Fitxers
Tipus de document
TesiVersió
Versió publicadaData de publicació
Llicència de publicació
Si us plau utilitzeu sempre aquest identificador per citar o enllaçar aquest document: https://hdl.handle.net/2445/232421
L’al·lomorfia de les preposicions "a", "en" i "amb" en català
Títol de la revista
Autors
Director/Tutor
Contribució addicional
ISSN de la revista
Títol del volum
Resum
[cat] Aquesta tesi analitza l’al·lomorfia de les preposicions a, en i amb en totes les varietats dialectals del català. S’hi argumenta que cada preposició presenta un conjunt d’al·lomorfs (en el sentit estrictament fonològic) propi de cada varietat i es descarta el caràcter epentètic de les consonants n o m(b) proposat en alguns estudis previs per a determinats contextos. Només un nombre reduït de varietats no mostren al·lomorfia en una o dues d’aquestes preposicions, cosa que confirma la vitalitat i l’amplitud del fenomen en català.
Les dades provenen de fonts que reflecteixen l’ús oral informal, l’àmbit en què tendeixen a aparèixer més casos d’al·lomorfia. S’han utilitzat diversos corpus disponibles, fonts escrites que testimonien usos col·loquials, una font oral i un conjunt d’enquestes guiades, dissenyades per completar les dades dialectals. L’anàlisi s’ha dut a terme seguint els principis de la teoria de l’optimitat, que permet modelar la interacció entre condicionaments fonològics, morfosintàctics, paradigmàtics i semanticopragmàtics en la selecció de l’al·lomorf òptim en cada context.
La tesi té dos objectius principals i un tercer de complementari. El primer objectiu és descriure de manera exhaustiva la distribució al·lomòrfica de a, en i amb en funció del context lingüístic en totes les varietats dialectals del català. El segon objectiu és analitzar fonològicament l’origen i el comportament d’aquests al·lomorfs, a partir de l’estudi detallat dels factors fonològics, morfosintàctics, paradigmàtics i semanticopragmàtics que intervenen en cada cas. El tercer objectiu consisteix a elaborar un marc teòric de referència sobre la noció semanticopragmàtica d’especificitat, un concepte clau tant en l’alternança de la preposició a com en la tria entre a i en, i que és difícil de definir perquè incideix en diversos àmbits de la gramàtica; la tesi, per tant, contribueix a establir-ne una caracterització més precisa.
Els resultats mostren que el context fonològic és responsable de l’al·lomorfia de la preposició a en les varietats que en presenten, així com de la de amb en català septentrional i en alguerès. En aquests casos, l’alternança respon a l’objectiu d’evitar ambigüitats en un entorn fonològic determinat i es pot considerar un cas d’al·lomorfia externa. Per contra, la pressió paradigmàtica explica l’al·lomorfia de en i amb en les varietats que en mostren, i també afecta parcialment la preposició a. Les tres formen el paradigma {a, en, amb}, el qual es caracteritza per fortes afinitats etimològiques, semàntiques i fonètiques. Aquest paradigma experimenta tendències d’homogeneïtzació tant en les formes com en la distribució, però també presenta algun fenomen de contrast, orientat a evitar confusions entre les tres preposicions.
Els factors que intervenen en l’al·lomorfia es poden agrupar en dos grans blocs. El primer inclou aquells que promouen la creació d’al·lomorfia: l’al·lomorfia externa; l’al·lomorfia amb doble condicionament fonològic i sintàctic (en mots breus iniciats en consonant en posicions sintàctiques prominents, especialment en posicions inicials dins l’estructura sintàctica); la presència d’especificadors, i la pressió paradigmàtica. El segon bloc inclou els factors que redueixen o bloquegen l’al·lomorfia generada: el grau d’especificitat del sintagma nominal i el context sintàctic general.
En relació amb aquests factors, tres aspectes són especialment rellevants. Primer, pel que fa a la preposició a, un sintagma nominal rep lectura específica quan expressa locació —especialment física— i quan identifica un referent únic. La tesi mostra que, en alguns casos, el tractament normatiu de a i en no reflecteix adequadament els usos informals. Segon, les implicacions sintàctiques es manifesten de dues maneres. D’una banda, la posició sintàctica d’especificador afavoreix clarament l’al·lomorfia de a i, quan es tracta de la primera posició d’especificador (com en mots interrogatius), pot generar nous al·lomorfs en les tres preposicions. De l’altra, segons la funció sintàctica i el pes semàntic de la preposició, l’al·lomorfia de a i en varia, mentre que la de amb es manté estable. Tercer, la preposició a és la que presenta el sistema al·lomòrfic més ric i complex, fet que confirma la seva sensibilitat a factors de diversa índole.
[eng] This dissertation analyzes the allomorphy of the prepositions a (‘at, to’), en (‘at, in’), and amb (‘with’) across all dialectal varieties of Catalan. It argues that each preposition displays a set of allomorphs (understood in the strictly phonological sense) characteristic of each variety, and it rejects the epenthetic nature of the consonants n or m(b) that some previous studies had proposed for certain contexts. Only a small number of varieties show no allomorphy in one or two of these prepositions, which confirms both the vitality and the broad scope of the phenomenon in Catalan. The data come from sources that reflect informal spoken usage, the domain in which allomorphic variation most frequently appears. Several available corpora have been used, along with written sources documenting colloquial usage, one oral source, and a set of guided questionnaires designed to complete the dialectal dataset. The analysis follows the principles of Optimality Theory, which allows to model the interaction between phonological, morphosyntactic, paradigmatic, and semantic-pragmatic conditionings in the selection of the optimal allomorph in each context. The dissertation has two main goals and a third complementary one. The first is to describe exhaustively the allomorphic distribution of a, en, and amb depending on the linguistic context across all Catalan dialects. The second is to provide a phonological analysis of the origin and behavior of these allomorphs, based on a detailed examination of the phonological, morphosyntactic, paradigmatic, and semantic-pragmatic factors involved in each case. The third goal is to develop a theoretical framework for the notion of specificity, a key concept both in the alternation of the preposition a and in the choice between a and en. Specificity is difficult to define because it interacts with several areas of the grammar; the dissertation therefore contributes to establishing a more precise characterization of this notion. The results show that the phonological context accounts for the allomorphy of the preposition a in the varieties that present it, as well as for that of amb in Northern Catalan and in Alguerese. In these cases, the alternation serves to avoid ambiguities in a particular phonological environment and can be considered a case of external allomorphy. Conversely, paradigmatic pressure explains the allomorphy of en and amb in the varieties that display it and also partially affects the preposition a. The three prepositions form the paradigm {a, en, amb}, characterized by strong etymological, semantic, and phonetic affinities. This paradigm shows tendencies toward homogenization both in form and in distribution, but it also exhibits some contrastive phenomena aimed at preventing confusion among the three prepositions. The factors involved in allomorphy can be grouped into two main blocks. The first includes those that promote the creation of allomorphy: external allomorphy; allomorphy with dual phonological and syntactic conditioning (in short words beginning in a consonant in syntactically prominent positions, especially in initial positions within the syntactic structure); the presence of specifiers; and paradigmatic pressure. The second block includes the factors that reduce or block the allomorphy thus generated: the degree of specificity of the noun phrase and the general syntactic context. With respect to these factors, three aspects are particularly noteworthy. First, regarding the preposition a, a noun phrase receives a specific reading when it expresses location (especially physical location) and when it identifies a unique referent. The dissertation shows that, in some cases, the normative treatment of a and en does not adequately reflect informal usage. Second, the syntactic implications are manifested in two ways. On the one hand, the syntactic position of specifier clearly favors the allomorphy of a and, when it is the first specifier position (as in interrogative words), it can generate new allomorphs in all three prepositions. On the other hand, depending on the syntactic function and semantic weight of the preposition, the allomorphy of a and en varies, whereas that of amb remains stable. Third, the preposition a displays the richest and most complex allomorphic system, confirming its sensitivity to factors of various kinds.
[eng] This dissertation analyzes the allomorphy of the prepositions a (‘at, to’), en (‘at, in’), and amb (‘with’) across all dialectal varieties of Catalan. It argues that each preposition displays a set of allomorphs (understood in the strictly phonological sense) characteristic of each variety, and it rejects the epenthetic nature of the consonants n or m(b) that some previous studies had proposed for certain contexts. Only a small number of varieties show no allomorphy in one or two of these prepositions, which confirms both the vitality and the broad scope of the phenomenon in Catalan. The data come from sources that reflect informal spoken usage, the domain in which allomorphic variation most frequently appears. Several available corpora have been used, along with written sources documenting colloquial usage, one oral source, and a set of guided questionnaires designed to complete the dialectal dataset. The analysis follows the principles of Optimality Theory, which allows to model the interaction between phonological, morphosyntactic, paradigmatic, and semantic-pragmatic conditionings in the selection of the optimal allomorph in each context. The dissertation has two main goals and a third complementary one. The first is to describe exhaustively the allomorphic distribution of a, en, and amb depending on the linguistic context across all Catalan dialects. The second is to provide a phonological analysis of the origin and behavior of these allomorphs, based on a detailed examination of the phonological, morphosyntactic, paradigmatic, and semantic-pragmatic factors involved in each case. The third goal is to develop a theoretical framework for the notion of specificity, a key concept both in the alternation of the preposition a and in the choice between a and en. Specificity is difficult to define because it interacts with several areas of the grammar; the dissertation therefore contributes to establishing a more precise characterization of this notion. The results show that the phonological context accounts for the allomorphy of the preposition a in the varieties that present it, as well as for that of amb in Northern Catalan and in Alguerese. In these cases, the alternation serves to avoid ambiguities in a particular phonological environment and can be considered a case of external allomorphy. Conversely, paradigmatic pressure explains the allomorphy of en and amb in the varieties that display it and also partially affects the preposition a. The three prepositions form the paradigm {a, en, amb}, characterized by strong etymological, semantic, and phonetic affinities. This paradigm shows tendencies toward homogenization both in form and in distribution, but it also exhibits some contrastive phenomena aimed at preventing confusion among the three prepositions. The factors involved in allomorphy can be grouped into two main blocks. The first includes those that promote the creation of allomorphy: external allomorphy; allomorphy with dual phonological and syntactic conditioning (in short words beginning in a consonant in syntactically prominent positions, especially in initial positions within the syntactic structure); the presence of specifiers; and paradigmatic pressure. The second block includes the factors that reduce or block the allomorphy thus generated: the degree of specificity of the noun phrase and the general syntactic context. With respect to these factors, three aspects are particularly noteworthy. First, regarding the preposition a, a noun phrase receives a specific reading when it expresses location (especially physical location) and when it identifies a unique referent. The dissertation shows that, in some cases, the normative treatment of a and en does not adequately reflect informal usage. Second, the syntactic implications are manifested in two ways. On the one hand, the syntactic position of specifier clearly favors the allomorphy of a and, when it is the first specifier position (as in interrogative words), it can generate new allomorphs in all three prepositions. On the other hand, depending on the syntactic function and semantic weight of the preposition, the allomorphy of a and en varies, whereas that of amb remains stable. Third, the preposition a displays the richest and most complex allomorphic system, confirming its sensitivity to factors of various kinds.
Recurs relacionat
Matèries
Matèries (anglès)
Citació
Citació
ALBAREDA VALLS, Cristina. L’al·lomorfia de les preposicions "a", "en" i "amb" en català. [consulted: 6 of November of 2026]. Available at: https://hdl.handle.net/2445/232421