Tesis Doctorals - Departament - Filologia (Tarragona)
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/41601
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 2 de 2
TesiLa novel·la històrica catalana (1862-1882)(Universitat de Barcelona, 1992-09-28) Tiñena, Jordi, 1955-; Tayadella, Antònia; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia (Tarragona)[cat] La novel·la històrica protagonitza el procés de represa de la novel·la catalana durant la Renaixença, que es desenvolupa en dues etapes: la primera, en els anys seixanta, d'escassa producció, mentre en la segona, en els anys setanta, es pot parlar ja d'una certa recuperació. Si durant els seixanta no han vist la llum més que tres novel·les, més una d'inacabada, durant els setanta, entre novel·les i novel·letes, se'n publiquen trenta-dues. Pel que fa a la novel·la històrica en concret, són dues en els anys seixanta i catorze en els setanta. Quant al tipus de novel·la, si en la primera novel·la, L’orfeneta de Menargues de Bofarull, l'impuls més poderós cal anar-lo a cercar en la novel·la històrica clàssica de Walter Scott i Alessandro Manzoni, a partir dels anys setanta és deutora, sobretot, de la novel·la històrica d'aventures d’Alexandre Dumas, i en començar la dècada dels anys vuitanta és detecta un allunyament del model fulletonesc amb la introducció del costumisme barceloní i del sentimentalisme blanc. Ordenades segons el període històric hi hagué: dues novel·les d'ambientació medieval: L’orfeneta de Menargues (1862), d'Antoni de Bofarull, i Lo castell de Sabassona (1879), de Joaquim Salarich; dues novel·les ambientades en la guerra de Successió: Lo coronel d'Anjou (1872), de Francesc Pelai Briz, i Vigatans i botiflers (1878), de Maria de Bell-lloch; una novel·la ambientada al segle XVII: Lo rector de Vallfogona (1876), de Josep Feliu i Codina; una novel·la ambientada durant la Guerra Gran: Història d’un pagès (1869), de Joaquim Riera i Bertran; quatre novel·les ambientades en la guerra de la Independència: Les òrfenes de mare (1872), de Josep d'Argullol, Lo caragirat (1872), de Josep Martí i Folguera, Cor i sang (1880), d'Antoni Careta i Vidal, i Lo Bruch (1880), de Josep Feliu i Codina; i dues novel·les ambientades en les guerres carlines: L'any 35 (1874), de Frederic Soler (inacabada) i La guerra (1877), de Josep d'Argullol. Malgrat la diversitat, sembla possible destriar un conjunt d'elements compositius comuns: la història, els costums i el folklore, el convencionalisme literari del fulletó, i per últim, l'esperit patriòtic.- TesiLa "Gramàtica Catalana" (1796-1829) de Joan Petit i Aguilar: estudi i edició(Universitat de Barcelona, 1991-04-25) Ginebra, Jordi, 1961-; Solà, Joan, 1940-2010; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia (Tarragona)[cat] En aquesta tesi estudio la "Gramática Catalana predispositiva per a la rnés facilinteligéncia de la española y llatina (1796-1829)" (ms. 1128 de la Biblioteca de Catalunya) de Joan Petit i Aguilar (1752-1829), i en faig l'edició. Deixant de banda referències esparses, d'aquesta gramàtica només s'havia estudiat la teoria ortogràfica (Segarra, 1985).En els primers capítols estudio la vida de Petit i situo la seva obra en unes coordenades històriques i intel.lectuals determinades, amb la finalitat de poder anar més enllà de l'afirmació previsible -i potser tòpica- que es tracta d'un testimoniatge, en un moment històric difícil, d'amor a la llengua. En els altres capítols faig una anàlisi i una valoració de la gramàtica. Crec que el que mostro en el treball pot sintetitzar-se en els sis punts següents.1. No hem d'explicar-nos la redacció de la gramàtica de Petit com a símptoma d'un procés de recuperació lingüística i cultural del país, ni com a testimoniatge d'actituds de "defensa i il.lustració" del català en el segle XVIII. Més aviat cal entendre-la com una resposta normal als estímuls lingüístics i gramaticals ambientals de l'Europa de la seva època: dignificació i difusió dels idiomes vulgars, ensenyament de la pròpia llengua i en la pròpia llengua i inici de la progressiva implantació de les gramàtiques escolars d'aquests idiomes. 2. La gramàtica de Petit és una obra de pretensions didàctiques i pràctiques que cal inserir en la tradició escolar catalana influida per aquests estímuls, com a continuïtat espontània dels textos d'ensenyament de llegir i escriure i de les gramàtiques llatines dels medis docents. L'autor va seguir la teoria gramatical d'aquesta mena d'obres, i no coneixia altres eines teòriques i analítiques que en aquell moment eren més modernes.3. Això no vol dir que l'obra de Petit no reflexioni sobre l'herència teòrica que segueix, ni que no tingui originalitat en aquest aspecte. Petit és original per la seva peculiar concepció de les relacions orgàniques entre les "parts" de la gramàtica i pel caràcter innovador de la seva terminologia descriptiva.4. El caràcter instrumental de l'idioma que volia descriure i la idea que les llengües progressen amb el temps van dur Petit a defensar un model de llengua "conforme vuy se parla", i -efectivament- el codi que va establir s'acostamés a la llengua viva de la seva època que el que proposaven els gramàtics amb els quals podem comparar-lo (Ullastra, Ballot). Així, intentà elaborar una ortografia suposadament fonètica i -en contra de la tradició escrita- va descriure trets com la forma reforçada de l'article i dels pronoms febles. el perfet perifràstic o el datiu possessiu (li sóc pare).5. La voluntat d'elaborar una obra didàctica completa que possibilités plenament que el lector/alumne usés formalment la seva llengua, la decisió d'acostar-se a l'idioma viu i una capacitat d'anàlisi i observació bones fan que l'obra de Petit esdevingui el primer intent seriós i exhaustiu de descripció gramatical del català. La consignació de l'existència de seqüències de pronoms febles amb vocaI epentètica (ens-a-la dóna), el descobriment del caràcter recolzat de l'article, i la idea -expressada amb termes d'ara- que els pronoms febles són morfemes flexius del verb són alguns dels aspectes remarcables d'aquesta descripció.6. La gramàtica de Petit no solament proporciona dades per a l'estudi de l'idioma viu i la teoria gramatical del moment, sinó que en forneix també per a la recerca d'altres temes poc coneguts d'història de la llengua i la cultura catalanes. Així, hom hi podrà trobar informació sobre les idees relatives a la variació diastràtica del català (oposició erudit-plebeu), sobre la tradició escolar catalana de gramàtica llatina o sobre l'ensenyament tradicional de primeres lletres. Moltes d'aquestes informacions, però, només podran valorar-se i aprofitar-se en el context de recerques àmplies de caràcter monogràfic. De moment, l'edició d'aquesta gramàtica posa a l'abast dels estudiosos aquestes informacions, i constitueix un primer pas per fer possibles aquesta valoració i aquest aprofitament. Crec que deixar la gramàtica catalana de Petit inèdita constituïa un luxe que la història de la nostra cultura, pobra aquesta mena de documents, no podia permetre's.