Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Tots els drets reservats
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/230469
El derecho a la no autoinculpación y los límites constitucionales del poder punitivo tributario en México
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
Contribució addicional
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[spa] La presente tesis doctoral analiza, desde una perspectiva constitucional y dogmática, el modelo mexicano de control tributario y, en particular, la forma en que dicho modelo articula la aplicación de los tributos, las facultades de gestión y comprobación y el ejercicio del ius puniendi estatal. La investigación parte de la constatación de que una parte relevante de la actuación administrativa tributaria produce efectos materialmente aflictivos sobre el contribuyente sin activar formalmente un procedimiento sancionador autónomo ni el correspondiente estatuto reforzado de garantías.
La hipótesis central sostiene que el sistema tributario mexicano se caracteriza por una mixtificación estructural entre funciones administrativas y punitivas, de modo que el reproche tributario se construye progresivamente a través de fases formalmente no sancionadoras. Esta mixtificación no constituye una desviación reciente ni una disfunción puntual, sino un rasgo originario del diseño normativo del sistema, presente desde los primeros procesos de codificación fiscal y posteriormente intensificado mediante reformas sucesivas.
El análisis histórico y normativo pone de relieve la ausencia de una delimitación funcional clara entre gestión, comprobación y sanción, lo que dificulta la identificación del umbral a partir del cual la actuación administrativa adquiere naturaleza materialmente punitiva y debilita la efectividad de garantías como la presunción de inocencia, el derecho de defensa y la prohibición de autoincriminación.
La investigación examina de manera sistemática la gestión tributaria, el procedimiento de comprobación —especialmente la revisión de gabinete prevista en el artículo 42 del Código Fiscal de la Federación— y la determinación del crédito fiscal, reconstruido dogmáticamente como la cristalización final del reproche tributario. Se demuestra que la utilización de presunciones, la exigencia de elaboración de información no preexistente, la coerción administrativa y la ejecutividad inmediata del crédito configuran un modelo materialmente punitivo con un déficit estructural de tutela judicial efectiva.
El estudio comparado con el Derecho tributario español permite confirmar que la mixtificación funcional no es inherente al control fiscal moderno. A partir de ello, la tesis formula criterios de reconstrucción constitucional del modelo mexicano, orientados a restablecer fronteras funcionales, activar garantías desde la imputación material y someter efectivamente el ius puniendi tributario a límites constitucionales y convencionales exigibles en un Estado constitucional de Derecho.
[cat] Aquesta tesi doctoral analitza, des d’una perspectiva constitucional i dogmàtica, el model mexicà de control tributari i, en particular, la manera com aquest model articula l’aplicació dels tributs, les facultats de gestió i comprovació, i l’exercici del ius puniendi de l’Estat. La investigació parteix de la constatació que una part significativa de l’activitat administrativa tributària produeix efectes materialment aflictius sobre el contribuent sense activar formalment un procediment sancionador autònom ni el corresponent estatut reforçat de garanties. La hipòtesi central sosté que el sistema tributari mexicà es caracteritza per una mixtificació estructural entre funcions administratives de gestió i comprovació i l’exercici del poder punitiu, de manera que el reprotxe tributari es construeix progressivament a través de fases formalment no sancionadores. Aquesta mixtificació no és un fenomen recent ni una desviació puntual, sinó un tret originari del disseny normatiu del sistema, present des dels primers processos de codificació fiscal i intensificat posteriorment mitjançant reformes successives. L’anàlisi històrica mostra que el dret fiscal mexicà no ha desenvolupat una delimitació funcional clara entre aplicació del tribut, comprovació i sanció. Aquesta absència de fronteres procedimentals ha impedit identificar amb precisió el moment a partir del qual l’actuació administrativa adquireix naturalesa materialment punitiva, debilitant l’operativitat de garanties constitucionals com la presumpció d’innocència, el dret de defensa i la prohibició d’autoincriminació. En les darreres dècades, aquest model s’ha vist profundament transformat per la incorporació intensiva de tecnologia i el tractament massiu d’informació. Instruments com la comptabilitat electrònica, la facturació digital i els sistemes automatitzats de detecció d’inconsistències han permès a l’Administració anticipar la construcció d’hipòtesis d’incompliment, desplaçant l’eix del control des de la verificació basada en fets cap a una lògica de presumpció estructural d’irregularitat. Aquest procés ha reforçat la dimensió punitiva de la gestió tributària sense una resposta normativa equivalent en termes de garanties. La tesi examina amb detall el procediment de comprovació previst a l’article 42 del Codi Fiscal de la Federació, especialment la revisió de gabinet, mostrant com aquesta opera com a fase instructora del reprotxe. S’hi analitza la pràctica administrativa d’exigir l’elaboració d’informació no preexistent —papers de treball, reconstruccions i explicacions tècniques— com a mecanisme de trasllat de la càrrega probatòria al contribuent, en un context de coerció administrativa que neutralitza la resistència legítima. Aquest procés culmina amb la determinació del crèdit fiscal, que la tesi reconstrueix dogmàticament com la cristal·lització final del reprotxe tributari. Lluny de ser un simple acte liquidatori neutral, el crèdit fiscal emergeix com el producte final d’un itinerari presuntiu i coercitiu, dotat d’executivitat immediata i capaç de produir afectacions patrimonials greus abans d’un control jurisdiccional efectiu. Això genera un dèficit estructural de tutela judicial efectiva. L’estudi comparat amb el dret tributari espanyol permet demostrar que la mixtificació funcional no és inherent al control fiscal modern. La separació normativa entre gestió, inspecció i procediment sancionador constitueix una opció constitucionalment viable que permet compatibilitzar eficàcia administrativa i garanties fonamentals. La tesi conclou amb la formulació de criteris de reconstrucció constitucional del model mexicà, orientats a restablir fronteres funcionals, activar garanties des del moment de la imputació material i sotmetre l’exercici del ius puniendi tributari a límits constitucionals i convencionals efectius, reafirmant així el nucli essencial de l’Estat constitucional de Dret i la centralitat dels drets fonamentals en l’àmbit tributari.
[eng] This doctoral thesis examines, from a constitutional and dogmatic perspective, the Mexican model of tax control, focusing in particular on the way in which it articulates the application of taxes, administrative management and audit powers, and the exercise of the State’s ius puniendi. The research starts from the observation that a significant part of tax administrative activity produces materially punitive effects on taxpayers without formally triggering an autonomous sanctioning procedure or the corresponding enhanced system of safeguards. The central hypothesis argues that the Mexican tax system is characterized by a structural mixture between administrative and punitive functions, whereby tax reproach is progressively constructed through phases that are formally non-sanctioning. This mixture is neither a recent anomaly nor a series of isolated excesses, but rather an original feature of the system’s normative design, present since the earliest codification processes and later intensified through successive reforms. Historical and normative analysis reveals the absence of a clear functional separation between tax management, audit and sanction, making it difficult to identify the threshold at which administrative action becomes materially punitive. This ambiguity undermines the effectiveness of fundamental guarantees such as the presumption of innocence, the right of defence and the prohibition of self-incrimination. The thesis provides a systematic examination of tax management practices, audit procedures—particularly desk audits under Article 42 of the Federal Tax Code—and the determination of tax assessments, which are reconstructed dogmatically as the final crystallization of tax reproach. It is demonstrated that the use of presumptions, the requirement to produce non-pre-existing information, administrative coercion and the immediate enforceability of tax credits configure a materially punitive model with a structural deficit in effective judicial protection. The comparative analysis with Spanish tax law shows that such functional mixture is not inherent to modern tax control. On this basis, the thesis proposes criteria for the constitutional reconstruction of the Mexican model, aimed at restoring functional boundaries, activating safeguards from the moment of material imputation, and effectively subjecting the tax ius puniendi to enforceable constitutional and conventional limits within a constitutional State governed by the rule of law.
[cat] Aquesta tesi doctoral analitza, des d’una perspectiva constitucional i dogmàtica, el model mexicà de control tributari i, en particular, la manera com aquest model articula l’aplicació dels tributs, les facultats de gestió i comprovació, i l’exercici del ius puniendi de l’Estat. La investigació parteix de la constatació que una part significativa de l’activitat administrativa tributària produeix efectes materialment aflictius sobre el contribuent sense activar formalment un procediment sancionador autònom ni el corresponent estatut reforçat de garanties. La hipòtesi central sosté que el sistema tributari mexicà es caracteritza per una mixtificació estructural entre funcions administratives de gestió i comprovació i l’exercici del poder punitiu, de manera que el reprotxe tributari es construeix progressivament a través de fases formalment no sancionadores. Aquesta mixtificació no és un fenomen recent ni una desviació puntual, sinó un tret originari del disseny normatiu del sistema, present des dels primers processos de codificació fiscal i intensificat posteriorment mitjançant reformes successives. L’anàlisi històrica mostra que el dret fiscal mexicà no ha desenvolupat una delimitació funcional clara entre aplicació del tribut, comprovació i sanció. Aquesta absència de fronteres procedimentals ha impedit identificar amb precisió el moment a partir del qual l’actuació administrativa adquireix naturalesa materialment punitiva, debilitant l’operativitat de garanties constitucionals com la presumpció d’innocència, el dret de defensa i la prohibició d’autoincriminació. En les darreres dècades, aquest model s’ha vist profundament transformat per la incorporació intensiva de tecnologia i el tractament massiu d’informació. Instruments com la comptabilitat electrònica, la facturació digital i els sistemes automatitzats de detecció d’inconsistències han permès a l’Administració anticipar la construcció d’hipòtesis d’incompliment, desplaçant l’eix del control des de la verificació basada en fets cap a una lògica de presumpció estructural d’irregularitat. Aquest procés ha reforçat la dimensió punitiva de la gestió tributària sense una resposta normativa equivalent en termes de garanties. La tesi examina amb detall el procediment de comprovació previst a l’article 42 del Codi Fiscal de la Federació, especialment la revisió de gabinet, mostrant com aquesta opera com a fase instructora del reprotxe. S’hi analitza la pràctica administrativa d’exigir l’elaboració d’informació no preexistent —papers de treball, reconstruccions i explicacions tècniques— com a mecanisme de trasllat de la càrrega probatòria al contribuent, en un context de coerció administrativa que neutralitza la resistència legítima. Aquest procés culmina amb la determinació del crèdit fiscal, que la tesi reconstrueix dogmàticament com la cristal·lització final del reprotxe tributari. Lluny de ser un simple acte liquidatori neutral, el crèdit fiscal emergeix com el producte final d’un itinerari presuntiu i coercitiu, dotat d’executivitat immediata i capaç de produir afectacions patrimonials greus abans d’un control jurisdiccional efectiu. Això genera un dèficit estructural de tutela judicial efectiva. L’estudi comparat amb el dret tributari espanyol permet demostrar que la mixtificació funcional no és inherent al control fiscal modern. La separació normativa entre gestió, inspecció i procediment sancionador constitueix una opció constitucionalment viable que permet compatibilitzar eficàcia administrativa i garanties fonamentals. La tesi conclou amb la formulació de criteris de reconstrucció constitucional del model mexicà, orientats a restablir fronteres funcionals, activar garanties des del moment de la imputació material i sotmetre l’exercici del ius puniendi tributari a límits constitucionals i convencionals efectius, reafirmant així el nucli essencial de l’Estat constitucional de Dret i la centralitat dels drets fonamentals en l’àmbit tributari.
[eng] This doctoral thesis examines, from a constitutional and dogmatic perspective, the Mexican model of tax control, focusing in particular on the way in which it articulates the application of taxes, administrative management and audit powers, and the exercise of the State’s ius puniendi. The research starts from the observation that a significant part of tax administrative activity produces materially punitive effects on taxpayers without formally triggering an autonomous sanctioning procedure or the corresponding enhanced system of safeguards. The central hypothesis argues that the Mexican tax system is characterized by a structural mixture between administrative and punitive functions, whereby tax reproach is progressively constructed through phases that are formally non-sanctioning. This mixture is neither a recent anomaly nor a series of isolated excesses, but rather an original feature of the system’s normative design, present since the earliest codification processes and later intensified through successive reforms. Historical and normative analysis reveals the absence of a clear functional separation between tax management, audit and sanction, making it difficult to identify the threshold at which administrative action becomes materially punitive. This ambiguity undermines the effectiveness of fundamental guarantees such as the presumption of innocence, the right of defence and the prohibition of self-incrimination. The thesis provides a systematic examination of tax management practices, audit procedures—particularly desk audits under Article 42 of the Federal Tax Code—and the determination of tax assessments, which are reconstructed dogmatically as the final crystallization of tax reproach. It is demonstrated that the use of presumptions, the requirement to produce non-pre-existing information, administrative coercion and the immediate enforceability of tax credits configure a materially punitive model with a structural deficit in effective judicial protection. The comparative analysis with Spanish tax law shows that such functional mixture is not inherent to modern tax control. On this basis, the thesis proposes criteria for the constitutional reconstruction of the Mexican model, aimed at restoring functional boundaries, activating safeguards from the moment of material imputation, and effectively subjecting the tax ius puniendi to enforceable constitutional and conventional limits within a constitutional State governed by the rule of law.
Recurs relacionat
Matèries (anglès)
Citació
Citació
DESENTIS REYES, Arturo José. El derecho a la no autoinculpación y los límites constitucionales del poder punitivo tributario en México. [consulted: 29 of October of 2026]. Available at: https://hdl.handle.net/2445/230469