Memòria de Lorenzo Milani (1923-1967): pedagogia popular i pastoral radical

Abstract

No és la primera vegada que ens ocupem des d'aquestes pàgines del pensament de Lorenzo Milani (1923-1967), del qual s'escau enguany el cinquantenari del seu traspàs després d'una llarga malaltia produïda per una leucèmia. De fet, Milani -que pertanyia a una família d'ascendència jueva assimilada de la burgesia florentina- va portar a terme, després de convertir-se el 1943 i ordenar-se capellà el juliol de 1947, una de les experiències pedagògiques més singulars del segle passat que s'ha posat en relació amb l'escola pia de Sant Josep de Calassanç i amb la pedagogia critico-emancipadora de Paulo Freire. Ens referim a l'escola popular, una pedagogia laica i aconfessional per infants i adolescents basada en els valors del personalisme, una experiència que va endegar a San Donato a Calenzano entre 1947 i 1954 on feia de vicari de Don Pugi, i que va continuar a Sant'Andrea a Barbiana com a priore, dues parròquies de la diòcesi de Florència. Després d'uns anys a Calenzano, va ser desterrat -exiliat segons el llibre que ens ocupa- a Barbiana per disposició de la cúria florentina i a on va obrir -enmig de la muntanya, un llogaret mal comunicat i sense cap nucli urbà important, amb cases disseminades distants una de l'altra- una escola que funcionava tots els dies de l'any, una escola contínua, que romania sempre oberta, des de primera hora fins les onze de la nit.