Tesis Doctorals - Departament - Filologia Llatina
URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://hdl.handle.net/2445/41646
Examinar
Enviaments recents
Mostrant 1 - 20 de 24
TesiSimbolismo y comunicación no-verbal en la danza sema de Mevlânâ Celâleddin Rumi(Universitat de Barcelona, 2017-05-03) Karavar, Nesrin; Serrano, Sebastià, 1944-; Rius Piniés, Mònica; Universitat de Barcelona. Facultat de Filologia[spa] En el presente estudio se analiza la danza sema de Mevlânâ Celâleddin Rumi como símbolo y comunicación no-verbal con Dios. Se recoge la rica experiencia de este místico para aproximarnos desde su visión a las realidades espirituales que vivía mediante las obras de sus discípulos, quienes compilaron las enseñanzas y aspectos de la vida diaria de su maestro. En el primer capítulo se estudia el pensamiento espiritual de Mevlânâ Celâleddin Rumi. Incluye algunas reflexiones de Rumi y del aspecto simbólico de sus recitaciones, esclareciendo los mismos desde su visión islámica de la espiritualidad, como así también comentarios de sus primeros biógrafos y compiladores sobre su vida y el ejercicio de la danza sema. En el segundo capítulo se lleva a cabo una aproximación semiótica a la danza sema analizando la danza misma del sema como un vehículo hacia el éxtasis místico. A continuación, se incluye una aproximación psicológica a la danza sema de Rumi y el estado místico aproximándonos a ellos desde la psicología y las neurociencias. Finalmente, también se ponen en valor, los aportes que el sema tiene, complementariamente, en lo terapéutico. Se analiza, asimismo, la influencia del maestro sufí en la psicología del derviche como guía, ayuda y compañero en su desarrollo.- TesiLa transformación de la lamia antigua en bruja moderna: Edición crítica y traducción del De lamiis etpithonicis mulieribus de Ulrich Molitor (1489)(Universitat de Barcelona, 2016-06-17) Ahn Rios, María Soraya; Guzmán Almagro, Alejandra; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] Este trabajo ofrece la edición crítica y la traducción del De lamiis et phitonicis mulieribus de Ulrich Molitor (Reutlingen: Johann Otmar, 1489). La línea de investigación de la presente tesis se sostiene sobre una amplia narrativa sobre el concepto del mal, visto tanto dentro como fuera de sus diferentes manifestaciones. La diversificación de este concepto fue iniciada por los padres de la iglesia católica y fue posteriormente integrada en los textos demonológicos de la época moderna. La metodología utilizada se fundamenta sobre el análisis y el estudio meticuloso de textos demonológicos relativamente desconocidos o inéditos, que comprenden más no se limitan a los autores de la época medieval tardía hasta aquellos del siglo XVI. Por ende, una doble aproximación ha sido necesaria: el análisis interdisciplinar y el filológico. La primera parte, pues, incluye el aspecto histórico y antropológico de la evolución de la lamia antigua a la bruja moderna, mediante el examen de diferentes fuentes medievales y cristianas citadas por Ulrich Molitor, así como la distinción de aquellos elementos que conforman parte de la retórica sobrenatural y el imaginario de la época moderna. De la misma forma, se establecen las definiciones de lamia y strix a través de su diversa transmisión y recepción con el objeto de comprender la evolución y las alteraciones de dichos términos. Asimismo, se distinguen aquellas características específicas, como por ejemplo, la naturaleza del texto expuesto (popular o intelectual), la intención del autor, la estructura literaria, la retórica, los elementos de innovación que han sido agregados y los niveles de audiencia e impacto cultural. Dado que el tratado de Molitor tuvo una gran fortuna gracias a los grabados, se ha incluido un modesto apartado sobre las ilustraciones y la evolución de las mismas en tres diferentes ejemplares. La segunda parte está dedicada al aparato crítico y la traducción del De lamiis et phitonicis mulieribus al castellano y al inglés, incluyendo el texto latino paralelamente con la traducción. Finalmente, se ha hecho una comparación de la figura de la lamia en el tratado de Molitor y en obras posteriores como el De lamiis liber de Johann Weyer (Johannes Oporinum: 1577), asentando definitivamente la transición de la lamia antigua a la bruja moderna a partir de finales del siglo XVI.
- TesiEdición crítica y comentario textual del libro X de las Metamorfosis de Ovidio(Universitat de Barcelona, 2016-07-22) Fàbregas Salis, Pere; Vidal Pérez, José Luis; Ramírez de Verger, Antonio; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] RESUMEN: Esta tesis doctoral es una edición crítica del libro X de las Metamorfosis de Ovidio acompañada de un comentario crítico-textual. Se han tenido en cuenta más de 160 manuscritos, que el autor ha colacionado personalmente, ya sea en la correspondiente biblioteca o mediante reproducciones fotográficas. Cabe añadir que algunos de esos testimonios se han colacionado por primera vez y, muchos de ellos, no habían sido leídos desde los tiempos de Nicolaus Heinsius. Asimismo, se han considerado 78 ediciones, desde las principes de 1471 hasta la de Tarrant de 2004 (la edición crítica más reciente). Naturalmente, se han considerado todos los comentarios y toda la bibliografía secundaria de que he tenido noticia. Por lo tanto, la presente tesis se puede considerar el trabajo crítico más completo que se ha elaborado hasta la fecha sobre el libro X de las Metamorfosis de Ovidio. El objetivo fundamental es ofrecer a la comunidad científica y al lector especializado todo los datos relativos al establecimiento del texto desde los más antiguos manuscritos hasta las ediciones y trabajos críticos más recientes. Se hace, de todos modos, especial hincapié en los esenciales y completísimos datos amasados por Heinsius y Burman en sus respectivas ediciones. Evidentemente, el autor no renuncia a ofrecer un posicionamiento razonado sobre cada uno de los problemas textuales que se comentan. Así, acaba distanciándose en alrededor de 40 pasaje del texto de la edición de Tarrant (2004). Dado que el texto ha sido transmitido de forma horizontal y que el fenómeno de la contaminación afecta ya a los testimonios manuscritos más antiguos, se emplea el llamado método ecléctico. No es, pues, la procedencia de una lección o su presencia en una fuente u otra, sino el uso y el sentido lo que permite evaluar la plausibilidad de cada opción. En ese sentido, se tratan de reconciliar distintos lemas que, muchas veces, se oponen y contradicen entre sí: 1) Como se trata de una tradición abierta y contaminada, la lección auténtica puede haber sobrevivido en prácticamente cualquier combinación de códices, incluso en unos pocos recentiores; 2) Algunas lecciones atractivas con un pobre apoyo manuscrito pueden responder a intentos (antiguos) de corrección o mejora del texto. 3) El grado de interpolación de los códices ovidianos es seguramente elevado, de modo que la enmienda conjetural puede ser necesaria incluso allí donde el texto transmitido por los manuscritos es aceptable. Como líneas de investigación futuras, se apunta la necesidad de explorar mejor los mss. más recientes (s. XIV y XV), puesto que algunos de ellos parecen estar vinculados con la tradición de algunos de los mss. más antiguos (aunque no de forma directa). En algunos de esos mss. afloran de nuevo lecciones que no están documentadas (o lo están de forma muy limitada) en lo que podríamos denominar “vulgata medieval”. Son, quizá, pues, esos códices recientes los que podrían deparar algunas sorpresas.
- TesiDe diuersis artibus de Teòfil: Edició, traducció al català i comentari(Universitat de Barcelona, 2016-01-28) Segarrés Gisbert, Marta; Quetglas, Pere J.; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] De diuersis artibus o Schedula diuersarum artium de Teòfil és una de les obres sobre art i artesania més importants de l'Edat Mitjana. És un tractat medieval dividit en tres llibres que s'ocupen, respectivament, de pintura, vitralleria i orfebreria. El treball que presentem consta de diferents parts: en primer lloc, oferim un estudi preliminar on exposem les teories que s'han formulat recentment pel que fa a l'autoria, la datació i el títol de l'obra i hi incloem un estudi sobre les principals fonts de la tecnologia artística medieval. Hi incorporem un apartat dedicat a la transmissió manuscrita del tractat on recollim el llistat actualitzat de tots els manuscrits que contenen el De diuersis artibus i aportem una relació de totes les edicions i traduccions que s'han publicat fins al moment. Dediquem també un capítol a exposar els criteris que hem seguit per a l'establiment del text llatí i per a l'elaboració de la traducció catalana. En segon lloc, oferim una nova versió del text de De diuersis artibus. Prenent com a base l'edició de Dodwell, aportem noves variants i esmenes significatives, a les quals hem pogut arribar gràcies a haver-nos capbussat profundament en el text i en la seva interpretació. Aquest treball conté també la primera traducció al català d'aquest tractat medieval. La iniciativa de traduir aquesta obra fou motivada per l'interès que aquesta pot suscitar en un territori on l'art romànic destaca per la seva quantitat, qualitat i bon estat de conservació. En tercer lloc, presentem un extens comentari de l'obra, en el qual examinem i contextualitzem les tècniques i l'art que s'hi descriu. Finalment, hem completat el nostre estudi amb un ampli annex d'imatges per exemplificar les eines, tècniques i obres d'art que es descriuen en el De diuersis artibus de Teòfil.
- TesiLa poesia jesuítica llatina a Lleida al segle XVIII: Miquel Dòria (estudi, edició i traducció de la seva obra)(Universitat de Barcelona, 2016-01-15) Rizos, Carlos Ángel, 1975-; López López, Matías; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] Aquest treball dóna a conèixer l'obra poètica d'un jesuïta que havia romàs oblidat com és Miquel Dòria (Arfa 1737- Gènova 1819). Donat que la seva producció literària es limita a dos poemes (una ègloga i un epos) i dos sèries de discursos, tots ells en llatí, hem centrat l'atenció en els primers fent-ne una edició crítica, proposant-ne una traducció rítmica al català, i estudiant tant el contingut com la forma d'aquests poemes. A la introducció he situat aquesta poesia en el seu context històric, geogràfic i literari, marcat per la influència que va tenir el cercle cultural de Josep Finestres i la Universitat de Cervera en tots els col.legis de la província jesuítica d'Aragó, a la qual pertanyien Lleida —que és on probablement va compondre aquests poemes com a professor de gramàtica i retòrica (1764-1767)— i els altres col.legis per on havia passat com a estudiant abans de la seva ordenació com a sacerdot. També ofereixo totes les dades biogràfiques que he aconseguit trobar sobre l'autor, on cal destacar el periple que va començar amb motiu de l'expulsió de la Companyia de Jesús ordenada per Carles III al 1767, així com la seva intervenció en la restauració de l'orde. Després de les conclusions ofereixo també l'edició i traducció dels discursos que va escriure, així com uns annexos que contenen altres documents vinculats al nostre poeta. Finalment, a manera de complement, edito i tradueixo una mostra de poesia jesuítica llatina publicada a Lleida a començaments del segle XVIII —de caire fonamentalment panegíric— perquè hom pugui fer-se una idea de l'evolució que ha experimentat aquesta poesia. L'objectiu principal d'aquest estudi és destacar l'obra poètica de Miquel Dòria com a mostra de la poesia llatina que es practicava als col.legis jesuítics de la segona meitat del segle XVIII a l'àmbit de la província d'Aragó. D'aquesta manera també ampliem el corpus de la poesia humanística llatina d'aquest segle, que pràcticament no ha rebut l'atenció dels filòlegs. Pel que fa a l'edició dels textos, he seguit el mètode tradicional de la crítica textual o ecdòtica. De totes maneres, cal aclarir que, com que es tracta de manuscrits únics (codices unici), no ha calgut parlar de variants manuscrites ni fer una collatio codicum per construir un stemma codicum pel mètode lachmannià, però sí hem parlat de variables perquè sovint trobem que el text hològraf ofereix diverses opcions, especialment en la part de l'epos que va romandre en fase d'esborrany. Quant a la traducció, en el cas dels poemes he ofert una traducció rítmica basada en la correspondència entre síl.labes llargues o breus del llatí amb les tòniques i àtones del català; he seguit en això les pautes de Josep Bargalló (1991) per l'adaptació al català dels versos clàssics. Naturalment, en el cas dels discursos he fet una traducció en prosa, i també he traduït en prosa la part de l'epos que es troba en fase d'esborrany en la mesura que no ho podem considerar un text acabat. D'altra banda, l'estudi i comentari dels textos pretén donar eines d'interpretació als diferents passatges; he buscat les fonts clàssiques, bíbliques o humanístiques de molts passatges, que he reflectit tant a les notes a peu de pàgina com als comentaris, i també he il.lustrat als comentaris —no a les notes— aquells passatges que contenen referents culturals, l'anomenat aparat de realia (mitologia, història, geografia...).
- TesiEl lèxic d’origen germànic en el llatí medieval de Catalunya(Universitat de Barcelona, 2015-10-30) Jaime Moya, Joan Maria; Quetglas, Pere J.; Calvo i Calvo, Lluís; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia LlatinaEl nostre treball, que està inserit dins del projecte del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae (GMLC), compartit per la Universitat de Barcelona i el Consell Superior d'Investigacions Científiques, ha consistit a elaborar un estudi etimològic del lèxic d'origen germànic que apareix en el llatí medieval de Catalunya. Concretament, s'han estudiat els termes d'origen germànic (gòtic i fràncic) que van penetrar com a substrat en el llatí altmedieval de Catalunya, des de l'antiguitat tardana fins al tombant del segle XII. Els termes germànics suara esmentats, que es troben inclosos en textos diplomàtics, han estat identificats i extrets del corpus documental del GMLC i, després, han estat fixats i distribuïts per lemes, als quals se'ls ha assignat un significat. Al seu torn, els lemes han estat agrupats per famílies lèxiques, en articles encapçalats, per raons metodològiques, per una arrel comuna protogermànica. Els articles que constitueixen el nostre treball presenten l'estructura següent: en primer lloc, s'ofereixen els testimonis documentals (l'exemple més antic de cada forma i variant) de cada lema, tot adjudicant-li un significat; en segon lloc, es consignen les formes romàniques més properes, amb les quals es troben emparentats el lema o lemes llatins estudiats; en tercer lloc, es fa l'estudi etimològic del lema o lemes en qüestió, analitzant fonamentalment els canvis fonètics i morfològics que els ètims germànics patiren per convertir-se en les formes que trobem documentades (llatines o ja directament romàniques); així mateix, es fa una referència succinta a l'ètim germànic en el seu context protogermànic i, al seu torn, a l'ètim protogermànic en el seu context indoeuropeu. Finalment, es recullen, d'una banda, les referències bibliogràfiques generals i, d'una altra banda, les referències bibliogràfiques concretes, corresponents a les notes alfabètiques. Així mateix, l'estudi lingüístic d'aquest lèxic d'origen germànic, que, a més a més, mostra sovint la primera aparició dels mots del romanç preliterari ja parlat en el territori de la Catalunya actual, també ens permet conèixer i comprendre les característiques socials i culturals de l'època.
- TesiInvestigating the Signs and Sounds of Cypro-Minoan(Universitat de Barcelona, 2016-04-08) Valério, Miguel Filipe Grandão; Adiego, Ignasi-Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[eng] The aim of this dissertation is to advance our knowledge of Cypro-Minoan, a group of undeciphered syllabic inscriptions dated roughly to the 16th or 15th through the 11th centuries BCE and found mostly on Cyprus, with small numbers of documents from coastal Syria and Tiryns (Peloponnese). Two recently-published collections of inscriptions (Olivier 2007; Ferrara 2012 and 2013) have facilitated greatly the investigation of Cypro-Minoan, but the field is still missing a comprehensive paleographical study of the script and a definitive sign-list on which most scholars can agree. Albeit being now the main reference, Olivier’s sign repertory of 96 syllabograms is structured upon É. Masson’s (1974) division of Cypro-Minoan into three “subscripts” (CM 1, 2 and 3), supposedly created and used for different languages, a scheme which has come under criticism. It remains uncertain whether the Cypro-Minoan documents contain one or multiple writing systems. Together with the size of the corpus (almost 4,000 signs on fewer than 250 inscriptions), these lacunae greatly reduce the chances of decipherment. The present work intends to demonstrate that Cypro-Minoan in fact presents some advantages that open prospects for elucidating the script and that a methodology that is well-adjusted to them may contribute to improve our understanding of the inscriptions. Therefore, the goal of this thesis is twofold: (1) to establish a signary that identifies individual Cypro-Minoan signs and defines their paleographical variation to a fine degree of accuracy; and (2) to investigate the possible sounds represented by these signs. The second objective is achieved by means of a three-step methodology. The first two steps comprise, on one hand, cross-comparisons between the Cypro-Minoan signs (in terms of form and value) and signs attested in related scripts, namely Linear A and the Cypriot Greek syllabary; on the other hand and independently, internal analyses (positional distribution and frequency, alternations of related signs as a result of morphological activity, and scribal hesitations). The sound values proposed through these two methods are then tested by a third, which consists of provisionally transliterating a limited set of Cypro-Minoan inscriptions, to ascertain whether they yield readings corresponding to linguistic data known from external sources, therefore validating the hypothetical sign values and possibly even proposing new ones. While a cogent decipherment is not the scope of this project, two main objectives are achieved. The first is to offer a revised list of Cypro-Minoan signs, not framed within the traditional division, but based on selected homogeneous subcorpora of inscriptions, with no preconceived bias as to the number of script varieties represented. It is argued that Cypro-Minoan contains between 57 and 70 different syllabograms, depending on the validity of a number of proposed assimilations of signs that possibly are mere allographs. Secondly, phonetic values are proposed for 60 of these sign forms: nine are considered confirmed and the rest hypothetical. In the investigation of the phonetic values, interpretations are offered for RASH Atab 004 (= RS 20.25), a clay tablet from Ugarit (Syria) long thought to contain a nominal list, and a limited set of sequences found on inscriptions from Cyprus. The suggested sound values and interpretations of sign-sequences, many of which represent identifications of personal names recognizable from cuneiform sources, independently corroborate a significant number of proposals made by Nahm in the 1980s.
- TesiEstructura oracional llatina(Universitat de Barcelona, 1992-01-01) Benedicto Salmerón, Elena E.; Quetglas, Pere J.; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] El treball que aquí presentem tesi és el fruit d'anys d'investigació sobre l'estructura de la llengua llatina, dins del projecte sobre estructura sintàctica del Grup de Lingüística Llatina de la Universitat de Barcelona (GLLUB). La seva aspiració és, tot partint de l'estudi d'uns fenòmens particulars d'aquesta llengua, donar-ne una visió global. Pretén, a més, ser un estudi comprensiu, en el sentit que, en determinats moments, farà ús d'aspectes diversos i aparentment heterogenis de la llengua. Ara bé, aquests elements heterogenis estan inclosos dins d'un sistema i, en conseqüència, són necessàriament interactius. Aquest treball té també una altra peculiaritat: es desenvolupa dins d'un marc teòric específic. Això ja fa que s'hagin de prendre de bell antuvi determinades opcions. Si bé no és infreqüent sentir que sotmetre's a una teoria és una tirania en si mateix, també és cert que és un considerable avantatge quan el que intentem és donar una visió global d'un univers determinat, en el nostre cas, la llengua llatina (àdhuc, anant més enllà, el llenguatge). Qualsevol ciència que es vanti de tal, necessita una teoria general, uns pressupòsits teòrics, que donin suport a la seva proposta particular. Fins i tot per explicar per què una poma cau al terra, es va proposar una teoria general sobre l'atracció de les masses corpòries. De tota manera, en el nostre cas, triar una determinada teoria del llenguatge comporta com a conseqüència unes certes implicacions de mètode i consideració. Això vol dir que determinades opcions no es prendran en compte, perquè metodològicament resulten inapropiades. Aquesta posició respecte d'altres treballs en lingüística, en general, i en lingüística llatina, en particular, no equival a dir, però, que no es tinguin en consideració propostes procedents d'altres teories en el nostre camp. En alguns casos seran, senzillament, ortogonals; en d'altres, pel contrari, la idea serà aprofitable, però no la metodologia. Aquest és el cas, per exemple, de les oracions de relatiu. Ja que el que es pretén al llarg d'aquest treball és descobrir coses sobre l'estructura (jeràrquica o no) de la llengua llatina, el que ens interessa en parlar de relatius és veure les restriccions que afecten la relació entre la realització concreta del pronom i el nucli lèxic que el selecciona; el que en gramàtica generativa es diu moviment i restriccions sobre el moviment. Així doncs, no parlarem de classificacions semanticoIògiques establertes segons el significat que semblen aportar al seu antecedent. Això en si mateix, no implica que un enfocament sigui ni millor ni pitjor que l'altre. Significa, senzillament, que els objectius són diferents i que, necessàriament, la manera d'escometre el problema, serà diferent. Al final tot ens ha de servir per entendre millor la llengua a la qual tant de temps hi dediquem. Aquest treball es composa de tres parts o blocs. El primer d'ells (el capítol primer) ofereix una visió general i obligadament comprimida del model teòric en el qual s'insereix aquesta investigació. En primer lloc, es presenten succintament els fonaments més generals de la teoria; a continuació, es fa una exposició de l'organització i funcionament del model, i es tracten individualment les diverses sub-teories, prestant especial atenció a aquells elements rellevants al treball que es desenvolupa en els capítols següents; finalment, es fan unes consideracions sobre una de les qüestions centrals que aquí es tracten: la configuracionalitat. El segon bloc (capítols segon, tercer i quart) constitueix pròpiament la tesí. Al començament de cada capítol es fa una petita introducció a la història i tractaments anteriors del problema que es planteja; a continuació es presenten les dades llatines i, finalment, es fa la proposta teòrica. Una petita conclusió i/o discussió al final de cada capítol ajudarà a mantenir el fil, i a recordar la direcció del que volíem mostrar. El tercer bloc està format per un grup de taules de referència, destinades a facilitar la lectura i comprensió dels aspectes més formals d'aquest treball. La primera d'elles és una mena de 'diccionari' de termes tècnics, que inclou, per a cada unitat, la denominació completa, les sigles (si es fan servir), la denominació en anglès (si s'escau), una breu explicació i el capítol, secció o subsecció que hi fa referència d'una manera més rellevant. Aquestes taules inclouen termes de gramàtica generativa i termes de gramàtica tradicional, de manera que pugui ser útil tant a l'investigador de qüestions de lingüística general com a l'estudiós de les llengües clàssiques La segona d'elles (la inversa de la primera) està destinada a aquelles persones coneixedores de l'àmbit lingüístic generatiu que vulguin fer una consulta particular d'aquest treball. Consisteix en una llista dels mateixos termes tècnics, en anglès, amb l'equivalent en català que s'ha utilitzat en aquest treball. La tercera, per últim, és un llistat de les referències dels exemples llatins utilitzats en el treball. Inclou el número amb el qual apareixen en el cos del treball, l'exemple i la cita corresponent. Finalment, la bibliografia. S'ha utilitzat el sistema autor (data), que és el que es fa servir en els treballs de gramàtica generativa, per la comoditat que ofereix a l'hora de fer-hi les oportunes referències. Cada vegada que es fa menció d'una obra en el decurs del treball, es fa constar el cognom de l'autor, seguit, entre parèntesi, de l'any de publicació de l'obra en consideració; si en aquest any, l'autor ha publicat més d'una obra, es farà constar darrera de l'any una lletra per ordre alfabètic (a, b, c, ... ), seguint l'ordre de publicació dins del mateix any. Aquesta bibliografia no pretén ser un llistat exhaustiu de tots aquells treballs que han estat publicats sobre un tema determinat. Per exemple, no pretén incloure tot el que, fins a aquest moment, s'ha publicat sobre oracions de relatiu; inclou només allò que ha estat pertinent pel desenvolupament d'aquest treball. Aquells treballs que, o bé han quedat obsolets (i no mantenen algun tret que els faci rellevants), o bé han quedat subsumits en treballs i desenvolupaments posteriors, tampoc no han estat inclosos. Això sí, hem intentat no excloure cap treball pel senzill fet de tenir més de vint anys.
- TesiLa poesía gastronómica latina(Universitat de Barcelona, 2015-02-27) Egea, Adolfo; Vidal Pérez, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] El objeto de estudio de la tesis doctoral es el conjunto de textos poéticos latinos que tratan temas culinarios, desde los orígenes hasta las Sátiras de Horacio. Entiendo por ‘poesía gastronómica’ el tipo de composiciones que estudió, para la literatura griega, Enzo Degani, distinguiendo entre dos tendencias distintas, una de carácter ‘didáctico-preceptivo’, otra de tipo ‘ecfrástico-descriptivo’. Los principales representantes griegos de estas dos tendencias son, respectivamente, Arquéstrato de Gela y Matrón de Pítane. En cuanto a los ejemplares romanos estudiados, el estudio se detiene en Horacio, cuando los contenidos gastronómicos en poesía adquieren definitivamente su fisonomía propiamente romana. Se trata, así pues, de un estudio particular dentro del tema más amplio de la recepción de formas y contenidos de la literatura griega en Roma. El primer capítulo constituye una panorámica amplia de la poesía gastronómica griega. No se circunscribe a los poetas arriba citados del siglo IV, sino que retrocede a los orígenes mismos de la literatura griega (los poemas homéricos y, sobre todo, los yambógrafos arcaicos Ananio e Hiponacte), concediendo un amplio espacio a la comedia griega antigua y media. Se analizan pasajes importantes de Epicarmo y de Aristófanes, así como de Alexis y Eubulo. El segundo capítulo está dedicado a los Hedyphagetica de Ennio. Tras un pormenorizado análisis de los problemas textuales del fragmento, se estudia la ictionimia usada por el poeta latino, para intentar valorar qué porcentaje de juego literario y qué porcentaje de reflejo de la vida cotidiana romana contiene. Por ello, el estudio del fragmento se complementa con un excurso sobre la temática acerca del pescado y de los pescadores en las comedias de Plauto. El tercer capítulo estudia la recepción en la sátira de las formas y contenidos de la poesía gastronómica griega a través de los fragmentos de Lucilio de temática gastronómica y de la sátira Menipea de Varrón “Περὶ ἐδεσμάτων”. De Lucilio, se analizan, en primer lugar, las sátiras que atacan el aumento del lujo en la mesa y, en segundo lugar, dos casos particulares: la “cena rustica” y la cena en el marco del “Iter Brundisium”. Estos dos casos se alejan de la tradición griega anterior y constituyen una innovación romana. De Varrón se estudia la mencionada menipea, que contenía, según el resumen que de ella nos ha transmitido Gelio, una lista poética de exquisiteces, en la línea, por tanto, de la poesía gastronómica didáctico-preceptiva. La cuestión de lo "σπουδαιογέλοιον" aparece con especial importancia en estos autores, cosa que constituye una modificación sustancial de la tradición de la poesía gastronómica griega. El cuarto y último capítulo analiza las dos sátiras gastronómicas de Horacio, una, la 2, 4, se asemeja a la tradición de la poesía de tipo ‘didáctico-preceptivo’, la otra, la 2, 8, parece seguir la de tipo ‘ecfrástico-descriptivo’. Pero esta clasificación se revela ineficaz, por cuanto la 2, 4 no muestra influencias profundas de Arquéstrato y en la 2, 8, no sólo no hay rastos de influencia de Matrón de Pítane, sino que incluye no pocos elementos de la tradición de la poesía gastronómica didáctica. Finalmente, se tratan aspectos como la relación de las sátiras gastronómicas de Horacio con lo "σπουδαιογέλοιον", la presencia del discurso filosófico sobre la frugalidad y su posible interpretación metapoética.
- TesiEl Compendivm Constitvcionvm Generalivm Cathalonie de Narcís de Sant Dionís(Universitat de Barcelona, 2015-03-25) Álvarez Gómez, Daniel; Espluga, Xavier; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] A les Corts de Barcelona (1412-1413), que presidiren successivament Ferran I i l’infant Alfons, s’aprovà una Constitució, intitulada «Per tal que les leys», que determinava la recopilació en llatí i en traducció catalana (tret d’algunes excepcions en sentit invers) de la major part del corpus jurídic de Catalunya, fonamentalment Constitucions i Capítols de Corts. L’ordenació de la dita recopilació seguí les rúbriques dels primers deu llibres del Codi de Justinià. El projecte, conegut com a Compilació, fou iniciat per juristes de la mida de Bonanat Pere i Jaume Callís, en una primera comissió escollida per Ferran I; i el continuaren el diputat Francesc Basset i l’oïdor de comptes Narcís de Sant Dionís, comissionats a posteriori per la Diputació del General. No obstant això, la Compilació resultà parcialment fallida. Es projectà la confecció de dos volums en pergamí, un en llatí i l’altre en català, que anirien a raure a l’Arxiu Reial, i de dues còpies, que custodiaria la Diputació del General. De tota manera, només se’n conserven en l’actualitat tres exemplars en pergamí a l’Arxiu de la Corona d’Aragó que poden ser identificats amb aquells. Un dels exemplars catalans, fins al present moment, continua perdut. El darrer dels juristes comissionats, Sant Dionís, escrigué un opuscle llatí, que ell mateix anomenà Compendium, el qual, estructurat igualment segons el codi justinianeu, serviria als especialistes com una mena d’enquiridion. També en conservem una traducció al català, probablement obra del propi Sant Dionís. El Compendium és un breu manual que ultrapassa la Compilació, perquè cita un major número de lleis en incloure simplement resums de les disposicions legals. L’edició dels tres manuscrits llatins que contenen l’obra de Sant Dionís és l’objecte principal de la present tesi. En front de l’edició llatina, s’aporta la transcripció d’un dels exemplars de la versió catalana, el manuscrit 1 de la Generalitat, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. La tesi s’inicia amb un estudi preliminar sobre la biografia de Sant Dionís, en què s’intenta aclarir la genealogia del personatge, i sobre la formació de la Compilació. Conclou amb taules que identifiquen les disposicions legislatives contingudes al Compendium.
- TesiPoeta ludens: Juego y humor en la poesía de Virgilio(Universitat de Barcelona, 2014-12-16) Tabárez, Andrés; Vidal Pérez, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] El objetivo de este trabajo es examinar elementos de juego y humor en la poesía de Virgilio. La tesis central del estudio no es que Virgilio era un autor alegre, ni que su obra deba interpretarse en clave menor. El trabajo no se propone ofrecer una nueva interpretación de conjunto; lo que se pretende, simplemente, es completar y enriquecer la imagen tradicional. Esta imagen, que nos presenta a un Virgilio invariablemente grave y serio, incluso hierático, no se corresponde con la totalidad de la obra del poeta mantuano. Para mostrarlo, el estudio ofrece una discusión de pasajes virgilianos en los que despuntan elementos de juego y humor. El cuerpo central de la obra se estructura en cuatro partes. En el primer capítulo se presenta la problemática del humor y se definen los conceptos centrales del estudio. A continuación se dedica un capítulo a cada una de las tres obras canónicas de Virgilio: Églogas, Geórgicas y Eneida.
- TesiFerrer Saiol, traductor de Pal•ladi(Universitat de Barcelona, 2014-06-17) Sebastian Torres, Raimon; Coroleu Lletget, Alejandro; Vidal Pérez, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] Aquesta tesi té per objectiu analitzar i comprendre la capacitat de Ferrer Saiol com a traductor de l’Opus agriculturae de Pal•ladi. D’aquesta traducció, redactada pels volts del 1385, en conservem dos exemplars posteriors, un en català (València, Biblioteca Municipal Serrano Morales, 6437) i un en castellà (Madrid, Biblioteca Nacional de España, 10211), que ens ajuden a entendre fins a quin punt Saiol comprèn l’obra llatina i de quines fonts disposava per al seu treball. Dividim aquest estudi en tres seccions. La primera versa sobre la difusió de l’Opus agriculturae durant l’Edat Mitjana i el Primer Renaixement. Incloem la pervivència de l’obra pal•ladiana a la Corona d’Aragó i la traducció del protonotari Ferrer Saiol. En la segona secció analitzem els dos testimonis conservats i la seva filiació; examinem les fonts llatines emprades per Ferrer; i realitzem una anàlisi del tresor lexicogràfic, morfològic i sintàctic, nucli del nostre estudi. La tercera és una edició del llibre primer de l’Opus agriculturae en què incloem el text llatí canònic i les dues versions iberorromàniques.
- TesiEl lèxic filològic al món romà d’època imperial(Universitat de Barcelona, 2013-11-27) Bernadó i Ferrer, Gemma; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] La meva tesi doctoral presenta un recull dels termes de la crítica textual llatina dels ss. IV-VI d.C. Concretament, ofereix un estudi tècnic del vocabulari que els comentaristes i escoliastes utilitzaren per referir-se a com ens transmeteren els textos amb l‘objectiu d‘oferir un panorama general de les aportacions a la crítica textual llatina de l‘època. El corpus a lexicalitzar queda constituït per una quinzena d‘escolis i comentaris a Horaci, Terenci, Virgili, Ciceró, Juvenal, Lucà, Estaci, Persi i les Subscriptiones. El problema més important que presenta el material és la seva heterogeneïtat tant pel que fa a la cronologia com pel que fa a l‘autoria: la majoria d‘aquests textos es basen en un fons escoliogràcfic comú dels ss. IV-VI, que es va transformant fins a adquirir la seva forma definitiva cap als ss. IX-X.
- TesiEstudios sobre texto e imagen en mosaicos con contenido literario en el Imperio romano (Africa Proconsularis e Hispania)(Universitat de Barcelona, 2013-12-18) Redaelli, Sara; Mayer, Marc, 1947-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[ita]A Roma come nel resto dell’Impero, le case dell’élite, sedi delle relazioni affettive e politiche dei proprietari, costituivano un potente strumento di auto-rappresentazione. Per questo, spazi pubblici come atria, tablina, triclinia, generici “ambienti di rappresentanza”, portici, percorsi quotidianamente non solo da abitanti ma anche da clientes e amici, dovevano essere particolarmente “eloquenti”. Una lussuosa decorazione comunicava il prestigio sociale, economico e culturale del signore a tutti coloro che entravano nella sua domus o villa, luoghi di un sereno otium. Consideriamo in particolare i pavimenti decorati: al pari di un affresco, un mosaico figurato era chiamato a comunicare sensazioni e significati agli abitanti della dimora e ai suoi ospiti. In particolare, la dimensione intellettuale poteva essere affidata a immagini-simbolo quali Muse, poeti, filosofi, attori teatrali oppure a immagini mitologiche, sia sotto forma di ritratti sia di rappresentazioni di vicende con più personaggi coinvolti. Tra queste storie alcune si distinguono per la loro relazione con una o più opere letterarie di carattere epico o teatrale. Nella parte occidentale dell’Impero romano, Africa Proconsularis e Hispania si distinguono per la quantità e la qualità dei tessellati di questo tipo, datati su base stratigrafica o stilistica fra il I sec. a. C. e il V sec. d. C.. Nella maggior parte dei casi vi sono rappresentati episodi mitici anticamente molto noti che coinvolgono alcuni personaggi del ciclo troiano: il giudizio di Paride e il rapimento di Elena, lo svelamento di Achille a Sciro, il sacrificio di Ifigenia, la supplica di Crise ad Agamennone, la lite fra Achille e Agamennone (?), l’addio di Achille a Briseide, il confronto tra Glauco e Diomede, l’incontro tra Filottete e l’ambasceria greca, l’offerta della coppa di vino di Ulisse a Polifemo, l’incontro fra Ulisse e le Sirene. Ritroviamo inoltre storie raccontate in opere teatrali come la follia di Ercole, il tormento di Medea, la storia di Fedra e Ippolito. Si tratta di miti di origine greca facenti parte del patrimonio culturale romano fin dall’epoca arcaica della storia di Roma e caratterizzati da una lunga continuità di vita. I principali canali di conoscenza di queste storie erano la scuola e il teatro, importanti strumenti di romanizzazione attraverso cui la cultura greco-romana veniva diffusa nei territori conquistati. Nelle case delle élites provinciali, che guardavano a Roma come a un modello prestigioso, i tessellati con contenuto letterario erano chiamati a comunicare la cultura del proprietario. Immaginiamo che questi, sulla base delle proprie conoscenze più o meno profonde, scegliesse consapevolmente il tema per il mosaico, e poi stabilisse, d’accordo con gli artigiani, i criteri per un’elaborazione originale del soggetto a partire da un modello già esistente, generalmente di origine ellenistico. A partire dal confronto fra le immagini e i testi letterari di riferimento conservati in cui si racconta l’episodio rappresentato nel mosaico abbiamo provato a raccogliere possibili informazioni sulla cultura letteraria dei committenti. La corrispondenza basica fra alcuni “elementi chiave” (personaggi ed eventi peculiari), presenti nella versione scritta della storia e nei tessellati, garantiva la comprensione della vicenda da parte di un pubblico colto. Al di là di questa necessaria coerenza, nella maggior parte dei casi, rispetto ai testi di riferimento gli episodi sono rappresentati in forma semplificata e a volte anche compendiaria (con più sequenze riunite). La volontà di comunicare con successo dei significati, e dunque di ottenere, seguendo la teoria di R. Jakobson, un corretto feedback da parte del pubblico, poteva determinare un distacco dal modello e dal testo. Inoltre, l’epigrafia, soprattutto in Hispania, interveniva nei casi in cui l’immagine poteva essere ambigua, dando sempre una sicura veste colta all’immagine. Lo studio dei mosaici africani e ispanici con contenuto letterario permette dunque di esprimere alcune considerazioni sulla cultura dell’élite presente nei territori, purtroppo anonima e molto probabilmente ancora pagana, in epoca tardoantica.
- TesiLa terminologia tèxtil a la documentació llatina de la Catalunya altomedieval(Universitat de Barcelona, 2012-09-06) Trias Ferri, Laura; Quetglas, Pere J.; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat]Aquesta tesi s’emmarca en un projecte de majors proporcions encapçalat per la redacció del Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae, que analitza les manifestacions romàniques en la documentació llatina altomedieval conservada en els comtats situats al territori que posteriorment rebé el nom de Catalunya. En les nostres fonts s’hi inclouen sobretot testaments, llegats, acords i confirmacions de compra-venda. Quant als límits cronològics, els textos notarials objecte d’aquesta recerca se situen entre els anys 800 i 1150. El fet d’acotar la investigació a un àmbit tan present en les societats d’arreu, el vocabulari tèxtil, respon a la voluntat d’intentar observar la vida quotidiana de la societat de l’època.
- TesiLèxic d'inscripcions ibèriques (1991-2006)(Universitat de Barcelona, 2007-06-20) Moncunill Martí, Noemí; Velaza, Javier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] "Lèxic d'inscripcions ibèriques (1991-2006)" té l'objectiu fonamental de realitzar una tasca d'estudi i lexicalització de l'ibèric a partir dels textos epigràfics en aquesta llengua coneguts des de l'any 1991 fins al moment de finalització d'aquest estudi. El 1991 és, d'una banda, l'any de publicació del volum IV dels Monumenta Linguarum Hispanicarum de J. Untermann, on apareixen recollides la gran majoria d'inscripcions en llengua ibèrica, i, de l'altra, és també l'any d'edició del Lèxic d'inscripcions ibèriques de Velaza, que, tant per qüestions metodològiques com pel seu abast temporal, és el precedent immediat d'aquest. El material que ha servit de base per a la redacció d'aquesta tesi, per tant, és un material en certa manera de difícil accés, ja que es troba editat sols de manera esparsa en publicacions i revistes de caire divers. Així, doncs, una de les finalitats de la tesi és l'aglutinació i sistematització en una mateixa obra de tot aquest material epigràfic i, en aquest sentit, Lèxic d'inscripcions ibèriques (1991-2006) té la pretensió de funcionar de complement a les obres de referència citades més amunt. D'altra banda, quan ens enfrontem a l'estudi d'una llengua fragmentària i de família lingüística desconeguda, com és el cas que ens ocupa, l'augment del material escrit en aquesta llengua no suposa sols un increment quantitatiu, sinó també, i això és el que justifica en realitat aquesta tesi, significa també un progrés qualitatiu en el domini d'aquesta llengua. El material bàsic que apareix compilat en aquest lèxic el configuren unes 270 inscripcions en llengua ibèrica. Encara que aquest conjunt de textos epigràfics suposa un percentatge relativament baix respecte del total de 2000 epígrafs existents, és un conjunt molt significatiu del que representa aquesta epigrafia. En efecte, en aquestes 270 peces queda ja representada la gran majoria de suports i de sistemes de notació gràfica emprats per escriure l'ibèric. Aquests textos cobreixen també tot el territori i la cronologia en què creiem que es va desenvolupar la pràctica epigràfica en llengua ibèrica. El lèxic ha estat organitzat a la manera d'un diccionari, en el qual les formes ibèriques es troben ja transcrites i ordenades alfabèticament segons l'ordre llatí habitual. La majoria d'entrades, unes 850, recullen formes segmentades extretes directament dels epígrafs ibèrics, però, entre aquestes, se n'hi troben d'altres en les quals s'estudia, d'una manera més teòrica i general, el funcionament d'una expressió, una seqüència o un sufix recurrents. La tesi també consta d'una introducció general on es proporciona, d'una banda, la informació referent a la metodologia de treball i a l'estructuració de la tesi i on es descriu, de l'altra, la tradició lexicogràfica sobre l'ibèric i l'estat general de coneixement d'aquesta llengua. Al final de l'estudi, s'hi adjunten dos índexs de paraules, la presentació detallada del material i la transcripció dels textos analitzats.
- TesiStudia Iuuenciana(Universitat de Barcelona, 1989-06-28) Borrell Vidal, Esperança, 1951-; Bejarano, Virgilio, 1922-2007; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] Bajo el titulo "Studia Iuuenciana" se agrupan un conjunto de trabajos de carácter léxico -volúmenes segundo y tercero respectivamente- y un estudio de la imitación que de Virgilio lleva a cabo el poeta Vecio Aquilino Juvenco -volumen primero-. El análisis pormenorizado del libro primero de los "Evangelia" de Juvenco en relación con los "opera maiora" de Virgilio ha permitido poner de manifiesto el grado de influencia de la obra virgiliana en nuestro poeta y la menos cuantiosa, aunque no menos evidente, incorporación de elementos poéticos de escritores como Ennio, Ovidio, Estacio y, en menor medida, de Lucano, Horacio, Catulo y Propercio fundamentalmente. Además ha permitido establecer desde un punto de vista formal la tipología de la imitación de su fuente poética principal, es decir, de Virgilio: 1º) La elección del léxico, que en términos generales, se aparta de los usos lingüísticos de los cristianos, y que coincide con Virgilio en un 92'2% del vocabulario empleado en el libro primero. Respecto del 7'8 % restante señalaremos que el 3'2 % son nombres propios y el resto arcaísmos, poeticismos no empleados por el Mantuano, tecnicismos cristianos y algún vulgarismo. Juvenco incorpora en su obra no sólo el léxico, sino también aquellos rasgos, inclusive fonéticos, que caracterizan la obra virgiliana con la que coincide a menudo en su posición métrica con el consiguiente efecto de escalera que ello supone en un importante número de versos. Llegados a este punto señalaremos que sólo dos versos de los setecientos setenta que componen el libro primero no contienen ninguna palabra que coincida en su posición métrica con Virgilio. La utilización de un léxico eminentemente virgiliano no significa en nuestro poeta servidumbre morfológica, ya que se observan diferencias en la mayoría de los versos del libro primero. 2º) La utilización de conjuntos de dos palabras, como mínimo, de procedencia virgiliana, a los que hemos denominado cadenas léxicas, segmentos o "iuncturae", situados la mayoría de las veces al principio y final de verso, aunque también se observan en otras posiciones susceptibles también de tipificar. a) El empleo de cadenas o bien de forma literal, es decir, sin cambio alguno ni léxico ni morfológico ni métrico, o bien con alguna alteración ya sea por medio de homomorfos, inversión del orden o por medio de cambios morfológicos no alejados fónicamente del modelo. b) La presencia de encabalgamientos. procedentes también de la obra del Mantuano, los cuales en ocasiones el poeta conserva en la misma posición métrica sin cambios ni alteraciones; otras veces, aun sirviéndose de los elementos que conforman un encabalgamiento, lo elimina por medio de la redistribución de sus componentes. También se observa en Juvenco la presencia de la citada figura como resultado de la dispersión de las palabras procedentes de una iunctura. c) La reutilización de diferentes cadenas o segmentos en un mismo verso, hecho éste que le aproxima a la técnica centonaria. En efecto, se aprecian en el presbítero hispano rasgos característicos de los centenes virgilianos de temática cristiana no sólo en aquellos versos detectados que responden rigurosamente a la estructura definida por Ausonio, sino también en aquellos en los que las "iuncturae" proceden de poetas distintos. d) Reorganización del material procedente de cadenas léxicas o "iuncturae" del modelo imitado. Tales elementos, fácilmente reconocidos por un lector culto, constituyen un efecto sin duda intencionado, pues el homenaje que se rendía al poeta objeto de imitación hubiera quedado parcialmente sin efecto si su influencia no fuera reconocida por el lector. 3º) Recreación de un verso entero de Virgilio mediante la substitución de alguno de sus elementos y la redistribución del resto, motivada a veces por la superposición de un segundo hexámetro del propio Virgilio o de otro poeta. 4º) Trasposición de un número determinado de versos, de los que Juvenco conserva una cierta "iuncturae" con la consiguiente adaptación temática que ello supone. 5º) La trasposición temática, a la que acabamos de aludir no se limita a los tramos largos sino que está presente a todo lo largo de toda la obra de Juvenco, tanto en la inclusión de determinadas "iuncturae", como en la identificación de los personajes paganos con aquellos que jugaron un papel en la vida de Cristo, inclusive antes del nacimiento de Jesús. En el segundo volumen de esta Memoria se presenta un nuevo "Index verborum" lematizado de la obra completa de Juvenco y un conjunto de instrumentos léxicos, como son los recuentos en orden decreciente y alfabético de los lemas, sendos índices inversos de las formas gramaticales y de sus enunciados, y asimismo el registro de las diferencias (respecto de Virgilio) tanto léxicas como morfológicas detectadas en el libro de primero de Juvenco. En el tercer volumen se presentan las "Concordantiae" -de características similares a las compuestas por H. HOLM WARWICK, "A Vergil Concordance", Univ. Minessota Press, Minneapolis, 1975-, no sólo de la obra completa de Juvenco sino también de los versos considerados por la tradición como dobles.
- TesiLa Segona conjugació verbal llatina: estudi etimològic i comparatiu sobre l'origen protoindoeuropeu de la formació dels seus temes verbals(Universitat de Barcelona, 2007-12-14) Vernet Pons, Mariona; Adiego, Ignasi-Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] L'objectiu principal d'aquesta tesi doctoral és presentar un estudi etimològic i morfològic sobre l'origen protoindoeuropeu (pie.) dels verbs de la segona conjugació llatina. S'emmarca per tant dins de la Lingüística Indoeuropea ("Indogermanische Sprachwissenschaft", "Indo-european Linguistics", etc.) i la Filologia Llatina. Una aportació d'aquestes característiques, que englobés els diferents tipus de formacions que confluïren en aquesta conjugació verbal i que analitzés la totalitat de les seves formes des d'un punt de vista diacrònic i comparatiu, no havia estat encara duta a terme. Aquesta tesi s'estructura a l'entorn de tres parts principals. La primera (capítols I-III), de caire més general, proporciona una visió global del funcionament del sistema verbal pie. i del sistema verbal llatí, d'acord amb les tendències més actuals utilitzades en Lingüística Indoeuropea (Rix, Jasanoff, Meiser, Meier-Brügger etc.). Aquesta primera part mostra també la classificació tradicional en què es divideixen els verbs de la segona conjugació llatina, és a dir, verbs provinents de temes radicals atemàtics, verbs estatius (essius) i verbs causatius-iteratius, i té per objectiu familiaritzar el lector amb la temàtica i la terminologia que emprarem a la segona part, el nucli central d'aquesta tesi. La segona part (capítol IV) és la més important i llarga d'aquesta tesi, i consisteix en un diccionari etimològic i formal de cadascun dels verbs de la segona conjugació llatina. Les entrades d'aquest diccionari han estat extretes a partir del "Thesaurus Linguae Latinae" i de l' "Oxford Latin Dictionary", especialment per suplir algunes entrades que encara manquen al "Thesaurus". Aquesta recopilació pretén ser exhaustiva i s'han tingut present tots els verbs de la segona conjugació, inclosos els compostos, els verbs dubtosos, els hapax legomena i fins i tot aquelles paraules que provenen d'un verb de segona conjugació no testimoniat (tipus frequens -ntis, in-ciens -ntis, etc.). Cada lema s'estructura a l'entorn de dos apartats, un de caire filològic i l'altre de tipus etimològic. En l'estudi filològic apareixen els diferents significats i valors del verb, així com també els seus derivats i compostos, i la data en què apareixen testimoniats, ja que, en alguns casos, aquestes aportacions han estat decisives per l'anàlisi etimològica. A continuació es mostren, amb exemples, l'època d'aparició del verb en qüestió i informacions de tipus morfològic o sintàctic. En aquest punt es tenen especialment en compte també el tema de perfet i el tema de supí. El segon apartat és l'estudi etimològic del verb. En cada cas es fa un estudi comparatiu amb els testimonis de les altres llengües indoeuropees i s'hi debaten les qüestions problemàtiques. A partir dels raonaments seguits, es proposa l'origen del tema verbal pie. del verb llatí i es reconstrueix l'arrel verbal pie. del qual prové (sempre i quant el verb llatí tingui origen pie. i no sigui de caire recent). Per dur a terme aquest objectiu s'han tingut present els diccionaris etimològics d'indoeuropeu (Rix, Pokorny) i de les llengües indoeuropees (Ernout- Meillet, Chantraine, Frisk, Mayrhofer, Walde-Hoffmann), així com la literatura especialitzada més recent, però sempre s'ha intentat aportar un punt de vista propi i innovador sobre la qüestió. La utilitat d'aquesta segona part és doble. D'una banda pot servir de diccionari etimològic dels verbs de la segona conjugació llatina, i de l'altra, prepara el terreny de cara a les conclusions. El darrer capítol (V) és el destinat a les conclusions, que es basen a partir dels resultats obtinguts a l'estudi etimològic. S'hi mostra una classificació precisa i diacrònica dels diferents tipus de formacions verbals que conformen la segona conjugació llatina i, de l'altra, s'hi comenten les peculiaritats que no encaixen dins de la divisió tradicional.
- TesiLa Sátira romana: género de fronteras y antitexto en Horacio y Persio(Universitat de Barcelona, 2006-04-07) Coviello, Ana Luisa; Vidal Pérez, José Luis; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[spa] La sátira literaria ha sido desde siempre un objeto de estudio de difícil definición. Los especialistas del tema la califican de elusiva, proteica y escurridiza, precisamente porque las características constantes del género varían tanto de un poema a otro, que resulta complicado establecer un modelo común a todas las obras. El presente análisis intenta echar luz al problema de la elusividad de la sátira. Para ello, recurrimos a herramientas metodológicas provenientes de campos del conocimiento distintos del de la Filología Clásica, tales como la Semiótica, en general, y la Semiótica de la Cultura, en particular, además de otras como el Análisis del Discurso y la Teoría de los Polisistemas. Partimos de la hipótesis de que la sátira romana fue un género de fronteras entre dos sistemas semióticos distintos, el literario y el social. Ambos están en tensión constante debido a que, mientras el sistema literario es autorreferencial, es decir, crea mundos sin necesaria existencia en la realidad empírica del momento de producción, el sistema social es multirreferencial, porque reenvía constantemente a signos de existencia histórica. En segundo lugar, planteamos que la sátira fue un antitexto literario, definido por la marginalidad que el género ocupó en el sistema poético de la Roma antigua. El concepto de antitexto fue desarrollado por Yuri Lotman y la Escuela de Tartú como el texto que se opone a las reglas que un sistema literario establece para que los textos se consideren semióticamente válidos. El antitexto se define como el texto que desafía la normativa vigente, que se resiste a la codificación y que constituye una amenaza para los textos canónicos, porque plantea la alternativa de existencia semiótica al margen de los rasgos exigidos por el sistema. Esta propuesta es novedosa y tiene relevancia por dos razones. En primer lugar, porque nos acercamos con ella a la noción textual de género, es decir, dejamos de ver el género como un 'modelo' y, en definitiva, como algo externo al texto mismo. Y en segundo lugar, porque plantea una ruptura con respecto a los géneros canonizados del momento. La sátira ingresó en el sistema literario romano como una vía alternativa a la de los géneros tradicionales, y se abrió camino, paradójicamente, mediante rasgos que el propio sistema descalificaba, como la poesía conversacional, alejada de lo mitológico, y con una temática social. Así, la sátira vino a llenar un casillero vacío a través de la antagónica combinación de poesía y sermo. El análisis se centró en las sátiras programáticas de Horacio y Persio, esto es, Hor. Sat. I 4, I 10 y II 1, y Persio I y V, dada la convicción de que en los pasajes metatextuales se entrelazan los códigos literarios y los códigos sociales como en ninguna otra parte de los poemas. Los textos en los que el poeta reflexiona sobre su propia actividad creativa son espacios de tensiones políticas, y en ese ejercicio de autodefinición se dirimen cuestiones tan relevantes como la postura que el poeta adopta ante el poder político, la manera como esto influye en la orientación literaria que da a su obra, o las respuestas que da a la tradición que elige seguir, entre otras. El estudio pormenorizado de los textos a la luz de las condiciones sociales y políticas históricas del contexto de producción de las obras nos permite explicar la sátira como un género de fronteras situado conflictivamente entre la intertextualidad y la interdiscursividad. La inasibilidad del género halla en este entrecruzamiento de códigos la mejor explicación de sus tensiones y de las dificultades que desde siempre hemos tenido los críticos para definir el objeto de estudio.
- TesiLa llengua amaziga a l'antiguitat a partir de les fonts gregues i llatines(Universitat de Barcelona, 2010-06-11) Múrcia, Carles, 1976-; Adiego, Ignasi-Xavier; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Llatina[cat] La present recerca poa les fonts literàries i epigràfiques gregues i llatines que aporten dades útils per al coneixement de la llengua de les antigues poblacions nord-africanes que els autors antics anomenaven genèricament Libyes, Mauri, Numidae, Gaetuli i Mazices. Vuit capítols de la tesi analitzen i classifiquen per regions antigues (I. Egipte, II. Cirenaica, III. Tripolitània, IV. Fazània i Sàhara Central, V. Zeugitana i Bizacena, VI. Numídia, VII. Mauretània Cesariana, VIII. Mauretània Tingitana i Sàhara Occidental) les dades filològiques (aplegades en apèndix en un corpus establert cronològicament) i epigràfiques, a partir de les quals són descrites la situació sociolingüística i la distribució geogràfica de la llengua dels maures en relació amb les llengües en contacte: egipci, grec, púnic, llatí, llengües txàdiques, nilosaharianes, mandaiques o atlàntiques, segons les regions. El capítol IX descriu la fonologia i la morfologia del paleoamazic a partir de les dades filològiques i epigràfiques analitzades als capítols precedents i estableix un corpus lèxic de 107 mots comuns paleoamazics, que constitueixen un agafador formal més sòlid per a la descripció gramatical del paleoamazic que els més d'un miler d'antropònims (a més de dades toponímiques i etnonímiques parcialment explotades) aplegats als capítols precedents. Són aquestes anàlisis fonològiques, morfològiques i lexicològiques les que menen a la conclusió que els testimoniatges espigolats a les fonts antigues gregues i llatines (amb el suport addicional també tingut en compte de l'epigrafia líbica i púnica, principalment) referits a la llengua dels maures constitueixen efectivament un estadi antic de la llengua amaziga (o berber). Les dades antroponímiques aporten singularment alguns noms propis recurrents diatòpicament (en diverses regions de l'Àfrica del Nord antiga) i diacrònicament (a través de l'edat mitjana i fins a l'actualitat). En aquest mateix capítol IX es tracta la delicada qüestió de l'expansió amaziga i el problema de la cronologia protoamaziga; s'hi rebaten les tesis migracionistes de gran abast (no corroborades pels estudis paleodemogràfics més fiables) i esdevenimentals de fets puntuals com a causes de la forja del protoamazic; en canvi, s'hi acullen originalment com a factors determinants el propi funcionament intern de la societat tribal paleoamaziga, basat en mecanismes de segmentarietat i reduplicació, així com en institucions vertebradores d'un espai comunicatiu comú, com podien ser les rutes de caravanes transsaharianes, els mercats i les fires rurals, els aplecs i festes patronals i altres fenòmens que amb prou feines han deixat empremtes arqueològiques i testimoniatges literaris i epigràfics però que poden haver estat igualment rellevants en la cristal·lització d'una koinè composicional paleoamaziga esdevinguda protollengua de l'entramat dialectal amazic tal com el coneixem d'èpoques més ben conegudes. La present recerca posa de manifest el rol mitjancer, gràcies al control de les rutes de caravanes transsaharianes, de les poblacions paleoamazigues (entre les quals podem esmentar els garamants, els nasamons i els getuls, com més endavant, a partir de l'edat mitjana, ibadites, almoràvits, almohades i tuaregs) en les innovacions tecnològiques, econòmiques, agràries, religioses i d'altra mena vehiculades per poblacions mediterrànies a través de llengües com l'egipci, el púnic, el grec i, sobretot, el llatí, a poblacions saharianes i sahelianes parlants de llengües nilosaharianes, txàdiques, mandaiques i atlàntiques. El capítol X exposa les conclusions de la tesi. Finalment, un annex de cartografia lingüística consistent en 17 làmines il·lustra les distribucions geogràfiques de les llengües parlades a l'Àfrica del Nord a l'antiguitat segons es desprèn de les dades sotmeses a anàlisi. Els índexs finals (de matèries, geogràfic, etnonímic, de personatges antics i medievals, d'autors moderns i de figures) faciliten la consulta d'aquest extens treball monogràfic.