Tesis Doctorals - Departament - Medicina

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/42131

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 309

Cognitive and psychological risk factors in individuals with subjective cognitive complaints: insights from neuroimaging and non-invasive brain stimulation
(Universitat de Barcelona, 2024-11-08) Mulet Pons, Lídia; Bartrés Faz, David; Vaqué Alcázar, Lídia; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] INTRODUCTION: Investigating adults with subjective cognitive decline (SCD), characterized by subjective cognitive complaints (SCC), is crucial for identifying preclinical individuals at higher risk of dementia due to silent brain pathology that can develop decades before a clinical diagnosis. Although older adults with SCC do not exhibit objective cognitive impairments, they display several risk features compared to those without SCC, such as lower cognitive performance, a higher prevalence of psychiatric symptoms, and unhealthy lifestyles. Magnetic resonance imaging (MRI) research has demonstrated in SCC individuals early structural brain changes, such as reduced cortical thickness (CTh), alterations in white matter (WM) tracts, a higher burden of white matter lesions (WMLs), and functional changes in key resting-state networks. Cognitive function can be influenced by these brain changes, which are severe in the dementia stages. However, the heterogeneity among individuals with SCC makes it challenging to identify those most vulnerable to pathological changes. Adults with SCC frequently exhibit internal cognitive inconsistencies and a propensity for ruminative thinking. Nevertheless, cognitive dispersion - indicating variability in cognitive performance - and repetitive negative thinking (RNT), both associated with cognitive decline in aging and neuroimaging biomarkers, remain insufficiently studied in this population. Studying SCD during late adulthood is essential, as many risk factors for neurocognitive diseases emerge in young-to-middle adulthood. By focusing on this age group, we can gain early insights into neurocognitive diseases, which is crucial for designing preventive strategies to promote brain health and resilience across the lifespan. In fact, cognitive function can not only be preserved through lifestyle modifications and risk factor management but there is also an opportunity to directly target its brain mechanisms. In this vein, non- invasive brain stimulation techniques, such as transcranial direct current stimulation (tDCS), particularly have shown promise for enhancing memory function in people with SCC by stimulating the left dorsolateral prefrontal cortex (l-DLPFC) during the memory reconsolidation phase. However, significant interindividual variability in stimulation responses complicates replicating findings and limits its therapeutic efficacy. Contributing factors to this variability may include structural and functional brain features identifiable via MRI. Therefore, a better characterization of individuals with SCC using a multimodal MRI approach and focusing on cognitive and psychological risk markers would improve our identification of individuals at increased dementia risk and guide personalized tDCS interventions. HYPOTHESES: In this Doctoral Thesis, we hypothesize that adults with SCC, compared to non-SCC controls, will exhibit distinct cognitive profiles (greater cognitive dispersion and lower global performance), psychological factors (higher RNT), and neuroimaging properties (thinner cortex, WM alterations, and reduced resting-state functional connectivity [rs-FC]), which have been associated with vulnerability to dementia. We further expect that characterizing those differences in late adulthood and understanding the brain correlates of these modifiable risk profiles will help identify individuals with SCC who are at higher risk. Moreover, structural and function brain characterization also will be able to identify those individuals with SCC who are more likely to show clear tDCS-induced effects on episodic memory reconsolidation. OBJECTIVES: The main objectives of this Doctoral Thesis are: 1) to characterize adults with SCC in terms of cognitive performance, cognitive dispersion, RNT, and brain structure and function. 2) To investigate the brain correlates of both cognitive dispersion and RNT in individuals with SCC, in comparison to control groups. 3) To evaluate whether the structure and function of the brain can predict the responsiveness to tDCS applied over the l-DLPFC during memory reconsolidation in older adults with SCC.
Inmunopatología de la dermatitis atópica
(Universitat de Barcelona, 1990) Umbert Millet, Ignacio; Hunter, J.A.A.; Mascaró, José María; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] La dermatitis atópica es una enfermedad cutánea crònica inflamatoria de etiologia desconocida. Está aceptado generalmente que en esta dermatitis se produce una respuesta tipo I o mediada por la IGE y otra de tipo IV o de inmunidad retardada. Uno de los síntomas básicos es el prurito. El paciente, al rascarse, introduce los alérgenos inhalatorios, penetrando estos en la piel y exacerbando la dermatitis. Nosotros hemos demostrado la respuesta inmune de este evento al inyectar intradérmicamente el ácaro del polvo domestico y, por la técnica del parche en piel de paciente afecto. No hay diferencia según los métodos estadísticos excepto para CD4-CD8 en epidermis entre la piel afecta y no afecta de pacientes atópicos. Al irradiar con UVB, existe una mejoría de la respuesta clínica, demostrándose en el contaje de las células inmunocompetentes. En conclusión, se confirma que el paciente, al rascarse, introduce el ácaro del polvo doméstico en la piel, exacerbando la dermatitis.
Integrative approach to address the heterogeneity and progression of Idiopathic Pulmonary Fibrosis: role of the immune response
(Universitat de Barcelona, 2024-06-28) Mendoza Barco, Núria; Faner, Rosa; Sellarés Torres, Jacobo; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] BACKGROUND: Idiopathic pulmonary fibrosis (IPF) is a progressive lung disease with unknown aetiology. It is believed that abnormally activated and/or damaged lung epithelial cells secrete a panel of profibrotic mediators that leads to extracellular matrix deposition, destruction of the lung architecture and recruitment of inflammatory cells. However, in this setting, the role of the immune response in the pathogenesis and progression of IPF remains controversial. HYPOTHESIS AND OBJECTIVES: The investigation of peripheral blood and lung immune cell populations in relation to different phenotypes (and endotypes) may provide new insights into IPF pathobiology and progression. The two specific aims are: 1) to characterize the peripheral immune cell profile and its association with IPF progression, and 2) to explore the level of immune infiltrate in lung tissue and its association with IPF heterogeneity. Methods: Whole blood immunological cell profile was determined by flow cytometry at diagnosis in 32 IPF patients, and 32 age- and smoking-matched healthy controls. Thirty-one IPF patients were followed up for one year and categorized as stable or progressors based on lung function deterioration and/or death. At 18–60 months, immunophenotypes were characterized again. Regarding aim two, immune signatures were assessed with Gene Set Variation Analysis (GSVA) and applied to the lung transcriptome of 109 IPF patients from the Lung Tissue Research Consortium (LTRC), followed by unbiased cluster analysis of GSVA immune-enrichment scores. Results were experimentally validated using flow cytometry analysis in the lung tissue of 26 IPF patients from the University of Pittsburgh. Finally, differential gene expression and hypergeometric test were used to explore non-immune differences between clusters. RESULTS: IPF patients showed alterations in the peripheral immune cell profile at diagnosis, compared to healthy controls, that were associated with lung function abnormalities. Patients with progressive IPF, despite antifibrotic therapy, presented an over-activated and exhausted immunophenotype at diagnosis, which was maintained over time. For the second aim, two clusters (C#1 and C#2) of IPF patients were identified: C#1 (n=58) presented an enrichment in GSVA immune signatures (mainly cytotoxic and memory T cells signatures), compared to C#2 (n=51). Those results were validated by flow cytometry with similar unbiased clustering generation. Differential gene expression between clusters identified differences in cilium, epithelial and secretory cell genes, showing an inverse correlation with the immune response signatures. Interestingly, both clusters showed similar clinical features. CONCLUSIONS: Patients with IPF showed significant alterations in the peripheral blood immunological profile at diagnosis, especially those with IPF progression who presented a dysregulated T CD8+ cells compartment, and an inverted CD4/CD8 ratio suggesting an over-activated, aged, and “exhausted” immune status potentially related to intracellular antigens. Moreover, two clusters of patients with very different levels of immune signatures and gene expression were identified in end-stage IPF lung tissue, despite showing similar clinical characteristics. However, whether these immune clusters can differentiate diverse disease trajectories remains unexplored.
Nuevas estrategias terapéuticas en la epilepsia refractaria: elección de fármacos antiepilépticos guiada por tipología de crisis y neuroestimulación no invasiva
(Universitat de Barcelona, 2022-03-21) Gil López, Francisco José; Carreño, Mar; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] La hipótesis de este trabajo surge de la necesidad de ofrecer opciones terapéuticas que mejoren el control de la epilepsia y la calidad de vida de los pacientes con epilepsia refractaria, especialmente aquéllos que no se pueden beneficiar de un tratamiento quirúrgico. Las hipótesis planteadas son: El perampanel es un fármaco de nueva generación y amplio espectro que resulta eficaz para el tratamiento de las crisis mioclónicas y las crisis generalizadas tónico-clónicas farmacorresistentes. El perampanel como tratamiento adyuvante puede mejorar la calidad de vida de los pacientes con crisis mioclónicas farmacorresistentes al reducir el número de días con crisis mioclónicas. La tolerancia al tratamiento adyuvante con perampanel en pacientes con crisis mioclónicas farmacorresistentes es buena, y la tasa de retención es alta. La estimulación trigeminal externa (ETNS) es una técnica de neuroestimulación no invasiva que resulta eficaz para disminuir la frecuencia de crisis en pacientes con epilepsia focal refractaria con respecto al tratamiento médico habitual. La ETNS tiene diferente perfil de eficacia según la zona epileptógena, frontal o temporal. La ETNS es segura y no se asocia a efectos secundarios graves a medio y largo plazo. La ETNS produce mejoría en el estado de ánimo y la calidad de vida. La ETNS no produce efectos adversos sobre la función cognitiva. La ETNS no se asocia a cambios significativos en la excitabilidad del nervio trigémino. OBJETIVOS: 1. Evaluar la eficacia del tratamiento adyuvante con perampanel a los 3 y 6 meses mediante la tasa de respondedores para las crisis mioclónicas y las crisis generalizadas tónico-clónicas, así como el porcentaje de pacientes que alcanzan la libertad de ambos tipos de crisis. 2. Valorar la repercusión del tratamiento adyuvante con perampanel en la funcionalidad de los pacientes con crisis mioclónicas a los 3 y 6 meses de tratamiento. 3. Analizar la tolerabilidad al tratamiento adyuvante con perampanel, monitorizando los efectos adversos relacionados con el tratamiento y los abandonos del tratamiento. 4. Evaluar la eficacia a largo plazo de la estimulación trigeminal externa (ETNS) en pacientes con epilepsia focal refractaria a los 6 y 12 meses mediante la tasa de respondedores y el porcentaje de reducción de crisis, y analizar si el perfil de eficacia es diferente en la epilepsia frontal o temporal. 5. Valorar la tolerabilidad de la ETNS a los 6 y 12 meses de tratamiento. 6. Analizar si el tratamiento con ETNS a largo plazo se asocia con cambios en el estado de ánimo, la calidad de vida, la función cognitiva y la excitabilidad del nervio trigémino.
Prevenció secundària de la cardiopatia isquèmica en pacients ≥70 anys. Efectivitat d’un programa de prevenció secundària
(Universitat de Barcelona, 2021-03-16) Marcos Forniol, Elisenda; Pintó Sala, Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[cat] INTRODUCCIÓ: la cardiopatia isquèmica és la causa més freqüent de mort als països desenvolupats, i augmenta progressivament amb l’edat, de manera que més de la meitat dels episodis isquèmics es produeixen en pacients >65 anys. Tot i que els objectius de prevenció secundària estan ben definits, pocs pacients aconsegueixen el control dels factors de risc, i encara menys els pacients d’edat avançada. OBJECTIUS: el primer i principal objectiu d’aquesta tesi, ha sigut valorar l’eficàcia d’un programa de prevenció secundària de la cardiopatia isquèmica no basat en l’exercici físic en pacients ≥70 anys amb un síndrome coronari agut recent sobre el control dels factors de risc, la qualitat de vida, la funcionalitat i la mortalitat als 3 anys. El segon objectiu ha sigut analitzar la relació de la mortalitat per totes les causes als 3 anys amb el compliment de cada un dels objectius de prevenció secundària. MÈTODE: per respondre al primer objectiu, es van aleatoritzar 126 pacients ≥70 anys ingressats a l’Hospital de Bellvitge, entre el setembre del 2004 i el març del 2007, per un síndrome coronari agut en un grup d’intervenció (n=64) o a un grup control (n=63). Es va fer una visita basal i una visita als 12 mesos als dos grups, a més del seguiment clínic habitual pels seus metges de primària i especialistes. Al grup d’intervenció, tant a la visita basal com en 3 visites trimestrals, un equip multidisciplinar va donar indicacions sobre l’estil de vida, la dieta mediterrània, la pràctica d’exercici físic i també es van fer modificacions del tractament farmacològic. L’objectiu principal va ser el percentatge de pacients que aconseguien un control òptim dels factors de risc cardiovasculars als 12 mesos de seguiment, i els objectius secundaris, valorar el canvi de l’adherència a la dieta mediterrània, de la qualitat de vida i la funcionalitat, i també es va valorar la mortalitat 3 anys després de finalitzar la intervenció. Per estudiar el segon objectiu de la tesi, es va fer un estudi observacional dels 106 pacients que havien finalitzat l’estudi d’intervenció i es va analitzar l’associació entre el compliment dels objectius de prevenció secundària i la mortalitat als 3 anys. RESULTATS: en el primer estudi d’intervenció, 106 pacients (83.4%) van completar els 12 mesos de seguiment (54 en el grup d’intervenció i 52 al grup control). 34.2% més de pacients del grup d’intervenció van aconseguir un control òptim dels factors de risc amb una NNT de 3 (RR 2.18, 95%IC 1.36- 3.50). També es va aconseguir una millora de l’adherència a la dieta mediterrània (p=0.013) i de la funcionalitat (p=0.047) en el grup d’intervenció. No es van observar diferències en la mortalitat als 3 anys (HR 1.19, 95% IC 0.41-3.45). En el segon estudi observacional, un 15.1% dels pacients van morir als 3 anys de seguiment, i només el control del c-LDL es va associar a una menor mortalitat (HR 0.08, 95% IC 0.01-0.61), mentre que el control estricte de la pressió arterial es va relacionar amb una tendència no significativa a una major mortalitat. CONCLUSIONS: un programa de prevenció secundària de la cardiopatia isquèmica en pacients ≥70 anys amb un síndrome coronari agut recent permet millorar el control dels factors de risc, l’adherència a la dieta mediterrània i la funcionalitat. Només el control del c-LDL en una població d’edat avançada amb cardiopatia isquèmica pot tenir un efecte favorable sobre la supervivència a mig termini.
Canvis en l‘epidemiologia de la malaltia pneumocòccica invasiva associats a la vacunació amb vacuna antipneumocòccica conjugada 13 valent en població pediàtrica de Catalunya
(Universitat de Barcelona, 2020-11-17) Hernández Baeza, Sergi; Domínguez García, Àngela; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] INTRODUCCIÓN: La Enfermedad neumocócica invasiva (ENI) es una causa importante de morbilidad y mortalidad en menores de 18 años. HIPÓTESIS: La vacuna antineumocócica conjugada 13 valente (VPC13) reduce la incidencia de ENI causada los serotipos contenidos en la vacuna y produce cambios en la epidemiología, la clínica y la distribución de los serotipos causantes de ENI. OBJETIVO: Estimar el efecto de la PCV13 en la epidemiología de la ENI en menores de 18 años en una población con una cobertura vacunal intermedia. METODOLOGÍA: Estudio prospectivo de incidencia en niños menores de 18 años y estudio de casos y controles en pacientes de 7 a 59 meses diagnosticados de ENI entre el 1 de enero de 2012 y el 30 de junio de 2016 atendidos en tres hospitales pediátricos de Cataluña: Hospital Sant Joan de Déu, Hospital Maternoinfantil Vall d'Hebron y Hospital de Nens de Barcelona. RESULTADOS Y CONCLUSIONES: La efectividad de ¿1 dosis de VPC13 para prevenir la ENI causada por los serotipos presentes en la vacuna en niños de 7 a 59 meses de edad ha sido del 75,8% (IC 95%: 54,1 a 87,2) y se ha incrementado hasta el 90% (IC 95%: 63,9 a 97,2) cuando aumenta el número de dosis administradas, pero no ha mostrado efectividad para el serotipo 3 (25,9%; IC 95%: -65,3 a 66,8). La presentación clínica más frecuente de ENI ha sido la neumonía complicada con derrame pleural y/o empiema (54,4%, tasa de incidencia de 6,83 casos por 100.000 personas-año). Se ha observado una disminución de los casos producidos por el serotipo 1 (p=0.026) y un aumento de los casos por serotipos no vacunales. Durante los períodos epidémicos de gripe la incidencia total de ENI ha aumentado en los menores de 18 años (IRR: 2,7; IC 95%: 2,1 a 3,6). La fracción evitada en población de ENI en niños de 7 a 59 meses y ha sido más elevada en el período epidémico que en el período no epidémico de gripe (50,4% vs. 46,1%). Los casos con fallo vacunal han representado el 23,1% del total de casos de ENI producidos por serotipos VPC13 en niños de 2 a 59 meses. Se han asociado a las neumonías complicadas (OR: 6,6; IC 95%: 1,9 a 23,2) y al diagnóstico por PCR (OR: 5,2; IC 95%: 1,8 a 14,6). El serotipo 3 ha representado el 66,7% de los casos de fallo vacunal. Tras la introducción de la VPC13 los costes globales de ENI han disminuido globalmente debido a una disminución en el número de casos. El coste medio de la ENI se ha incrementado un 34,1% (3.016€ vs. 3.964€), especialmente el coste medio de la estancia en UCI (77.4%; 1.051€ vs. 1.866€), debido a una mayor gravedad de los casos.
Estudio electroforético de enfermedades que cursan con disproteinemia
(Universitat de Barcelona, 1965) Espinòs i Tayà, Lluís; Soriano Jiménez, Máximo, 1903-1978; Universitat de Barcelona. Facultat de Medicina
[spa] Gracias a los trabajos realizados con motivo de la presente tesis, se ha hallado un método de inmunoelectroforesis que facilita su obtención, pudiéndola convertir en método rutinario en hospitales, clínicas y laboratorios de análisis. Este sistema facilita muchísimo su obtención, disminuyendo las dificultades que hasta ahora había en las electroforesis y en las inmunoelectroforesis, pues el motivo de que no se fueran practicando extensivamente hasta ahora era la dificultad del método, en el que utilizaban aparatos para preparar el gel y en la introducción del suero problema e inmunosuero, utilizando el sistema más asequible, que es el de Scheideger, el cual utiliza una capa de agar encima de un porta. En cambio, en el sistema que presentamos se utilizan unas tiras ya preparadas de acetato de celulosa, que se encuentran actualmente en España, en las que ya va colocada la capa de agar-gel; de este modo se encuentran gelatinizadas y se conservan casi indefinidamente en un baño al 50% de metanol. Estas tiras son las que se utilizan para electroforesis en acetato de celulosa gelatinizada.
Subtypes in Parkinson's disease and Dementia with Lewy bodies: MRI and neuropsychological profiles
(Universitat de Barcelona, 2021-10-01) Inguanzo Pons, Anna; Junqué i Plaja, Carme, 1955-; Segura i Fàbregas, Bàrbara; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] INTRODUCTION: Parkinson’s disease (PD) and Dementia with Lewy bodies (DLB) appear as neurodegenerative disorders with a wide range of symptomatology that differs among patients, among which are different levels of cognitive impairment. For instance, mild cognitive impairment (MCI) in PD contributes to a specific clinical profile with a higher risk of developing dementia. Looking at PD and DLB together provides evidence of the existence of different subtypes within both diseases. In recent years, complex imaging techniques, such as magnetic resonance imaging (MRI), have been used to study pathologies of the brain. MRI measures can be used to better characterize the brain basis of PD and DLB symptomatology, such as MCI. The reconstruction of the whole-brain connectome is a complex approach that can help to describe the heterogeneous symptomatology in neurodegenerative disorders. In addition, MRI in combination with new data-driven methods, such as cluster analysis, has been used to group patients according to their similarities, which allows subtypes to be identified. Until now, most studies in PD have described subtypes based on clinical and neuropsychological data, and just a few have used MRI measures to identify subtypes with different brain patterns. As DLB research is still in a relatively early stage, no cluster analyses have been yet performed based on MRI data. OBJECTIVES AND HYPOTHESES: Given this context, the current Doctoral Thesis focuses on the heterogeneity that characterizes PD and DLB. The main objectives were to identify subtypes based on structural MRI measures in PD and DLB, as well as to characterize the structural brain connectivity of PD associated with MCI. We hypothesized that there would be PD subtypes with different patterns of grey and white matter alterations that would be associated with particular clinical and cognitive profiles. We also hypothesized that there would be DLB subtypes characterized by different grey matter (GM) patterns, and that these patterns would explain specific symptomatology of the disease and would be differentially associated to concomitant brain changes seen in cerebrovascular and Alzheimer’s diseases. Finally, we expected that PD-MCI would present a characteristic pattern of impaired structural connectivity. In order to examine and clarify these issues, the current Doctoral Thesis is presented as a compendium of three studies. METHODS: In Study 1, to identify subtypes in PD, we performed a hierarchical cluster analysis based on multimodal imaging using the Ward’s linkage method. We performed the analysis in a sample of 62 PD patients. GM volumes of cortical and subcortical brain regions as well as fractional anisotropy (FA) white matter (WM) measures were combined. Once the subtypes were identified, voxel-based morphometry (VBM) and tract-based spatial statistics (TBSS) analyses were carried out in order to compare the pattern of GM and WM of the PD subtypes to the 33 healthy control group. Demographical, clinical and neuropsychological data were used to characterize the subtypes. In Study 2, the sample consisted of 27 PD-MCI and 35 PD without MCI, as well as 51 healthy controls. In this study we applied threshold-free network-based statistics (TFNBS), a novel technique based on whole-brain probabilistic tractography data useful to study structural connectivity. We complemented the analysis with TBSS and graph theory analyses (global and local measures). Study 3 included 165 DLB subjects from the Mayo Clinic and 3 centres from the European DLB consortium (E-DLB). We performed a cluster analysis based on GM volumes using a random forest method, and characterized the subtypes based on GM volumes, clinical, demographical data as well as tau, β-amyloid and cerebrovascular biomarkers. Additionally, we characterized cognitive trajectories of the subtypes in a 3-year follow- up. RESULTS: In Study 1, we identified 3 PD subtypes which mainly differed in GM patterns, while WM involvement appeared to be more limited. PD1 (24%) was characterized by temporo-parieto-occipital GM atrophy and subcortical atrophy, as well as FA reductions mainly affecting fronto-occipital WM tracts. This subtype was the oldest and had the worse neuropsychological profile. The second subtype, PD2 (34%), was characterized by GM atrophy limited to frontal and temporal cortical regions, and a third subtype, PD3 (42%), with non-detectable GM atrophy or WM impairment, and preserved cognitive profile. In Study 2, we found that PD patients had fewer streamlines (NOS) compared with healthy controls. Structural connectivity impairments were present in PD with and without MCI. However, the pattern and degree of connectivity impairment were different. PD-MCI showed a higher number of abnormal connections, primarily involving those between deep GM structures and cortical regions and posterior cortico-cortical connections, mainly in the temporal and occipital regions. PD without MCI showed fewer altered connections, and unlike PD-MCI, they were mainly located in the bilateral prefrontal cortex. What is more, the logistic regression and ROC curve analysis showed that the decreased NOS in the impaired connections characteristic of PD-MCI, were able to discriminate between both PD groups with high accuracy. The TBSS analysis revealed that only PD-MCI had reduced FA values compared to controls. The graph theory analysis showed PD groups differed in local graph measures. In Study 3, three DLB subtypes with the same disease evolution were identified based on their GM volumes. The cortical predominant subtype (30%) was characterized by widespread reduced cortical GM, older age, worse cognition at baseline and faster cognitive decline over 3 years. The second subtype, the fronto-occipital subtype (46%), had lower GM volumes in frontal and occipital regions. Finally, the subcortical predominant subtype (24%) was characterized by the greatest GM volumes, and relatively low GM volumes in the basal ganglia, as they were the only brain regions where the 3 subtypes had equivalent GM volumes. The subcortical predominant subtype was also characterized by the highest frequency of cognitive fluctuations. CONCLUSIONS: Our overall findings support the existence of different PD and DLB subtypes that can be identified by means of cluster analyses based on MRI data, which are in turn associated with specific cognitive profiles, and that cognitive impairment in PD is also associated to a specific pattern of structural connectivity impairment. These results contribute to clarifying the basis of heterogeneity in DLB and PD and give further information about which characteristics could be considered biomarkers of worse prognosis, with the final aim of approaching a more personalized medicine.
Dilatación aórtica y miocardiopatía por sobrecarga de presión en el síndrome de Marfan: impacto del entrenamiento y del género
(Universitat de Barcelona, 2022-12-15) Mas-Stachurska, Aleksandra; Sitges Carreño, Marta; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] Estudios recientes sugieren la existencia de una afectación miocárdica propia en el síndrome de Marfan (SM). Cabe mencionar que no hay datos sobre el potencial impacto diferencial del género en la manifestación de los signos de la miocardiopatía en SM, ni evidencia para apoyar el hecho de que el deporte con una carga mayor que baja siempre se haya desaconsejado en pacientes con el SM. Los objetivos son determinar si existe una respuesta funcional miocárdica anormal en el SM mediante la detección de la deformación miocárdica alterada y si ésta presenta patrones de deformación regional alterados típicos de los estados de incremento de postcarga. Evaluar el impacto del ejercicio físico en la dilatación de aorta ascendente y la miocardiopatía en el SM. Examinar diferencias de género en la presentación de dicha deformación alterada y los factores asociados a la misma. En el primer proyecto se han estudiado tres poblaciones: ratones de 4 y 9 meses de edad y pacientes humanos, con la medición de la presión arterial y la ecocardiografía avanzada con el Modo 2D, M y Doppler Tisular. El principal hallazgo fue la alta prevalencia de engrosamiento postsistólico (EPS) en el SM, detectado tanto en un modelo experimental murino como en una cohorte de pacientes con SM. En los ratones de 4 meses de edad, la presencia de EPS se asoció a la dilatación de la raíz aórtica a pesar de que no hubo diferencias estadísticamente significativas en la presión arterial entre el grupo de ratones con EPS y aquellos sin EPS. Curiosamente, los pacientes con EPS muestran una presión arterial sistólica más baja que los controles y se observa una asociación entre el aumento de la prevalencia de EPS y la dilatación aórtica en pacientes muy jóvenes. En el segundo proyecto se han analizado los ratones de 4 meses antes y después de la intervención en forma del programa del entreno físico controlado a moderada carga durante 5 meses. Los resultados evidencian que el ejercicio regular de intensidad moderada no acelera la tasa de dilatación aórtica, sino que más bien normaliza su progresión a valores comparables al observado en los animales sanos. Los ratones con SM del grupo entrenado mostraron un ligero aumento de la presión arterial sistólica, en comparación con los ratones sin SM. Sin embargo, vimos que, a pesar de este incremento en la presión arterial, hubo una menor dilatación aórtica y una menor hipertrofia de ventrículo izquierdo. En el tercer proyecto se han correlacionado los datos clínico-farmacológicos con los datos ecocardiográficos de los pacientes humanos según el sexo, revelando un claro impacto diferencial del género, siendo significativamente más frecuente el EPS en las mujeres, hecho asociado a que las mujeres reciben con menor frecuencia tratamiento con betabloqueadores y losartan, a pesar de que los diámetros aórticos y ventriculares son muy similares entre ambos géneros. Cabe destacar que la presión arterial es más alta en el caso de mujeres con EPS presente, en comparación con las que no presentan este signo. La alta prevalencia del EPS, tanto en ratones como en pacientes con SM, sugiere la existencia de miocardiopatía por sobrecarga de presión. Este marcador puede proporcionar una herramienta de detección y monitorización del remodelado cardíaco. En un modelo murino de SM, el ejercicio dinámico de intensidad moderada se asocia a una menor dilatación aórtica, menor hipertrofia cardíaca y menor frecuencia de EPS. La presencia de EPS se observa con mayor frecuencia en pacientes mujeres con SM que en pacientes de sexo masculino; sin embargo, las mujeres con SM reciben con menor frecuencia tratamiento vasodilatador a pesar de que su presión es significativamente más alta.
Prescripció d'opioides forts en el tractament del dolor crònic no oncològic per part dels metges de família de Catalunya. Anàlisi quantitativa i qualitativa de la prescripció
(Universitat de Barcelona, 2022-09-27) Perelló Bratescu, Aina; Sisó Almirall, Antoni; Dürsteler, Christian; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[cat] INTRODUCCIÓ: La prescripció d’Opioides Forts (OF) és cada cop més habitual a les consultes d'Atenció Primària (AP) de Catalunya, amb un augment sostingut de la DHD (dosi/1.000 habitants/dia). Aquest augment és especialment significatiu en el Dolor Crònic No Oncològic (DCNO), en el que el temps d’exposició al fàrmac augmenta de manera exponencial els riscos associats a la seva prescripció. HIPÒTESI: La prescripció global d’opioides forts pel tractament del dolor crònic no oncològic per part dels Metges de Família catalans presenta un patró de creixement sostingut, amb àrees susceptibles de millora en base a les directrius de les guies de pràctica clínica. OBJECTIUS: 1) Objectiu principal: Quantificar i caracteritzar la prescripció global d'opioides forts pel dolor crònic no oncològic per part dels Metges de Família de Catalunya durant el període 2013- 2017. 2) Objectius secundaris: a. Investigar la prescripció no segura d'opioides forts per part dels Metges de Família. b. Descriure les pautes de prescripció d’opioides forts (titulació, dosis de rescat). c. Explorar la relació dels Metges de Família (MF) amb les Unitats de Dolor de referència. d. Descriure les dosis i tipus d’opioides forts prescrits pels MF i les indicacions per les que s’han prescrit. e. Quantificar l’impacte econòmic de la prescripció d’opioides forts a Catalunya. f. Detectar el nombre de pacients amb dosis d’opioides forts per sobre de la dosi diària recomanada (DDD). g. Quantificar i descriure les prescripcions concomitants de risc d’opioides forts. h. Descriure les pautes de prescripció i dosis de fentanil d’alliberament transmucós immediat i les indicacions per les que s’ha prescrit. MÈTODES: En una primera fase es realitzà un estudi descriptiu mitjançant enquesta autoadministrada per correu electrònic, enviada a tots els MF socis de la CAMFiC (Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària). Basant-nos en les respostes de l’enquesta, es dissenyà un estudi de base poblacional descriptiu, retrospectiu, longitudinal amb obtenció de dades anonimitzades de prescripció d’OF per DCNO (més de 3 mesos) dels usuaris de Catalunya majors de 15 anys durant 5 anys (2013-2017) per part dels MF, amb la col·laboració de l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya) mitjançant el Programa PADRIS (Programa d'analítica de dades per a la recerca i la innovació en salut). En una segona fase, es seleccionaren els pacients de la base de dades que havien rebut prescripcions concomitants (PC) de risc de fàrmacs depressors del sistema nerviós central amb OF (gabapentinoides, benzodiazepines i antidepressius) i els que havien rebut Fentanil d’Alliberament Transmucós Immediat (FATI). PRINCIPALS RESULTATS: De 3602 enquestes enviades, es van rebre 551 respostes. La gran majoria (87%) de MF refereixen prescriure OF per dolor musculesquelètic. Quasi la meitat (48.6%) prescriuen FATI. La gran majoria (78.7%) intenten disminuir les dosis de benzodiazepines al prescriure OF. Els efectes adversos més habituals que descriuen al prescriure OF són el restrenyiment i les nàusees. Les principals dificultats que refereixen al prescriure OF són el seu maneig (control d’efectes adversos, tolerància, control del dolor, seguiment) (71%) i la resistència al consum i prescripció per part de pacients i professionals (18%). La valoració de la interrelació amb les Unitats de Dolor va ser de 2 ± 1 (escala 1 al 5), éssent els problemes de comunicació (52.2%) i d’accessibilitat (27.1%) els principals punts de millora. Dels 22.691 pacients inclosos a l’estudi de base poblacional, 17.509 (77.2%) eren dones, 10.585 (46.6%) tenien més de 80 anys, i la majoria tenien ingressos de menys de 18.000 euros l’any. La majoria de pacients tenien patologia musculesquelètica i trastorns psiquiàtrics. S’observa una predominància del fentanil transdèrmic a la DDD per mil habitants/dia, amb un maxim increment de la DDD en el tapentadol (increment del 312%) en el període estudiat. S’observa un augment del 66.89% de la DDD total per mil habitants/dia entre el 2013 (0.737) i el 2017 (1.23). La DEM/dia (Dosi Equivalent de Morfina) mitja de tots els fàrmacs va ser de 83.09 mg. Els OF que van suposar un major cost van ser el fentanil transdèrmic i el FATI, éssent el tapentadol l’OF amb el major augment en el cost durant el període estudiat. 20.534 pacients (89.7%) havien rebut PC de risc. Els homes i les persones amb més ingressos van rebre menys PC de risc. Les benzodiazepines i els fàrmacs Z van ser prescrits de manera concomitant amb OF a 15.883 (70%) pacients, els antidepressius a 14.932 (65%) i els gabapentinoides a 11.267 (49%) pacients. 483 pacients (21.32%) van rebre FATI (2.266 prescripcions totals) sense un OF de base. CONCLUSIONS: En base als MF enquestats, els seus patrons de prescripció d’OF en DCNO s’adeqüen majoritàriament a les guies clíniques, tot i que existeixen àrees de millora, com l’ús de FATI. Els MF demanden formació en dolor, perceben resistències en la prescripció d’OF i creuen necessari millorar la relació amb les Unitats del Dolor. La prescripció d’OF per DCNO per part dels MF catalans ha augmentat de forma sostinguda durant el període estudiat, especialment en pacients vulnerables (dones grans amb pocs ingressos) a dosis altes o molt altes. Els nous OF estan desplaçant altres fàrmacs. Un alt percentatge de pacients van rebre PC de risc amb OF amb riscos coneguts, així com FATI per indicacions no autoritzades.
Syntaxin-1A, a synaptic-related protein in breast and head and neck cancer progression and prognosis
(Universitat de Barcelona, 2022-01-31) Noguera-Castells, Aleix; Carbó Carbó, Neus; Mancino, Mario; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] Modern oncology conceives solid tumours as organs by themselves, meaning that not only should the behaviour of cancer cells to be considered and evaluated therapeutically, but also the so-called tumour microenvironment. Even though much research has been done on the influence of several cellular and molecular components of the microenvironment on tumour progression, only a few studies have focused on the direct influence of neurons and tumour innervation in promoting tumour growth and metastasis, or the role of neural-related proteins, expressed in cancer cells, on the different cancer hallmarks. In the context of this second line of research, our group published in 2016 an article demonstrating the differential expression of neurogenes in breast cancer (BC) subtypes and their correlation with patient overall survival. Among them, Syntaxin-1A (STX1A), a synaptic-related protein and a member of the SNARE family of proteins, was found overexpressed in HER2-positive (HER2-enriched and luminal B) in comparison to the HER2-negative (luminal A and basal) BC subtypes. This project is focused on BC but also studies STX1A in head and neck squamous cell carcinoma (HNSCC), considering that the BC is the first cancer-related death in women and that the incidence of HNSCC is expected to increase by 30% in 2030. Understanding the role of STX1A in the tumour biology of BC and HNSCC may lead to proposing this neurogene as a prognostic biomarker and as a targetable candidate to treat these cancers. Particularly, the expression of STX1A and other SNARE-family members has been investigated in BC and HNSCC patient databases, as well as whether STX1A could be involved in cell proliferation, treatment sensitivity and invasion and metastasis processes in BC and HNSCC. On one hand, STX1A has been found overexpressed in BC and HNSCC tumours in comparison to healthy tissues, and high expression of this neurogene correlates with a poorer overall survival of BC and HNSCC patients and with a shorter metastasis-free period in BC. On the other hand, STX1A supresses cell proliferation by enhancing G2/M checkpoint and decreasing Cyclin D1 expression in vitro. Also, STX1A expression restrains BC and HNSCC tumour growth in vivo, in comparison to tumours with impaired STX1A function. Moreover, a functional link between STX1A and the EGFR/HER family of receptors is described. EGF induces STX1A clustering and STX1A is involved in EGFR and HER2 plasma membrane turnover and signal transduction. Also, in HER2-positive BC and HNSCC, STX1A modulates sensitivity to lapatinib, an anti-HER2 targeted therapy, likely due to the differential expression of EGFR and HER2 at the plasma membrane. Non-functional STX1A cells become more sensitive to lapatinib in vitro and in vivo. Finally, STX1A promotes invasion and metastasis by facilitating cell adhesion and spreading in BC and HNSCC cells in vitro. In conclusion this novel research work has unveiled the role of STX1A in BC and HNSCC cancer progression and prognosis, positioning STX1A as a putative survival biomarker and as a promising therapeutic target to sensitize to lapatinib treatment and to supress invasion and metastasis events in BC and HNSCC tumours.
Characterizing cognitive aging through multimodal MRI and NIBS: influence of education and gene expression
(Universitat de Barcelona, 2020-04-27) Vaqué Alcázar, Lídia; Bartrés Faz, David; Sala Llonch, Roser; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] The thesis entitled "Characterizing cognitive aging through multimodal MRI and NIBS: influence of education and gene expression" is based on the knowledge that the aging population is increasing throughout the world. This leads to an increase in cases of dementia, such as Alzheimer's disease and other pathologies that generate disability. However, there is strong evidence that healthy aging is also possible from a cognitive point of view. For this reason, the research challenge for the coming decades focuses on the development of new prevention strategies and, as this work has done, on the characterization of this cognitively preserved elderly population. Neuroimaging studies based on magnetic resonance imaging (MRI) show that physiological aging is characterized by generalized brain atrophy, but that it occurs unequally between regions and between subjects. Functional MRI (fMRI) findings also are in line with this heterogeneity, showing both reductions and increases in brain activity. In addition, there is high variability in the cognitive profile of older people and two non-mutually exclusive pathways have been proposed to explain why some aged people are able to achieve high cognitive performance: cognitive reserve (CR) and brain maintenance (BM). Currently, these two theoretical concepts are described as macroscopic constructs and are not linked to identifiable biological mechanisms through which their beneficial effect would be explained in terms of adaptability to cope with (i.e., CR) or the ability to not experience age-related brain changes (i.e., BM). In light of all this, the use of new technologies that allow us to understand the mechanisms related to optimal brain function in advanced ages becomes vital. Thus, the objective of this Doctoral Thesis was to characterize the brain substrates underlying healthy cognitive aging and reveal how CR estimates can modulate the relationship between the measures studied. The present work consists of four studies that were carried out in order to answer the above-mentioned objective. The Doctoral Thesis included data from more than 100 healthy elderly, using cross-sectional and longitudinal measures of cognition and variables derived from multimodal MRI analysis. Furthermore, we incorporate a novel methodology based on transcriptional architecture analysis using regional whole-brain gene expression data from the Allen Brain Human Atlas. Finally, an intervention was performed that combined transcranial direct current stimulation (tDCS) with fMRI. From different MRI modalities, our results revealed neuroprotective and compensatory effects of CR that support preserved cognition, and that appears to be related to differential associations between age and measures of gray and white matter integrity. Specifically, CR was associated with increased thickness of the prefrontal cortex, and this structural benefit was linked to a gene expression profile characterized by a relative up-regulation of a set of genes involved in cell communication, neurotransmission, and immune response, thus proposing some biological mechanisms related to plastic phenomena through which CR could act. From fMRI analyses, we identified that cognitive decline was associated with increases in brain activity in areas unrelated to assessed function in the presence of higher structural atrophy. Finally, combining fMRI and tDCS, we show how non-invasive brain stimulation was able to reverse this over-activation detected longitudinally in those subjects with cognitive decline. Thus, from a multimodal approach in elderly subjects, we were able to describe those anatomical-functional and molecular characteristics that underlay a successful cognitive performance. In addition, this work has helped to clarify part of the mechanisms of neuroprotection, compensation, and stability in aging.
Estudio de la esteatosis hepática, estimada mediante CAP (control attenuation parameter) en personas con factores de riesgo metabólico atendidas en atención primaria. Estudio poblacional
(Universitat de Barcelona, 2021-03-03) Hernández Ibáñez, María Rosario; Fabrellas i Padrès, Núria; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] INTRODUCCIÓN: La atención primaria de salud es el escenario ideal para la identificación precoz de pacientes con enfermedad de hígado graso no alcohólico (EHGNA). La EHGNA es una enfermedad potencialmente progresiva que puede conducir a la cirrosis y cáncer de hígado, pero con frecuencia no se reconoce y los sujetos en riesgo de sufrirla, no suelen ser evaluado. El parámetro de atenuación controlada (CAP) es un método fiable para cuantificar de forma no invasiva la presencia de grasa en el hígado. Tiene la ventaja de que también realiza de forma simultánea la medición de la rigidez hepática (LS), que nos da una estimación de la presencia de fibrosis hepática significativa. Actualmente no hay información sobre el CAP en sujetos con factores de riesgo metabólico y que son atendidos en Atención Primaria de Salud. OBJETIVO: Estudiar la prevalencia de esteatosis hepática, estimada por CAP, en sujetos de la comunidad que presentan factores de riesgo metabólico y correlacionar los hallazgos con las características clínicas, bioquímicos y LS. RESULTADOS: Los sujetos con factores de riesgo tenían valores de CAP más altos que los del grupo control (268 ± 64 frente a 243 ± 49dB / m, p <0,001). La prevalencia de esteatosis severa (CAP> 280dB / m) en sujetos con factores riesgo fue del 43%. En el análisis multivariante, el índice de hígado graso (FLI) y el HOMA fueron factores predictivos independientes de esteatosis severa. Hubo una correlación directa entre los valores del CAP y los valores de FLI (r = 0.52, p <0.001). La prevalencia de LS fue del 12,6% en el grupo de riesgo vs 0% en el grupo control (p <0.001). El aumento de LS ocurrió predominantemente en sujetos con valores altos del CAP. CONCLUSIONES: Una alta proporción de sujetos con factores de riesgo metabólico visitados en atención primaria tienen valores de esteatosis severa. El FLI podría usarse como un sustituto del CAP. El aumento de LS se encontró en una proporción significativa de sujetos con factores de riesgo, pero no en los sujetos del grupo control.
Infecció pel virus de la immunodeficiència humana i miopaties: importància de l'efecte dels fàrmacs antiretrovirals
(Universitat de Barcelona, 1996-03-15) Masanés i Toràn, Ferran; Grau Junyent, Josep M. (Josep Maria); Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[cat] En el decurs de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) són moltes les eventualitats clíniques que se succeeixen. Una de les menys conegudes, però ja ben caracteritzada és el vessant muscular. Podem dividir les diverses manifestacions associades a aquesta infecció en cinc grups, segons sigui la seva etiopatogènia: el primer grup constituït per aquells processos musculars en què hi ha un marcat component inflamatori (polimiositis i vasculitis musculars), el segon està format per les miopaties no inflamatòries (miopatia nemalínica, miopatia per pèrdua selectiva de filaments gruixuts, microvesiculació citoplasmàtica, siderosi muscular i rabdomiòlisi aguda), el tercer grup està integrat per les miositis infeccioses i/o tumorals, el quart grup està constituït per les miopaties tòxiques fàrmacs antiretrovirals (fonamentalment la zidovudina o AZT) i el cinquè i últim està format per la síndrome constitucional. OBJECTIUS 1. Conèixer la prevalença de miopatia en qualsevol de les seues formes en malalts infectats pel VIH. 2. Caracteritzar clínica i morfològicament l'eventual miopatia que presenten els malalts VIH positius sota tractament amb AZT. 3. Investigar el substrat morfològic muscular de la síndrome constitucional (“wasting syndrome”) que presenten alguns pacients infectats pel VIH. 4. Investigar el desenvolupament de miopatia en els pacients VIH positius sotmesos a tractament amb antiretrovirals diferents de l'AZT. MATERIAL I MÈTODE Estudi transversal d'una cohort de pacients infectats pel VIH amb simptomatologia muscular o sense i amb tractament antiretroviral o sense. Per realitzar el referit estudi es presenten quatre treballs originals publicats recentment: A. Symptomatic myopathies in HIV-1 infected patients untreated with antiretroviral agents. A clinico-pathological study of 30 consecutive patients. Clin Neuropatol (en premsa). Els resultats més destacats del treball són: una proporció significativa (75%) de pacients infectats pel VIH que presenten simptomatologia muscular presenten alteracions morfològiques a l'estudi histològic de la biòpsia muscular i d'aquests, aquells que presenten alteracions inflamatòries (25%) poden rebre un tractament eficaç. B. HIV-1 infection and myopathy: relevance of zidovudine therapy. Ann Neurol 1993;34:206-211. Els resultats més destacats del treball són: la característica histològica específica i distintiva de la miopatia tòxica per AZT és la presència de fibres vermelles esfilagarsades, existint una correlació positiva entre les dosis totals d'AZT rebudes i el percentatge de fibres vermelles esfilagarsades en les biòpsies practicades. C. Estudi comparatiu de les característiques clíniques i histològiques entre la miopatia nemalínica clàssica i l'associada al virus de la immunodeficiència humana. Med Clin (Barc) 1995;105:500-503. Els resultats més destacats del treball són: la presència de cossos nemalínics en els pacients infectats per l'HIV pot ser més un epifenomen relacionat amb la infecció del virus o amb fenòmens immunològics desencadenats per aquesta, que no pas una miopatia pròpiament dita. D. Lack of muscle toxicity with didanosine (ddI). Clinical and experimental studies. J Neurological Sciences (en premsa). Els resultats més destacats del treball són: no s'han trobat implicació del ddI com a causa de miopatia tòxica, ni a nivell clínic i experimental. CONCLUSIONS 1. De totes les manifestacions que es poden succeir en el curs de la infecció pel VIH, les musculars ho fan amb una freqüència destacable, que pot arribar fins al 75% dels pacients. 2. El curs clínic d'aquestes manifestacions és generalment paucisimptomàtic, essent les dades més significatives la presència de debilitat i/o atròfia muscular. La presència de miàlgies les alteracions dels enzims musculars són menys freqüents. 3. La pràctica d'una biòpsia muscular és la prova de millor rendiment diagnòstic. Atesa la poca agressivitat, creiem que és la més indicada en els casos on se sospita una miopatia. 4. Podem dividir les manifestacions musculars associades a la infecció pel VIH en 3 grans grups: miopaties relacionades amb la infecció pel VIH, miopaties tòxiques per antiretrovirals (AZT) i la síndrome constitucional. 5. Destaquem que aproximadament 1/4 part dels pacients amb miopaties relacionades amb la infecció del VIH tenen un tractament eficaç. 6. Entre les miopaties associades a la infecció pel VIH destaquem les miopaties inflamatòries com les polimiositis i les vasculitis musculars i la miopatia nemalínica. 7. Dels diferents fàrmacs antiretrovirals utilitzats fins ara per combatre la infecció pel VIH, només hem trobat que tingui un efecte tòxic sobre el múscul esquelètic l'AZT. L´ús d´aquest fàrmac s´associa clarament a la presència d´una miopatia tòxica característica. 8. La miopatia tòxica associada a l'ús d'AZT es presenta de manera dosi dependent, amb una correlació positiva amb dosis acumulades superiors a 200 g. i es caracteritza per l'aparició de fibres vermelles esfilagarsades a la biòpsia muscular. 9. Aquesta miopatia tòxica és clínicament i histològicament reversible, fet que pot tenir utilitat quant a les estratègies terapèutiques de futur. 10. Sembla que la presència de la síndrome constitucional pot estar associada a diferents miopaties, tractables en un 17% dels pacients.
Prevenció dels problemes relacionats amb el consum d’alcohol a urgències
(Universitat de Barcelona, 2021-04-14) Bruguera Soler, Pol; Vieta i Pascual, Eduard, 1963-; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[cat] El consum d’alcohol i les seves conseqüències són un problema de salut pública de gran rellevància, que representa un dels principals factors de risc de morbimortalitat. A més a més, el consum de risc i el trastorn per ús d’alcohol sovint passen desapercebuts i una elevada proporció d’aquests pacients no reben tractament. Els programes SBIRT (screening, brief intevention and referral to treatment) són eines de salut pública desenvolupades principalment en el marc de l’atenció primària, que tenen com a objectiu la detecció de pacients amb un consum de risc d’alcohol de cara a poder administrar una intervenció breu per a disminuir el consum i derivar a tractament especialitzat aquells pacients que ho requereixen. Aquests programes han demostrat la seva eficàcia a atenció primària, disminuint la proporció de pacients amb un consum de risc d’alcohol i els problemes relacionats amb el consum. Amb l’objectiu d’estendre aquesta estratègia a altres dispositius sanitaris i arribar a aquells pacients amb un menor contacte amb els centres d’atenció primària, s’ha proposat el mateix model als serveis d’urgències. Els diferents estudis publicats han demostrat la seva eficàcia a curt termini, tanmateix, però la evidència a mig i llarg termini no ha estat clarament establerta. L’objectiu d’aquesta tesi és avaluar la taxa de detecció i registre del consum de risc d’alcohol a urgències i avaluar la viabilitat i eficàcia d’un programa SBIRT especialitzat, conduït per psiquiatres especialistes en conductes addictives. Els resultats posen de relleu que la taxa de detecció i registre del consum de risc d’alcohol és molt pobra i que cal implementar estratègies per a millorar la identificació d’aquest factor de risc. Per altra banda, el programa es va poder desenvolupar i adaptar al funcionament habitual del servei d’urgències. Així mateix, va demostrar ser eficaç especialment en la detecció i vinculació de pacients a tractament especialitzat, així com reduint la proporció de bevedors de risc a curt termini. Tanmateix, els resultats a mig llarg termini mostren com la eficàcia es va esvaint en el temps, motiu pel qual cal avaluar altres mecanismes per millorar la eficàcia a llarg termini.
Detección del riesgo psicosocial y de uso de drogas en poblaciones vulnerables. Validación de instrumentos en salud
(Universitat de Barcelona, 2021-04-12) López Lazcano, Ana Isabel; Pintor Pérez, Luis; Gual, Antoni; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] El consumo de riesgo o el trastorno por uso de alcohol y sustancias, y los factores psicosociales asociados, influyen negativamente en la patología mental y orgánica avanzada como es el caso de pacientes ingresados en psiquiatría o en candidatos a trasplante. Se precisan instrumentos validados, traducidos y adaptados, de detección del consumo de riesgo en pacientes con patología mental y de detección del riesgo psicosocial en candidatos a trasplante. El tabaco es uno de los factores de riesgo que pueden influir en la supervivencia y en los resultados del trasplante hepático. El primer estudio analiza las propiedades psicométricas de la “Prueba de detección de consumo de alcohol, tabaco y sustancias” (ASSIST) en 202 pacientes ingresados en psiquiatría. Se encontró excelente consistencia interna en puntuaciones de riesgo total (TSI) (α = 0,92 y ω = 0,93) y de cada sustancia (SSI) (α = 0,88 - .96 y ω = 0,89 - .95). La estructura interna de tabaco, alcohol y cannabis resultó en modelos unidimensionales con índices de bondad de ajuste adecuados. Las puntuaciones del ASSIST correlacionaron significativamente con: ASI (r = 0,795 a r = 0,953), AUDIT (r = 0,864), FTND (r = 0,808), DAST (r = 0,831), SDS (r = 0,519) y “número de diagnósticos de abuso/dependencia” en MINI-Plus (TSI: r = 0,857 - 0,862; SSI: r = 0,646 - 0,834). El análisis de la curva de ROC y U de Mann-Whitney mostraron evidencias de validez discriminativa. El segundo estudio pretende traducir y adaptar a nuestro contexto, la entrevista semiestructurada “Stanford Integrated Psychosocial Assessment for Transplantation” (SIPAT), y analizar la fiabilidad en una muestra de 150 candidatos a trasplante de hígado, corazón y trasplante de progenitores hematopoyéticos. La fiabilidad interjueces fue excelente para la puntuación general SIPAT (ICC = 0,93) y de cada dominio (ICC de 0,77 a 0,94) y se obtuvo buena consistencia interna, (α = 0.84). El tercer trabajo es un estudio longitudinal de seguimiento a 10 años de una cohorte de 314 pacientes trasplantados de hígado por cirrosis alcohólica que evalúa el impacto del tabaquismo en la supervivencia a través del análisis de Kaplan-Meier y el riesgo de mortalidad a través del análisis de regresión de riesgos proporcionales de Cox. Se evalúa el impacto del tabaquismo en resultados clínicos y se analizan los factores de riesgo asociados a fumar antes y después del trasplante a través de una regresión logística binomial. La probabilidad de supervivencia de los “no fumadores y ex fumadores” fue del 95,2%, 91,5%, 85,2% y 81,0% a 1, 3, 5 y 10 años de seguimiento, significativamente mayor (log-rank p = 0,033) que la probabilidad de supervivencia de los “fumadores activos” 96.0%, 85.6%, 80.0% y 70.4%. La diferencia siguió siendo significativa (log-rank p = 0,019) al comparar solo “exfumadores” frente a “fumadores” antes del trasplante. Ser fumador (OR 1,79, IC del 95%: 1,06-3,03, p = 0,03) se asoció con un mayor riesgo de mortalidad. Los fumadores tuvieron un riesgo de mortalidad significativamente mayor (modelo de Cox 1: HR = 1,63, IC del 95%: 1,04-2,56, p = 0,034) en comparación al resto de la muestra y en comparación con exfumadores (modelo de Cox 3: HR = 1,84, IC 95%: 1,10-3,09, p = 0,02). Los fumadores antes del trasplante que tenían una pobre conciencia de toxicidad del alcohol, tenían más del doble de riesgo de mortalidad (modelo 4 de Cox: HR = 2,20, IC del 95%: 1,05–4,58, p =0,04). El tabaquismo antes del trasplante se asoció con mayor riesgo de recaída en el consumo de sustancias (p = 0,02) y con mayor riesgo de cáncer no de piel (p = 0,04). Seis meses o menos de abstinencia de alcohol antes del trasplante, con una OR de 3,2 (IC 95%: 1,19–8,78; p = 0,021) y tener un trastorno por consumo de sustancias con una OR de 4,9 (IC del 95%: 2,17-10,96; p =0,001) fueron predictores independientes de fumar tras el trasplante. La conciencia de la dependencia del alcohol fue un factor protector frente al tabaquismo tras el trasplante, con una OR de 0,43 (IC 95%: 0,19-0,97; p = 0,042).
Idiopathic REM sleep behavior disorder and olfactory dysfunction in Parkinson's disease and premotor stages. MRI and neuropsychological studies
(Universitat de Barcelona, 2020-09-08) Campabadal Delgado, Anna; Junqué i Plaja, Carme, 1955-; Segura i Fàbregas, Bàrbara; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[eng] BACKGROUND: The present Doctoral Thesis is focused on Rapid-eye-movement (REM) sleep behavior disorder (RBD) and olfactory dysfunction as biomarkers of Synucleinopathies, such as Parkinson’s disease (PD), dementia with Lewy bodies (DLB), and multiple system atrophy (MSA). RBD is a parasomnia characterized by loss of atonia during REM sleep that provokes dream-enacting behaviors. Clinically isolated RBD (IRBD) is considered a prodromal stage of alpha-Synucleinopathies since almost 75% of patients after 12 years of the disease develop a PD or atypical parkinsonism. Specifically, in a multicentric study, 56.5% of IRBD patients converted to parkinsonism as the first manifestation, while 43.5% developed dementia first. Subtle motor symptoms, hyposmia, and cognitive impairment are the best predictors of phenoconversion in IRBD. OBJECTIVES AND HYPOTHESES: The main objectives of this Thesis are: 1) To characterize structural and functional brain substrates underlying Idiopathic REM sleep behavior disorder as well as to relate these findings to cognitive performance; 2) To study olfactory dysfunction as a preclinical and clinical biomarker of alpha- Synucleinopathies, and its progression throughout the disease; 3) To investigate progressive brain degeneration throughout IRBD, and to investigate how these changes relate to cognitive decline. The main hypotheses are: 1) IRBD will be characterized by specific changes in brain structure and functional connectivity that will be associate with olfactory and cognitive impairment, 2) IRBD patients will show structural brain changes over time and a cognitive decline superior to that seen in normal aging, 3) Smell dysfunction will be identified in IRBD and PD, and it is expected to progress slightly with the disease course. MATERIAL AND METHODS: This Doctoral Thesis is presented as a compendium of six studies that were carried out to achieve the above-mentioned objectives. RESULTS: In studies 1, 2, and 5, IRBD patients differed from controls in several cognitive domains, namely attention and executive functions, mental processing speed, verbal memory, and semantic fluency. Besides, studies 1 and 5 identified for first-time impairment in facial recognition and visuospatial functions. Contrary to our hypothesis in study 1, we did not find significant correlations between cognitive performance and brain atrophy. However, there was coherence between the structural changes detected by MRI and neuropsychological impairment. For instance, IRBD subjects had facial recognition impairment and cortical atrophy in the fusiform gyrus, a region that is known to be critical for such function. In the same way, patients showed memory impairment and hippocampal atrophy, a core structure for learning and memory. On the other hand, study 2 evidenced the potential role of altered brain functional connectivity in IRBD’s cognitive impairment. We found a positive correlation between mental processing speed and temporoparietal functional connectivity in the IRBD group. In study 5, we reported visual form discrimination decline in IRBD relative to normal aging after less than two years. More importantly, we identified that visual form discrimination worsening over time was explained by progressive reductions of the cortical thickness in the superior parietal. CONCLUSIONS: The present Doctoral Thesis has identified new cognitive deficits in IRBD patients and has shed some light on its progression throughout the course of the disease. In particular, our work has shown the importance of VS/VP functions as a measure able to identify cognitive changes across time in IRBD, and its potential in identifying those patients with progressive neurodegeneration in posterior cortices. Besides, we have exhaustively described the characteristics of severe and early olfactory dysfunction in IRBD and described for the first time its neuroanatomical correlates. The neuroimaging data from this Thesis points towards an early implication of the temporal-occipital-parietal cortices in IRBD. Additionally, our longitudinal work has shown that IRBD patients have brain degeneration of the occipitoparietal and orbitofrontal cortex over time, in line with the degenerative changes reported in PD and DLB. Abnormalities in such regions are supported by the association between impaired cognition and both functional and structural brain changes. Cortical atrophy and disrupted cortico-cortical functional connectivity highlight that cortical degeneration and functional abnormalities already exist in patients with IRBD before they are diagnosed with DLB, PD, or MSA. Thus, suggesting that in prodromal PD, the alpha-synuclein pathology is already involving these structures earlier than would be expected according to the Braak degeneration model proposed form neuropathological data. Cortical atrophy and dysfunction may explain why some patients present neuropsychological impairment before the motor onset. We hope that our research will serve as a basis for further multicentric studies that confirm our findings, and to identify the optimal neuropsychological and neuroimaging markers for diagnostic, prognostic, and efficacy of future neuroprotective therapies.
Utilitat dels marcadors bioquímics i de neuroimatge per al diagnòstic de la malaltia d’Alzheimer d’inici precoç
(Universitat de Barcelona, 2019-07-31) Falgàs Martínez, Neus; Lladó Plarrumaní, Albert; Sánchez del Valle Díaz, Raquel; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[cat] Els treballs que conformen la present memòria de tesi doctoral aporten informació sobre l'aplicabilitat clínica dels biomarcadors diagnòstics de malaltia d'Alzheimer en els pacient amb malaltia d'Alzheimer d'inici precoç. Els actuals biomarcadors diagnòstics són els seguents: proteïna amiloide i proteïna tau en líquid cefaloraquidi, PET-amiloide, PET-fluorodesoxiglucosa i atròfia de hipocamp en la ressonància magnètica cerebral. Així, es pretén determinar quin és l'impacte clínic de l'ús d'aquests biomarcadors diagnòstics, així com determinar quins són millor tolerats i augmenten més la confiança diagnòstica. L'objectiu final és poder optimitzar el procés diagnòstic en la malaltia d'Alzheimer d'inici precoç. Així mateix, amplia el coneixement sobre altres biomarcadors que actualment s'utilitzen en l'àmbit de recerca com neurogranina, neurofilaments i proteïna 14-3-3 en líquid cefaloraquidi per entendre millor la fisiopatologia de la malaltia i valorar el seu potencial valor diagnòstic i / o pronòstic en la malaltia d'Alzheimer d'inici precoç.
Estudio de la acción del inhibidor de la peroxidación lipídica U74389G sobre la barrera intestinal en un modelo de isotrasplante heterotópico de intestino delgado en la rata
(Universitat de Barcelona, 1997-07-02) Vallet Fernàndez, Josep; Oca Burguete, Javier de; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] HIPÓTESIS: La adición de un potente inhibidor de la peroxidación lípidica como el lazaroide U74389G a la beneficiosa de un líquido de preservación que contiene sustancias citoprotectoras (solución de Wisconsin), debe traducirse en una mejoría anatomofuncional del injerto, frente a otro líquido de preservación como el Ringer lactato que carece de dichas sustancias citoprotectoras. OBJETIVOS: 1) Cuantificar el fenómeno de la lipoperoxidación en un trasplante de intestino delgado mediante la cuantificación del malondialdehido a nivel tisular y plasmático. Dicho parámetro es un producto metabólico final del proceso de lipoperoxidación; 2) Evaluar su efectiva reducción con el uso de U74389G, fármaco de elevado poder antioxidante; y 3) Valorar si existe una vinculación entre el descenso de la lipoperoxidación y una mejora real en la conservación del injerto evaluada por una menor translocación bacteriana y una mejor conservación histológica. MATERIAL Y MÉTODO: Sobre un modelo de isotrasplante heterotópico de intestino delgado en la rata, se comparan los resultados obtenidos con el uso de dos líquidos de preservación con y sin el fármaco U74389G, cuantificando la magnitud el proceso de lipoperoxidación, midiendo el fenómeno de la traslocación bacteriana (para evaluar la función de barrera), y realizando cortes histológicos. CONCLUSIONES: Se ha conseguido establecer una relación entre un descenso del malondialdehido y una disminución del fenómeno de la TB. A su vez los grupos experimentales que presentaron menor traslocación mostraban asimismo una histología mejor conservada. Al establecer comparaciones entre los grupos, se comprobó como el líquido de Wisconsin consigue preservar mejor el injerto frente a Ringer lactato, y la adición del fármaco a su vez mejora el resultado valorado globalmente, como una disminución de MDA, una menor TB y un mejor aspecto histológico.
Alteraciones de la bomba de calcio en la hipertensión arterial esencial
(Universitat de Barcelona, 1998-06-25) Sobrino, Javier; Coca, Antonio; Universitat de Barcelona. Departament de Medicina
[spa] FUNDAMENTO: Los movimientos del Ca2+ a través de la membrana celular están mediados en parte por la bomba de Ca2+ por lo que es posible que una alteración genética o adquirida en esta bomba puede explicar el aumento de la concentración intracelular de calcio presente en los pacientes afectos de HTA esencial. METODOS: Se ha estudiado la cinética de la bomba de CA2+ en los hematíes de 49 pacientes hipertensos esenciales y 27 sujetos control. Se ha utilizado el Sr2+ como análogo del Ca2+ por la dificultad de medir en condiciones estables el flujo de CA2+ por su baja concentración libre y su rapidez en el flujo de salida. RESULTADOS: El grupo de pacientes hipertensos mostró unos valores medios (DE) de la velocidad máxima de flujo de Sr2+ (Vmax) significativamente superiores a los observados en los individuos del grupo control, 6,6 (2,3) frente a 5,2(1,6)mmol/L.cels/h., p=0,0067. Los valores medios de la constante de disociación aparente para el Ca2+ intracelular total (Kca) fueron superiores en el grupo de hipertensos respecto al grupo control 80,36 (53,46) frente a 55,25 (15,13) umol/L.cels., p=0,066. La Vmax mostró una relación directa significativa con la edad (r=0,342, p=0,016) y con las cifras de creatinina sérica (r=0,446, p=0,001). La Kca únicamente mostró una relación directa signficativa con las cifras de creatinina sérica (r=0,402, p=0,004). Se pudieron diferenciar dos grupos de pacientes hipertensos según presentaran una Kca normal (33 pacientes, 67,3%) o alterada (16 pacientes, 32,6%). La edad de los pacientes, 50,8 (13,5) frente a 43 (10,2) años, p=0,028, la creatinina sérica, 1,13 (0,17) frente a 0,95 (0,17) mg/dl p=0,0019 y la uricemia, 7,27 (3,32) frente a 6,14 (1,49) mg/dl, p=0,0482, fueron superiores en los hipertensos con una Kca más elevada. Finalmente, los pacientes con Kca elevada presentaron una Vmax mayor que los pacientes con una Kca normal, 9,136 (2,02) frente a 5,38 (12,81) mmol/L.cels.

Examinar

Enviaments recents