La substitució vulgar entre autonomia de la voluntat i normes supletòries: una perspectiva comparada

Abstract

La substitució vulgar (de vegades, anomenada ordinària) comporta la crida a un segon hereu instituït —o legatari— per succeir en el lloc o en defecte del primer. La voluntat del testador s’erigeix en el criteri rector de la seva configuració i, quan no resulta suficientment clara o es mostra incompleta, cal una tasca interpretativa adreçada a reconstruir-la. D’això se segueix que, en alguns supòsits, sigui aplicable la solució legal de caràcter supletori, elaborada a partir de la voluntat típica del testador mitjà, mentre que, en d’altres, aquesta solució hagi de cedir quan del testament es pugui inferir una voluntat diversa. El treball aborda algunes de les qüestions més controvertides a la jurisprudència (compresa la registral) dels últims anys, al voltant de la interpretació de la voluntat del testador que ordena una substitució vulgar. Entre aquestes qüestions polèmiques destaca, d’una banda, la delimitació dels supòsits en què el cridat no vol o no pot succeir i, de l’altra, la relació entre la substitució vulgar, el dret d’acréixer i el ius transmissionis. Tot i que el legislador ha previst normes que delimiten clarament quan ha d’operar la transmissió de la delació i quan la substitució vulgar, aquí es proposa atendre el sentit i la funció d’aquesta darrera en l’ordenació de la successió, i donar més rellevància a la voluntat hipotètica del causant que no pas a la solució prevista legalment per defecte, aplicable sempre que el testador no l’hagi exclòs expressament.