L’ a priori de la comunicabilitat: el sentit comú, entre Kant i Arendt

Abstract

El projecte crític d’Immanuel Kant va acabar abastant un període de quasi vint anys, durant els quals la pregunta per les possibilitats i els límits de les facultats humanes va ocupar el centre del seu pensament. El fet és que, a mesura que avançava la investigació i s’anaven fent més complexes les preguntes, el filòsof de Königsberg també començava a analitzar qüestions culturals, antropològiques i històriques; en aquestes, el centre ja no es troba ni en el coneixement científic ni en l’home com a individu, sinó en el sentiment humà del plaer del món que és en tant que apareix, i de la rellevància d’aquest de cara a pensar els homes en relació els uns amb els altres. Semblaria, doncs, que començava a dibuixar-se la necessitat de respondre críticament a la necessitat de la intersubjectivitat, tant per motius de caire especulatiu—refutar definitivament tant a dogmàtics com a escèptics—com per establir una forma de relació intersubjectiva que assegurés, des dels seus inicis, la llibertat i la igualtat dels homes.