Tesis Doctorals - Departament - Filologia Catalana

URI permanent per a aquesta col·leccióhttps://diposit.ub.edu/handle/2445/41607

Estadístiques

Examinar

Mostrant 1 - 20 de 36

Unamuno i la cultura catalana : (1896-1906)
(Universitat de Barcelona, 1991-09-05) Bastons i Vivanco, Carles, 1945-; Molas, Joaquim, 1930-2015; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] En aquesta tesi doctoral es demostra que la relació d'Unamuno i Catalunya, als anys finals de segle, va ser molt extensa i intensa. Es pretén així mateix cobrir un buit en els estudis unamunians ja que fins ara només existien treballs seriosos sobre Unamuno i Itàlia, Amèrica, Portugal, etc. L'essència de la investigació se centra en la classificació, transcripció i anotació de més de 500 cartes (unes 40 d'Unamuno) de corresponsals catalans, entre els quals destaquen Bernardo Rodriguez Serra, Jaume Prossa, Ramon D. Peres, Eduardo Marquina... El treball va precedit d'una introducció en què s'aborden qüestions col·laterals mitjançant estats de la qüestió: “Generació del 98”, “Modernisme” i “Modernisme”, el mateix Unamuno; i també s'hi analitza la visió unamuniana sobre determinats aspectes de la cultura catalana i la recepció d'Unamuno a Catalunya. Completa l’obra un apèndix documental amb abundants textos periodístics de la premsa de Catalunya, Madrid i Mallorca. Molts són articles del propi Unamuno no inclosos a O.C. i altres són treballs crítics sobre el propi Unamuno. S'aporta també una bibliografia força completa i específica. L'obra s'aproxima a les 3.000 pàgines distribuïdes en 3 volums i escrites pels dos costats del foli. En definitiva, la principal aportació és potser la riquesa documental i l'abundància de textos.
Estructura i variació en el verb català de començaments de segle: La flexió verbal en els dialectes catalans, Alcover - Moll
(Universitat de Barcelona, 1999-01-01) Perea, Maria Pilar, 1960-; Viaplana, Joaquim, 1942-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Un dels àmbits de la llengua on la variació dialectal es manifesta d’una manera més marcadament multiforme és el de la morfologia verbal. Antoni M. Alcover, considerat el fundador de la dialectologia a Catalunya, desenvolupà a començaments de segle el projecte que, sota el títol "Estudi especial de la conjugació", donava a conèixer el variat polimorfisme que presentaven les realitzacions verbals a tot el domini lingüístic català. Aquests resultats es plasmaren a finals deis anys vint i a principis deis trenta en la publicació de "La flexió verbal en els dialectes catalans". Les dades recollides en aquest compendi constitueixen un reflex real de l’estat de la morfologia verbal del català en un àmbit temporal, que s’estén del 1906 al 1928, i en un àmbit espacial, que es concreta en cent quaranta-nou localitats de sis àrees dialectals: el pirinenc oriental (que correspon grosso modo a l'actual rossellonès i a una part del català septentrional de transició), el català oriental, el català occidental, el valencià, el balear i l’alguerès. Fins ara, algunes d’aquestes dades han estat utilitzades en treballs específics per il·lustrar la conjugació d’un verb en una zona geogràfica determinada o per constatar la variació que una forma verbal pot experimentar segons l'àrea dialectal on es realitzi. Tanmateix, els materials de "La flexió verbal en els dialectes catalans" mai no han estat estudiats globalment ni comparativament des d’un punt de vista sincrònic i, menys, des d’una perspectiva interdialectal. La descripció que es desenvoluparà en aquest treball permetrà de contrastar les realitzacions subjacents deis segments morfològics que conformen cinc verbs que, per les seves característiques, esdevenen els representants regulars de les diverses varietats dialectals. En definitiva, l’objectiu general d’aquesta tesi és dur a terme una anàlisi de l’estructura del verb català a començaments de segle i de la variació morfològica que pot presentar aquesta estructura en els diversos dominis dialectals. L’estudi se centra en la flexió de cinc verbs que s’han establert com a models regulars. Els paradigmes s’han obtingut a partir de les dades incloses en el recull d’Alcover, que incorpora la conjugació completa de setanta-quatre verbs que van ser enquestats durant els tres primers decennis d’aquest segle.
Mesures d'avaluació lexicogràfica de diccionaris bilingües
(Universitat de Barcelona, 1997-09-03) Gelpí Arroyo, Cristina; Cabré, M. Teresa (Maria Teresa), 1947-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Totes les activitats, els processos i els procediments són objecte, de manera inconscient, d'una avaluació. De fet, cada vegada que mirem un programa de televisió, conduïm un cotxe, contestem un examen o fem un experiment químic, per posar algun exemple, realitzem diverses operacions que impliquen un procés de control de l'operació en qüestió; verifiquem el canal de televisió que hem triat, controlem el retrovisor del cotxe, ens qualifiquen un examen o seguim els passos establerts per aconseguir un producte químic. La nostra activitat normal està plena d'operacions destinades a verificar i assegurar l'adequació entre allò que fem i allò que esperem com a resultat de les nostres opcions. D'aquí es desprèn el concepte d'avaluació que prenem com a punt de partida en aquest treball. En aquest treball considerarem que els processos d’avaluació es poden aplicar als diccionaris en general i als bilingües en particular emprant els mateixos paràmetres que serveixen per determinar l'èxit de qualsevol producte o procediment. Concretament ens centrarem en l'avaluació de diccionaris bilingües, considerant com a tals aquells que contenen dues llengües històriques en el qual els lemes se substitueixen per equivalents en la llengua d'arribada, i que té com a objectiu principal posar en relació d'equivalència les unitats lèxiques d’una llengua amb les unitats lèxiques d'una altra, entre les quals existeix equivalència en el significat lèxic. L’objecte particular d'aquest treball són els diccionaris bilingües que tracten la parella de llengües catalana i castellana, per tal d'establir mesures d'avaluació lexicogràfica, avui encara inexistents, que permetin objectivar l'anàlisi de la qualitat i l'adequació deis diccionaris bilingües català-castellà.
Aspectes de lexicografia: representació i interpretació gramaticals
(1994-12-20) Lorente, Mercè; Cabré, M. Teresa (Maria Teresa), 1947-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] La tesi principal d’aquest treball consisteix a hipotetitzar que la implementació d'una gramàtica formal sobre un prototipus lexicogràfic ha de resoldre moltes de les limitacions descriptives que solen patir els diccionaris tradicionals. Si el model lingüístic és adequat, des del punt de vista explicatiu, l 'aplicació ha de reflectir, de manera simple, el sistema d'unitats i de relacions lèxiques d'una llengua particular. Si l'aplicació reflecteix el sistema lèxic d'una llengua, se n'ha de poder extreure una classificació coherent de les unitats lèxiques. I si l'objectiu és l'aplicació d'un model teòric, el model seleccionat ha de respondre a una sèrie de característiques imposades per la noció d'aplicabilitat lexicogràfica. Com a conseqüències d'aquesta hipòtesi, m'he proposat tres objectius de naturalesa distinta: Un objectiu teòric, un objectiu descriptiu i un objectiu aplicat. L'objectiu teòric consisteix en l'establiment, a priori, de la nació d'aplicabilitat de models gramaticals en lexicografia per poder seleccionar un formalisme gramatical que s'ajusti a les característiques desitjades per a la implementació. Entenem per criteris d'aplicabilitat tots aquells elements que ens permeten destriar (a) quin model teòric és susceptible de trasllat a un àmbit aplicat, (b) quins principis ha de garantir aquest model per mantenir la coherència amb les bases de la lexicografía teòrica, i (c) quines característiques ha de tenir per poder fer-ne ús en lexicografía pràctica. El model teòric seleccionat és la Gramática Léxico Funcional (GLF), introduïda en el panorama de la lingüística per Joan Bresnan i Ronald M. Kaplan (1982). Pel que fa a l'objectiu descriptiu, he optat per limitar l'estudi deis aspectes gramaticals del lèxic a un sistema lingüístic (el català), a una classe d' unitats (els verbs) i a un nivell de repre sentació del component lèxic (I'estructura argumental). En el marc de la GLF, he triat un nivell de descripció autònom que formi part del component lèxic de la gramática i que sigui bàsic per a la projecció de les unitats lèxiques en la sintaxi. El subcomponent de la GLF que regula la informació lèxico-sintàctica és l'estructura argumental. D'acord amb els fonaments teòrics que em proporciona la Teoria de l'Estructura Argumental, he establert i he defensat un criteri per a la classificació dels verbs des del punt de vista lèxico-sintàctic (el criteri argumental). La construcció d'un corpus de treball d'exemples corresponents a estructures argumentals diverses d'una mostra selectiva de verbs catalans m'ha permès portar a la pràctica la classificació regulada pel criteri argumental. L'objectiu final d'aquest treball és l'aplicat, consistent en el disseny d'un producte lexicogràfic basat en un formalisme teòric i capaç de descriure el lèxic d'una llengua. Concretament, he optat per presentar el disseny d'un prototipus de diccionari, la nomenclatura del qual està formada per una mostra d'unitats lèxiques verbals, que es corresponen exactament amb els lemes del corpus de treball. Es tracta, a més, d'un prototipus d'abast parcial pel que fa a la informació lèxica inclosa, en què l'estructura argumental i les relacions entre les estructures argumentals de cada lema verbal configuren el contingut informatiu que s'articula al voltant de cada entrada del diccionari.
Els manuals gramaticals i la llengua normativa: estudis de gramatografia catalana contemporània
(Universitat de Barcelona, 1992-01-01) Bonet, Sebastià, 1943-; Solà, Joan, 1940-2010; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] La tesi té com a objectiu principal estudiar com es va constituir, fixar i transmetre, en el mitjà específic dels manuals de llengua catalana publicats entre el 1891 (any de publicació de l’ “Ensayo de Gramática del Catalán Moderno”, de Pompeu Fabra) i el 1975, el conjunt d’enunciats en què consisteix el component morfològic i sintàctic del model normatiu prescrit per l’esmentat P. Fabra. La tesi es divideix en quatre parts, atenent a quatre aspectes característics de l’activitat manualística del fabrisme: 1) Bases gramaticals del model de llengua normativa (on s’analitzen les obres fonamentals de Fabra, i particularment la “Gramática de la Lengua Catalana”, de 1912), la “Gramática Catalana” de 1918, així com dues edicions de les “Converses filològiques”); 2) Manuals pedagògics del Principat; 3) manuals del País Valencià i de les Balears; 4) Dos intents d’ampliació (es refereix a la “Gramàtica Catalana” pòstuma (1956), de Fabra, i a la “Gramàtica Catalana” (1962), de A. M. Badia Margarit). Aquesta part conté, en especial una valoració crítica acurada de les esmentades obres de 1956 i 1962, feta des de l’exigència d’un manual normatiu-descriptiu que complís les condicions d’un tractat gramatical de nivell superior.
La construcció dels processos cognitivoemocionals de tristesa i angoixa en el lèxic català
(Universitat de Barcelona, 2017-09-07) Font Fernández, Maria Antònia; Hilferty, Joseph; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Aquesta tesi doctoral caracteritza la conceptualització dels processos cognitivoemocionals de tristesa i angoixa en el lèxic català. L’anàlisi es distribueix en dos capítols pràctics: un de conceptual que es basa en el model cognitiu idealitzat de BATALLA i en la distribució dels paràmetres neurofisiològics, psíquics o subjectius o socioculturals: i un altre de lexicològic i semàntic que se centra en els recursos lingüístics. El corpus són 233 termes, que hem classificat segons si pertanyen només a l’àmbit general de la llengua, a l’àmbit psíquic (sempre conjuntament amb l’àmbit general), a l’àmbit psíquic i mèdic (sense excloure, excepte a esplín, l’àmbit general) o a l’àmbit mèdic (sempre conjuntament amb l’àmbit general). Malgrat que la nostra referència en aquest aspecte ha estat el diccionari normatiu, creiem que d’aquesta manera podem esbrinar fins a quin punt la tristesa és una disfunció, com proposen el psicòleg Roy Baumeister et al. (2001), o bé és més aviat un estat d’ànim, que és el que suggereix el seu col·lega Carlos Rodríguez (1998). En tot cas, tenim present el principi de negativitat del psicòleg Roy Baumeister et al. (2001), segons el qual hi ha un patró cognitivoemocional des del qual tendim a fixar l’atenció en la informació de desplaer, ja que les emocions són, en essència, programes adaptatius. El marc teòric es desenvolupa al llarg dels tres capítols inicials: «Què és una emoció?», «Què és la cognició?» i «La semàntica cognitivista: del cognitivisme mental al cognitivisme neural»). La redacció d’aquests capítols s’articula al voltant de quatre preguntes metodològiques més: què té de cognitiu la lingüística cognitiv(ist)a, de quina manera les sensacions representen significats bàsics, quina diferència hi ha entre un domini bàsic, un esquema d’imatge i una metonímia i què distingeix l’abast de la metàfora del de la metonímia. Es tracta de preguntes necessàries però per a les quals no hi ha una resposta única. Hem observat que les imatges neurals, els esquemes d’imatge, els dominis bàsics i les metonímies d’origen prelingüístic designen a grans trets el mateix fenomen, però des de disciplines diferents: si ens mirem el fenomen com si fos una foto (estàtica), veurem una metàfora; mentre que si ens el mirem com si fos un vídeo (dinàmic), veurem una metonímia. Per acabar, contrastem la prototipicitat dels diversos paràmetres associats als conceptes de tristesa i angoixa i proposem algunes línies de treball que poden derivar d’aquesta tesi doctoral
Plàcid Vidal: memorialista singular d’obra viscuda
(Universitat de Barcelona, 2016-12-20) Masdéu Abril, Fina; Murgades, Josep, 1951-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Aquesta tesi té el propòsit d’actualitzar la presència de Plàcid Vidal (Alcover, 1881- Barcelona, 1938) i la seva obra en l’àmbit literari català, tant des de la perspectiva de la història de la literatura com des de la perspectiva del gènere memorialístic –en el qual s’insereixen Els singulars anecdòtics (1920 i 1925), L’assaig de la vida (1934) i El convencionalisme de la vida (1972 i 1984). Plàcid Vidal, conscient ben aviat de la dificultat per aconseguir un reconeixement en el món de les lletres que el consolidés com a autor d’un cert prestigi, no cessà, tanmateix, en la recerca de l’espai i del suport que considerava que li pertocaven. És per això que en la seva obra manifesta, de manera progressiva, la voluntat de deixar testimoni d’unes vivències vinculades amb els sectors culturals i intel·lectuals catalans –barcelonins i, també, reusencs– del període que transcorre entre els últims anys del segle XIX i les primeres dècades del segle XX –fins al 1934. Aquests són els motius pels quals l’escriptor d’Alcover s’endinsa, a principis del segle XX –i havent escrit poesia, novel·les i relats, articles culturals i un parell de peces dramàtiques–, en el gènere de la literatura del jo; un gènere, aleshores, amb poca tradició, poc consolidat –si més no a Catalunya–, però que entén que és el terreny adequat per tal de dur a terme la seva tasca contra l’oblit d’uns escriptors –i, sobretot, d’ell mateix– que toparen amb les reticències d’un sector intel·lectual hegemònic que els menystingué. Sigui com sigui, Vidal esdevé el nucli de la pròpia obra, bé de manera explícita –en el gènere memorialístic–, bé caracteritzat com a personatge de ficció –en el cicle de novel·les que protagonitza Jordi Saura i en narracions com El noi Aranyó i La singular amiga. El procés de revisió de l’autor, iniciat, entre 1970 i 1980, per Josep Iglésies i pel Centre d’Estudis Alcoverencs –amb el guiatge del filòleg Joan Cavallé, i amb el suport de la filla de l’escriptor, M. Eugènia Vidal–, va adobar el terreny per continuar amb la revaloració de l’obra de Plàcid Vidal –en morir, el 1938, en ple conflicte bèl·lic, fou víctima de l’oblit que tant l’havia preocupat–, cosa que implicava la recerca en hemeroteques dels textos publicats en un bon nombre de diaris i revistes esparsos, a més de la consulta del material conservat en el Centre d’Estudis Alcoverencs. Segons testimoni de la filla de l’escriptor, molts documents que Vidal guardava –sobretot correspondència– van ser destruïts en acabar la Guerra Civil, en considerar que podien ser compromesos per a la família; per això, era primordial la localització de textos epistolars en altres fons i col·leccions particulars, per tal d’ajudar en el traç de la trajectòria de l’escriptor. També cal subratllar l’interès de l’estudi de la recepció de l’obra, tant en el moment en què veu la llum com en períodes posteriors i, doncs, més actuals –que, atenent l’evolució de la manera d’entendre la literatura i la progressiva consolidació del gènere memorialístic, en fan una lectura distinta. Finalment, aquesta investigació, per una banda, ha d’afavorir la reconstrucció de la biografia de l’escriptor, la qual es pot resseguir a través dels propis textos i s’ha de contrastar –i completar– amb la informació i les opinions d’aquells qui, poc o molt, l’havien tractat –opinions molt benèvoles algunes, taxativament adverses d’altres–; i, per una altra, ha de proposar una lectura objectiva de la seva obra, sense prejudicis i actualitzada, que en confirmi el valor instrumental i historicista.
Confluència de gèneres a El cortesano de Lluís del Milà (València, 1561)
(Universitat de Barcelona, 2016-01-29) Sánchez Palacios, M. Esmeralda; Solervicens, Josep; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] La tesi doctoral «Confluència de gèneres a El cortesano de Lluís del Milà (València, 1561)» analitza una obra narrativa plurinlingüe escrita a la València de mitjan del segle XVI però ambientada en la cort valenciana de la primera meitat del segle XVI. El diàleg ens presenta de manera fictícia els cortesans que pul.lulaven entorn del Duc de Calàbria i la reina Germana de Foix al voltant dels anys 1535-36. També hi apareixen alguns dels membres de famílies conegudes a l'època: Dídac Lladró, Francesc Fenollet, Francesca Fenollet, Anna Mercader, Jeroni de Cabanyelles o Joan Ferrandis d'Herèdia, entre d'altres. És una obra plurilingüe escrita majoritàriament en castellà i català, tot i que també hi apareixen l'italià, el portuguès i el llatí. L'obra dóna més pes a la ficció que no pas la reflexió i construeix un univers cortesà versemblant gràcies a innombrables estratagemes narratives. Hi apareixen un seguit de converses i burles cortesanes a la Cort dels lloctinents valencians, a través d'un narrador homònim al personatge principal: Lluís del Milà. La incorrecta interpretació d'aquest tipus de narrador, així com de l'aparició fictícia de personatges amb noms coneguts, que remeten a possibles personatges històrics, va afavorir que El cortesano de Lluís del Milà fos considerat una crònica de la cort dels virreis de València dels anys 30. L'estudi que Josep Solervicens va realitzar a l'entorn de l'obra en analitzar el gènere del diàleg renaixentista a l'àmbit català es distancia d'aquesta visió historiogràfica i, en aquest sentit es pot considerar el punt de partida de la tesi que ara presento. El model genèric del diàleg afavoreix la comprensió del sentit dels subgèneres que s'hi inclouen en ell mitjançant la trama fictícia: narracions breus (facècies, apotegmes i novella), obres teatrals representades i llegides en veu alta, poesies (sonets i romanços), entre d'altres. L'aspecte més significatiu que pretenc explicar en aquesta tesi és la complexa integració de gèneres dins del diàleg. Es tracta d'una qüestió essencial per a la comprensió no solament de l'estructura de l'obra sinó també del seu sentit, que fins ara no havia estat abordats per la crítica. D'aquest objectiu principal en deriven altres aspectes no menors com el joc d'intertextualitats amb el manuscrit 2050 de Joan Ferrandis d'Herèdia (datat l'any 1555) i la relació amb I1 cortegiano de Castiglione. De fet, aquests aspectes afavoreixen una percepció més precisa de la literatura a la València de meitat del segle XVI, on la convivència d'estils i de gèneres diversos va ser una constant generalitzada. Amb la intenció d’assolir els objectius proposats, el text literari ha estat la font fonamental d’estudi i d’anàlisi. Això ha comportat un treball de selecció, enumeració i classificació de totes les seqüències del diàleg que contenien narrativa breu com la facècia, l’apotegma o la novella, poesia lírica o peces teatrals. Sempre he relacionat l’aparició dels diferents subgèneres amb la intenció comunicativa dels seus emissors ficticis i amb la repercussió que tenien en els seus receptors. D’altra banda, se subratlla la repercussió de tots els subgèneres en la literatura contemporània en llengua catalana i castellana per tal de plantejar semblances i diferències entre el seu ús a El cortesano i a les literatures coetànies. És el cas de les narracions breus que es recullen a les ‘Florestas’ com la de Santa Cruz o a d’altres recopilacions com les de Timoneda; o dels poemes que apareixen a les obres musicals dels músics de viola de mà com el mateix El maestro del Milà o a d’altres obres literàries com la Diana enamorada de Gil Polo. L’anàlisi interna es complementa amb la metodologia positivista, documental i arxivista. En aquest sentit els resultats de la recerca més analítica es contextualitza amb l’estudi del context històric a partir de recerques de primera mà a la ciutat de València, a l’Arxiu del Regne de València i a la Biblioteca valenciana del Monestir de Sant Miquel dels Reis. L’aproximació a la documentació històrica de la cort valenciana del segle XVI, ajuda a descobrir les ombres i la manca d’informació sobre la biografia de l’autor i la dificultat d’identificar el personatge; tot i els diferents documents que hi ha a l’Arxiu del Regne treballats i interpretats per J.V.Escartí. L’única troballa amb una cert interès històric són unes àpoques exhumades en aquest treball.
«Joventut» (1900-1906) i el darrer modernisme
(Universitat de Barcelona, 2016-01-29) Farré Vilalta, Imma; Casals, Glòria; Gustà, Marina; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Amb el títol de «Joventut» (1900-1906) i el darrer modernisme presentem la recerca sobre aquest setmanari que, a més de la tasca catalanista i cultural en sentit ampli empresa durant els seus set anys de vida, va impulsar, primer en paral.lel i després en solitari fins al 1914, l'edició d'obres dels més reputats autors catalans i estrangers. El nostre treball s'estructura en catorze apartats els quals, a banda del capítol I. ESTAT DE LA QÜESTIÓ, destinat a revisar els materials bibliogràfics més significatius que d'ençà de la fi de l'editorial i fins a l'actualitat han estudiat o valorat la tasca dels homes de «Joventut», segueixen a grans trets aquest doble vessant de reconstrucció de la història externa de la revista i de l'editorial, per a passar després a analitzar els àmbits més significatius que vertebren i donen caràcter a la publicació. En el capítol II. LA FORMACIÓ DEL NUCLI INTEL.LECTUAL DE «JOVENTUT», reconstruïm la prehistòria del grup, és a dir, com es coneixen, quines són les seves col.laboracions en l'àmbit literari i la seva primera temptativa periodística al capdavant de «Setmana Catalanista». En el capítol III.«JOVENTUT» (1900-1906): DESCRIPCIÓ I FUNCIONAMENT, es comenten els inicis del setmanari, la composició del cos de redacció i els col.laboradors; la descripció més general de la revista; els motius que addueix la Redacció per posar fi al setmanari; i aspectes relatius al seu finançament i a la seva política comercial. En el capítol IV. LA BIBLIOTECA JOVENTUT (1901-1914), oferim una descripció general i completa de la tasca desenvolupada per l'editorial. En un segon bloc, comprès dels capítols V a l'XI, focalitzem l'atenció en el comentari analític, i contrastat amb la bibliografia, dels diferents àmbits temàtics en què «Joventut» estructura els seus continguts. Així, en el capítol V. EL DISCURS DE LA MODERNITAT, analitzem des d'un enfocament ampli, tres camps d'actuació en què el setmanari orienta els seus esforços de renovació: la construcció d'un espai liberal i de progrés en el si de la Unió Catalanista, el distanciament respecte a Espanya i la presentació d'alguns aspectes característics de l'obertura a Europa (feminisme, conreu de la ciència...). En el capítol VI. LA CREACIÓ I LA CRÍTICA LITERÀRIES, ens enfrontem a un complex i eclèctic panorama de les lletres, que analitzem des d'una triple perspectiva que segueix un eix cronològic: a) l'estudi de la recepció de la literatura vuitcentista i el debat sobre la funció dels Jocs Florals en els primers anys de segle )0C; b) el reflex de l'eclecticisme estètic com a paradigma de la modernitat contemporània, enfocant l'anàlisi per gèneres i singularitzant, en el cas de la poesia i de la prosa, l'estudi concret de la recepció de Joan Maragall, de Joaquim Ruyra i de Víctor Català; i c) la lectura dels clàssics a «Joventut», en la confluència amb el noucentisme emergent. En el capítol VII. LA CRÍTICA TEATRAL, emprenem l'estudi d'aquesta secció, al capdavant de la qual Emili Tintorer s'encarregà de fer balanç de la situació del teatre català, de formular propostes de futur per tal de regenerar l'escena catalana i modernitzar-la, i es va responsabilitzar de la recepció crítica de les obres dramàtiques representades a Barcelona. En el capítol VIII. LA CRÍTICA MUSICAL, en primer lloc, analitzem el perfil del primer i principal responsable, Joaquim Pena, i resseguim les seves aportacions crítiques i el grau d'intervenció del setmanari en la creació i l'impuls de l'Associació Wagneriana; i, en segon lloc, abordem l’evolució de la secció de crítica musical, després de la baixa de Pena, quan aquesta passa a mans de Jeroni Zanné i d’altres col·laboradors. Semblantment, en el capítol IX. ART: CREACIÓ I CRÍTICA, analitzem la tasca dels diversos directors artístics del setmanari (Alexandre de Riquer, Joan Brull i Sebastià Junyent, principalment), i comentem la posició de «Joventut» sobre el modernisme artístic, els debats sobre art, catalanisme i moral, i la defensa de l’art antic i del patrimoni, entre altres qüestions. Els dos apartats següents centren l’atenció en l’àmbit lingüístic. En el capítol X. EL DECIDIT IMPULS A L’ESPERANTO, analitzem la important feina de divulgació que el setmanari va emprendre, a partir de 1905 i de la mà de Frederic Pujulà i Vallès, a favor del coneixement i l’ús d’aquesta llengua internacional. I, finalment, tot i que no respon com en els altres casos a l’estudi d’una secció, en el capítol XI. «JOVENTUT» I LA LLENGUA CATALANA, tractem la defensa aferrissada de l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits i les diverses opinions i controvèrsies a l’entorn de la llengua normativa. L’apartat d’estudi estricte del setmanari «Joventut» es completa, després dels obligats capítols XII. CONCLUSIONS i XIII. SELECCIÓ BIBLIOGRÀFICA, amb el capítol XIV. ANNEXOS: a) Índexs: General d’autors i col·laboracions anònimes, Matèries i complementari de noms, Alfabètic d’autors de poesia, Alfabètic d’autors de narracions, Poemes, Narracions, Obres teatrals, Il·lustradors, Autors traduïts, Traductors, Llibres ressenyats, Crítics i obres ressenyades, Revistes ressenyades, Crítica teatral i Crítica musical; b) Textos inèdits i articles; c) subscripcions, censos i llistes diverses; i d) Documents gràfics.
Les col·leccions de proverbis de Ramon Llull: estudi de conjunt i edició dels "Mil proverbis" i i dels "Proverbis d’ensenyament"
(Universitat de Barcelona, 2015-07-13) Tous Prieto, Francesc; Santanach, Joan, 1973-; Badia, Lola, 1951-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Aquest estudi té l’objectiu d’oferir una anàlisi de conjunt de la producció proverbial de Ramon Llull. L’autor mallorquí va escriure cinc col·leccions de proverbis entre la darrera dècada del s. XIII i la primera del s. XIV. Tres d’aquests reculls només contenen proverbis —els Proverbis de Ramon (1296), els Mil proverbis (1302) i els Proverbis d’ensenyament (1299-1301? 1309?)—, mentre que l’Arbre exemplifical (1295-1296) està format per narracions breus i proverbis, i la Retòrica nova (1301) és un tractat que, en un apartat sobre el proverbi, inclou un petit recull de mostra de cinquanta unitats. Per dur a terme l’anàlisi, en primer lloc s’ha explorat els trets de la literatura gnòmica i sapiencial medieval, amb una especial atenció als recursos d’estructuració que s’utilitzen per organitzar els materials de les col·leccions i als seus contextos de recepció. D’altra banda, també s’ha repassat l’estatus teòric del proverbi i la sentència en la tradició retòrica medieval. A continuació, s’ha contextualitzat les col·leccions de proverbis lul·lianes en el marc de l’evolució de l’obra i el pensament de l’autor, i s’ha constatat que el període de producció dels reculls de proverbis coincideix amb una efervescència de la formulació sentenciosa i aforística en l’obra de Llull. Finalment, s’han analitzat les obres que formen part del corpus de forma monogràfica, centrant-se en el context de redacció, l’estructura, la forma dels proverbis, la finalitat i, en alguns casos, la recepció de cada una de les col·leccions. D’altra banda, una part important de la tesi està dedicada a oferir una edició crítica dels Mil proverbis i els Proverbis d’ensenyament. Cal remarcar que en el cas del primer text es tracta de la primera edició que ha tingut en compte tota la tradició manuscrita conservada.
Els japonesos a Catalunya i la llengua catalana. Comunitat, llengües i ideologies
(Universitat de Barcelona, 2009-07-22) Fukuda, Makiko; Vila i Moreno, F. Xavier (Francesc Xavier); Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] L’objectiu de la nostra recerca és analitzar el paper de les llengües, molt especialment el de la llengua catalana, a l’hora de caracteritzar les diverses dinàmiques d’incorporació dels membres de la colònia japonesa a Catalunya, sobretot a Barcelona. Quan parlem dels japonesos expatriats, podem parlar d’una única comunitat? O més aviat són col·lectius diferenciats? Des d’un punt de vista teòric, hem analitzat fins a quin punt la colònia japonesa forma “una comunitat” i posat en prova la noció de comunitat de parla. A partir de la hipòtesi que els japonesos a Catalunya despleguen en els usos, els coneixements, i ideologies depenent el seu projecte migratori, primer hem identificat dos subgrups: els residents temporals i els de llarga durada. A continuació, hem identificat tres subgrups a partir dels seus usos lingüístics mitjançant les tècniques estadístiques: el grup que utilitza predominantment el japonès, el grup que fan un ús important del castellà i el grup que empren considerablement el català. Entre aquests grups, el primer forma la majoria, que integra uns 60% de tots els nostres informants. Bona part d’ells són els individus instal·lats temporalment a Catalunya pels motius laborals i les seves respectives famílies. En canvi, els usuaris habituals del català formen una minoria i solen tenir parella catalanoparlant. Un cop tenim identificats els subgrups, n’hem caracteritzat els coneixements i les ideologies lingüístics. Els integrants del grup del japonès declaren que saben molt poc les llengües locals, sobretot el català. En canvi, la resta declaren que saben bastant el castellà, però són diferenciats pel que fa al català, ja que els integrants del grup del castellà no el saben gaire. Els integrants del grup del català declaren que saben molt les dues llengües, la qual cosa ens suggereix que l’aprenentatge del català és la segona fase de la integració. La ideologia lingüística, així mateix, divergeix segons l’orientació de cada membre. Inicialment porten les ideologies lingüístiques de la societat d’origen a la societat d’acollida, però, a mesura que entren en contacte amb la realitat lingüística de la societat d’acollida, la ideologia es diversifica en dos extrems: segueixen sent el reflex de les ideologies del Japó, o es familiaritzen amb els discursos de la societat catalana. Així, la nostra recerca ha mostrat l’heterogeneïtat interna de la colònia japonesa en termes d’usos, coneixements, i ideologies lingüístics, que varien segons l’orientació dels membres d’aquesta col·lectivitat. També hem identificat el paper de les llengua en joc. El català té presència molt escassa a la colònia en general i sol tenir un paper simbòlic. Dins la colònia hi ha una certa tendència de no aprendre’l, degut al fet que els membres el perceben com a llengua d’ús limitat i alhora llengua d’autenticitat. A més a més, un respecte enorme dels japonesos a l’homogeneïtat en comportament els allunya de l’aprenentatge del català, ja que l’habitual és aprendre una llengua no marcada . Tot i així, per aquells japonesos instal·lats permanentment a Catalunya, sobretot per motius familiars, el català també té un paper instrumental. En les famílies formades per un matrimoni d’un/a catalanoparlant i un/a parlant del japonès, tot i que el castellà sigui la llengua de comunicació dels progenitor, el català hi té bona presència i no hi ha cap defecció en la transmissió lingüística. Pel que fa al castellà, gairebé tots els informants en tenen coneixement a diversos graus. El perceben imprescindible per viure a la societat d’acollida, i els és una llengua no marcada. Finalment, contràriament a allò que sol pensar, l’anglès té escassíssima presència a la colònia, i simplement serveix als membres de tant en tant com a eina suplementària o alternativa del castellà.
Les Gloses mallorquines: estructura i funcions
(Universitat de Barcelona, 1982-01-01) Balanzó i Guerendiáin, Fèlix; Romeu i Figueras, Josep, 1917-2004; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Dins l'àmbit de la cultura popular, entesa com el conjunt de coneixements i costums de la pagesia al llarg de molts segles de civilització occidental, hi ha un seguit de fets que responen a unes característiques comunes: allò que hom ha anomenat poesia. Aquest treball és un assaig d'apropar-se a una part d'aquest fer poètic, el de la cançó curta, i dins un espai geogràfic molt concret, l'illa de Mallorca. Al capítol primer, parlo de la situació en què actualment es troba la poesia curta a Mallorca i les diferències que hi pugui haver entre un temps passat i ara. Ultra aquesta localització temporal, procuro d'especificar què s'entén per cançó curta i quins són els trets que la diferencien d'aquelles composicions poètiques que hom retolà com a llargues. Són igualment tractades qüestions tals com l'oralitat, la transmissió i la improvisació. Algunes qüestions teòriques, com ara els conceptes de cultura popular i la relació d'aquesta amb qualsevol altra cultura i el follclore com a ciència, són tractades al capítol segon, on també cerco de definir el saber camperol com una mena de codi de comportament al qual fa referència i del qual depèn qualsevol tret cultural pagès. Al capítol tercer, analitzo les funcions que acompleix aquesta poesia segons els moments o ocasions socials, de manera tal que a la vegada que definien el moment, aquest mediatitzava llur temàtica i àdhuc determinats aspectes formals. Junt amb això, parlo dels seus autors i del paper que jugaren en la societat, la valoració que hom en féu, així com dels combats poètics dels quals foren protagonistes. La producció d'aquests poetes, en tant que improvisada, s'ha perdut en la seva major part i tan sols han arribat a nosaltres de manera parcial, segurament aquells que més èxit tingueren. La meva anàlisi té dues vessants: una primera que assaja una interpretació antropològica d'un fet cultural poètic i una d'altra que pretén especificar les unitats compositives de l'estructura d'aquestes cançons, i que justament ocupa el quart capítol. No es tracta d’una anàlisi exhaustiva, sinó més aviat una aproximació al sistema compositiu, construïda en torn a la pregunta: “¿Com un glossador fa i construeix una cançó?”. Amb l'anàlisi de l'estructura acaba el primer volum d'aquest treball. El segon volum segon és un recull de lletres de cançons recollides entre la pagesia mallorquina o provinents de cançoners i, de fet, són mostra de la situació en què es troben així com de la possibilitat de construir-ne de noves. (Text adaptat de la Presentació de la Tesi)
Eduard Toda i Güell. Ideologia i escriptura (1855-1941)
(Universitat de Barcelona, 2012-11-26) Gort Oliver, Jordina; Cabré, Rosa, 1945-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Aquesta tesi està centrada en la figura del diplomàtic i escriptor Eduard Toda i Güell. L'objectiu primordial d'aquest estudi és el de definir el pensament , l'estil d'escriptura i les influències ideològiques i literàries del personatge partint de l'anàlisi dels seus textos , però també a través de la seva obra humana, les seves relacions , els seus viatges i les seves implicacions en el camp polític, social i cultural del país. Per a això s'analitza el seu epistolari, la creació de la seva biblioteca i els seus donatius de llibres i col•leccions en diferents biblioteques i arxius del país, la selecció dels llibres que va adquirir i les possibles lectures que van formar el seu pensament i l'escriptura dels seus textos, discursos, articles i llibres . L'anàlisi de l'obra d'Eduard Toda estudia, principalment, el sentit final de cada llibre i del conjunt de la seva obra. L'estudi estableix el perquè , la metodologia i el valor dels llibres i articles que va escriure. Mostra la finalitat de la seva escriptura i també de tota aquella obra material i espiritual que no forma part de l'escriptura -és el cas de les restauració arquitectònica de monuments com el monestir de Santa Maria de Poblet- però que també constitueix la seva obra global. L'estudi i anàlisi de l'obra d'Eduard Tota vol aprofundir en el seu ideologia i extreure la base del seu pensament per entendre millor al personatge, i descobrir quin va ser el motor que va generar una personalitat tan polièdrica i l'energia que impulsava cada projecte i cada acció de la seva vida.
La ficció sentimental catalana de la segona meitat del s. XV
(Universitat de Barcelona, 2013-12-13) Pellissa Prades, Gemma; Badia, Lola, 1951-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] A la segona meitat del s. XV s'escriuen una sèrie d'obres que comparteixen els mateixos motius i recursos retòrics en el tractament de l'amor (teorització sobre la passió, descripció de les causes i els efectes de l'amor, narració en primera persona, ús de l'al•legoria i l'epístola, combinació del vers i la prosa, imatgeria sentimental). No es tracta del naixement d'un gènere nou, sinó del moment de consolidació d'una moda literària que la crítica castellana ha anomenat «ficció sentimental». Aquest és el primer panorama que s'escriu sobre el fenomen en la literatura catalana. Per fer-ho, s'ha elaborat un cens amb totes les obres (originals i traduccions, composicions en prosa i en vers) que en formarien part. A més, a partir de la detecció de llacunes en l'estudi d'aquests textos, s'ha decidit editar i comentar dues obres de Francesc Alegre, la Requesta i la Faula de Diana, la darrera de les quals manté paral•lelismes notables amb la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella i les Transformacions d'Ovidi, que havien estat traduïdes anteriorment pel propi autor. Finalment, la tesi conté a l'apèndix una edició filològica de la versió catalana del París e Viana que té com a testimoni de base l'incunable de Girona, conservat a la Biblioteca Reial de Copenhagen. La comparació entre aquesta forma de l'obra i la forma llarga francesa posa de manifest la naturalesa de la ficció sentimental com a moda o gust literari.
Multimodalitat i dixi d’espai en joves catalans multilingües
(Universitat de Barcelona, 2009-12-04) Fitó Pardo, Jaume; Payrató, Lluís, 1960-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat]Aquesta tesi se centra en l’estudi del fenomen de la dixi, concretament de la dixi d’espai en català, castellà i anglès, des d’una perspectiva multimodal que té en compte tant la part verbal com la part no verbal d’aquest fenomen. La dixi és concebuda, des d’un punt de vista lingüístic, com un fenomen que permet d’observar la connexió entre trets estructurals del llenguatge i dominis contextuals específics, particularment, en el cas que ens ocupa, en l’eix espacial. Aquesta connexió ve donada pel fet que certs mecanismes no verbals actuen també com a recursos díctics en molts registres i situacions corrents en la llengua oral, i és per aquesta raó que són necessaris estudis sobre la relació entre aquells per tal d’incrementar el nostre coneixement sobre la sincronització i la coordinació dels senyals multimodals, els quals són una font de comunicació constant en el nostre dia a dia. Aquesta tesi ha estat possible gràcies al fet de disposar del corpus Corpus CAP (Corpus Audiovisual Plurilingüe). Es tracta d’un corpus multimodal –es disposa del so i la imatge gravada–, multilingüe –en català, castellà i anglès– i multitextual –textos narratius, descriptius, expositius, instructius i argumentatius– que inclou l’enregistrament de 12 informants, cadascuna de les quals va produir 30 textos (10 en cada llengua) fins a conformar un total de 360 textos. Els textos instructius d’aquest corpus –en total, 36 textos– van permetre la integració de l’anàlisi dels elements verbals de la dixi d’espai amb la dels seus corresponents elements no verbals, tenint en compte també les diferències entre les tres llengües del corpus. Aquesta tesi acompleix quatre objectius específics: En primer lloc, s’analitzen quins són els elements que en català, en castellà i en anglès gramaticalitzen la dixi d’espai en el nostre corpus. En segon lloc, es posen en relació aquests elements díctics verbals amb el seu context, és a dir, amb els trets no verbals de la situació comunicativa, de tal manera que s’observen uns patrons gestuals generals per a uns díctics d’espai determinats amb uns valors semàntics determinats. En tercer lloc, a partir de la divisió en diferents fases dels diversos gestos, s’analitza la relació entre la parla i la gestualitat dels díctics d’espai en termes de coordinació temporal. D’altra banda i estretament relacionat amb aquest objectiu, es posen a prova dues teories sobre la relació entre el gest i la parla: la teoria interactiva de la parla i el gest (Furuyama 2002) i la teoria balística (Levelt 1985; De Ruiter 1998). Per últim, s’estableixen les semblances i les diferències, tant pel que fa als patrons gestuals com pel que fa a la coordinació temporal, entre els tres grups d’informants del corpus i les diferents llengües que s’usen, tenint en compte que són la L1, L2 i L3 de les informants. De la mateixa manera, es té en compte també les diferències que hi ha causades per l’estil personal de les informants. Pel que fa a la metodologia, cada un dels textos del corpus va ser recollit amb dues càmeres de vídeo digitals i va ser emmagatzemat per, posteriorment, ser analitzat mitjançant el programa ELAN (EUDICO Language Annotator), una eina d’anotació creada pel Max Planck Institute for Psycholinguistics que permet crear, editar, visualitzar i cercar anotacions per a dades audiovisuals. Amb aquesta eina es marcaren tant els díctics com els seus corresponents trets no verbals, i a partir dels díctics d’espai trobats prèviament en els documents de text, es cercaren les imatges que hi corresponien i s’hi afegiren totes aquelles informacions rellevants per a la descripció i anàlisi dels patrons gestuals. També es segmentaren els gestos en diferents fases (Kendon 2004)
Direccionalitat, ritme, abast i naturalesa del canvi lingüístic en curs en català nord-occidental. De l’anàlisi dialectomètrica a la reflexió sociolingüística
(Universitat de Barcelona, 2013-07-04) Valls i Alecha, Esteve; Viaplana, Joaquim, 1942-; Clua, Esteve; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] L’objectiu d’aquesta tesi és analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic que, al llarg del segle XX i fins al dia d’avui, ha afectat i segueix afectant els parlars nord-occidentals d’Andorra, Catalunya i la Franja, i determinar els factors comuns i particulars, tant externs com interns, que han propiciat les diferents evolucions d’aquests parlars en aquests tres àmbits administratius. Per fer-ho, es parteix d’un corpus del català nord-occidental contemporani dissenyat i recollit específicament per a aquesta finalitat, que permet captar el dinamisme del canvi lingüístic en temps aparent a partir de les dades de 320 informants —dividits en quatre franges d’edat— dels 20 caps de comarca i 20 poblacions petites de les 20 comarques de parla nord-occidental. En total, el corpus utilitzat consta de 113.739 ítems, i s’analitza mitjançant una combinació de mètodes quantitatius de tipus dialectomètric —la distància de Levenshtein i el mètode COD— i qualitatius. Més enllà de l’estudi de cas sobre el català nord-occidental, però, aquest treball vol aportar llum sobre determinats aspectes avui encara controvertits de la teoria general sobre el canvi lingüístic. Cal aclarir, per exemple, si les fronteres polítiques internes dels estats també poden desencadenar —talment com fan les fronteres interestatals— processos de convergència i divergència lingüístiques entre parlars tradicionalment similars. Com es veurà, aquesta tesi conté la primera descripció sistemàtica d’un cas d’efecte-frontera intraestatal. Un segon aspecte que ha generat controvèrsia és la possibilitat que determinades categories lingüístiques es vegin afectades pels processos de canvi lingüístic per raons de prestigi abans que unes altres. Al llarg d’aquest treball es revisen les jerarquies universals d’estabilitat de les categories lingüístiques postulades fins ara i se’n proposa una de nova en base als resultats obtinguts. En tercer lloc, alguns autors han lamentat que hi ha pocs casos documentats de difusió de les innovacions per contagi i han criticat que la majoria d’estudis dialectals recents encara parteixin de corpus relativament antics. Aquesta tesi conté un exemple empíricament contrastat d’aquest patró de difusió de les innovacions i ho fa en base a dades d’un corpus actual elaborat ad hoc. En quart lloc, també s’ha considerat que les situacions en què diverses varietats similars es troben sota la influència d’estàndards de llengües diferents són poc freqüents; l’anàlisi de la situació a la Franja, on la varietat-sostre —això és, de prestigi— és l’estàndard espanyol —en contraposició a la resta de comarques nord-occidentals— proporcionarà un nou exemple contrastat de l’impacte que aquesta situació produeix en les tendències evolutives de parlars tradicionalment contigus en el contínuum dialectal. Analitzats tots aquests aspectes s’ha optat, finalment, per defugir el positivisme mitjançant la inclusió d’un darrer apartat on es proposa una interpretació del canvi en termes sociolingüístics. Es tracta, al capdavall, no només de determinar els factors que donen compte de les diferents evolucions detectades, sinó també d’avaluar fins a quin punt poden haver influït en aquestes evolucions les discontinuïtats socioculturals i ideològiques fruit de l’escapçament polític de l’àmbit lingüístic català. Des del nostre punt de vista, la reducció de la variació interna i l’augment de l’efecte-frontera no es poden desvincular de la compartimentació autonòmica de les polítiques lingüístiques, d’una banda, i de la poca atenció envers la diversitat que s’ha donat en els plans de normalització lingüística, de l’altra. A la fi, doncs, es planteja la conveniència de reorientar les polítiques lingüístiques vigents perquè, desregularitzant la llengua en determinats àmbits i incidint especialment en les ideologies dels parlants, aquestes apostin per afavorir la consolidació d’un estat d’opinió favorable al manteniment a llarg termini de la diversitat dialectal de la llengua catalana.
A propòsit del «Cicle de Flo La Vigne», de Llorenç Villalonga
(Universitat de Barcelona, 2013-01-23) Mas Canals, Víctor de; Cabré, Rosa, 1945-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] En relació amb les novel·les de Llorenç Villalonga que integren l’anomenat Cicle de Flo la Vigne, aquesta tesi en caracteritza el context històric, analitza el concepte novel·lesc de l’autor, fa una anàlisi detallada de cadascuna de les novel·les i es detura en la recepció crítica coetània que tingueren. Els principals resultats i conclusions que s’han obtingut de l’anàlisi de les dades són els següents. Tot i que el sintagma és operatiu, no existeix realment un Cicle de Flo la Vigne, sinó la novel·la de Flo i el cicle de la decadència d’Occident. En la seva pràctica novel·lística, Villalonga no es va ajustar a les seves propostes teòriques. Temàticament, Villalonga és un compulsiu, la seva obra gira obsessivament a l’entorn de la mort individual i col·lectiva; totes les seves creacions són un pretext per incidir en aquest tema, al qual adequa materials de la més diversa procedència encara que els hagi de tergiversar. Així, conscient de la pròpia mort, l’amor a ell mateix l’empeny a aconseguir la immortalitat a través de la literatura. Al llarg d’aquesta cerca de la immortalitat, Villalonga esdevindrà un cronista i un vaticinador; a més, molt més racionalista que retrògrad, es convertirà en un pioner de l’ecologia i evolucionarà cap al pancatalanisme. Tant com s’ha negat aquesta darrera adscripció, s’ha suggerit l’homosexualitat de Villalonga; tanmateix, Villalonga no fou homosexual, sinó homòfil. Per acabar, s’han obtingut algunes conclusions que són les de més transcendència. Tradicionalment s’ha considerat l’obra de Villalonga dividida entre les obres que fan l’elegia del passat i les que fan la sàtira del present. Aquesta divisió és operativa, però té les seves limitacions. Hi ha elegia a Bearn, en efecte, però també n’hi ha a Lulú regina, tot i que sigui futura. Afirmem que hi ha una línia força més significativa que divideix en dos l’obra de Villalonga, la qual està sempre lligada a la voluntat de pervivència. D’una banda, la crònica escatològica, que connecta amb la pervivència literària. De l’altra, la literatura memorialista, que li permet la supervivència personal; privat de la biologia, li quedava la literatura: Les fures, El misantrop, L’àngel rebel, Falses memòries de Salvador Orlan. En aquest context, L’àngel rebel és una obra doblement singular. En primer lloc, perquè participa dels dos fronts productius esmentats: el memorialista i l’escatològic. En segon lloc, perquè recull la negativa de Porcel, la qual constitueix, de fet, l’empenta que impulsarà Villalonga a completar el seu gran cicle escatològic: Don Toni de Bearn, Obdúlia de Montcada, la Lilí, les Lulús, Andrea Víctrix. Així, usar el sintagma l’autor de Bearn com a perífrasi sinònima de Villalonga és correcte, però si es fa servir com a sinècdoque descriptiva de la seva obra s’està caient en un reduccionisme inacceptable: quan s’ha llegit Bearn, tot just si s’ha començat a llegir Villalonga.
Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural
(Universitat de Barcelona, 2012-12-21) Canadell i Rusiñol, Roger; Cabré, Rosa, 1945-; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Aquesta tesi doctorall estudia el conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la literària com la periodística de caire cultural. La recerca s’ha concebut de tal manera que comprèn no només una anàlisi global de l’obra poètica coneguda i de les publicacions «Eco de Euterpe» i «El Metrónomo», sinó també l’edició crítica de l’obra poètica completa de Josep Anselm Clavé i la indexació dels continguts de les dues publicacions periòdiques. En el context de la tradició cultural catalana, la figura i l’obra de Josep Anselm Clavé es va relacionar des de ben aviat amb el moviment de la Renaixença, i la seva mitificació va introduir elements de distorsió en moltes de les anàlisis efectuades a final del segle XIX i durant tot el segle XX. És per aquest motiu que aquest treball planteja la necessitat d’estudiar la poesia de Clavé i el seu context cultural per certificar fins on arriba aquesta mitificació i en quina mesura ha afectat la seva interpretació. A més, s’hi analitzen també les publicacions periòdiques de caire cultural que va fundar i dirigir el músic i poeta barceloní amb la finalitat d’evidenciar la confluència de plantejaments, d’objectius i de discursos que permeten parlar amb propietat de construcció d’un projecte cultural claverià. Així, s’aporten dades que permeten valorar quin va ser el rendiment que va treure el fundador de les societats corals a l’ús de l’escriptura, en un sentit ampli. Atès que no es coneixia fins ara la totalitat de la producció escrita de Clavé, aquesta recerca fa accessible la més gran quantitat de textos poètics conservats de l’autor i presenta de manera indexada el contingut de les dues revistes esmentades. L’estudi particular d’aquests dos «corpus textuals» posa de manifest les relacions que existeixen entre una obra poètica de gran complexitat —per la seva evolució, per la seva aproximació tant als referents cultes com als populars, per la seva vinculació amb molt diverses formes de representació de la cultura, per la confluència entre les tradicions poètiques catalana i espanyola, i per la seva influència en el procés de modernització de la literatura catalana, etc.— i una obra periodística que s’havia interpretat amb relació a la realitat de les societats corals i mai com a manifestació de la voluntat de transformació i regeneració culturals. Els anys culminants i més representatius de la relació entre poesia i periodisme en la trajectòria de Clavé van ser els compresos entre el final dels cinquanta i mitjan dècada dels seixanta del segle XIX, quan li va interessar que les publicacions que dirigia es fessin ressò de l’orientació de la seva poesia cap a la representació imitativa, i de la necessitat de convertir la música en una forma de representació col•lectiva. Aquest retorn de la poesia a les escenes i a la realitat més propera al públic català, juntament amb la voluntat esmentada de valer-se de la música com a element aglutinador demostra els paral•lelismes entre aquest fenomen de recuperació i regeneració de la cultura popular de masses protagonitzat per Clavé i la necessitat que per aquelles dates també sentia la intel•lectualitat liberal catalana renaixencista de projectar, en un estrat cultural més culte, la restauració dels Jocs Florals, amb la consegüent construcció poètica de la pròpia realitat. De la mateixa manera com les elits liberals promotores i legitimadores de la Renaixença vetllaven per la construcció d’uns referents que mostraven en un terreny culte les moltes possibilitats d’un país, l’obra poètica i musical de Josep Anselm Clavé, avalada i acompanyada pel mitjà de comunicació més modern i efectiu —la premsa—, perseguia uns objectius semblants en un àmbit cultural més popular. En definitiva, el treball Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural. Edició, índexs i estudis arriba a la conclusió que existeix un «projecte cultural claverià», com a tal, atès que s’ha pogut demostrar la unitat de plantejaments, d’objectius, d’idees, etc., del conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la poètica com la periodística.
Eriçó de mar: estudi antropològic, geolingüístic i etimològic
(Universitat de Barcelona, 2012-06-27) Corcoll i Llobet, Antoni; Veny, Joan, 1932-; Pons i Griera, Lídia; Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] Els objectius bàsics d’aquest treball monogràfic sobre l’eriçó de mar és donar a conèixer els termes genèrics i aquells que fan referència a una o unes espècies en concret d’aquest animal marí, la seva distribució geogràfica, la seva vitalitat i la motivació semàntica o l’etimologia de tots aquests significants. Així mateix, faig esment de possibles castellanismes i d’algunes peculiaritats fonètiques que afecten diversos significants de l’eriçó de mar. No obstant això, per a l’assoliment d’aquests objectius, he hagut d’obrir les finestres a altres disciplines. Així, tot just vaig iniciar aquesta tasca investigadora, vaig adonar-me de l’estreta relació que hi ha entre la ictionímia i la ictiologia i que, en conseqüència, era necessari adquirir unes certes nocions d’aquesta parcel.la de la biologia si volia conèixer més a fons aquests animals marins, que pertanyen a la família dels equinoïdeus: aspecte extern, grandària, coloració, hàbitat, etc. D’aquesta manera em va ser possible, entre altres coses, de diferenciar les distintes espècies que viuen a les nostres costes. El contacte directe amb la gent de mar i, en altres ocasions, la lectura d’alguns llibres i articles m’han fet conèixer alguns aspectes que tenen una relació més o menys directa amb aquest animal marí, com ara els diferents instruments que els pescadors fan o feien servir per a capturar-lo i aquells amb què la garota és utilitzada com a esquer, i també la distinció que els pescadors en fan entre la femella i el mascle, la femella que, segons ells, és bona per a menjar i el mascle que no ho és, perquè no té res. Aquesta diferenciació va molt lligada, com és obvi, al seu consum. Tota aquesta informació també ha quedat recollida en aquest treball, ja que pot ser força interessant tant pel seu valor dialectal com antropològic. Pel que fa a la recollida de dades, he utilitzat diversos procediments. Els més productius han estat una enquesta, amb l’ajut de fotografies i un qüestionari, la consulta de diversos atles lingüístics (LMP, ALM, ALDC...), diccionaris (DCVB, DECat...) i altres obres d’un àmbit més local. En definitiva, les dades aconseguides provenen d’un total de 119 poblacions, quantitat que, des del meu punt de vista, es pot considerar una xarxa prou important, si es té en compte que totes estan situades al litoral o a zones relativament pròximes. D’aquestes 119 localitats: 7 pertanyen a la Catalunya del Nord, 42 al Principat, 38 al País Valencià, 31 a les Illes Balears i la de l’Alguer. Quant als resultats, des d’una vessant geolingüística, el nombre total de significants que he aplegat per a designar d’una manera genèrica l’‘eriçó de mar’ és 31 i els lexemes o formes bàsiques són 13: garota, garoina, eriçó, eriç, castanya de mar, capellà, paparinell, olleta, así (asín), casserola, cassoleta, bogamarí i bogo. Dels significants que he recollit en aquest treball, també n’hi ha, al voltant d’una cinquantena, que no estaven documentats fins ara. En la segona part d’aquest treball, tracto de les motivacions (metàfores, metonímies, etc.) i de l’etimologia dels diversos significants de l’eriçó de mar. Així, esmento totes les hipòtesis que fins ara s’han formulat i, en alguns casos, la meva proposta. També faig al.lusió a la història de cadascun d’aquests mots i als primers testimoniatges documentals. Pel que fa a l’estudi històric i etimològic d’algunes paraules que probablement són molt antigues en català, com ara garota i bogamarí, cal dir que he tingut força dificultats a fonamentar-ne l’origen, especialment perquè no apareixen en documents medievals, cosa fins a cert punt lògica si tenim present la nocomercialització fins fa ben poc d’aquest animal marí.
Aprendre a triar. L’adquisició de les normes d’ús i alternança de codis en l’educació infantil
(Universitat de Barcelona, 2010-02-12) De Rosselló i Peralta, Carles; Vila i Moreno, F. Xavier (Francesc Xavier); Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana
[cat] L’objectiu d’aquesta recerca és observar com s’estableixen i quins són els usos orals en una aula de P3, és a dir, amb alumnes de 3 a 4 anys. La tria d’aquesta edat no ha estat una decisió arbitrària. Des d’un punt de vista sociolingüístic és una etapa rellevant perquè la investigació en un grup-classe des del moment que es constitueix permet analitzar com es construeixen i es resolen les negociacions de codi. Una part molt considerable de les investigacions lingüístiques amb infants giren a l’entorn de l’adquisició dels aspectes fonètics, lèxics i morfosintàctics, i només d’una manera més tangencial dels aspectes referits a les tries lingüístiques entre iguals i a la reproducció de les normes de les llengües. En aquest estudi, però, es deixa de banda el primer àmbit i es descriuen tres aspectes relacionats amb els usos orals dins de l’aula. En primer lloc s’analitzen les normes lingüístiques tutoritzades, això és, les pràctiques lingüístiques que posa en circulació el personal docent amb els alumnes. En segon terme s’observa en quina llengua els alumnes resolen les interaccions intra- i intergrupals en situacions quasiespontànies. I finalment s’exposa com en aquestes mateixes situacions els infants negocien el codi d’interacció en les seves converses entre iguals. Bona part de l’anàlisi es posa en relació amb les xarxes socials, una variable que al llarg de nombrosos estudis ha demostrat tenir un gran potencial a l’hora d’explicar el comportament sociolingüístic de les persones. Aquest és el fonament del cinquè capítol, dedicat a presentar els resultats obtinguts. La resta de la tesi s’organitza en els apartats que es descriuen a continuació. El primer aporta la perspectiva teòrica de les tries de llengües. L’estudi de les tries lingüístiques ha conegut dues grans tradicions: la macrosocial i la microsocial-interaccional. La primera entén que les tries no són producte d’una decisió (totalment) lliure del parlant, sinó que a nivell supraindividual hi ha una sèrie d’institucions que n’influeixen el comportament lingüístic. En canvi, la perspectiva interaccional concentra la seva atenció en el parlant i deixa de banda la pressió que es pugui exercir des de les institucions. Diversos autors han apuntat mancances a l’hora d’arribar a una comprensió holística de les tries de llengües només a partir de la dicotomia entra una i altra tradició. Per aquest motiu, en aquesta recerca s’ha optat per les xarxes socials com a constructe teòric capaç d’establir ponts explicatius entre els factors politicosocials que afecten el manteniment o substitució lingüístics i les motivacions de tria lingüística en interaccions locals. El segon capítol ressegueix la presència del català a l’escola, des de la Transició fins a l’actualitat. L’apartat històric deixa pas, en la darrera part del capítol, a l’anàlisi del coneixement i usos del català i castellà en els escolars catalans a partir de l’escrutini de diversos informes i estudis de caire macrosocial. El tercer capítol està dedicat a presentar les capacitats lingüístiques que desenvolupen els infants entre els 3 i 4 anys, a partir de l’adquisició de les habilitats lèxiques, fonètiques i morfosintàctiques. El quart capítol té com a objectiu presentar la metodologia de la recollida de dades i el seu posterior tractament. Al llarg d’aquestes pàgines s’exposen els motius pels quals s’ha optat per l’observació participant com la tècnica més adequada per obtenir dades de qualitat. També es fa referència als condicionants sociolingüístics de l’entorn de l’escola, del mateix centre i de l’aula, i s’expliciten les vies que es van seguir per accedir als informants. Finalment, es descriu el procés de transcripció de les dades. El capítol que clou la tesi presenta les principals conclusions del treball.

El Dipòsit Digital ha actualitzat el programari. Qualsevol incidència que trobeu si us plau contacteu amb dipositdigital@ub.edu.

Examinar

Enviaments recents