La participació com a eina d’inserció territorial. El cas del MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Abstract

Les institucions dedicades a l’art contemporani estan sotmeses a la constant mirada i revisió crítica de la ciutadania que els envolta. Possiblement amb més intensitat que d’altres tipologies de museus, aquests pateixen una forta desconnexió, no sols de l’entorn que els acull, sinó també de la població en general. Mentre que la cultura en global, i l’art clàssic i canònic en específic, tenen el potencial d’engendrar emocions intenses en els espectadors, l’art contemporani sempre ha tingut dificultats per arribar i causar un impacte positiu en l’audiència, qui sovint no l’entén. Per consegüent, els centres dedicats a aquesta mena de peces s’acaben erigint en productors d’un saber considerat, a ulls d’una bona part de la societat, com elitista, autoritari, intel·ligible o aliè (Caballero, 2003). Endemés, al rebuig generat per la incomprensibilitat i l’abstracció dels significats vehiculats en les obres que aixopluguen, cal sumar-li la seva estètica de “cub blanc”, la qual crea un ambient de sacralització de l’art contemporani que dificulta i problematitza la seva comprensió (Arias Serrano, 2015; Caballero, 2003).