Treballs Finals de Grau (TFG) - Odontologia

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/57083

Treballs Finals de Grau d'Odontologia de la Facultat Facultat de Medicina i Ciències de la Salut - Odontologia de la Universitat de Barcelona.

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 37

Immunoteràpia del carcinoma de les cèl·lules escamoses de cap i coll
(2023-06) Cano Aguilera, Laura; García Martínez, Celia
El carcinoma de les cèl·lules escamoses de cap i coll (HNSCC) és un dels càncers més freqüents de la regió de cap i coll. Aquests pacients formen part d’un grup complex, ja que la malaltia no està localitzada en una zona determinada i la majoria presenten recidiva de la malaltia després d’haver rebut un tractament previ. El HNSCC és una malaltia curativa, però normalment es diagnostica en estat avançat i pot tenir greus repercussions. Un mètode eficaç per reduir-ne la incidència seria la disminució dels factors de risc, com seria el consum de tabac, millorar la salut bucal i la vacunació generalitzada VPH. L'objectiu final del tractament és erradicar el tumor amb els menors efectes adversos possibles, preservar la qualitat de vida i prevenir la recidiva de càncer. El tractament de primera línia era la quimioteràpia combinada amb Cetuximab (platí i 5- fluorouracil) però era una teràpia molt agressiva. Actualment, s’han trobat altres anticossos monoclonals com el Pembrolizumab, la combinació de Pembrolizumab amb quimioteràpia i el Nivolumab que tenen bons resultats i menys efectes adversos. Tot i així, s’estan fent assajos clínics amb noves combinacions de fàrmacs per millorar el pronòstic d’aquest càncer. En aquesta revisió bibliogràfica narrativa s’ha fet una recerca dels tractaments d’immunoteràpia més recents pel HNSCC mitjançant articles científics i revisions.
Influència de la regió del registre de mossegada en la localització dels contactes oclusals obtinguts mitjançant un escàner intraoral: estudi pilot
(2023-06) Piera Grifell, Vinyet; Rovira Lastra, Bernat
Introducció: La necessitat d’enregistrar la posició de màxima intercuspidació de forma clara i estable és fonamental per planificar un tractament i realitzar una rehabilitació protètica de forma correcta. En els últims anys, l’odontologia digital s’ha popularitzat molt dins la pràctica professional. Així com amb els registres analògics, l’escanejat intraoral també permet determinar l’oclusió dels pacients. No hi ha però, estudis que determinin quin protocol específic d’escanejat de les cares vestibulars proporciona uns resultats més vàlids i reproduïbles. Objectiu: L’objectiu principal és determinar quin mètode d’escanejat de les cares vestibulars de les dents posteriors en oclusió, proporciona un major grau de precisió en la localització dels contactes oclusals en comparació amb el registre oclusal d’Occlufast Rock (el gold standard). Materials i mètode: A l’estudi pilot hi han participat 5 adults joves amb dentició natural. Se’ls ha enregistrat la relació interoclusal mitjançant diversos mètodes. Amb l’Occlufast Rock (OFR) i amb l’escàner intraoral (IOS) bilateral 3-7, unilateral 3-7, unilateral 4-5 i unilateral 6-7. A tots els participants se’ls ha fet un retest al cap d’1 setmana. Cada registre realitzat amb l’IOS s’ha comparat amb el registre d’OFR de 200 μm, avaluant l’àrea de contacte oclusal, els contactes coincidents, els falsos negatius i falsos positius amb el programa ImageJ (versió Fiji). S’ha determinat la validesa i fiabilitat dels diversos protocols d’escanejat mitjançant el coeficient de correlació intraclase (ICC). Resultats: Les àrees de contacte oclusal enregistrades amb els diferents mètodes d’escaneig de les cares vestibulars de les dents posteriors en oclusió han resultat ser molt semblants entre elles i menors a les que s’obtenen amb l’OFR. El registre amb l’IOS bilateral 3-7 és el mètode que presenta una tendència a obtenir més contactes coincidents amb l’OFR. El mètode de l’IOS que s’ha mostrat més reproduïble ha estat el registre unilateral 4-5.
Els biomarcadors del fluid crevicular gingival com eina de diagnòstic i seguiment periodontal: revisió sistemàtica
(2023-06) Climent Blancafort, Ariadna; Ramírez Rámiz, Albert
Objectiu: Analitzar biomarcadors del fluid crevicular gingival per al diagnòstic i seguiment de les bosses periodontals i/o periimplantàries actives. També es busca relacionar la variabilitat quantitativa d'aquests biomarcadors entre individus amb salut periodontal i pacients amb malaltia periodontal activa, incloent-hi aquells amb salut general o amb malalties sistèmiques. Materials i mètode: La cerca d’articles es va realitzar en dues bases de dades electròniques, Medline (PubMed) i Cochrane, entre novembre de 2022 i març de 2023. Els articles elegibles van ser aquells que avaluaven qualsevol biomarcador al fluid crevicular gingival en individus amb diagnòstic clínic de salut periodontal, malaltia periodontal o periimplantària. La qualitat metodològica es va avaluar mitjançant l’escala Newcastle-Ottawa (NOS) per a estudis de cohorts i la NOS modificada per a estudis transversals. Resultats: Vint-i-un estudis que complien els criteris d’inclusió van ser seleccionats, amb mides de mostra que oscil·laven entre 11 i 147 individus. D’aquests estudis, es van identificar 62 biomarcadors per a la detecció de la malaltia periodontal o periimplantària. Els biomarcadors més estudiats van ser IL-1β, IL-6 i TNF-α. En comparació amb els individus amb salut periodontal, es va observar un augment en els nivells d’IL-1β, IL-6, MMP-8 en la majoria dels estudis realitzats en pacients amb periodontitis. La majoria d’adipocines s’han vist augmentades no només en individus amb periodontitis sinó que els nivells han sigut més elevats en pacients amb patologia sistèmica d’obesitat i diabetis mellitus. Conclusió: Diverses citocines proinflamatòries s’han identificat com a biomarcadors prometedors del fluid crevicular gingival per al diagnòstic i seguiment de la malaltia periodontal i periimplantària. IL-1β, IL-6 i MMP-8 són alguns dels biomarcadors més fiables, que poden utilitzar-se com a eines complementàries als paràmetres clínics. Les condicions sistèmiques poden afectar els nivells d’aquests marcadors tant en salut com en malaltia periodontal. No obstant això, es necessiten més estudis longitudinals per establir un rang adequat entre salut i periodontitis.
Resultados del tratamiento quirúrgico de la periimplantitis: estudio observacional de cohortes retrospectivo
(2023-06) Ros Alcaraz, Claudia; García García, Marta
Introducción: el tratamiento quirúrgico de la periimplantitis puede no ser eficaz para la resolución de la enfermedad, especialmente cuando existen lesiones periimplantarias avanzadas. Actualmente la evidencia científica disponible sobre la eficacia de este tipo de tratamiento es limitada. Objetivos: evaluar el riesgo de recurrencia o progresión de enfermedad después de un año del tratamiento quirúrgico de periimplantitis. Secundariamente, identificar la técnica quirúrgica con menos recurrencia e identificar los factores de riesgo con mayor riesgo de recurrencia. Materiales y Métodos: Estudio observacional de cohortes retrospectivo. Se reclutaron pacientes que se sometieron a terapia quirúrgica periimplantaria entre los años 2015 y 2021 y con un seguimiento mínimo de 12 meses. El diagnóstico periimplantario se hizo siguiendo los criterios del último informe de consenso del World Workshop on the Classification of Periodontal and Peri-Implant Diseases and Conditions. Los datos fueron analizados mediante modelos simples de regresión logística binaria a nivel de paciente, y mediante ecuaciones de estimación generalizadas a nivel de implante con el programa SPSS®. Resultados: Se analizaron 34 pacientes y 103 implantes con periimplantitis tratados quirúrgicamente mediante técnica resectiva (n=70) y técnicas de aumento (n=33). Un total de 16 pacientes (47.05%) tuvieron una recurrencia periimplantaria. Las cirugías de aumento óseo tuvieron menor riesgo de recurrencia (OR=0.609) que las cirugías recesivas (OR=1). Tener antecedentes de periodontitis (OR=15.88, p-valor=0.041) aumenta el riesgo de recurrencia y ser portador de prótesis unitaria reduce el riesgo (OR=0.036, pvalor=0.006). Conclusiones: El 47% de los pacientes tuvieron recurrencia periimplantaria. Las técnicas de aumento tienen menos riesgo de recurrencia. Tener antecedentes de periodontitis parece aumentar el riesgo de recurrencia, por otro lado, la prótesis unitaria podría disminuir el riesgo.
Conocimientos de los alumnos de Odontología sobre fármacos antiagregantes y anticoagulantes
(2023-07) Sánchez Fúnez, Sergi; Villafáfila Ferrero, Rosa-Isabel
Introducción: Es habitual atender a pacientes medicados con antiagregantes o anticoagulantes en la práctica odontológica, debido a la elevada prevalencia de patologías cardiovasculares asociadas al envejecimiento de la población. Los estudiantes de Odontología, que pronto serán profesionales odontólogos, deben conocer bien estos fármacos para actuar de forma adecuada en las intervenciones odontológicas a pacientes que los tomen. Objetivo: Observar el conocimiento sobre fármacos antiagregantes y anticoagulantes por parte de estudiantes de Odontología de último curso. Como objetivo secundario, conocer las fuentes de información y los recursos a los que dichos estudiantes acuden para respaldar sus decisiones de actuación en la práctica clínica. Materiales y métodos: Estudio observacional transversal en base a un cuestionario dirigido a alumnas y alumnos de 5º curso del Grado en Odontología de la Universitat de Barcelona en Campus Bellvitge, sobre conocimientos respecto a fármacos antiagregantes y anticoagulantes, riesgo hemorrágico y manejo de pacientes medicados con dichos fármacos ante la necesidad de realizar procedimientos dentales que puedan conllevar riesgo de hemorragia.
Correlació en el diagnòstic de periodontitis apical mitjançant ortopantomografia (OPG) i tomografia computada de feix cònic (CBCT)
(2019-06) Torra Moneny, Marta; López López, José, 1958-
INTRODUCCIÓ: La periodontitis apical (PA) és un procés inflamatori que succeeix a la regió periapical i està relacionada amb determinats factors de risc com són les malalties sistèmiques. L’índex PAI ideat per Orstavik et al., s’utilitza per la valoració d’aquestes lesions a l’OPG i al CBCT. OBJECTIUS: L’objectiu principal és comparar la precisió diagnòstica de PA mitjançant l’índex PAI utilitzant diferents tècniques radiològiques (OPG i CBCT) en una mostra de pacients. També l’observació de la freqüència de PA en dents amb endodòncia (DE) i dents sense tractar (DST), així com la validació d’una prova per una observadora sense experiència. MATERIALS I MÈTODES: Estudi de validació. S’han seleccionat un total de 14 pacients que havien estat visitats des de 2014 fins a l’actualitat i que a la seva història clínica hi constava una OPG i un CBCT amb menys de 3 mesos de diferència amb presència de PA (PAI≥3). La lesió periapical ha estat valorada per 2 observadors amb diferent grau d’experiència, mitjançant l’índex PAI. RESULTATS: S’han analitzat 394 dents de les OPG i 390 dels CBCT. Les DE representen un 5,33% de les OPG i un 5,38% dels CBCT. S’ha considerat el CBCT de l’observador amb experiència com el “Gold Standard”. S’ha obtingut un índex kappa adequat en l’anàlisi de DE al CBCT i, moderat a l’OPG. Referent a les DST, aquestes presenten un índex moderat i dèbil al CBCT i a l’OPG respectivament. L’estadístic χ2, permet acceptar ho. DISCUSSIÓ: L’observador sense experiència en general ha observat un nombre elevat de FP en ambdues proves i ha sobrevalorat alguns PAI. CONCLUSIONS: El CBCT presenta un major nombre de diagnòstics de PA. El CBCT i l’OPG presenten una correlació forta en els valors de qualificació del PAI. Per observadors inexperts, el CBCT facilita el diagnòstic de PA.
Accuracy assessment of computer-guided Piezocision™: an in-vitro study
(2019-06) Lara Muros, María; Camps Font, Octavi
Background: Corticotomies have been described in order to accelerate orthodontic tooth movement, reduce adverse events and/or increase dental arch stability. Original approaches were invasive, with huge morbidity and significant patient discomfort. However, digital workflow has changed its approach. Computer-guided Piezocision™ has been sprawled as a safer minimally invasive procedure. Aims: To assess the accuracy and safety of computer-assisted PiezocisionTM comparing its deviation with freehand corticotomies, analyse the effect of location and position, and describe the manufacturing process planning. Materials and methods: An in-vitro study was made. Four resin mandible models and 52 corticotomies were performed. One investigator made the cuts using either the Computer-guided Piezocision™ system (guided group) or the conventional freehand method (freehand group). Accuracy assessment was measured by overlapping the virtual presurgical placement of the corticotomy in a Cone-Beam Computed Tomography (CBCT) and the real position in the postoperative CBCT. Descriptive and bivariate analysis of the data was made. Results: Computer-guided PiezocisionTM accuracy was higher than freehand group corticotomies in all precision variables except for depth discrepancy. However, both groups (freehand and guided) showed some degree of deviation from presurgical planning. Two incisions (7.69%) caused iatrogenic root damage, whereas in freehand 7 cuts were recorded (26.92%) (OR= 4.42; 95% CI: 0.82 to 23.8; p= 0.067). Except for guided angular discrepancy in anterior areas (MD: -6.38 mm; 95% CI: -9.95 to 2.61; p= 0.002), the outcomes were not influenced by position nor location. Conclusions: The accuracy of computer-assisted Piezocision™ is higher compared to conventional freehand technique. Thus, iatrogenic root damage is increased 4.42 times when PiezocisionTM is performed without a surgical guide. In accuracy parameters, only angular deviation was influenced by location and position. Technological improvements have led to precise surgical templates with a minimal deviation regarding virtual plan.
Injertos óseos utilizados en odontología: Un análisis descriptivo de la percepción de los pacientes
(2019-06) Ordonneau, Marie; Manzanares Céspedes, María Cristina
Introducción: Los materiales de injerto óseo se pueden obtener del propio cuerpo del paciente (injerto autólogo), animales (xenoinjerto), cadáveres humanos (aloinjerto) y materiales sintéticos (injerto de hueso aloplástico). Los pacientes pueden tener preferencias personales sobre el origen de los injertos óseos, lo que podría llevarlos a rechazar algunos de ellos en sus tratamientos. Objetivos: El objetivo de este estudio multicéntrico (realizado en Portugal, Francia, Italia, España y Chile) fue analizar las preferencias de los pacientes con respecto al origen de los distintos tipos de injertos óseos y relacionarlas con el éxito que comporta cada uno. Materiales y métodos: La encuesta, compuesta por diez preguntas, se tradujo a los idiomas locales y se validó en cada comité ético. Se preguntó a los pacientes su grado de aceptación / rechazo para cada injerto y los motivos del rechazo. Se utilizó una prueba de chi-2 para analizar las diferencias estadísticamente significativas. Resultados: 76 pacientes participaron al estudio en Francia. Los injertos que provocaron el mayor porcentaje de rechazo fueron el aloinjerto (51,3%), el xenoinjerto (41,4%) y el injerto óseo autólogo de un sitio donante extraoral (22,6%). Los injertos con la tasa de rechazo más pequeña fueron el aloplástico (13,6%) y el injerto óseo autólogo de un sitio de donante intraoral (17,3%). Las evidencias científicas muestran que los mejores resultados se obtienen con la combinación de injertos autólogos y aloplásticos, lo cual está de acuerdo con las preferencias de los pacientes. Conclusiones: el origen de los injertos óseos sigue siendo conflictivo para un alto porcentaje de pacientes. Así pues, los pacientes escogen el tipo de injerto que da los mejores resultados a nivel clínico.
Células de la pulpa dental como fuente de mini-cerebros in a "dish"
(2019-06) Martín Vidal, Esther; Consiglio, Antonella
Introducción: El trastorno del espectro autista representa una variedad de trastornos del desarrollo neurológico en la infancia caracterizados por una serie de discapacidades complejas y crónicas, las cuales afectan a la habilidad comunicativa y de socialización, incluyendo comportamientos repetitivos y estereotipados. A día de hoy sigue siendo una condición desconocida a nivel etiológico y muy heterogénea en cuanto a manifestaciones clínicas. Por consiguiente, la tecnología con células madre pluripotentes inducidas está jugando un papel importante en el modelaje de éste trastorno para su comprensión y para la búsqueda de un diagnóstico y tratamiento válido. Materiales y métodos: Se ha realizado una búsqueda exhaustiva a través de Pubmed/Medline, Scopus y Cochrane durante la cual se han seleccionado los artículos más recientes y con mayor relevancia científica. Resultados: La búsqueda de la comprensión de los trastornos neurológicos ha llevado a la comunidad científica a la reprogramación de células somáticas en células neuronales, y a la creación de cultivos organotípicos en 3D para la obtención de modelos in vitro que representen el trastorno. Actualmente, la aplicación de células reprogramadas de la pulpa dental y el posterior cultivo de un organoide está representando un avance significativo para la comprensión del TEA. Éste recurso no invasivo está permitiendo la reprogramación de células de individuos afectados y su aplicación personalizada en medicina terapéutica y regenerativa. Conclusión: Aún hay mucho terreno desconocido en este ámbito y no se conoce todo el potencial de esta tecnología; así como todas sus limitaciones. Sin embargo, cada vez más se está utilizando este recurso para el estudio del TEA, y los avances tecnológicos y científicos en esta área permitirán progresar en el diagnóstico y tratamiento de esta condición.
Aceleración del movimiento dental durante el tratamiento de ortodoncia: revisión sistemática de métodos invasivos y no invasivos
(2019-06) Monill González, Anna; d'Oliveira, Nuno Gustavo
Objetivos: Evaluar, de forma descriptiva, la evidencia disponible sobre la efectividad del movimiento ortodóntico acelerado de los dientes mediante abordajes invasivos y no invasivos en pacientes de ortodoncia. Extraer, de los resultados obtenidos, un protocolo clínico para aplicar en los pacientes del Hospital Odontológico Universidad de Barcelona que quieran someterse a un tratamiento de ortodoncia en el que se utilice alguna técnica de aceleración del movimiento dentario. Materiales y métodos: Se realizaron búsquedas en la base de datos MEDLINE (via PubMed), entre noviembre de 2018 y marzo de 2019, de ensayos clínicos aleatorizados centrados en la velocidad del movimiento dental durante el tratamiento de ortodoncia. Además, se realizaron búsquedas manuales para identificar estudios potencialmente relevantes en las listas de referencias de todos los artículos seleccionados. Fueron excluidos los artículos escritos en cualquier idioma que no fuera inglés, español o catalán. Las publicaciones se evaluaron cualitativamente para determinar su elegibilidad. Resultados: Dieciocho estudios cumplieron los criterios de inclusión. Se encontraron artículos con valores de evidencia moderados y bajos. Todas las publicaciones informaron un movimiento dental acelerado tras la aplicación de láser de baja intensidad, cinco estudios respaldan la eficacia del tratamiento ortodóntico facilitado quirúrgicamente y sólo un artículo, de cinco, refiere diferencias estadísticamente significativas entre la aplicación de microvibración durante el tratamiento ortodóntico y el tratamiento convencional. No se reportaron efectos perjudiciales sobre el periodonto, pérdida de vitalidad dental ni reabsorción radicular grave en ningún estudio. Conclusiones: La evidencia de baja calidad sugiere que el láser de baja intensidad y la corticotomía son efectivos para acelerar el movimiento de los dientes, al menos a corto plazo. Sin embargo, se requiere realizar más investigación, con estudios bien diseñados, en el campo de la aceleración del movimiento dentario durante la ortodoncia, con atención adicional a los protocolos óptimos de aplicación, la duración general del tratamiento, los efectos adversos y el análisis de costo-beneficio en función de las características específicas de cada método.
Fibrodysplasia Ossificans Progressiva: treatment and oral considerations
(2018-06) Gutiérrez Nava, María Gabriela; Ventura Pujol, Francesc
Fibrodysplasia ossificans progressiva (FOP) is a rare disease with a worldwide prevalence of one in two million individuals. Heterotopic ossification is the main characteristic of this disease, where non-osseous tissues are able to form bone spontaneously or caused (blows, infections, intramuscular punctures). Consequently, affected patients progressively lose mobility and see themselves "trapped" in a second skeleton. The average life of these patients is about 40 years and, to avoid the rapid progression of the disease, several measures have to be taken in daily life. The objective of this work is to review the literature in search of information about FOP, its treatment and, mainly, oral considerations in patients with this disease. Some considerations are drawn up in different approaches in dentistry: craniomandibular alterations, medication, anesthesia, conservative dentistry, surgery and orthodontics. The information obtained is mainly based on isolated clinical cases or series of clinical cases. In spite of the limited information available, the conclusion is that treatment and dental management of these patients have to be approached by a multidisciplinary and trained team. The main oral complication in these patients is ankylosis of the temporomandibular joint (TMJ) that leads to nutrition problems and difficult access to the oral cavity. The function of the dentist is to improve the life quality of these patients by always avoiding actions that worsen their situation and cause an episode of ossification. The technique of truncal anesthesia and procedures that require excessive stretching of the TMJ are totally contraindicated. However, there is not enough scientific evidence, and more studies of dental management should be performed on these patients.
Influència de la concentració d'adrenalina en la solució anestèsica sobre els paràmetres hemodinàmics: un assaig clínic aleatoritzat comparant articaïna 4% 1:200.000 vs mepivacaïna 3%
(2018-06) Álvarez Guasch, Miquel; Fernández, Alex (Fernández Solanas)
Objectiu: L’objectiu del present estudi és comparar l’efecte sobre les constants hemodinàmiques quan s’utilitza articaïna 4% 1:200.000 (un fàrmac que tot i contenir adrenalina ha demostrat alterar poc les constants hemodinàmiques i presenta una bona duració de l’anestèsia) enfront d’utilitzar mepivacaïna 3% (un fàrmac segur hemodinàmicament i que no conté vasoconstrictor però que presenta una duració de l’anestèsia en molts casos insuficient). Materials i mètodes: Es va dur a terme un assaig clínic aleatoritzat a cec simple en 43 voluntaris sans. A 22 d’ells se’ls va injectar mepivacaïna 3% i a 21 articaïna 4% 1:200.000. Es van mesurar la freqüència cardíaca, pressió arterial sistòlica, pressió arterial diastòlica i SPO2 en els següents temps de mesura: T1=24 hores o més abans de la injecció de l’anestèsic, T2=just abans de la injecció, T3=3 minuts després de la injecció i T4=15 minuts després de la mesura T3. Es va comparar l’evolució dels paràmetres hemodinàmics al llarg dels temps de mesura en cadascuna de les solucions anestèsiques utilitzades. Es van comparar entre elles en els temps en que s’havien administrat (T3 i T4) i per últim es va comparar l’evolució dels paràmetres hemodinàmics de tots els participants de l’estudi entre T1 i T2. Resultats: No es van obtenir diferències estadísticament significatives en cap de les comparacions fetes, tot i que es va estar a prop al comparar T1vsT3 en la freqüència cardíaca en el grup que va rebre articaïna 4% 1:200.000. (p=0,06). Tot i tampoc ser estadísticament significatiu, es va observar un augment de la freqüència cardíaca (2,72ppm), pressió arterial sistòlica (3mmHg) i pressió arterial diastòlica (1,23mmHg) entre T1 i T2 al valorar conjuntament tots els participants de l’estudi. Conclusions: Sempre i quan no es presentin contraindicacions i es respectin les dosis màximes recomanades d’adrenalina, l’ús d’anestèsics locals amb vasoconstrictor seria preferible ja que assegurarà una millor qualitat i duració de l’anestèsia, evitant així els canvis hemodinàmics que es podrien donar quan el pacient experimenta dolor.
Accuracy and the role of experience in dynamic computer guided dental implant surgery: An in-vitro study
(2018-06) Jorba García, Adrià; Barbosa de Figueiredo, Rui Pedro
Background: The development of new imaging technologies like Cone-Beam Computer Tomography (CBCT) has allowed a great advance in the pre-surgical implant planning. Computer Assisted Surgery (CAS) in implantology has been described aiming to minimize the differences between the preoperative planning and the final treatment outcome. The dynamic CAS, also known as surgical navigation system, allows to determine the real position of the surgical drill on the reconstructed 3D image of the CBCT. It guides the surgeon, while performing the surgical procedure, to the preoperative planned position. Aim: To assess the accuracy and the role of the surgeon’s experience comparing the implant placement using both freehand and a dynamic navigation system. Materials and methods: A randomized in-vitro study was made. Six resin mandible models and 36 implants were used. Two investigators with different degrees of clinical experience placed implants using either the CAS Navident® system (Navident group) or the conventional freehand method (freehand group). Accuracy assessment was measured by overlapping the virtual presurgical placement of the implant in a CBCT and the real position in the postoperative CBCT. Descriptive and bivariate analysis of the data was made. Results: The Navident group had a significantly higher accuracy for all studied variables, except for the 3D entry and depth deviation. This system significantly enhanced the accuracy of the unexperienced professional in several outcome variables in comparison with the freehand implant placement method. On the other hand, when the implants were placed by the experienced clinician, the Navident® system only allowed to improve the angulation deviation. If both degrees of experiences are compared, significant differences were only found when the freehand method was employed. The implants placed with the Navident® system had similar deviations. Conclusion: The dynamic computer assisted surgery system Navident® allows a more accurate implant placement in comparison with the conventional freehand method, regardless of the surgeon’s experience. However, this system seems to offer important advantages to unexperienced professionals, since they can significantly reduce their deviations, achieving the same results of experienced clinicians.
Avaluació de l'exfoliació de partícules de titani durant la col·locació i explantació d'implants dentals
(2017-06) Juiz Camps, Ana Maria; Sanmartí Garcia, Gemma
Introducció: Estudi experimental preliminar, sobre el despreniment de partícules de titani (Ti) durant la col·locació i explantació d’implants dentals, sobre mostres cadavèriques d’origen humà. Objectius: L’objectiu principal de la investigació, és la determinació, mitjançant microscòpia òptica i electrònica, i l’anàlisi química microscòpica, de la presència o absència de partícules de Ti, exfoliades durant els processos d’inserció i/o explantació, d’implants dentals. Disseny de l’estudi: Es van col·locar 13 implants, sobre 4 mostres cadavèriques d’origen humà. Del total d’implants emprats, 5 van ser explantats posteriorment, per l’anàlisi microscòpica de les superfícies dels alvèols post-explantació; els 8 implants restants, van romandre a l’os, pel posterior estudi microscòpic de l’os periimplantari i l’os alveolar. Així mateix, la primera mostra cadavèrica estudiada, presentava 7 implants col·locats ante mortem. Resultats: L’anàlisi mitjançant el microscopi electrònic de rastreig Quanta X200, va permetre la detecció de partícules de Ti en 2 de les 5 mostres dels alvèols d’explantació estudiats, i de traces de Ti en 3 de les superfícies d’explantació analitzades, corresponents a les mostres 1, 4 i 11. Es va descartar una possible contaminació de les mostres dels alvèols post-explantació, a partir d’una anàlisi microscòpica i química del disc diamantat emprat en les seccions. Les mostres d’implantació van experimentar una contaminació de partícules de Ti, originada per les seccions efectuades amb serra de precisió i baixa velocitat. Tanmateix, no es van detectar partícules de Ti compatibles amb l’exfoliació de partícules de Ti durant la inserció dels implants, segons la forma i mida de les partícules localitzades en els alvèols d’explantació. L’observació de les mostres mitjançant microscòpia òptica no va proporcionar informació rellevant. Conclusions: S’han detectat partícules de Ti despreses en 2 de les 5 mostres d’explantació analitzades, però una major densitat òssia o una força elevada d’inserció dels implants, no han estat factors determinants en l’aparició de partícules de Ti. La detecció d’aquestes no comporta conseqüències significants a nivell clínic. Es requereixen nous estudis per a determinar l’origen de les partícules de Ti observades.
Encuesta sobre técnicas de guía de conducta en odontopediatría
(2017-06) Porta Jiménez, Andrea; Jiménez Ruiz, Alfonso
Introducción: En odontopediatría, uno de los objetivos principales es el control de la conducta de los pacientes. Para ello, se hace uso de técnicas de guía de conducta tanto farmacológicas como las que no lo son, con la finalidad de aliviar la ansiedad, lograr un tratamiento dental seguro, y conseguir una actitud positiva frente a la odontología. Objetivos: El objetivo principal de este estudio es conocer las técnicas de guía de conducta que utilizan en la actualidad los odontopediatras que han realizado el Máster de Odontopediatría de la Universitat de Barcelona y conocer, además, sus preferencias y las de los padres según su opinión. Material y métodos: Se realiza un estudio observacional descriptivo transversal mediante una encuesta online destinada a los exalumnos del Máster de Odontopediatría de la Universitat de Barcelona. Resultados: Las técnicas de comunicación y de modificación de conducta son técnicas ampliamente utilizadas por los encuestados (98,1%), junto con el uso de bloques de mordida o abrebocas (94,2%) y la sedación oral (71,1%). Según su opinión, no se debería usar el control de voz (25%) y la técnica menos usada y que menos les gusta y menos gusta a los padres es la técnica de Mano-Sobre-Boca (61-64%). Discusión: Los cambios en la manera de educar a los hijos a través del paso del tiempo afectan directamente a la manera en la que los profesionales dentales prestan los servicios de cuidado de la salud oral. Los padres están expresando un incremento en el deseo de participar en el cuidado de la salud de sus hijos. Por esta razón, cobra mucha importancia la opinión de los padres a la hora de utilizar las técnicas de guía de conducta y la obtención del consentimiento informado. Conclusiones: Los odontopediatras formados en el master de la Universitat de Barcelona utilizan las técnicas de guía de conducta de manera similar independientemente de la edad o del año de graduación. Aun así, existen diferencias según el lugar de nacimiento siendo los españoles los que usan más técnicas de comunicación o de modificación de la conducta. Por último, en su opinión, lo padres prefieren las técnicas no farmacológicas a las farmacológicas.
Influència del disseny de la incisió en l'extensió del penjoll: un estudi in-vitro
(2017-06) Traboulsi Garet, Bassel; Camps Font, Octavi
Introducció: S’ha establert la dehiscència com una de les complicacions més habituals en regeneració òssia guiada (6.95% - 13.1%). La principal causa esdevé l’absència de tancament del penjoll per primera intenció i lliure de tensió. En particular, el disseny del penjoll i les incisions que el composen jugaran un paper clau en obtenir un tancament correcte de la ferida. Objectius: Avaluar i comparar el paper que desenvolupa la incisió al periosti (maniobra de Rehrmann) en l’extensió de tres dissenys diferents: incisió crestal, penjoll triangular i trapezoïdal, així com comparar l’extensió entre els tres dissenys i, en relació cost/benefici, valorar el disseny més adequat per la regeneració òssia guiada. Materials i mètodes: 12 mandíbules de porc foren distribuïdes de forma aleatòria en tres grups segons el disseny de penjoll adjudicat: 1) incisió crestal, 2) penjoll triangular i 3) penjoll trapezoïdal. Seguint un disseny d’estudi a boca partida, cada mandíbula s’assignà de forma aleatòria una hemiarcades test (secció periòstica) i una control (sense maniobra de Rehrmann); obtenint 6 subgrups de 4 hemiarcades. S’utilitzà una tracció estandarditzada, la qual va ser prèviament calibrada mitjançant un dinamòmetre (110 grams = 1.079 N). Resultats: S’obtingué una mitjana de l’extensió dels subgrups control de 5.14 mm sense diferències estadísticament significatives entre els subgrups (p = 0.165). D’altra banda, els subgrups test obtingueren una mitjana de l’extensió de 7.37 mm amb diferències estadísticament significatives entre els subgrups (p < 0.001). Pel que fa a l’ús de la maniobra de Rehrmann mostrà un increment significatiu en els dissenys incisió crestal (0.57 mm; p = 0.003) i penjoll trapezoïdal (4.93 mm; p = 0.014). L’increment del penjoll trapezoïdal amb secció periòstica fou significativament major en comparació a qualsevol dels altres subgrups analitzats. Conclusions: L’ús de la maniobra de Rehrmann permetrà obtenir un tancament per primera intenció a baixa tensió. El disseny trapezoïdal associat a la secció periòstica presenta resultats significativament millors que la resta de dissenys avaluats.
Pèrdua del sentit del gust en pacients irradiats
(2017-06) Parra Giménez, Andrea; Viñals Iglesias, Helena
Introducció: La pèrdua del sentit del gust és una causa important de morbilitat entre els pacients sotmesos a radioteràpia de cap i coll. L’objectiu d’aquest estudi pilot és avaluar el grau de pèrdua de percepció gustativa en aquest tipus de pacients per als cinc gustos descrits així com la seva evolució al llarg del temps. Materials i mètodes: Es van seleccionar 10 pacients de la branca d’Otorinolaringologia que havien d’iniciar el tractament de radioteràpia en l’Institut Català d’Oncologia de l’Hospitalet de Llobregat. Es van realitzar un total de tres registres per a cada gust: un previ a l’inici de la radioteràpia, a la tercera i a la sisena setmana després d’haver-la començat. Per la valoració dels quatre gustos bàsics (dolç, salat, àcid i amarg) es van emprar tires de paper de filtre impregnades en una substància específica per a cada gust, col·locades a la llengua; mentre que per l’umami les solucions es dipositaven directament a la boca amb una pipeta. Es va valorar també l’estat de la mucosa oral i la salivació (objectiva i subjectiva) en el primer i últim registre. Resultats: Els quatre gustos bàsics van experimentar un augment en el seu llindar de reconeixement al comparar el registre previ a la radioteràpia amb el de la setmana 3. El dolç i l’amarg van manifestar el mateix comportament al comparar la setmana 3 amb la 6, a diferència del salat i l’àcid, en els que no es van observar diferències significatives entre aquests últims registres. Pel que fa a l’umami, no es van registrar canvis significatius entre mesures. L’estat de la mucosa i la salivació sí van experimentar un empitjorament important. Conclusions: Els quatre gustos bàsics tenen un patró d’afectació similar des de l’inici fins la tercera setmana de radioteràpia. L’umami és més fàcilment reconegut tot i ser difícil de descriure. Malgrat que l’estat de la mucosa i la salivació també s’afecten no es pot establir una influència clara d’aquestes en la pèrdua del gust.
Maneig farmacològic de la pacient embarassada a la consulta dental
(2017-06) López Estévez, Laura; Fernández, Alex (Fernández Solanas)
L’embaràs és una condició normal i saludable que causa alteracions en la fisiologia de la pacient, resultat de l’augment de les necessitats maternes i fetals. L’increment de la secreció hormonal i el creixement fetal indueixen determinades variacions que afecten significativament la farmacocinètica dels diferents medicaments. Així, la prescripció d’aquests durant el període gestacional no s'ha de basar només en l'etiologia de la malaltia, sinó també en l'efecte del fàrmac sobre l'embrió, ja que pot ser tòxic i/o donar lloc a lesions irreversibles. L'objectiu d'aquest treball és revisar la literatura a la cerca de respostes basades en l'evidència pel que fa als dilemes freqüents entre els dentistes en relació amb la farmacoteràpia dental de les dones embarassades. Es donarà èmfasi específic als fàrmacs freqüentment prescrits pels odontòlegs: anestèsics locals, analgèsics i antiinflamatoris, antimicrobians, ansiolítics i medicaments d'emergència. D'aquesta revisió es pot concloure que els fàrmacs comunament utilitzats en odontologia són segurs durant l'embaràs. Nogensmenys, els dentistes han d'avaluar acuradament els riscos i els beneficis de prescriure o administrar qualsevol medicament a una pacient gestant, i la decisió apropiada ha de reflectir l'evidència actual. En alguns casos, la dosificació ha de ser modificada o fins i tot, el medicament pot estar contraindicat; tanmateix, hi ha ocasions en que no és necessari cap tipus d’ajustament.
Cement remnants removal in implant restorations: A preliminary in vitro study
(2017-06) Amghar Maach, Sara; Barbosa de Figueiredo, Rui Pedro
Objectives: To evaluate the efficacy of stainless steel explorers, waxed dental floss and teflon scalers in removing cement remnants from fixed implant restorations; To evaluate if these instruments produce surface alterations in the abutment surface. Materials and Methods: A preliminary in vitro study, involving 9 identical single-unit implant-supported crowns (upper central incisor), manufactured with CAD/CAM technology, was perfomed. After cementation with a zinc oxide eugenol cement, each crown was randomly allocated into 3 study groups, according to the instrument used to remove the cement remnants (teflon scaler, stainless steel explorer and waxed dental floss). An experienced professional removed the cement remnants. Afterwards, a blinded researcher evaluated the presence of cement using direct visual observation, standardized digital photographs and Scanning Electron Microscopy (SEM) images. In the latter analysis (SEM 75x), surface alterations in the abutment surface caused by the employed instruments were also registered. A descriptive analysis of the data was performed. Results: After cementation, cement remnants were observed in all samples. The instrument that eliminated a higher percentage of cement remnants was the stainless steel explorer (59.4%) and the worst, the waxed dental floss (27.6%). The stainless steel explorer produced scratches in 100% of the samples (5 to 10 scratches in each sample). Conclusions: Even though cement debris was observed in all samples, stainless steel explorers and teflon scalers seem to be the most effective instruments in the removal of cement remnants in implant-supported restorations. Since stainless steel explorers scratched the abutment surface, teflon scalers seem to be the best option for this particular indication. Dental floss is not a suitable alternative since it removed less cement than the other 2 instruments, and also left some material debris (small threads) over the abutment. A larger sample is required to confirm the present findings.
Relació de la posició mandibular i la postura corporal en subjectes sans
(2017-06) Cuartero Balañá, Meritxell; Ayuso Montero, Raúl
Objectius: El principal objectiu d’aquest estudi és determinar la possible relació entre la posició mandibular i la postura corporal en subjectes sans. Secundàriament també preten determinar la relació entre el costat de preferència masticatoria i la postura corporal, avaluar la reproductibilitat del mètode utilitzat i comprovar la concordança entre diferents maneres de mesurar un mateix angle corporal. Mètodes: Deu subjectes asimptomàtics (edat mitjana 21,5 anys) van ser sotmesos a registres fotogràﬁcs en tres posicions mandibulars diferents: màxima intercuspidació, lateralitat dreta i lateralitat esquerra. La postura corporal, deﬁnida pels angles formats entre acròmions (AA) i espines ilíaques anterior superiors (EE), es va mesurar directament mitjançant el software PAS/SAPO i després l’angle resultant d’aquests es va mesurar indirectament per càlcul matemàtic. Es va completar una escala analògica visual (VAS) del costat de preferència masticatòria dels subjectes. Tots els registres es van prendre dues vegades amb un interval de 7 a 10 dies pel mateix examinador. Resultats: L'anàlisi de variància estadística (ANOVA) no va revelar diferències signiﬁcatives (p-valor>0.05) entre les posicions mandibulars i els costats de preferència masticàtoria per cap dels angles corporals mesurats. L'estimació de la reproductibilitat utilitzant coeﬁcients intra-classe va ser adequada (ICC> 0.4) i les rectes de regressió entre la mesura directa i indirecta va tenir un coeﬁcient elevat (R2=0,975). Conclusions: La posició mandibular no va demostrar afectar la postura corporal dels subjectes; així tampoc ho va fer el costat de preferència masticatòria. El mètode utilitzat és força reproduïble, tot i que s’ha de mencionar que el disseny té importants limitacions experimentals a tenir en compte per futurs estudis. La concordança obtinguda entre les diferents mesures del mateix angle corporal les valida ambdues.

Examinar

Enviaments recents