄλβος, ὀλβίζω. L’anàlisi engloba diferents autors i gèneres de l’època arcaica i clàssica. Cada secció ofereix una anàlisi de l’ús que fa cada autor de les paraules relacionades amb la felicitat, així com un estudi de la seva evolució, per tal de comprendre quins significats tenien aquestes paraules i com es desenvolupen al llarg del temps. En examinar els matisos semàntics d’εὐδαίμων, μάκαρ, εὐτυχής i ὄλβιος, l’objectiu és acostar-se a entendre per què Aristòtil va escollir específicament el terme εὐδαιμονία a l’hora de determinar què era la felicitat i per què no va utilitzar μάκαρ, ὄλβιος o εὐτυχής, que també eren paraules relacionades amb la felicitat usades recurrentment a la Grècia antiga. Aquesta recerca també té l’objectiu d’ampliar la recerca existent sobre els mots relacionats amb la felicitat, ja que l’estudi més rellevant d’aquest tema continua sent Μάκαρ, εὐδαίμων, ὄλβιος, εὐτυχής de Cornelis De Heer (1969), el qual necessita una actualització i ampliació.
Corpus d’inscripcions votives etrusques amb el verb turce i les seves variants: les noves inscripcions procedents de les campanyes d’excavació de San Casciano dei Bagni (Siena, Itàlia)
(2025-09-15) Güell Pratdepàdua, Joaquim; Adiego, Ignasi-Xavier
El present treball versa sobre aquelles inscripcions votives en etrusc on s’enuncia l’acte d’ofrena d’un exvot a la divinitat receptora per part del devot. L’acció de donació ve expressada, en tots els casos, pel verb tur- (“donar”, “oferir”, “ofrenar”...) en les seves diverses variants formals (turce, turuce, etc.). L’objectiu ha estat elaborar un corpus amb els textos ja coneguts i les noves incorporacions arran de les fructíferes campanyes d’excavació portades a terme a la localitat de San Casciano dei Bagni, a la província de Siena (Itàlia). Actualment, el nombre d’inscripcions amb aquestes característiques s’eleven fins a seixant-sis (les recollides en aquesta memòria). La troballa dels nous epígrafs ha permès, alhora, que es puguin revisar algunes de les qüestions més espinoses de la lingüística etruscològica a la llum de les recents aportacions per part dels especialistes. Així, s’incorporen les novetats tendents a descartar el significat tradicional de mots com flereś i tlenaχeiś (i variants), i a atorgar-los-en de nous: “font”, “deu” i “(ex uoto) suscepto”, “(ex uoto) soluto”, respectivament. Pel que fa al valor del cas de la flexió nominal anomenat pertinentiu, només es pot destacar que entre els valors de promotor -en construccions actives-, i de complement agent -en construccions passives-, no hi ha una distància insalvable.
Les ruïnes de Pausànias: un estudi sobre la nostàlgia històrica i del paisatge a la Periègesi
(2024-10) Morillas Samaniego, Oriol; García Sánchez, Manel
[cat] El present treball parteix del trasllat d’una idea “moderna” a una realitat antiga, un presentisme que al llarg de tot el grau d’Història sempre se’ns ha recomanat evitar. Estudiar un sentiment com la nostàlgia en un context com l’època de la Grècia romana pot semblar més aviat un exercici poètic atemporal heretat del romanticisme. No obstant, es tracta d’una teoria que s’ha tractat amb certs dubtes, de manera superficial i mai abordat del tot, potser per por a ser víctima de les crítiques en contra d’un idealisme romàntic, però que resulta d’especial interès. El que he pogut observar és que les obres d’aquest període donen una visió força concisa sobre l’opinió que tenien sobre el seu present i, en el cas de Pausànias, vaig trobar en la seva obra un autor que expressava una admiració de l’Antiguitat grega i una insatisfacció del seu present que em recordava a aquells autors del romanticisme que van idealitzar les ruïnes del passat grec antic.
L'angoixa de l'agón: un estudi sobre la recepció de l'obra de Longí en la teoria literària de Harold Bloom
(2024-10) Esquirol Gelabert, Mariona; Garriga, Carles, 1954-
[cat] Fent un paral·lelisme amb Flaubert, podria dir que, en part, aquest treball ha sigut la meva pròpia Educació sentimental. Vaig descobrir Harold Bloom abans que Longí. Al primer curs del grau d‘Estudis Literaris em varen parlar del Cànon Occidental (1994), i la seva visió tràgica poètica i pessimista de la història literària em va atraure profundament. Seguidament, vaig començar una lectura aferrissada de la Poètica d‘Aristòtil, de Plató i dels clàssics grecollatins. Per casualitat vaig descobrir el Περì Ὕψοσς i em va despertar tal interès i atracció que de seguida vaig experimentar la ―il·lusió d‘autoria‖, com diria Longí. A mesura que rellegia el Περì Ὕψοσς notava una al·lusió invertida a Bloom, o la suposició que probablement en el concepte de ἀγώλ literari i d‘obres canòniques del crític americà hi ressonava el concepte de sublimitat literària del ὕςνο longinià juntament amb el seu elogi de la competició entre els grans autors. Finalment, en llegir gran part de l‘obra de Bloom a més a més d‘alguns autors que ja havien recalcat aquesta relació d‘influència––, vaig constatar les al·lusions i la influència explícita de Longí.
L'especificitat de la llengua sarda en l'herència del lèxic llatí
(2011) Gandarillas Cotero, Marc Josep; Bastardas i Rufat, Maria Reina; Adiego, Ignasi-Xavier
[cat] El present treball pretén posar en relleu l’especificitat que es desprèn de l’herència lèxica llatina de la llengua sarda. Amb aquesta finalitat, es mostren aquí els resultats d’una recerca exhaustiva, presentats en forma d’articles de diccionari. Els articles, encapçalats per un ètim, contenen informació relativa a la continuïtat d’aquest sota diferents formes, la seva documentació més primerenca, així com d’altres consideracions de caire fonètic, morfològic o sintàctic que resulten interessants a l’hora de resseguir l’evolució del llatí al sard. Tot això s’ha fet tenint en compte constantment els grans autors de la romanística, i molt especialment Wagner i les seves obres, que tant han contribuït a traçar un perfil ben definit del sard i la seva complexitat dialectal a es-cala fonètica, morfològica i, molt especialment, lèxica. El mateix autor, en 'La lingua sarda: storia, spirito e forma' (p. 65 en l’ed. del 1951), justifica en certa manera la seva focalització en l’estudi del lèxic tot afirmant, simplement, que “el lèxic revela la història d’una llengua millor que la fonètica, la morfologia o la sintaxi”. I és que el seu objectiu rau precisament a aportar llum a l’entorn de la història de la llengua sarda, que sembla resistir-se sistemàticament a la taxonomia a què més o menys dòcilment se sotmeten d’altres llengües romàniques. Com no podria ser altrament, coincidim amb Wagner que el lèxic constitueix el vestigi més rellevant i que aporta més informació a l’entorn de la història de la llengua i, per aquest motiu, ens hem proposat l’objectiu de centrar-nos-hi, sense obviar, però, característiques d’altres àmbits (fonètic i morfològic, especialment) que han anat sorgint i que contribueixen no en menor mesura a advocar per allò que anomenem “especificitat” sarda dins el panorama romànic
Aproximació a la mètrica accàdia
(2016-09) Aguilera Puentes, Ferran; Feliu Mateu, Lluís
La finalitat d’aquest treball és estudiar les característiques formals del llenguatge poètic accadi a partir de les teories i de les aportacions dels diversos estudiosos interessats en la matèria. El llenguatge poètic es caracteritza universalment, a banda de per l’ús de determinades imatges i de recursos expressius vinculats a la semàntica2, per l’adopció d’un ritme determinat en el discurs, que estableix una frontera més o menys clara, però perceptible per a l’oient, entre el llenguatge de la poesia i el de la prosa.
Una Introducción a los Cargos de Palacio en el Reino de Judá. En el período del primer templo
(2018-09) Crespo Gracia, Albert; Bejarano, Ana María
La idea inicial de este trabajo consistía en poder profundizar en el ámbito algo desconocido de los cargos reales del reino de Judá en el periodo del Primer Templo, debido, en especial, a los últimos hallazgos publicados sobre este tema en los medios de comunicación y que han tenido gran repercusión pública por su relevancia. Destacan de manera sobresaliente las excavaciones que han tenido lugar en Jerusalén, al pie del Monte del Templo, llevadas a cabo por la arqueóloga Eilat Mazar en el Ófel, que se encuentra entre el Monte del Templo ( הר הבית ) y la Ciudad de David.[...] El enfoque final va dirigido a suplir los conocimientos mínimos necesarios para poder comprender de manera adecuada, y sin perderse, toda la documentación, debate e información que gira en torno a las inscripciones halladas en los sellos y bullae del periodo del Primer Templo.

Examinar

Enviaments recents