Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Llicència de publicació
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/232088
Influencia de los condicionantes sobre la variabilidad de movimiento y el rendimiento en la preparación física para deportes de equipo
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
Contribució addicional
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[spa] El entrenamiento estructurado propuesto por Francisco Seirul·lo en la escuela de Barcelona (Seirul·lo, 2017) ha revolucionado la preparación física deportiva al basarse en la interrelación de las diferentes estructuras del atleta, que operan conjuntamente e inseparablemente durante las actividades deportivas, alejándose del enfoque tradicional centrado únicamente en el desarrollo condicional y bioenergético. Con el movimiento deportivo como eje de la organización del entrenamiento, Seirul·lo (1987) propuso una clasificación de las tareas según su similitud con la dinámica del juego, estableciendo cuatro niveles de especificidad. Posteriormente, Moras (1994) desarrolló los niveles de enfoque del deporte, basados en la correspondencia dinámica del movimiento y la carga aplicada. Sin embargo, para abordar la diversidad de formas en que un movimiento deportivo puede realizarse, evitar su automatización y promover la riqueza motora, se incorporaron factores de acondicionamiento de tareas (Gibson, 1966) para alterar el patrón de reclutamiento muscular y gestión de la fuerza, generando el efecto 3D y 4D (Moras, 2017), con el fin de potenciar el desarrollo integrado de las estructuras del atleta, preparándolo para los contextos complejos y variables a los que se enfrenta (Di Salvo et al., 2009; Gonzalo-Skok et al., 2017). Uno de los retos de la investigación fue descubrir cómo estos factores de condicionamiento afectan a la estructura de coordinación, utilizando la variabilidad del movimiento (MV), como descriptor del control motor que refleja los ajustes realizados por el cuerpo durante la ejecución de un movimiento (Cowin et al., 2022), sobre los cuales había poca evidencia científica disponible. En los últimos años, esto se ha analizado mediante mediciones no lineales como la entropía de la señal de aceleración medida en el cuerpo, lo que permite describir la regularidad y previsibilidad de la estructura de la señal (Harbourne & Stergiou, 2009). Así, el objetivo de esta tesis fue determinar los efectos de varios tipos de factores de condicionamiento, tanto de la tarea como del individuo, sobre la MV analizada usando el SampEn, y sobre la precisión de pases, en ejercicios de fuerza de diferentes niveles de enfoque al deporte realizados por jugadores de distintos deportes de equipo. Para lograr esto, se realizaron dos estudios experimentales centrados en las restricciones de tareas aplicadas a ejercicios con resistencia externa. El primero analizó si la vibración de todo el cuerpo (VCC) aumenta la MV al realizar una sentadilla con diferentes pesos y ritmos. Doce atletas masculinos (edad: 21,24 ± 2,35 años, altura: 176,83 ± 5,80 cm, masa corporal: 70,63 ± 8,58 kg) realizaron la sentadilla con chaleco lastrado, mancuernas y una barra con discos suspendidos por bandas elásticas, con y sin VCC, a tasas de 40 y 60 ppm. La MV se analizó calculando la entropía muestral (SampEn) de la aceleración registrada en la cintura (zona lumbar). Con VCC, se observaron altos niveles de MV con las mancuernas y la barra a una tasa de 40 ppm, mientras que sin VCC no se encontraron diferencias en ninguna de las condiciones analizadas. Estos resultados revelaron que añadir vibración mecánica a la sentadilla produce un aumento desproporcional de la MV, mayor cuando el lastre se coloca en las extremidades superiores y a ritmos lentos. Esto implica un mayor efecto desestabilizador del estímulo vibracional como factor de condicionamiento cuando el lastre se aleja del centro de gravedad del cuerpo, aumentando el efecto con bajas tasas de ejecución. El segundo estudio analizó el efecto de la toma de decisiones sobre la MV y la precisión de pase en jugadores que realizaron una tarea con resistencia elástica y balón. Veintitrés futbolistas de alto nivel (edad: 22,65 ± 5,16 años, altura: 1,67 ± 0,64 m, masa corporal: 59,75 ± 14,08 kg) realizaron la tarea como atacantes y defensores, con y sin toma de decisiones. La MV se cuantificó de la misma manera que en el primer estudio, calculando el SampEn de la aceleración en la cintura. La precisión de pase del atacante se cuantificaba con una escala de puntuación. En general, el atacante mostraba una VM mayor que la defensora. La toma de decisiones aumentaba la VM del defensor, pero no afectaba a la del atacante. En cambio, la precisión del pase del atacante se redujo. Estos resultados sugirieron que la toma de decisiones, como condición específica del fútbol, reduce el control y la regularidad del movimiento en el rol defensivo y aumenta la dificultad técnica en el ataque, lo que puede favorecer procesos adaptativos que promueven la optimización del rendimiento. Posteriormente, se realizó un tercer estudio de caso longitudinal, con un jugador amateur de voleibol con reconstrucción del ligamento cruzado anterior (LCA) izquierdo (edad: 21 años, altura: 1,76 m, masa corporal: 65 kg, pierna dominante: derecha), que analizó la MV al realizar la sentadilla unipédea con y sin VCC durante un programa de rehabilitación de seis semanas basado en niveles de aproximación 3D y 4D. El SampEn de aceleración se midió en la cintura y cerca de las rodillas. Sin VCC, la rodilla lesionada mostró una VM inferior, indicando mayor rigidez y mala funcionalidad, y en la cintura una VM superior, indicando una respuesta compensatoria. Con la VCC, la MV general era mayor y la asimetría más variable y sin una predominancia clara de una pierna. Durante las semanas no se observó una reducción clara de la asimetría, lo que podría explicarse por la corta duración del programa o el tiempo transcurrido desde la cirugía. Se indicó que la sentadilla unipédeo sin VCC permite una detección más clara de asimetrías y que la VCC, debido a su efecto desestabilizador, puede ser útil como factor de condicionamiento en la readaptación para estimular un aumento de la MV de la rodilla lesionada. Además, se recomendó colocar los acelerómetros cerca de la articulación afectada para analizar asimetrías locales, complementando esta información con datos globales obtenidos en la cintura. En conclusión, esta tesis muestra que el análisis de la MV usando el SampEn de aceleración permite identificar las demandas de control motor causadas por factores de condicionamiento de la tarea y del individuo, proporcionando información complementaria a los parámetros físicos tradicionales para la planificación de la preparación física en deportes de equipo. Se ha demostrado que la VCC aumenta la MV en tareas de fuerza de nivel 0, especialmente cuando se combina con pesos alejados del centro de masa o velocidades de ejecución lentas, y que es capaz de potenciar el efecto desestabilizador de otros factores de condicionamiento. Además, la toma de decisiones en tareas con resistencia elástica incrementa la MV en el rol defensivo y reduce la precisión de pase en el atacante. En relación con uno de los factores de acondicionamiento del individuo, como la lesión, se observó que una lesión del LCA con reconstrucción reduce la MV de la rodilla lesionada, causando asimetrías persistentes y compensaciones en la zona central del cuerpo que se expresan con un aumento de la MV. Finalmente, un programa de rehabilitación de seis semanas no fue suficiente para normalizar la MV de la rodilla lesionada, lo que sugiere la necesidad de intervenciones más tempranas y prolongadas para restaurar el control motor tras una lesión de este tipo.
[cat] L'entrenament estructurat proposat per Francisco Seirul·lo a l'escola de Barcelona (Seirul·lo, 2017) ha revolucionat la preparació física esportiva en basar-se en la interrelació de les diferents estructures de l’esportista, que operen de forma conjunta i indivisible durant les accions esportives, allunyant-se de l’enfocament tradicional centrat únicament en el desenvolupament condicional i bioenergètic. Amb el moviment esportiu com a eix de l’organització de l’entrenament, Seirul·lo (1987) va proposar una classificació de les tasques segons la seva similitud amb la dinàmica del joc, establint quatre nivells d’especificitat. Posteriorment, Moras (1994) va desenvolupar els nivells d’aproximació a l’esport, basats en la correspondència dinàmica del moviment i la càrrega aplicada. Tanmateix, per abordar la diversitat de formes en què es pot dur a terme un moviment esportiu, evitar-ne l’automatització i promoure la riquesa motriu, es van incorporar condicionants de la tasca (Gibson, 1966) per alterar el patró de reclutament muscular i la gestió de la força, generant l’efecte 3D i 4D (Moras, 2017), de manera que es potenciï el desenvolupament integrat de les estructures de l’esportista, preparant-lo per als contextos complexos i variables als quals s’enfronta (Di Salvo et al., 2009; Gonzalo-Skok et al., 2017). Un dels reptes de la recerca era conèixer com afecten aquests condicionants a l’estructura coordinativa, utilitzant la variabilitat del moviment (VM), com a descriptor del control motor que reflecteix els ajustos que fa el cos durant l’execució d’un moviment (Cowin et al., 2022), sobre la qual es disposava de poca evidència científica. En els darrers anys, aquesta s’ha analitzat a través de mesures no lineals com l’entropia del senyal d’acceleració mesurat al cos, que permet descriure la regularitat i la predictibilitat de l’estructura del senyal (Harbourne & Stergiou, 2009). Així, l’objectiu d’aquesta tesi va ser determinar els efectes de diversos tipus de condicionants, tant de la tasca com de l’individu, sobre la VM analitzada mitjançant la SampEn, i sobre la precisió de passada, en exercicis de força de diferents nivells d’aproximació a l’esport realitzats per jugadors i jugadores de diversos esports d’equip. Per tal d’aconseguir-ho es van dur a terme dos estudis experimentals centrats en condicionants de la tasca aplicats a exercicis amb resistència externa. El primer va analitzar si la vibració de cos sencer (VCC) incrementa la VM en realitzar un squat amb diferents llasts i ritmes. Dotze esportistes masculins (edat: 21,24 ± 2,35 anys, alçada: 176,83 ± 5,80 cm, massa corporal: 70,63 ± 8,58 kg) van realitzar el squat amb armilla llastada, manuelles i una barra amb discs suspesos mitjançant bandes elàstiques, amb i sense VCC, a ritmes de 40 i 60 ppm. La VM es va analitzar calculant l’entropia mostral (SampEn) de l’acceleració registrada a la cintura (part baixa de l’esquena). Amb VCC, es van observar nivells elevats de VM amb les manuelles i la barra i al ritme de 40 ppm, mentre que sense VCC no es van trobar diferències en cap de les condicions analitzades. Aquests resultats van revelar que afegir vibració mecànica a el squat produeix un augment no proporcional de la VM, més gran quan el llast es col·loca a les extremitats superiors i quan s’executa a ritmes lents. Això suposa un major efecte desestabilitzador de l’estímul vibratori com a condicionant quan el llast s’allunya del centre de gravetat del cos, potenciant-se l’efecte amb ritmes d’execució baixos. El segon estudi va analitzar l’efecte de la presa de decisions sobre la VM i la precisió de passada en jugadores de futbol que van realitzar una tasca amb resistència elàstica i pilota. Vint-i-tres jugadores de futbol d’alt nivell (edat: 22,65 ± 5,16 anys, alçada: 1,67 ± 0,64 m, massa corporal: 59,75 ± 14,08 kg) van realitzar la tasca com a atacants i defensores, amb i sense presa de decisions. La VM es va quantificar de la mateixa manera que al primer estudi, calculant la SampEn de l’acceleració a la cintura. La precisió de passada de l’atacant es va quantificar amb una escala de puntuació. En general, l’atacant va mostrar una VM més elevada que la defensora. La presa de decisions va augmentar la VM de la defensora, però no va afectar la de l’atacant. En canvi, la precisió de passada de l’atacant es va reduir. Aquests resultats van suggerir que la presa de decisions, com a condicionant específic del futbol, redueix el control i la regularitat del moviment en el rol defensiu i augmenta la dificultat tècnica en l’ofensiu, fet que pot afavorir processos adaptatius que promoguin l’optimització del rendiment. Posteriorment, es va dur a terme un tercer estudi de cas longitudinal, amb una jugadora amateur de voleibol amb reconstrucció del lligament creuat anterior (LCA) esquerre (edat: 21 anys, alçada: 1,76 m, massa corporal: 65 kg, cama dominant: dreta), que va analitzar la VM en realitzar el squat unipodal amb i sense VCC al llarg d’un programa de readaptació de sis setmanes basat en nivells d’aproximació, 3D i 4D. Es va mesurar la SampEn de l’acceleració a la cintura i prop dels genolls. Sense VCC, el genoll lesionat va mostrar menor VM, indicant major rigidesa i funcionalitat deficient, i a la cintura una VM més elevada, indicant una resposta compensatòria. Amb VCC, la VM general va ser superior i l’asimetria més variable i sense un predomini clar d’una cama. Al llarg de les setmanes no es va observar una reducció clara de l’asimetria, cosa que podria explicar-se per la curta durada del programa o pel temps transcorregut des de la cirurgia. Es va indicar que el squat unipodal sense VCC permet detectar amb més claredat les asimetries i que la VCC, pel seu efecte desestabilitzador, pot ser útil com a condicionant en la readaptació per estimular un augment de la VM del genoll lesionat. A més, es va recomanar col·locar els acceleròmetres prop de l’articulació afectada per analitzar asimetries locals, complementant aquesta informació amb dades globals obtingudes a la cintura. En conclusió, aquesta tesi evidencia que l’anàlisi de la VM mitjançant la SampEn de l’acceleració permet identificar les demandes de control motor provocades per condicionants de la tasca i de l’individu, aportant informació complementària als paràmetres físics tradicionals per a la planificació de la preparació física en esports d’equip. S’ha demostrat que la VCC incrementa la VM en tasques de força de nivell 0, especialment quan es combina amb llasts allunyats del centre de masses o ritmes d’execució lents, i que és capaç de potenciar l’efecte desestabilitzador d’altres condicionants. A més, la presa de decisions en tasques amb resistència elàstica incrementa la VM en el rol defensiu i redueix la precisió de passada en l’atacant. En relació amb un dels condicionants de l’individu com és la lesió, es va observar que una lesió del LCA amb reconstrucció redueix la VM del genoll lesionat, provocant asimetries persistents i compensacions a la zona central del cos que s’expressen amb un augment de la VM. Finalment, un programa de readaptació de sis setmanes no va ser suficient per normalitzar la VM del genoll lesionat, cosa que suggereix la necessitat d’intervencions més precoces i prolongades per restaurar el control motor després d’una lesió d’aquest tipus.
[eng] The structured training proposed by Francisco Seirul·lo at the school in Barcelona (Seirul·lo, 2017) has revolutionized sports physical preparation by being based on the interrelation of the different structures of the athlete, which operate jointly and indisibly during sports actions, moving away from the traditional approach focused solely on conditional and bioenergetic development. With sports movement as the axis of the organization of training, Seirul·lo (1987) proposed a classification of tasks according to their similarity with the dynamics of the game, establishing four levels of specificity. Subsequently, Moras (1994) developed the levels of approach to sport, based on the dynamic correspondence of movement and applied load. However, in order to address the diversity of ways in which a sports movement can be carried out, avoid its automation and promote motor richness, task conditioning factors were incorporated (Gibson, 1966) to alter the pattern of muscle recruitment and strength management, generating the 3D and 4D effect (Moras, 2017), so as to enhance the integrated development of the athlete's structures, preparing them for the complex and variable contexts they face (Di Salvo et al., 2009; Gonzalo-Skok et al., 2017). One of the challenges of the research was to find out how these conditioning factors affect the coordination structure, using movement variability (MV), as a descriptor of motor control that reflects the adjustments made by the body during the execution of a movement (Cowin et al., 2022), on which little scientific evidence was available. In recent years, this has been analysed through nonlinear measurements such as the entropy of the acceleration signal measured in the body, which allows the regularity and predictability of the signal structure to be described (Harbourne & Stergiou, 2009). Thus, the objective of this thesis was to determine the effects of various types of conditioning factors, both of the task and of the individual, on the MV analyzed using the SampEn, and on the passing precision, in strength exercises of different levels of approach to the sport performed by players of different team sports. In order to achieve this, two experimental studies were carried out focused on task constraints applied to exercises with external resistance. The first analyzed whether whole-body vibration (VCC) increases MV when performing a squat with different weights and rhythms. Twelve male athletes (age: 21.24 ± 2.35 years, height: 176.83 ± 5.80 cm, body mass: 70.63 ± 8.58 kg) performed the squat with a weighted vest, dumbbells and a bar with discs suspended by elastic bands, with and without VCC, at rates of 40 and 60 ppm. MV was analyzed by calculating the sample entropy (SampEn) of the acceleration recorded at the waist (lower back). With VCC, high levels of MV were observed with the dumbbells and barbell and at the rate of 40 ppm, while without VCC no differences were found in any of the conditions analyzed. These results revealed that adding mechanical vibration to the squat produces a non-proportional increase in MV, greater when the ballast is placed in the upper limbs and when performed at slow paces. This implies a greater destabilizing effect of the vibrational stimulus as a conditioning factor when the ballast moves away from the body's center of gravity, enhancing the effect with low execution rates. The second study analyzed the effect of decision-making on MV and passing accuracy in football players who performed a task with elastic resistance and ball. Twenty-three high-level female soccer players (age: 22.65 ± 5.16 years, height: 1.67 ± 0.64 m, body mass: 59.75 ± 14.08 kg) performed the task as attackers and defenders, with and without decision-making. The MV was quantified in the same way as in the first study, calculating the SampEn of the acceleration at the waist. The attacker's passing accuracy was quantified with a scoring scale. In general, the attacker showed a higher VM than the defender. Decision-making increased the defender's VM, but did not affect the attacker's. In contrast, the attacker's passing accuracy was reduced. These results suggested that decision-making, as a specific condition of football, reduces the control and regularity of movement in the defensive role and increases the technical difficulty in the offensive, which can favor adaptive processes that promote the optimization of performance. Subsequently, a third longitudinal case study was carried out, with an amateur volleyball player with reconstruction of the left anterior cruciate ligament (ACL) (age: 21 years, height: 1.76 m, body mass: 65 kg, dominant leg: right), who analyzed MV when performing the unipedal squat with and without VCC throughout a six-week rehabilitation program based on 3D and 4D levels of approximation. The SampEn of acceleration was measured at the waist and near the knees. Without VCC, the injured knee showed lower VM, indicating greater rigidity and poor functionality, and at the waist a higher VM, indicating a compensatory response. With VCC, the general MV was higher and the asymmetry more variable and without a clear predominance of one leg. Over the weeks, no clear reduction in asymmetry was observed, which could be explained by the short duration of the program or the time elapsed since surgery. It was indicated that the unipedal squat without VCC allows for more clear detection of asymmetries and that VCC, due to its destabilizing effect, can be useful as a conditioning factor in readaptation to stimulate an increase in the MV of the injured knee. In addition, it was recommended to place the accelerometers near the affected joint to analyze local asymmetries, complementing this information with global data obtained at the waist. In conclusion, this thesis shows that the analysis of MV using the SampEn of acceleration allows the identification of the demands of motor control caused by conditioning factors of the task and of the individual, providing complementary information to the traditional physical parameters for the planning of physical preparation in team sports. It has been shown that VCC increases MV in level 0 force tasks, especially when combined with weights away from the center of mass or slow execution rates, and that it is capable of enhancing the destabilizing effect of other conditioning factors. In addition, decision-making in tasks with elastic resistance increases MV in the defensive role and reduces passing accuracy in the attacker. In relation to one of the individual's conditioning factors, such as injury, it was observed that an ACL injury with reconstruction reduces the MV of the injured knee, causing persistent asymmetries and compensations in the central area of the body that are expressed with an increase in MV. Finally, a six-week rehabilitation program was not sufficient to normalize the MV of the injured knee, suggesting the need for earlier and longer interventions to restore motor control after an injury of this type.
[cat] L'entrenament estructurat proposat per Francisco Seirul·lo a l'escola de Barcelona (Seirul·lo, 2017) ha revolucionat la preparació física esportiva en basar-se en la interrelació de les diferents estructures de l’esportista, que operen de forma conjunta i indivisible durant les accions esportives, allunyant-se de l’enfocament tradicional centrat únicament en el desenvolupament condicional i bioenergètic. Amb el moviment esportiu com a eix de l’organització de l’entrenament, Seirul·lo (1987) va proposar una classificació de les tasques segons la seva similitud amb la dinàmica del joc, establint quatre nivells d’especificitat. Posteriorment, Moras (1994) va desenvolupar els nivells d’aproximació a l’esport, basats en la correspondència dinàmica del moviment i la càrrega aplicada. Tanmateix, per abordar la diversitat de formes en què es pot dur a terme un moviment esportiu, evitar-ne l’automatització i promoure la riquesa motriu, es van incorporar condicionants de la tasca (Gibson, 1966) per alterar el patró de reclutament muscular i la gestió de la força, generant l’efecte 3D i 4D (Moras, 2017), de manera que es potenciï el desenvolupament integrat de les estructures de l’esportista, preparant-lo per als contextos complexos i variables als quals s’enfronta (Di Salvo et al., 2009; Gonzalo-Skok et al., 2017). Un dels reptes de la recerca era conèixer com afecten aquests condicionants a l’estructura coordinativa, utilitzant la variabilitat del moviment (VM), com a descriptor del control motor que reflecteix els ajustos que fa el cos durant l’execució d’un moviment (Cowin et al., 2022), sobre la qual es disposava de poca evidència científica. En els darrers anys, aquesta s’ha analitzat a través de mesures no lineals com l’entropia del senyal d’acceleració mesurat al cos, que permet descriure la regularitat i la predictibilitat de l’estructura del senyal (Harbourne & Stergiou, 2009). Així, l’objectiu d’aquesta tesi va ser determinar els efectes de diversos tipus de condicionants, tant de la tasca com de l’individu, sobre la VM analitzada mitjançant la SampEn, i sobre la precisió de passada, en exercicis de força de diferents nivells d’aproximació a l’esport realitzats per jugadors i jugadores de diversos esports d’equip. Per tal d’aconseguir-ho es van dur a terme dos estudis experimentals centrats en condicionants de la tasca aplicats a exercicis amb resistència externa. El primer va analitzar si la vibració de cos sencer (VCC) incrementa la VM en realitzar un squat amb diferents llasts i ritmes. Dotze esportistes masculins (edat: 21,24 ± 2,35 anys, alçada: 176,83 ± 5,80 cm, massa corporal: 70,63 ± 8,58 kg) van realitzar el squat amb armilla llastada, manuelles i una barra amb discs suspesos mitjançant bandes elàstiques, amb i sense VCC, a ritmes de 40 i 60 ppm. La VM es va analitzar calculant l’entropia mostral (SampEn) de l’acceleració registrada a la cintura (part baixa de l’esquena). Amb VCC, es van observar nivells elevats de VM amb les manuelles i la barra i al ritme de 40 ppm, mentre que sense VCC no es van trobar diferències en cap de les condicions analitzades. Aquests resultats van revelar que afegir vibració mecànica a el squat produeix un augment no proporcional de la VM, més gran quan el llast es col·loca a les extremitats superiors i quan s’executa a ritmes lents. Això suposa un major efecte desestabilitzador de l’estímul vibratori com a condicionant quan el llast s’allunya del centre de gravetat del cos, potenciant-se l’efecte amb ritmes d’execució baixos. El segon estudi va analitzar l’efecte de la presa de decisions sobre la VM i la precisió de passada en jugadores de futbol que van realitzar una tasca amb resistència elàstica i pilota. Vint-i-tres jugadores de futbol d’alt nivell (edat: 22,65 ± 5,16 anys, alçada: 1,67 ± 0,64 m, massa corporal: 59,75 ± 14,08 kg) van realitzar la tasca com a atacants i defensores, amb i sense presa de decisions. La VM es va quantificar de la mateixa manera que al primer estudi, calculant la SampEn de l’acceleració a la cintura. La precisió de passada de l’atacant es va quantificar amb una escala de puntuació. En general, l’atacant va mostrar una VM més elevada que la defensora. La presa de decisions va augmentar la VM de la defensora, però no va afectar la de l’atacant. En canvi, la precisió de passada de l’atacant es va reduir. Aquests resultats van suggerir que la presa de decisions, com a condicionant específic del futbol, redueix el control i la regularitat del moviment en el rol defensiu i augmenta la dificultat tècnica en l’ofensiu, fet que pot afavorir processos adaptatius que promoguin l’optimització del rendiment. Posteriorment, es va dur a terme un tercer estudi de cas longitudinal, amb una jugadora amateur de voleibol amb reconstrucció del lligament creuat anterior (LCA) esquerre (edat: 21 anys, alçada: 1,76 m, massa corporal: 65 kg, cama dominant: dreta), que va analitzar la VM en realitzar el squat unipodal amb i sense VCC al llarg d’un programa de readaptació de sis setmanes basat en nivells d’aproximació, 3D i 4D. Es va mesurar la SampEn de l’acceleració a la cintura i prop dels genolls. Sense VCC, el genoll lesionat va mostrar menor VM, indicant major rigidesa i funcionalitat deficient, i a la cintura una VM més elevada, indicant una resposta compensatòria. Amb VCC, la VM general va ser superior i l’asimetria més variable i sense un predomini clar d’una cama. Al llarg de les setmanes no es va observar una reducció clara de l’asimetria, cosa que podria explicar-se per la curta durada del programa o pel temps transcorregut des de la cirurgia. Es va indicar que el squat unipodal sense VCC permet detectar amb més claredat les asimetries i que la VCC, pel seu efecte desestabilitzador, pot ser útil com a condicionant en la readaptació per estimular un augment de la VM del genoll lesionat. A més, es va recomanar col·locar els acceleròmetres prop de l’articulació afectada per analitzar asimetries locals, complementant aquesta informació amb dades globals obtingudes a la cintura. En conclusió, aquesta tesi evidencia que l’anàlisi de la VM mitjançant la SampEn de l’acceleració permet identificar les demandes de control motor provocades per condicionants de la tasca i de l’individu, aportant informació complementària als paràmetres físics tradicionals per a la planificació de la preparació física en esports d’equip. S’ha demostrat que la VCC incrementa la VM en tasques de força de nivell 0, especialment quan es combina amb llasts allunyats del centre de masses o ritmes d’execució lents, i que és capaç de potenciar l’efecte desestabilitzador d’altres condicionants. A més, la presa de decisions en tasques amb resistència elàstica incrementa la VM en el rol defensiu i redueix la precisió de passada en l’atacant. En relació amb un dels condicionants de l’individu com és la lesió, es va observar que una lesió del LCA amb reconstrucció redueix la VM del genoll lesionat, provocant asimetries persistents i compensacions a la zona central del cos que s’expressen amb un augment de la VM. Finalment, un programa de readaptació de sis setmanes no va ser suficient per normalitzar la VM del genoll lesionat, cosa que suggereix la necessitat d’intervencions més precoces i prolongades per restaurar el control motor després d’una lesió d’aquest tipus.
[eng] The structured training proposed by Francisco Seirul·lo at the school in Barcelona (Seirul·lo, 2017) has revolutionized sports physical preparation by being based on the interrelation of the different structures of the athlete, which operate jointly and indisibly during sports actions, moving away from the traditional approach focused solely on conditional and bioenergetic development. With sports movement as the axis of the organization of training, Seirul·lo (1987) proposed a classification of tasks according to their similarity with the dynamics of the game, establishing four levels of specificity. Subsequently, Moras (1994) developed the levels of approach to sport, based on the dynamic correspondence of movement and applied load. However, in order to address the diversity of ways in which a sports movement can be carried out, avoid its automation and promote motor richness, task conditioning factors were incorporated (Gibson, 1966) to alter the pattern of muscle recruitment and strength management, generating the 3D and 4D effect (Moras, 2017), so as to enhance the integrated development of the athlete's structures, preparing them for the complex and variable contexts they face (Di Salvo et al., 2009; Gonzalo-Skok et al., 2017). One of the challenges of the research was to find out how these conditioning factors affect the coordination structure, using movement variability (MV), as a descriptor of motor control that reflects the adjustments made by the body during the execution of a movement (Cowin et al., 2022), on which little scientific evidence was available. In recent years, this has been analysed through nonlinear measurements such as the entropy of the acceleration signal measured in the body, which allows the regularity and predictability of the signal structure to be described (Harbourne & Stergiou, 2009). Thus, the objective of this thesis was to determine the effects of various types of conditioning factors, both of the task and of the individual, on the MV analyzed using the SampEn, and on the passing precision, in strength exercises of different levels of approach to the sport performed by players of different team sports. In order to achieve this, two experimental studies were carried out focused on task constraints applied to exercises with external resistance. The first analyzed whether whole-body vibration (VCC) increases MV when performing a squat with different weights and rhythms. Twelve male athletes (age: 21.24 ± 2.35 years, height: 176.83 ± 5.80 cm, body mass: 70.63 ± 8.58 kg) performed the squat with a weighted vest, dumbbells and a bar with discs suspended by elastic bands, with and without VCC, at rates of 40 and 60 ppm. MV was analyzed by calculating the sample entropy (SampEn) of the acceleration recorded at the waist (lower back). With VCC, high levels of MV were observed with the dumbbells and barbell and at the rate of 40 ppm, while without VCC no differences were found in any of the conditions analyzed. These results revealed that adding mechanical vibration to the squat produces a non-proportional increase in MV, greater when the ballast is placed in the upper limbs and when performed at slow paces. This implies a greater destabilizing effect of the vibrational stimulus as a conditioning factor when the ballast moves away from the body's center of gravity, enhancing the effect with low execution rates. The second study analyzed the effect of decision-making on MV and passing accuracy in football players who performed a task with elastic resistance and ball. Twenty-three high-level female soccer players (age: 22.65 ± 5.16 years, height: 1.67 ± 0.64 m, body mass: 59.75 ± 14.08 kg) performed the task as attackers and defenders, with and without decision-making. The MV was quantified in the same way as in the first study, calculating the SampEn of the acceleration at the waist. The attacker's passing accuracy was quantified with a scoring scale. In general, the attacker showed a higher VM than the defender. Decision-making increased the defender's VM, but did not affect the attacker's. In contrast, the attacker's passing accuracy was reduced. These results suggested that decision-making, as a specific condition of football, reduces the control and regularity of movement in the defensive role and increases the technical difficulty in the offensive, which can favor adaptive processes that promote the optimization of performance. Subsequently, a third longitudinal case study was carried out, with an amateur volleyball player with reconstruction of the left anterior cruciate ligament (ACL) (age: 21 years, height: 1.76 m, body mass: 65 kg, dominant leg: right), who analyzed MV when performing the unipedal squat with and without VCC throughout a six-week rehabilitation program based on 3D and 4D levels of approximation. The SampEn of acceleration was measured at the waist and near the knees. Without VCC, the injured knee showed lower VM, indicating greater rigidity and poor functionality, and at the waist a higher VM, indicating a compensatory response. With VCC, the general MV was higher and the asymmetry more variable and without a clear predominance of one leg. Over the weeks, no clear reduction in asymmetry was observed, which could be explained by the short duration of the program or the time elapsed since surgery. It was indicated that the unipedal squat without VCC allows for more clear detection of asymmetries and that VCC, due to its destabilizing effect, can be useful as a conditioning factor in readaptation to stimulate an increase in the MV of the injured knee. In addition, it was recommended to place the accelerometers near the affected joint to analyze local asymmetries, complementing this information with global data obtained at the waist. In conclusion, this thesis shows that the analysis of MV using the SampEn of acceleration allows the identification of the demands of motor control caused by conditioning factors of the task and of the individual, providing complementary information to the traditional physical parameters for the planning of physical preparation in team sports. It has been shown that VCC increases MV in level 0 force tasks, especially when combined with weights away from the center of mass or slow execution rates, and that it is capable of enhancing the destabilizing effect of other conditioning factors. In addition, decision-making in tasks with elastic resistance increases MV in the defensive role and reduces passing accuracy in the attacker. In relation to one of the individual's conditioning factors, such as injury, it was observed that an ACL injury with reconstruction reduces the MV of the injured knee, causing persistent asymmetries and compensations in the central area of the body that are expressed with an increase in MV. Finally, a six-week rehabilitation program was not sufficient to normalize the MV of the injured knee, suggesting the need for earlier and longer interventions to restore motor control after an injury of this type.
Recurs relacionat
Matèries (anglès)
Citació
Col·leccions
Citació
TUYÀ VIÑAS, Sílvia. Influencia de los condicionantes sobre la variabilidad de movimiento y el rendimiento en la preparación física para deportes de equipo. [consulted: 14 of November of 2026]. Available at: https://hdl.handle.net/2445/232088