Franquisme i Colonialisme. Arrels i anàlisi del discurs colonial del règim

Abstract

El període franquista, pel gran impacte que tingué en les generacions que el visqueren i en les posteriors, ha suscitat una gran quantitat d’estudis des de diversos àmbits i disciplines, que contribueixen al coneixement i socialització d’una llarga dictadura que ha marcat la història recent no només de l’Estat espanyol, sinó també dels territoris colonials sota la seva sobirania. En aquest treball, que s’emmarca en l’univers ideològic del règim, es pretén analitzar un dels aspectes més oblidats, o si més no menys estudiats: la relació entre el colonialisme i el franquisme, posant èmfasi en la construcció del seu discurs colonial. L’objectiu és determinar si el règim franquista, el qual va heretar la sobirania sobre diverses colònies africanes (el Marroc, Guinea, Sàhara i Ifni), va desenvolupar un discurs colonial propi adaptat a les seves particularitats i context, com seria el cas del lusotropicalisme portuguès de Salazar, o si per contra el seu dogma colonial fou equiparable al que havia seguit l’Estat espanyol al llarg del s. XX, similar al de la resta de potències europees. El punt de partida del treball, però, és la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar, moment en què les possessions colonials de l’Estat es van veure reduïdes al continent africà, un territori que havia estat marginal per un país que sempre havia mirat cap a Amèrica com àrea d’influència, i que des d’aquest moment haurà de potenciar un africanisme amb poca tradició política. La intenció és seguir l’evolució ideològica i colonialista d’un col·lectiu concret, l’anomenat africanisme espanyol, és a dir, el grup de militars forjats a les campanyes del Marroc, el bressol del franquisme, el qual va crear un discurs pròpi, que s’institucionalitzarà després de la victòria de Franco a la Guerra Civil, el nostre principal objecte d'estudi.